Cròniques negres del català a l’escola/4: La importància de l’oficialitat

Imatge

Constitució espanyola

Cal recordar que la situació de la llengua a l’ensenyament en els diversos territoris catalans també dependrà del grau d’oficialitat que la nostra llengua tingui o hagi tingut en un període històric determinat. Una conseqüència, més, de l’oficialitat, de la llengua que sigui, és, si més no en teoria, que els poders públics estan obligats a incorporar-la, com a mínim, com a assignatura obligatòria en el sistema educatiu. Per aquesta raó, la situació de la llengua serà molt diversa en els diversos territoris de parla catalana. Actualment, per exemple, podem trobar llocs on el català no té cap mena de reconeixement legal, com seria el Carxe, la petita zona catalanoparlant de Múrcia,  i on, per tant, el català és inexistent a l’escola de la zona. Llocs on el català es pot ensenyar ja que la legislació, sense reconèixer-ne l’oficialitat, dóna un cert joc a la presència del català a l’escola, tant com a llengua curricular com, també, llengua vehicular d’alguna assignatura (sempre de forma optativa, voluntària, i mai universal a tot el sistema educatiu del territori): seria el cas de la Franja (que depèn del Govern d’Aragó), de la Catalunya del Nord (a l’Estat francès) i, d’alguna manera, encara que en un procés encara molt més endarrerit, a l’Alguer (a l’illa de Sardenya, a l’Estat italià). Llocs on el català té un reconeixement clar com a llengua oficial, conjuntament amb la llengua de l’Estat: Principat de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, on la situació de la llengua al sistema educatiu depèn de les polítiques de cadascun dels governs autonòmics (canviants segons la força política que governi en cada moment, i segons el moment polític, fet especialment significatiu en territoris com les Illes o el País Valencià). I, finalment, un lloc com Andorra, on, encara que el català sigui l’única llengua oficial, la realitat demogràfica i politicoeconòmica fa que sigui, si més no a l’ensenyament, una oficialitat de la qual no es deriva una exclusivitat de la llengua catalana com a llengua vehicular. Recordem que, a més del sistema educatiu andorrà (on conviuen el català, l’espanyol i el francès), hi trobem els sistemes educatius espanyol i francès, que tenen, respectivament, com a llengua vehicular l’espanyol i el francès, tret de les escoles eclesiàstiques que segueixen el sistema educatiu espanyol, però que funcionen, lingüísticament, d’una forma semblant als centres educatius del Principat de Catalunya, per tant, normalment en català.

Cròniques negres del català a l’escola/3: El llarg camí de la substitució, però també un camí de difícil recuperació

Imatge

la llengua no mor...

El llarg camí de la substitució

Com hem dit, malgrat tot, i centrant-nos ara en els territoris catalans que han estat sota l’Estat espanyol, si hagués estat fàcil eliminar el català de ben segur que no trobaríem tantes lleis, tantes normes, tants escrits en contra de la llengua catalana (no les trobem pas per a altres llengües com l’aragonès o l’asturià). Totes aquests atacs demostren, en definitiva, que la llengua i per extensió el país han continuat vius. Per aquest motiu, en alguns moments de la història especialment durs, l’Estat ha actuat més incisivament en aquelles parts de la comunitat lingüística en què la llengua es trobava en una situació social millor: pensem, per exemple, com va ser molt més dura després de la Guerra Civil la persecució contra el català al Principat de Catalunya que no pas a les Illes o al País Valencià (on, fins i tot, el 1939 es varen permetre, encara que ocasionalment, la representació dels tradicionals Miracles de Sant Vicent, mentre que Els Pastorets eren prohibits a la província de Barcelona). Ho feren, sobretot, perquè el bàndol guanyador tenia clar que a Catalunya el català havia esdevingut una llengua força normal, amb capacitat d’atracció fins i tot per a parlants d’altres llengües, apta per a tots els usos, mentre que a la resta de territoris catalans que eren dins de l’Estat espanyol la nostra llengua no havia, encara, assolit el mateix prestigi social. Curiosament, o, potser millor dit, significativament, al començament del segle XXI, la situació és un xic diferent, en aquells territoris on governen per períodes llargs forces polítiques clarament desfavorables a la plena normalització del català (al País Valencià, a les Illes Balears i la Franja) és ara on es legisla més durament contra la nostra llengua… Segurament per evitar que el “mal català”, que, segons alguns polítics, s’ha forjat en gran mesura a l’escola, s’escampi, “contamini”, la resta de terres on es parla català. Recordem les paraules del ministre d’Educació espanyol José Ignacio Wert el 2012, segons les quals “hi ha algunes evidències” que relacionen el creixement del sentiment independentista en algunes comunitats autònomes “amb la direcció que ha portat el sentit educatiu”[1].

 


Però també un camí difícil de recuperació

De tota manera, si, com veurem, ha costat força als Estats imposar la seva llengua, també és cert que encara costa més redreçar la situació d’una llengua que ha patit un procés de minorització que ha durat tants segles, sobretot perquè no es disposa (segurament, en algun cas, per sort) dels mitjans dels quals han disposat (i continuen disposant) les llengües estatals. Han tingut una televisió monolingüe durant dècades senceres, únicament en la llengua de l’Estat. Van instaurar un sistema educatiu quan el paper de l’escola era fonamental per a l’educació dels alumnes, on només hi havia una llengua, i l’altra era perseguida o, en alguns caos, folkloritzada, o fins i tot ridiculitzada durant llargs períodes històrics amb mecanismes no especialment democràtics, amb mètodes d’ensenyament molt allunyats de les pràctiques actuals. Tenen una llengua de prestigi internacional, amb una promoció constant per part de l’Estat corresponent (només cal recordar l’Institut Cervantes o els Instituts Francesos o Italians escampats arreu del món). Tenen un mercat cultural molt extens, amb un gran nombre de potencials consumidors. Tenen funcionaris que poden obviar la llengua del país (jutges, militars, policies…). Tenen la força de l’Estat, amb la violència simbòlica que pot exercir, una violència que es percep…

