Festa Ovidi Montllor

«Però així qui mira ara?
Qui canta així la vida i el poema?
Fa deu anys que fa fosc i fa silenci.
Torna i encén de nou el món»

Marc Granell, Nostàlgia d’Ovidi Montllor, abril de 2005

Per als nascuts sota la dràstica democràcia de l’amnèsia, en la precarietat magmàtica dels primers anys noranta i a les palpentes del capitalisme dels amiguets, Ovidi continua sent aixopluc digne, descobriment quotidià i barricada permanent. Avui i encara. Un dic de bagatge sencer, de decència comuna, d’autodefensa insubmisa i de memòria fèrtil. Tot alhora. I molt més. Ara i aquí, més que mai, quan la seva irreverència –dir la paraula justa en el moment més inoportú per als de dalt– retruny i ressona amb força. Foscors i llanternes, dilemes i problemes, 20 anys després de les seves vacances, sorprèn com cada paraula escrita, cada poema dit, cada vers cantat, mantenen una radical vigència, una rabiüda actualitat, una constant i desbordant interpel·lació al món injust i desigual que ens habita.

Un entre tants, humil fins a les celles, obrer de la paraula i treballador incansable de la cultura, l’Ovidi dignifica i significa la història silenciada d’aquest poble i el més vell i perseguit del nostres somnis. Ovidi en lluita. Sota dictacràcia, fill d’obrers alcoians llibertaris, i sota democradura, bandejat i proscrit pels rigors vergonyants de la transició. L’Ovidi i nosaltres. Xarxa i bastida. Fil roig i ferro roent on agafar-nos, els innumerables homenatges que neixen i creixen des de baix –poble a poble– són també una metàfora de nosaltres mateixos, dallà d’on venim i del nostre temps convuls. La gent del poder, sí, en va decretar el silenci per emmudir-lo. Però ha estat el contrapoder de la gent –sense demanar permís, sense demanar perdó– qui l’ha retornat al lloc que li correspon, qui mai l’ha oblidat i qui ha transmès, com una rosa de paper i a cau d’orella, la seua dignitat. Encara recordo, sonora clatellada als gestors grisborbònics de la transició i calbot bíblic als gestors culturals postmoderns, quan més de dos-mil joves, el maig del 2006, omplien el Palau de la Música per homenatjar-lo. Ningú sabia explicar-los a les esferes del poder el per què de la victòria de la memòria sobre un oblit planificat. De l’ateneu al casal, de la cita al cartell, de la cuina al llit, l’Ovidi es va escolar amb la seva tendresa rebel i ens ha fet créixer per dins i donar-nos per fora. Músiques i lletres per recordar-nos, país-mirall, els Ovidis del segle XXI que també s’han alçat: en Feliu i la Meritxell, en Cesk i l’Andreu i tantes i tantes

Sí. Ovidi i nosaltres: el mirall on reconèixer-nos encara. Memòria desobedient, mapa clandestí dels Països Catalans i consciència de classe insubornable. Roig per fora i negre per dins, furetejant sempre la insondable condició humana, capaç del terrible i del sublim. L’Ovidi polivalent i polièdric, multiprecari dels 36 oficis, sempre resistent, l’Ovidi que escrivia: «Mai pujaré al tramvia de cap poder, sigui del color que sigui fugiré sempre d’ell». En la crònica d’un resistent –humil, generós, tímid– en un país de resistències. Les d’ahir, les d’avui, les de demà.

Sempre Ovidi. La bona sort de tenir-lo. Brúixola, refugi, recer. Ovidi pels bons moments compartits que sabem construir en comú, rient de tot i començant per nosaltres mateixos. Però, sobretot i sempre, Ovidi pels moments difícils. Quan calen brúixoles, tot es torça i s’esborrona i vénen maldades amb manars i garrotades. Allà hi serà l’Ovidi. I amb ell, nosaltres mateixos. Perquè Ovidi sempre torna. Per recordar-nos que cal continuar. Fins que als homes i a les dones no se’ls pesi en les balances. Per això aquí seguim, suant la samarreta. Compartint la teua humil decisió de no retrocedir: de no cedir res, de no renunciar mai, de no defallir enlloc. Cantant-te com mai que és com sempre. Cridant el teu nom als quatre vents. Com no agrair-t’ho, amic. Tu sempre per nosaltres. I d’ara en endavant nosaltres, que t’estimem tant, per tu. Mil gràcies, fera.