Malgrat tot, però, es pot afirmar que, mentre el català era la llengua de la vida, de les relacions personals, de la feina, de les botigues…, hi havia futur, encara que en molts moments històrics subordinat a la llengua estatal… Tot i que no cal oblidar, ni amagar, perquè és comú a totes comunitats lingüístiques que no han tingut una estructura estatal al darrere, la fascinació que alguns catalanoparlants han tingut pel castellà. De fet, quan un catalanoparlant es proposava -en el xviii, en el XIX escriure en castellà, ho feia, en molts casos sense aconseguir-ho, és clar, per superar el castellà considerat més culte, el de Castella… Antoni de Capmany, Antoni Puigblanch, en podrien ser uns bon exemples. És un discurs que ha durat fins als nostres dies, quan certs polítics es preocupen per l’accent dels nostres alumnes i no pas per una visió més global de la competència lingüística, en aquest cas en castellà[1]. En aquests casos, potser seria útil fer una xic d’història-(sociolingüística)-ficció i pensar què hauria passat si al segle xvii Portugal no hagués aconseguit la independència i, en canvi, el Principat de Catalunya sí. De fet, les revoltes catalana i portuguesa són pràcticament simultànies. La resposta és clara: la situació del portuguès a Portugal seria més o menys la mateixa que la que té ara el català a Catalunya (o potser pitjor perquè, lingüísticament parlant, el portuguès és més proper al castellà que no pas ho és el català), i, en canvi, el català a Catalunya (i a la resta de territoris catalans que s’hi haguessin pogut vincular) seria una llengua tan normalitzada com ho és ara el portuguès a Portugal. És a dir, Portugal (amb Galícia) seria una o potser diverses comunitats espanyoles bilingües i Catalunya un estat d’Europa amb una llengua necessària per viure en aquest territori. I no cal dir que, sense haver de recórrer a la història-ficció, només cal observar casos de “normalitzacions reeixides” com la de l’hongarès, el finès, el txec o el polonès. Per exemple, casos com el del finès són especialment interessants, perquè, a diferència d’altres llengües (com el català), quan comença la seva normalització el segle xx mai abans no havia tingut la condició de llengua de cultura, de llengua nacional[2].

Sigui com sigui, ara, per primera vegada a la història, el català ja no és la llengua dominant al carrer en la majoria de territoris catalans i, en aquells llocs on ha aconseguit una certa normalitat institucional, podem dir que viu sota una doble pinça sociolingüística: d’una banda, el castellà continua sent la llengua de molts àmbits elevats (negocis, segons quins estudis universitaris, publicacions de tota mena, món del dret, món judicial…), però, alhora, és castellà també és la llengua de relació de nombroses capes de la població, arribades amb la immigració espanyola, principalment de la segona meitat del segle xx, i amb la immigració sud-americana de la primera dècada del segle XXI que es van trobar, en ambdós casos, amb una població establerta prèviament en el territori que en la seva totalitat coneixia la llengua castellana i que se’ls adreçava normalment en aquesta llengua…


[1] Font: http://www.sindicat.net/n.php?n=5436 [data de consulta: 13 de setembre de 2014].

[2] JOAN, Bernat. Les normalitzacions reeixides. Vilassar de Mar: Oikos-tau, 1996.

 

Cròniques negres del català a l’escola/2: Per imposició…

Imatge

Brams

 

Per imposició…

Sigui com sigui, i malgrat tots aquests condicionaments, el que també veurem en aquesta sèrie d’apunts és que la imposició d’una llengua no és un fet fàcil ni, molt menys, ràpid, ni tan sols quan la llengua que s’intenta imposar és tan potent com l’espanyol, el francès o, fins i tot, l’italià, idiomes amb vocació clarament “imperial”. Una vocació que ha portat a dir frases com les pronunciades pel rei Joan Carles i el 2001 amb motiu de lliurament del Premio Cervantes a l’escriptor Francisco Umbral: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos, por voluntad libérrima[1], el idioma de Cervantes. Unes frases molt similars a les que havia pronunciat el 1976 l’aleshores president del Govern espanyol Adolfo Suárez: “Pretendemos, en fin, el gobierno, algo tan normal como que todos los españoles puedan expresarse en la lengua española que realmente hablan y todo ello con naturalidad sin perjuicio de la lengua común que España eligió libremente y sin ninguna imposición y que es de hecho su unitario medio de expresión hace ya más de cuatro siglos”[2]. Vaja, de l’època en què Antonio de Nebrija al pròleg de la seva Gramática castellana de 1492 escrivia: “Sáco por conclusión mui cierta: que siempre la lengua fue compañera del imperio”. Com ens recorda el lingüista de la Universidad Autónoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera en el seu llibre Los dominios del español. Guía del imperialismo lingüístico panhispánico, “una de las manipulaciones del españolismo lingüístico es la de denunciar todas las medidas de promoción de las lenguas distintas del castellano como intentos de desarrollar un imperialismo lingüístico. Pero lo cierto es que el único imperialismo lingüístico efectivamente llevado a término es el que España ha promovido durante muchos años no solo en la Península Ibérica, sino también en buena parte de América”. Per al nacionalisme/imperialisme espanyol, és un fet natural que han d’acceptar entusiàsticament els pobles subjugats que s’imposi la seva llengua en una altra comunitat lingüística com a única llengua oficial, que es prohibeixi la llengua del territori en la majoria d’àmbits formals (i, en segons quins moments polítics, fins i tot informals), que es promogui exclusivament la llengua de l’Estat a les escoles, als mitjans de comunicació, als jutjats…, amb el suport a tot plegat d’un estol de funcionaris, civils i militars, establerts pertot. És la història al revés, com bé ha estat ironitzada pel grup Brams en la seva cançó de 2014 Història d’Espanya (explicada pels espanyols):

(…)

 

Tres mil anys d’història són

i per tant és la nació més antiga del món,

i de fet a les pintures d’Altamira ja s’hi veu

una tuna, un tricorni i el Santiago Bernabéu.
Els romans i els visigots vingueren aquí

pel bon tracte al turisme i no pas a conquerir.

La Dama d’Elx, que ja parlava valencià,

per educació en espanyol s’hi va adreçar.
Però allò que tant

confon i estranya,

amb la història tan gran

que té Espanya

és que alguns vulguin fotre el camp.
El rei Jaume, que era manyo i lapaoparlant,

va fer fora tots els moros de Mallorca i del llevant,

no pas com a reconquesta, sinó perquè van venir

a robar la feina a la gent d’aquí.

Després vam descobrir el continent americà

i aquella pobra gent tant es va meravellar

que morien a milers a les mines d’or

per pagar la catequesi i les classes d’espanyol.

 

I així vam ser l’imperi on

es deia que el sol mai no s’hi pon

i si s’ha desfet és perquè no hem fet ús

de la força contra qui no hi està de gust.

 

(…)

 

Una mateixa norma que han seguit França i Itàlia. La primera amb molt més èxit que Espanya, tot cal dir-ho. A l’Estat francès el 1790 parlaven habitualment en francès 14 milions de ciutadans, mentre que 6 milions el parlaven amb dificultat i uns altres 6 l’ignoraven del tot (entre els quals, és clar, molts nord-catalans). Actualment, el català, l’occità, el basc, el bretó, el quasi moribund francoprovençal (o arpità), però també el neerlandès, l’alsacià (una variant de l’alemany) i el cors (una variant toscana de la llengua italiana) malden per sobreviure en un Estat per al qual, segons escrivia l’escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís, “tota llengua és soluble en àcid jacobí”[3]. De fet, la maquinària d’afrancesar ja havia començat abans de la Revolució Francesa, amb una monarquia (borbònica) que intentava acabar amb les llengües no franceses, tot i que serà a partir de 1789 quan s’accelerarà el procés, ara, però, en nom de la igualtat, de la fraternitat i de la llibertat… França i la seva llengua, el francès, esdevindran pràcticament una religió. No ens pot estranyar, per exemple, que en un informe presentat per Henri Grégoire (conegut com a Abat Grégoire) a la Convenció Nacional el  juny de 1794 sobre la situació de la llengua francesa a França, el conegut com a Rapport sur la nécessité et les moyens d’anéantir les patois et d’universaliser l’usage de la langue française, o Rapport Grégoire, es digui:

(…) on peut uniformer le langage d’une grande nation… Cette entreprise, qui ne fut pleinement exécutée chez aucun peuple, est digne du peuple français, qui centralise toutes les branches de l’organisation sociale et qui doit être jaloux de consacrer au plus tôt, dans une République une et indivisible, l’usage unique et invariable de la langue de la liberté.

En aquest informe també es recordava l’existència dels catalans:

Peut-être n’est-il pas inutile d’en faire l’énumération: Le bas-breton, le normand, le picard, le rouchi ou wallon, le flamand, le champenois, le messin, le lorrain, le franc-comtois, le bourguignon, le bressan, le lyonnais, le dauphinois, l’auvergnat, le poitevin, le limousin, le picard, le provençal, le languedocien, le velayen, le catalan, le béarnois, le basque, le rouergat & le gascon ; ce dernier seul est parlé sur une surface de 60 lieues en tout sens.

Au nombre des patois, on doit placer encore l’italien de la Corse, des Alpes-Maritimes, & l’allemand des Haut & Bas-Rhin, parce que ces deux idiômes y sont très-dégénérés.

D’altra banda, per a Itàlia, l’èxit ha estat relatiu, tot i que realment sorprenent si tenim en compte que el 1861, l’any de la reunificació de l’Estat que ara coneixem amb el nom d’Itàlia, només sabien la llengua italiana 630.000 persones d’un total de 22.212.000 habitants (i 400.000 eren toscans, per als quals l’italià estàndard era –si fa no fa– la llengua familiar). De fet, segons Sergio Salvi al llibre L’Italia non esiste, el 1955, i seguint el sociolingüista italià Tullio de Mauro, “després de més d’un segle d’experiments, de prohibicions i de seduccions, d’escola més o menys obligatòria, de servei militar i de mitjans de comunicació de masses, parlava habitualment l’italià «no més d’un 11-12% de la població, a la qual calia afegir un 17-18% que sabia parlar italià una mica, però que també parlava en dialecte. Dues terceres parts de la població no sabien parlar altra cosa que el dialecte propi, i eren completament aliens a l’ús de l’idioma que els llibres definien com a llengua nacional italiana, la llengua de la pàtria». Aquestes dades gairebé es podrien refregar per la cara del Risorgimento[4]. Aquesta és la situació que es van trobar a l’Alguer (on no es parlava un dialecte italià, sinó la llengua catalana) els catalans que els anys 60 del segle passat van participar en el famós Retrobament. No cal dir que la situació actual ha canviat, per l’efecte de la televisió, dels moviments de població (fenòmens d’immigració interna dels estats, turisme de massa, noves immigracions i noves emigracions…), d’una escolarització més eficient, que ha fet que molts mestres, encara ara, si més no a l’Alguer, recomanin als pares fer servir l’italià estàndard amb els fills per evitar-los, ai las, problemes a l’escola… Actualment, a Itàlia, però, encara un percentatge significatiu de la població manté la seva llengua pròpia (francoprovençal, occità, alemany, ladí, friülà, eslovè, grec, albanès, serbocroat, sard i català) o el que Salvi anomena el seu dialecte propi (lígur, piemontès, vènet, campanià –napolità–, sicilià…).


[1] Adjectiu superlatiu de “libre”.

 

[2] Citat per Juan Carlos Moreno Cabrera a Los dominios del español. Guía del imperialismo lingüístico panhispánico, p. 32.

[3] LLUÍS, Joan-Lluís. Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos. Barcelona: La Magrana, 2002 (p. 59).

[4] P. 120 de la versió catalana del llibre de Sergio Salvi: Itàlia no existeix (Barcelona: Curial, 2004).

 

Cròniques negres del català a l’escola/1: El paper dels estats (i no únicament a l’escola…)

Imatge

Tres escoles per als catalans

El paper dels estats

Com destacava Miquel Pueyo a Tres escoles per als catalans (Lleida: Pagès editors, 1996), d’entrada, el procés de substitució lingüística de la llengua catalana als diversos territoris catalans ha tingut ritmes diferents no tant per la resistència d’uns o altres catalanoparlants, sinó per “l’eficàcia i la velocitat amb què els estats respectius[1] difongueren i imposaren la que havia estat definitivament assenyalada com llur llengua nacional”, és a dir, l’espanyol, el francès o l’italià, segons l’Estat al qual pertanyia cada territori de parla catalana. És el que Pueyo anomena el procés de facilitació del coneixement i l’ús de la llengua nacional dels estats respectius i que, en els fons, és el que posa les bases al procés de substitució lingüística de la llengua minoritzada en tots els àmbits de la vida.

Aquests processos de facilitació de la llengua de l’Estat, a més, apareixen acompanyats de pressions econòmiques, polítiques, legislatives i psicosocials… Com més potent, com més efectiu sigui l’Estat, més ràpid serà el procés de substitució de la nostra llengua, el qual s’accelerarà si, per les circumstàncies que siguin, arriba al territori població que només coneix la llengua de l’Estat (o que, senzillament, desconeix el català i opta per aprendre la llengua que serveix per a tot i per a tothom). De fet, en casos com el de l’Estat espanyol, tal com ens recordava el pedagog i historiador de l’educació Jordi Monés, tot referint-se al segle xix com el segle de la castellanització educativa, “el fracaso de las clases dirigentes españolas para crear una estructura escolar moderna frena, en parte, el proceso de descatalanización”[2].