Text de David Fernàndez publicat al monogràfic “O juguem totes o estripem la baralla”, de la campanya “Festa Ovidi Montllor. 20 anys de vacances”

Ovidi Montllor (Alcoi, 1942 – Barcelona, 1995), és un dels personatges dels temps de la Nova Cançó més admirats i més estimats per les noves generacions rebels. Un poeta crític i autocrític que enguany ha fet vint anys que ens va deixar. De l’Ovidi recordo els seus recitals a diversos teatres de la ciutat, sempre amb el seu posat seriós i vestit de negre, sempre acompanyat a la guitarra per l’entranyable Toti Soler.
Tal vegada el concert més popular de l’Ovidi fou el que va fer al Poliorama de la Rambla de Barcelona, l’abril de 1976, per presentar el seu àlbum “Joan Salvat-Papasseit, 1894-1924”. Guardo com un tresor el programa d’aquell vespre amb la coberta dissenyada per Josep Guinovart i a la seva primera pàgina una dedicatòria: “A Ferran Aisa, molt cordialment i amb agraïment. Salut! Ovidi.”

El vaig anar seguint en les seves actuacions com la que va realitzar al Teatre Grec de Montjuïc conjuntament amb Pi de la Serra, l’estiu de 1978. La seva participació, ja tocat per una dura malaltia, el 1993 al Palau Sant Jordi en els “30 anys d’Al Vent” amb Raimon. I, a més, vaig tenir la sort de conèixer la seva bonhomia i humanitat personalment durant el centenari de Joan Salvat-Papasseit. Ovidi Montllor va participar en un acte emotiu organitzat per l’Ateneu Enciclopèdic Popular, quan jo n’era el president, el juny de 1994, al Centre Cívic Blai (actual Biblioteca) del Poble-sec.

L’Ovidi abans de començar, a cantar acompanyat a la guitarra del Toti, en confessava la seva admiració per l’anarquisme i em recordava, amb melangia, que el seu pare havia estat militant de la FAI.

He fet aquest preàmbul per presentar el magnífic llibre de Jordi Tormo que, sincerament, us recomano perquè continueu gaudint de l’univers de l’Ovidi.
Jordi Tormo (Alcoi, 1979), doctor en Geografia i autor de diverses obres d’investigació i de llibres de narrativa com Un bes suau i El silenci, enguany ha presentat un esplèndid treball de recerca sobre el seu paisà el poeta, cantant, actor i lluitador cultural Ovidi Montllor. El llibre ha estat publicat per l’editorial cooperativa i independent de Carcaixent (Ribera Alta-València) Sembra Llibres.

Jordi Tormo, amb el seu Ovidi Montllor, un obrer de la paraula, fa un recorregut per la vida i l’obra del mestre i ens mostra les seves facetes més emotives. L’autor es recolza amb la poesia d’Ovidi per convertir-la en fil conductor i s’empara amb la seva recerca efectuada a l’Arxiu Ovidi Montllor del mas de Sopalmo i amb entrevistes amb familiars i amics de l’artista alcoià com Antoni Miró, Toti Soler, Isabel Clara-Simó, Neus Solsona, etc. El llibre s’acompanya de diverses fotografies i de textos poètics de Montllor.

L’experiència de Jordi Tormo sobre aquest singular personatge és important, doncs, entre el 2011 i el 2014, va coordinar els actes a la memòria d’Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés. El resultat és aquest magnífic treball que abraça els diferents àmbits de l’Ovidi. L’autor, amb entusiasme, recorre els anys d’infància, de joventut i de plenitud de l’artista per recuperar la figura brillant d’un personatge de culte de l’actualitat entre una part de la joventut esquerrana dels països catalans. Ovidi Montllor fou seguint les paraules Salvat-Papasseit, poeta que va cantar en un dels seus més recordats discos, un creador en majúscula, en un poema titulat “Autoretrat”, diu: “Són un penó de l’escac de la vida, / una tremolor del nàixer a la por, / Sóc com el so d’aquesta xeremia / i el tabal que anuncia festa i dol. / I sóc mos i sóc carícia / i sóc tendresa i sóc bastó. / Sóc el què sóc, sóc el que sóc.”
Un obrer de la paraula. Una persona compromesa amb la classe treballadora i en la defensa de les llibertats del poble. Defensor de la llengua i de la cultura del seu país. Com va cantar amb un dels poemes de Vicent Andrés Estellés: “Per senyera, senyors, quatre barres. / Per idioma, i senyores, català, / Per condició, senyors, sense terres. / Per idees, i senyores, esquerrà.”