I, òbviament, i per matisar les afirmacions de Pueyo, quan una part de la nostra comunitat lingüística (com seria el cas del Principat de Catalunya) ha pogut tenir infraestructures que recorden un Estat, més ha pogut frenar aquesta part del país el procés de substitució de la llengua. Unes infraestructures, per cert, que eren possibles perquè una classe política, per raons múltiples, entre les quals també, i potser principalment, les econòmiques, va apostar per aquesta llengua i per aquesta cultura, i no es va integrar amb els braços oberts a la llengua i cultura dominants a l’Estat, com sí van fer les classes dirigents d’alguns dels nostres territoris.

I, justament, en aquest llibre trobarem una bona mostra de com els Estats en què estem (re)partits els catalanoparlants han fet el possible per “facilitar-nos” la llengua que han considerat la seva, com han fet pressions econòmiques, polítiques, legals, judicials… i també pressions de tipus psicològic per tal de crear un estat d’opinió contrari a la normalitat de la llengua catalana… I no oblidarem tampoc l’entusiasme, en algun moment històric i en algunes regions més que en d’altres, d’algunes elits autòctones que mantindran una posició clarament sucursalista i tindran una actitud a voltes d’enlluernament i a voltes de sentiment d’inferioritat envers la llengua i la cultura de l’Estat. Ens centrarem, però, en el cas de l’ensenyament, possiblement una de les eines més potents que han tingut els estats per imposar la seva llengua, tot i que no ha estat pas l’única.

 

Però no únicament a l’escola…

En moments concrets de la història dels catalanoparlants, els serveis militars espanyol, francès i italià (i els conflicte bèl·lics en què han intervinguts aquests estats) han fet un paper tant o més important que l’escola a l’hora de facilitar la llengua estatal, entre d’altres coses perquè hi anaven obligatòriament tots els homes i perquè era un espai on la llengua de l’Estat era imprescindible i on la llengua pròpia era, en molts casos, ridiculitzada, menyspreada… Només un exemple que fa referència a la trobada a la Lorena el mes de maig de 2014 del cos del soldat nord-català Enric (Henri) Pajau, natural d’Eus, al Conflent, mort el 1914, al qual es féu un funeral d’Estat (francès) el setembre de 2014 al seu poble de naixement.  Aprofitant aquest fet, que va comportar un desplegament espectacular del nacionalisme francesa la comarca nord-catalana, el professor de l’Institut Franco-Català Transfronterer de la Universitat de Perpinyà Alà Baylac-Ferrer ens recorda que, “a principis del segle xx l’escola i l’administració havien introduït el francès a la societat nord-catalana, però la llengua de la població era el català. En aquella situació diglòssica es va començar a generar un efecte de menysvaloració, d’autoodi cap el català, que conduiria als anys quaranta en la interrupció de la transmissió familiar del català. Al mig, la Primera Guerra Mundial afegeix un argument suplementari, l’aparició de l’hipernacionalisme francès en el context bèl·lic”. La Primera Guerra Mundial va ser “en un moment clau de l’evolució de la societat nord-catalana en relació amb la seva identitat i la integració en el projecte nacional francès”[3].

Més recentment, i especialment a partir de la dècada dels 60 del segle passat (amb antecedents, però, com el de la ràdio i el de la premsa escrita), també cal tenir en compte la importància sociolingüística de l’arribada massiva de la televisió a totes les llars catalanoparlants, la qual era únicament en la llengua de l’Estat, tant a Espanya, com a Itàlia, com a França. Aquest mitjà, a més, de propagar, consolidar i valoritzar la llengua estatal, també ha servit per crear uns referents culturals, mediàtics, polítics…, un univers, en definitiva, en el qual els catalans, en el millor dels casos, érem (som) una simple comparsa… Una gran eina de descatalanització de la població…

I, finalment, no voldríem defugir de parlar dels moviments migratoris arribats de forma massiva a les diverses regions de parla catalana a partir de la segona meitat del segle xx, que afavoriren l’arribada de persones que desconeixien la llengua del país i que poques vegades tenien l’oportunitat de sentir-la, d’aprendre-la, d’usar-la (evidentment és un fenomen que presenta situacions diferents segons les regions catalanes i, fins i tot, diferents dins d’una mateixa regió). A més, es trobaren amb una població catalanoparlant molt bilingüitzada, a la qual havien inculcat que no era educat parlar en la llengua pròpia davant d’una persona que no la parlava o que, senzillament, la llengua pròpia només era per usar-la a casa i amb la gent que coneixies… Uns usos lingüístics que, malauradament, continuaran fins i tot després que hagin desaparegut, en algunes parts del territori, les circumstàncies polítiques que els van imposar…

 


[1] Espanya, França i Itàlia.

[2] MONÉS, Jordi. «La campaña “Català a l’escola”. Cataluña durante el franquismo. Capítol xv». La Vanguardia. Col·leccionable (1985), p. 245.

[3] PALMER, Jordi. D’Enric a Henri. Barcelona: Nació Digital (26 d’agost de 2014). Consultable en línia: http://www.naciodigital.cat/noticia/73296/enric/henri [data de consulta: 28 d’agost de 2014].

Mossèn Anton Serra i Planes (1808-1875): un poeta d’un gran valor sociolingüístic

Imatge

obra_poetica

 

Gràcies a l’amic Antoni Selva, he conegut la figura del mossèn Antoni Serra i Planes, nascut a Sant Jaume de Frontanyà,  i que va ser durant molts anys “lo Rector de Pallerols” (Pallerols de Rialb), on va morir i va ser enterrat. Carlí fins al moll de l’os, aquest autor, que podríem considerar dels primers romàntics catalans, ens ha deixat poemes com el següent, d’un alt interès sociolingüístic:

 

Encara la gran mania

de parlar’ls en castellà!

A ells lo pur català

sempre parlar se’ls deuria,

qui no’l sàpiga que estudia

que si vol ja l’aprendrà.

 

Dat cas que en Pallerols vinga

algun rector castellà,

ab lo llenguatge del poble

bé se haurà d’acomodà;

se per cas no entén los termes

que en los versos he posat,

faran de vocabulari

tota la gent del veïnat.

 

Ay, locura com aquesta

jo no crec que troba igual,

que sent prou ample el portal

haguem d’entrar per la finestra;

que per una llengua estraña

la pròpia haguem de deixà.

150 anys després, la llengua estranya ja no és tan estranya, gràcies a les polítiques educatives, coartives i, ja sé que no agrada recordar-ho, poblacionals que l’Estat espanyol ha imposat sense cap mena de vergonya i de les quals mai no ha renegat, amb l’ajut, imprescindible, és clar, de certes capes de la societat catalana autòctona.  Ara com abans, sembla que per a molts el portal de la llengua catalana els queda petit…

 

El castellà, llengua perseguida a Catalunya?/1

Imatge

Persecucin del castellano

 

Comencem una sèrie d’articles en què volem explicar quina és la situació real de la llengua catalana (i de la llengua castellana) en el Principat de Catalunya, en contraposició al cofoisme d’una part de la població i en contraposició, sobretot, a aquells qui, segurament sent botxins, es volen presentar com a suposades víctimes de la imposició del català.