L’Ovidi, com a cantant, va convertir la poesia en un arma de transformació social o de conscienciació en els moments difícils del franquisme o de la transició. I ho va fer amb la seva pròpia obra i en la de poetes de l’altura de Salvat-Papasseit, Vicent Estellés, Blai Bonet, Pere Quart o del seu amic Joan Fuster.

Ovidi Montllor va representar una de les veus crítiques de la cançó catalana que va ser silenciada els anys vuitanta quan la transició ja havia creat el nou règim “demòcrata” i un nou status quo, que no podia tolerar la contestació rebel ni crítica al sistema. Ovidi Montllor, aleshores, es va centrar en la seva carrera cinematogràfica, teatral i televisiva amb poquíssimes contractacions com a cantant. Jordi Tormo ha rescatat també per aquest llibre algunes de les nombroses poesies que va escriure l’Ovidi; i, fins i tot, en un annex inclou el títol de les gairebé quatre-cents poemes que l’alcoià va escriure. Com aquest en què recorda el seu Alcoi des de Barcelona; “Quan? / Barcelona s’em mostra plena i grandiosa des de la balconada. / Recorde Alcoi, malaltissa enyorança que duc al cor…”

Ferran Aisa, és escriptor i historiador. I ara ha escrit aquest text a tall de comentari sobre el llibre que ha editat Sembra Llibres i del qual és autor Jordi Tormo. Aquest text ha sortit publicat a la revista de CGT La Confederació

Una mostra de les obres d’Antoni Miró incloses en l’exposició Ovidi popular, es poden visitar al casal faller de la falla Arrancapins -carrer Villanueva i Gascons, 7-, de la ciutat de València, entre els dies 1 i 20 de desembre.
Enllaç a la pàgina de facebook de l’esdeveniment.

Properament, l’exposició s’instal·larà a Castelló de la Plana, a Palma, concretament a Can Alcover, i a Lliçà d’Avall. Al mes de gener se n’anirà a Bilbo, a Euskal Herria, de la mà del col·lectiu AldarriCatuz

Darrerament, la revista monogràfica de la campanya “Festa Ovidi Montllor. 20 anys de vacances” s’ha anat escampant arreu del país. Així, ara la podeu trobar en gran part dels casals i ateneus existents a pobles i comarques del país, i també a la seu de la CAL, a Barcelona; a la llibreria La ciutat invisible,a Sants, a Barcelona; a la llibreria 3i4 de València; a la llibreria Samaruc, d’Algemesí, o als concerts d’Ovidi al cub.

Igualment, allà on va l’exposició Ovidi popular, d’Antoni Miró, o a les presentacions del documental Un mapa en moviment. Un país en construcció, de Som Països Catalans, també es pot trobar.

Si algú té interès en la seva distribució, pot adreçar-se al correu festaovidi@sompaisoscatalans.cat

Des del passat dia 17 de novembre es pot visitar a Xirivella l’exposició d’Antoni Miró sobre Ovidi Montllor. Informació del diari Levante

6è concert ‘Per la pau i el desarmament’

El dissabte 28 de novembre, al Casinet d’Hostafrancs, Borja Penalba, David Caño i David Fernández oferiran l’espectacle Ovidi al Cub, un homenatge a la figura i a l’obra d’Ovidi Montllor. L’actuació s’emmarca en el 6è concert ‘Per la pau i el desarmament’ de FundiPau i els beneficis es destinaran a la tasca de l’entitat.

En aquesta actuació, el poeta David Caño, el músic Borja Penalba i el periodista i ex-diputat  David Fernández, celebren Ovidi Montllor a través de poemes, músiques i reflexions. Dir, cantar, pensar: claus encara de la condició humana.

Ovidi al cub – 6è concert ‘Per la pau i el desarmament’

Dissabte, 28 de novembre a les 22.00 h
Teatre del Casinet d’Hostafrancs (Rector Triadó, 53, Barcelona)

Preu de l’entrada 15 €
Els beneficis es destinaran a la tasca per la pau i el desarmament de FundiPau

Entrades anticipades a www.fundipau.org, al 93 302 51 29 o al local de FundiPau (Av. Meridiana, 30 – 32, esc. A, entl. 2a, Barcelona)

Més informació d’Ovidi3.