Comencem per una tema que afecta el nom educatiu: el de les exempcions de la llengua vehicular del sistema educatiu, el català.

Actualment, “l’alumne que s’incorpora a primer o a segon curs de batxillerat procedent de fora del territori de Catalunya i que no ha cursat mai les matèries de llengua catalana, llengua catalana i literatura o equivalents, pot demanar l’exempció de l’acreditació del coneixement del català, en aplicació de l’article 21.7 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística. Aquesta exempció es visualitzarà en l’expedient de l’alumne perquè no tindrà qualificació d’aquesta matèria, sinó que hi constarà el terme “Exempt/a”, tal com es concreta més endavant”.

Aquesta norma, producte dels pactes de la transició que, en un principi, servia per reconèixer l’exempció de català a fills de militars i a altres funcionaris que estaven “de pas” a Catalunya, s’ha anat mantenint, encara que modificant parcialment (abans incloïa tots els nivells de l’ensenyament no universitari), en el batxillerat, les proves de selectivitat i les proves d’accés als nivells cicles formatius.

Queda clar, però, que, segons la normativa, “el fet d’obtenir l’exempció de la qualificació no eximeix l’alumne d’assistir a classe de llengua catalana i literatura, on ha de seguir un programa específic que li permeti assolir, com a mínim, una comprensió oral i escrita de la llengua. Aquest programa específic, amb les adaptacions i suports pertinents, s’ha de formalitzar en un pla individual, en les condicions establertes amb caràcter general a l’Ordre EDU/554/2008, de 19 de desembre, per la qual es determinen el procediment i els documents i requisits formals del procés d’avaluació i diversos aspectes organitzatius del batxillerat i la seva adaptació a les particularitats del batxillerat a distància i del batxillerat nocturn”.

“L’alumne a qui es concedeix l’exempció de la qualificació final de llengua catalana i literatura I o de llengua catalana i literatura II s’ha d’avaluar al llarg del curs acadèmic per al qual se li ha concedit l’exempció segons els objectius i criteris d’avaluació del seu pla individual, però està exempt de la qualificació final de la matèria llengua catalana i literatura I o llengua catalana i literatura II, que no comptabilitza per a la qualificació mitjana del batxillerat”.

“Aquesta exempció “es pot concedir (…)  dos cursos acadèmics consecutius”.

A més, aquesta exempció es relaciona amb la prova de llengua catalana a les PAU, ja que tot i que “l’exempció de la qualificació de llengua catalana i literatura en el batxillerat no comporta automàticament l’exempció de la prova de llengua catalana a les PAU i l’alumne que vulgui sol·licitar aquesta exempció s’ha d’adreçar a l’Oficina d’Accés a la Universitat”, per demanar cal “Resolució individualitzada emesa per la Direcció General d’Educació Secundaria Obligatòria i Batxillerat, que concedeix l’exempció de la qualificació final de Llengua catalana i literatura de segon de batxillerat en el curs corresponent” en el cas de l’alumnat que es trobi cursant el 2n de batxillerat, i acrediti l’exempció de la qualificació final de Llengua catalana i literatura de segon curs de batxillerat”

En el cas de “l’alumnat que s’hagi incorporat a 2n curs de batxillerat procedent de fora del territori de Catalunya i cursi matèries soltes i no hagi cursat mai les matèries de Llengua catalana i literatura o equivalents (excepte l’alumnat procedent de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i de la Comunitat Autònoma de València)”, cal una “còpia de l’expedient acadèmic de l’alumne/a, que demostri des de quan es troba escolaritzat a Catalunya”.

Segons la normativa actual es poden donar, es donen de fet, els casos següents:

–       Alumnes de pare i/o mare catalanes, que han viscut totalment o parcial la seva vida escolar fora dels Països Catalans, però que han  mantingut la llengua familiar del pare i/o de la mare. Aquestes alumnes estan exempts de català, però no de llengua castellana, la qual ignoren, en alguns casos, totalment.

–       Alumnes estrangers procedents de països on el castellà no és llengua oficial poden demanar l’exempció de la llengua vehicular de l’ensenyament, però no poden demanar l’exempció de la llengua castellana a batxillerat ni a les proves d’accés a la universitat o a cicles formatius.

–       La normativa tampoc no recull el cas dels alumnes que es matriculen a 2n de BAT i cursi matèries soltes que provingui de la Franja, Andorra o de la Catalunya Nord (on poden haver fet –i n’han estat qualificats– aprenentatge de llengua catalana i haver rebut, fins i tot, assignatures en aquesta llengua). En el cas de la Franja i de la Catalunya Nord, a més, la Generalitat els reconeix un nivell de llengua catalana.

 

 

Més d’una dècada d’aules d’acollida a Catalunya

Imatge

aula_acollidaUn dels grans reptes que ha hagut d’assumir el sistema educatiu de Catalunya ha estat, sens dubte, el de l’arribada massiva d’alumnat de procedència estrangera, especialment durant la primera dècada d’aquest segle, que, certament, ha fet canviar la manera d’entendre els processos d’ensenyament i d’aprenentatge.

Us facilito (en document adjunt) les últimes comunicacions sobre l’acollida que hem elaborat des del Servei d’Immersió i Acolliment Lingüístics del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, que crec que poden ser d’utilitat:

– Les aules d’acollida a secundària. Instruments d’avaluació i resultats (2005-2014)
– L’acollida de l’alumnat de nacionalitat estrangera d’incorporació tardana als centres educatius d’ensenyament obligatori
– Las aulas de acogida de Catalunya (2004-2014)

– Podeu trobar més informació a:

– http://xtec.gencat.cat/ca/projectes/alumnatnou/reflexio/informes/
– http://xtec.gencat.cat/ca/projectes/alumnat-origen-estranger/suport-linguistic-social/sobre-sls/informes-estudis/  especialment a l’informe del Consell Superior d’Avaluació “Equitat i resultats de l’alumnat d’origen estranger a PISA 2012″ i a l’apartat corresponent de l'”Informe de política lingüística 2014”.
– http://ensenyament.gencat.cat/ca/departament/estadistiques/

També adjunto les adreces de les pàgines relatives a l’alumnat d’origen estranger (http://xtec.gencat.cat/ca/projectes/alumnat-origen-estranger/), amb informació i recursos més generals:

–  Alumnat nouvingut, http://xtec.gencat.cat/ca/projectes/alumnatnou
– Suport lingüístic i social, http://xtec.gencat.cat/ca/projectes/alumnat-origen-estranger/suport-linguistic-social/

 

Els documents adjunts: Acollida_Vic Acogida_Granada Acollida_sec_Girona (3)

Guia sentimental de l’Alguer de Joan-Elies Adell

Imatge

portada_guia-sentimental-de-lalguer_joan-elies-adell-pitarch_201605031122

El segell editorial Pòrtic ha encetat una col·lecció de guies (sentimentals) de diversos punts emblemàtics de les terres de parla catalana. En aquests moments, ja hi ha publicades la guia de Perpinyà, la capital de la part de Catalunya que actualment és a l’Estat francès (obra del singular escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff); la guia de l’Empordanet (obra de l’antropòleg i periodista Adrià Pujol sobre una part de l’Empordà, el Baix Empordà, que en un programa de la Televisió de Catalunya els catalans van escollir com el millor paisatge del país); i, aquest maig, ha aparegut la Guia sentimental de l’Alguer, obra d’aquest poeta alguerès de Vinaròs (País Valencià), representant de la Generalitat de Catalunya a l’Alguer i ara també coordinador cultural de la delegació del govern català a Itàlia, que és el Joan-Elies Adell.

 

I, justament, són unes guies sentimentals i no unes guies més de turisme, perquè les han fetes persones amb una vinculació especial amb cadascun dels territoris i unes persones que, a més, tenen ofici a l’hora d’escriure. En el cas de Joan-Elies Adell, es tracta d’una persona que porta 7 anys vivint a la ciutat catalana de Sardenya, on ha arrelat potser definitivament…

 

I el que ens ofereix és, justament, una visió personal d’una ciutat amb la qual compartim tantes i tantes coses. I, per començar, com no podia ser d’una altra manera en tractar-se d’un poeta, ho fa recollint la veu d’autors com l’alguerès Ramon Clavellet, el mallorquí Damià Huguet o els catalans del Principat de Catalunya Josep Pla i Pere Català i Roca. També ens endinsa breument en la història de la Barceloneta de Sardenya, una historia lligada en molts moments a Catalunya.

 

Ara bé, cal no oblidar que també és un guia turística i, per tant, ens fa conèixer allò que és indispensable de visitar de l’Alguer i del seu ric entorn i, a voltes, ho fa mitjançant informació molt amena que pot satisfer el lector que vol saber més coses del lloc on va. En aquest apartat, també recorre a autors literaris, en aquest cas majoritàriament algueresos, per apropar-nos a la realitat de l’Alguer: Antoni Canu, Rafael Caria, Maria Chessa Lai, Fidel Carboni, Antònia Cervai (que ens atansa a la curiosa història de Fertília, un nucli habitat dins del terme municipal de l’Alguer creat durant l’època feixista i que va ser poblat per refugiats istrians després de la Segona Guerra Mundial).

 

Adell també ofereix al lector una aproximació a la variant catalana de l’Alguer, que ens apropa al dialecte més oriental de la nostra llengua, ple de paraules medievals que només han conservat a l’Alguer o que comparteixen amb altres punts, diguem-ne perifèrics, dels Països Catalans i, com és lògic, amb una influència sarda i ara italiana molt important.

 

I el darrer dels grans apartats del llibre, de la guia sentimental, és una aproximació a les tradicions, curiositats i personatges de l’Alguer, que ens permetrà descobrir com es viuen la Setmana Santa o els Focs de Sant Joan, conèixer cantants com Claudio Sanna, Franca Masu, Pino Piras o Lo barber (l’entrenyable Àngel Maresca), saber del boxejador català d’Itàlia, en Burrini, o encuriosir-nos per la història d’uns personatges com els Tupamarus de l’Alguer. Evidentment, el llibre acaba amb una aproximació a la cuina algueresa i als excel·lent vins de la zona.

 

En definitiva, un guia turística, sí, però molt més que una guia turística, que ens permet viure i reviure la ciutat catalana de Sardenya, aquell bocí de la història que encara és una realitat rica, amb molts matisos, que agermana persones d’aquesta part de la mediterrània occidental.

 

Pere Mayans

 

 

 

 

Tot recordant Jordi Carbonell

Imatge

Jordi Carbonell

 

Avui ha mort Jordi Carbonell, el filòleg, el professor universitari, el polític, l’activista, el defensor de la llengua i del país… Com a homenatge i record, em plau publicar una entrevista que li vam fer el professor fragatí Francesc Ricart i jo fa 11 anys i que vàrem publicar a la revista “L’escletxa”, núm.8 (Barcelona, estiu de 2005), de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua.

 

Passió per la llengua, passió pel país

 

ENTREVISTA A JORDI CARBONELL

Sens dubte, és un privilegi parlar amb en Jordi Carbonell, i deixar-se portar per la seva passió per la filologia, per la llengua catalana, per la història dels Països Catalans… En la figura de Jordi Carbonell i de Ballester (Barcelona, 23 d’abril de 1924), hi podem trobar el filòleg més pur, però també el polític conseqüent que no renuncia als seus ideals. Com a filòleg, destacaríem que és membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans i que ha estat director de la Gran Enciclopèdia Catalana (1965-1871), professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (1969-1972, any en què en fou expulsat per motius polítics) i catedràtic de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Càller (Sardenya). És especialista en la figura de l’escriptor valencià Joan Roís de Corella, en la literatura catalana de Menorca i del Rosselló dels segles XVIII i XIX, i en la cultura catalana de Sardenya. Com a polític, sempre s’ha significat com una persona nacionalista i d’esquerra. Va participar a la Taula Rodona (1966), a l’Assemblea d’Intel·lectuals a Montserrat (1970) i a l’Assemblea de Catalunya. El 1979 impulsà Nacionalistes d’Esquerra i després fou membre l’Entesa de l’Esquerra Catalana.  Del 1996 al 2004 ha estat president d’ERC.

 

Pere Mayans, professor; Francesc Ricart, tècnic del Departament d’Educació

 

 

L’11 de setembre de 1976, a Sant Boi, en el marc de la  primera Diada Nacional després de la mort del dictador Francisco Franco, vàreu pronunciar una frase que ja ha esdevingut un punt de referència: “No volem que la prudència ens faci traïdors”. En aquests 25 anys darrers hi hagut excessiva prudència pel que fa al tema de la llengua i a la defensa de la idea de Països Catalans?

D’entrada, no m’atreveixo a aplicar el terme “traïdor” a persones, ja que no sóc ningú per jutjar els altres. Només puc parlar per mi i de la meva pròpia experiència, però,  certament, hi hagut renúncies imperdonables: la renúncia a la idea de Països Catalans és, en definitiva, la renúncia a la nació catalana.

En aquestes darreres dècades, una part, segurament la més important numèricament, de la classe política del Principat de Catalunya ha anat abandonant progressivament la idea de Països Catalans…

Obliden que els Països Catalans no és un invent de quatre romàntics pancatalanistes, sinó que és el producte de la història, de la història de la nació catalana, que ocupa aquest espai natural que es troba d’esquena als altiplans de la Península ibèrica i que és obert a la Mediterrània. I que va de les Corberes al riu Segura. El mar ha estat el nostre gran vehicle de comunicació, que permetia l’enllaç entre les grans ciutats del país: Barcelona, València, Ciutat de Mallorca.

Un país, el nostre, que neix en un lloc de fricció d’Europa. Al nord, la pressió francesa; al sud, la pressió del món musulmà; i a l’oest, la pressió castellana, que amb el temps haurem de dir espanyola. Fixem-nos que quan els catalans arribem a Lleida o a Fraga, els castellans ja són a l’alçada de Toledo. A més, la nostra fragmentació com a país és a causa d’una geografia molt compartimentada, que ja ens va fer néixer en forma de comtats. De fet, només gràcies a un gran ciutat com va ser la Barcelona medieval s’entén el naixement de la nació catalana.

La història és, sens dubte, una bona eina per potenciar l’autoestima col·lectiva com a país…

És cert, cal recordar que la nostra nació va viure independent fins al segle XVIII i que només una ocupació militar ens va fer incorporar a l’Espanya que havia creat Castella.

Cal saber valorar la pròpia història, com ho fan tots els pobles del món. En aquest sentit, la meva experiència personal –he estat força anys vivint a Càller, fent de professor universitari i investigant sobre la petja catalana a Sardenya– em demostra que saber reconstruir la història ens ajuda a construir el present i el futur. Saber que el català va ser la llengua de la gent important de Sardenya –encara que no fossin catalans! – fins al segle XVIII i que encara hi ha una ciutat on la gent ha conservat la llengua, l’Alguer, sens dubte ens ha d’ajudar a potenciar l’autoestima col·lectiva i a reforçar un discurs on el nostre centre no sigui la Península ibèrica, sinó aquest mar Mediterrani que ens ha vist néixer.

 

Quan sentiu que hi ha personatges públics que afirmen que a Catalunya mai no s’ha perseguit el català, què en penseu?

Només cal que recordi que el gener de l’any 1971, després de l’Assemblea d’Intel·lectuals de Montserrat, vaig ser citat a declarar a la Direcció General de Policia de Barcelona i per negar-me a parlar en català, a casa meva!, vaig ser empresonat a la Model…[1]

O que a diversos punts del país, com, per exemple, a Alacant, es castigava els nens per parlar en català.

Parlant de renúncies i d’oblits, com veieu tota la qüestió del País Valencià?

Un amic basc em deia que, a l’Estat espanyol, l’única força que realment el faria trontollar és la unió de tots els territoris catalans!

Per això des de l’Estat, s’ha treballat tant per separar el País Valencià de Catalunya?

I tant, l’anticatalanisme al País Valencià va ser programat els primers anys de la transició per part de la UCD, i després ha estat heretat i adaptat pel PP, el qual el ressuscita quan li convé políticament, tal com hem vist aquests dies amb tota la polèmica sobre la unitat de la llengua. Divideix i venceràs, des de Madrid s’ha tingut clar.

Però al Principat de Catalunya les coses tampoc no són tan clares?

Per això la nostra obligació, l’obligació dels que estem convençuts d’aquesta idea, és refer aquesta unitat: interrelacionant persones, entitats, establir contactes, connexions intercomunicacions , llaços entre la gent, ja que estic segur que des de les bases és més fàcil que des de les forces polítiques.

Quedar-se amb la Catalunya estricta és tancar-se. No podem deixar aquest món que es va crear des de Catalunya a la seva sort, ja que ells són nosaltres.  Cal, a més, tenir clar que no són els nostres suplements, i que no volem xuclar a res ni a ningú, sinó que volem ajudar la resta de terres catalanes a anar endavant, perquè anar ells endavant vol dir anar nosaltres endavant.

Cal tenir clar que, quan una part de la nació perilla,  perilla tota la nació. I justament el punt més feble de la nació és, a part de Catalunya Nord i de l’Alguer, el País Valencià. Salvar tota la nació és una idea profunda que acabarà triomfant, a partir del progrés del contactes anirem avançant. Un país com el nostre, amb una personalitat de segles, que té tots els mitjans culturals, té un pes massa fort per deixar-lo enfonsar. Aquesta realitat profunda acabarà triomfant i estic convençut que té un paper a Europa, on podem ser els capdavanters dels països petits, que tots junts tenen molta força: Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Hongria, Txèquia, Eslovàquia…

Però certament, per fer-ho és importantíssim que la medul·la espinal de la nació, el Principat de Catalunya, s’impregni de la idea de Països Catalans, tal com vam fer a Enciclopèdia Catalana, una fita d’impregnació de país mitjançant els mapes del conjunt del territori: un motlle que es fica en el cap de la gent.

I ara cal retornar a la pregunta inicial, hem de reconèixer queal Principat de   Catalunya hi ha feblesa, hi ha  poc gruix de país en l’estament polític… Hi hagut poca decisió a l’hora de fer una força centrípeta que ens ajudés a reconstruir els Països Catalans i, en canvi, s’han donat ales a les forces centrífugues que ens descohesionaven i ens atansaven a Espanya. Crec que cal recordar que o ens salvem tots els Països Catalans o no ens salvarem cap.

Quan es publiqui aquesta entrevista ja s’haurà celebrat el referèndum sobre el Tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europeu. Què en penseu?

Tot plegat és com una broma. Nosaltres que vam néixer del món carolíngi, d’un fenomen europeu i, per tant, no espanyol, nosaltres que som un país constitucional (fins al XVIII) ens hem vist obligats a votar que No. I que quedi clar que no ho fem per antieuropeus! De fet, penso que el No és l’única  resposta racional a una Constitució que ens és contrària, que no ha acceptat res del que hem proposat, que no ens té en compte per a res. És el mateix que ja va passar el seu dia amb la Constitució espanyola, no ens tenien en compte, per tant, era clar que també, com ara, calia votar que No (i ara no hi ha ni remor de sabres ni tambors militars que puguin tocar).

Per tant, tots els vots del No són un missatge a Espanya, a Europa, al propi país, són un vot d’autoestima contra aquells que ens foten bufetades. És un No perquè s’estima la llengua, és un No perquè s’estima el país. No es pot voler una Constitució que ens vagi en contra. Nosaltres hem nascut a Europa, volem tornar a Europa, però hi volem entrar com Dinamarca com Holanda, amb les mateixes limitacions i amb la mateixa independència.

I el futur del nostre país?

A voltes penso que els catalans sempre hem hagut de refer el que la generació anterior havia fet, a causa de les repressions que hem patit i que ens feia esborrar el que els nostres grans havien aconseguit. Ara, penso, el context ha canviat i tot i que per avançar en el nostre projecte d’independència nacional cal pactar, i el pacte sempre comporta renúncia, l’esperança és que cada cop més l’espai dels qui realment creuen en el país s’eixampli i que, com deia, la nostra realitat té un pes que, tard o d’hora, ens farà presents, per la porta gran, a Europa.

 


[1] En el llibre de David Bassa Quan els malsons esdevenen realitat (Edicions El Jonc, 1999), hi podeu trobar una àmplia explicació d’aquesta detenció.

Moments negres del català a l’escola de l’Alguer

Imatge

La Costura

Una bella imatge de la primera promoció de “La Costura”

 

En aquest apunt us oferim alguns dels moments negres de l’alguerès a l’escola de la ciutat:

 

1760. Els piemontesos comencen la italianització de l’escola sarda

“I.- Dovendosi per tali insegnamenti [inferiors] adoperare fra le lingue più colte quella che si è meno lontana dal materno dialetto e ad un tempo la più corrispondente alle pubbliche convenienze, si è determinato di usare nelle scuole predette l’italiana […], non essendo più diversa dalla sarda di quello fosse la castigliana, poiché anzi la maggior parte dei sardi più colti già la pos­siede.
II.- La castigliana si studierà con secondaria importanza, e chi trascurerà l’italiana sarà meno bene educato e di meno buona aspettativa.
III.- Dovranno pertanto i catechismi, i discorsi sacri, i libri devoti, le esortazioni, in una pa­rola tutta la direzione spirituale non meno che la letteraria farsi in lingua italiana.”

 

Edicte de Carles Manuel iii, duc de Savoia i rei de Sardenya, amb el qual s’establien les bases per a la reforma educativa que s’havia d’estendre a tota l’illa.

Armangué, Joan.

Llengua i cultura a l’Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon.

Barcelona: Curial / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996 (p. 38).

 

 

1928. A l’Alguer, amb el feixisme hi comença la italianització de debò

El prefecte de Sàsser (la capital provincial d’on depèn l’Alguer) i el podestat (càrrec designat per decret reial pel règim feixista per substituir els òrgans democràtics dels municipis, inclòs el síndic de la ciutat) s’encarreguen de tancar les Costures, guarderies populars fora del control feixista (i no prou italianitzadores, ja que, de ben segur, el català de l’Alguer hi era ben present, si més no com a llengua de relació).

Contràriament, l’escola pública italiana transmetia els valors de la pàtria (Itàlia) i del règim (feixista).

Extret de Marcel A. Farinelli Història de l’Alguer. Barcelona: Llibres de l’Índex, 2014 (p. 157).

 

1934. El feixisme posa les bases de la política lingüística de l’escola italiana

A Itàlia, es prohibeix l’ús del “dialecte” a l’escola (la qual cosa inclou evidentment altres llengües, com el sard, el ladí, el friülà, el grec, l’albanès, el serbocroata, l’eslovè, el francoprovençal, l’alemany, l’occità i, és clar, el català), ni tan sols per facilitar l’aprenentatge de l’italià. La italianització i el que s’ha anomenat feixistització de l’Estat es basava en l’adoctrinament de les noves generacions mitjançant les escoles.

Ordre decretada pel ministre Francesco Ercole.

Farinelli, Marcel A. El feixisme a l’Alguer. Barcelona: Angle Editorial, 2010 (p. 78).

 

El català arraconat de les escoles alguereses

Un dels principals problemes a l’hora d’ensenyar italià i en italià a l’Alguer era que els alumnes fossin algueresoparlants: el català continuava sent la llengua del joc, del carrer, de la família, dels àmbits informals… Per això, en els registres escolars podem trobar que, pel que fa les tasques didàctiques, una era el de la substitució de la varietat dialectal per l’italià.

Extret de Marcel A. Farinelli Història de l’Alguer. Barcelona: Llibres de l’Índex, 2014 (p. 157).

 

Dècada dels 60. Algueresos, per millorar, cal abandonar l’alguerès!

“Els pares algueresos començaren a rebre pressions per part dels ensenyants i d’un sector de la intelligentsia autòctona, perquè usessin l’italià amb els seus fills, la qual cosa se suposava que havia de millorar llur rendiment escolar i llurs possibilitats d’obrir-se camí en una societat cada cop més competitiva, que ja no tornaria a ésser la de principis de segle: pescadora i comercial, tranquil·la i sense daltabaixos”.

Pueyo, Miquel. Tres escoles per als catalans. Lleida: Pagès editors, 1992 (p. 81).

 

2011. Acaba el Projecte Palomba, que portava l’ensenyament del català a bona part dels centres de l’Alguer

“… el curs 2011-2012, aquestes classes [Projecte Palomba] s’han deixat d’impartir. En podem trobar la causa en la situació econòmica del Municipi de l’Alguer, la del mateix govern de la Generalitat de Catalunya i la pèrdua de presència pública d’Òmnium Cultural de l’Alguer, sense oblidar també l’esgotament d’un model basat pràcticament en el voluntariat i la no-assumpció de responsabilitats per part dels qui en tenen en temes d’educació, tant algueresos com sards i italians”.

Xarxa CRUSCAT. Informe sobre la situació de la llengua catalana (2011). Barcelona: Observatori de la Llengua Catalana, 2012 (p. 87).

 

2014. Tanca “La Costura”

El mes de juny tanca l’única presència continuada de l’ensenyament en alguerès, «La Costura», una línia d’ensenyament plurilingüe —alguerès, italià i anglès—, oberta el curs 2004-2005 a l’escola privada d’educació infantil San Giovanni Bosco gràcies a un acord entre la Generalitat de Catalunya, Òmnium Cultural de l’Alguer, el Municipi de l’Alguer i l’escola. Cal destacar, però, que, des de feia tres cursos, el centre no rebia cap suport de les institucions per a mantenir la línia en català i que, en tot cas, la continuïtat era iniciativa de la direcció de l’escola. Algunes activitats de «La Costura», com les de les cançons en català, també es compartien. Aquesta línia educativa s’ha diluït en el conjunt de l’escola, que fa l’ensenyament bàsicament en italià.

Xarxa CRUSCAT. Informe sobre la situació de la llengua catalana (2011). Barcelona: Observatori de la Llengua Catalana, 2014 (p. 141).