(…) el migdia, si vols, dóna unes horribles ganes de plorar

Des dels meus 15 anys fins ara, 20 anys després, de tant en tant una pregunta agra em fa companyia, em remet i em balanceja per portar-me del fracàs al referent i del referent a la imaginació. Les preses de decisions, el cap aquí o cap allà o les confrontacions ètiques i morals, em porten a preguntar(-me): què en penses papa? Llavors, superat el fracàs del buit, ondulo entre el referent, el record i l’experiència per imaginar què en pensaria. El mateix passa quan em pregunten sobre l’Ovidi. Sembla que de mi hagin de fluir veritats o sentències, i el que en surt, mal pugui valer, és una dansa del record, del que m’imagino i del que encara aprenc amb tot el que ens va deixar.

Ara que em demanen que faci un escrit sobre com veig i visc aquest record popular de l’Ovidi 20 anys després, torna la mateixa pregunta, que s’ha fet tant present al llarg d’aquest any.

La nostra és força creixent

Que aquest any, des dels marges, s’hagi aixecat l’any Ovidi, és el millor que li podia passar, una poesia justa (per evitar-me allò de la justícia poètica). Ja no que sigui l’Any, sinó que sigui des dels marges. És clar, pensarem de seguida, l’Ovidi va patir un buit per part de les institucions. Sí, penso en això, però també, i sobretot, penso en que l’Ovidi treballava per fer arribar la cultura a tothom. Volia “entrar obertament en la nostra poesia i arribar a fer-la popular, a l’abast del poble, de totes les gents, de servir allò tant bonic de la manera més planera, més positiva” i perquè? Perquè per a ell “poesia no vol dir somiar. Poesia és tastar una miqueta o un molt de la vida que ens ha tocat viure i que cada dia ens amaguen més”[1].  La seva obra, aproxima no només la poesia sinó una actitud i fins i tot una forma d’estar en el món. Amb les seves pròpies creacions, replenes de crítica, volia desvelar, transformar. Tenia un gran sentit del deure crític que havia heretat dels seus pares, els avis, i que va procurar seguir transmetent no només en l’àmbit familiar sinó públicament. Perquè l’Ovidi de casa era el mateix que el del carrer.  Amb totes les seves facetes (divertit, irònic, sarcàstic, seriós, clar, meticulós, nocturn, treballador, sentimental, punyent i dolç) realment estava preocupat.

Amb les seves cançons presenciem críticament un món. No només són un testimoni sinó una actitud vers la vida que elogia el valor col·lectiu, la humilitat, la perseverança, la força creativa, la crítica i el valor del compromís amb la vida. En elles, rebrota la seva proximitat irònica i transparent, gentil i punyent. Com diu  Jordi Tormo, reprenent una cançó de l’Ovidi, els seus textos són la “seva carta de naturalesa”.  I aquesta carta és una carta del poble.

Qualsevol dia impensat us tornaré a emprenyar

Tot i així, no crec que simplement es tracti d’una relació retroactiva en la que ell popularitzava el vers i ara ressorgeix un record popular. L’Ovidi és d’immensa actualitat, no 20 anys després, sinó 40, ja que la seva carrera com a cantautor comença a finals dels anys 60’s. Per tant, estem parlant d’una vigència que definitivament no té res a veure amb el temps sinó amb l’essència. David Fernàndez, un gran admirador de l’Ovidi,  diu que ell cantava a la condició humana, d’aquí la seva actualitat. Per això, i perquè el que deia en el seu moment, avui té més vigència que mai.

El fet és el mateix i els fotuts els mateixos

Dins la cosmogonia d’algunes comunitats indígenes dels Andes, el passat va davant, perquè el podem veure, i el futur darrera. L’Ovidi, segurament no els coneixia però aquesta història (que demano disculpes per haver extret de context i una mica de qualsevol manera) sempre em fa pensar en ell. El món no avança, gira, deia ell.  A Món divertit, retrata com allò nou és el mateix, les mateixes relacions de subordinació i explotació, la mateixa distribució econòmica i de poder. L’Ovidi mirava endavant, és a dir, tenia molt clar el passat que ve amb nosaltres. Constantment remarcava que potser ha canviat la forma però no el contingut: Present, passat, futur…
i un mateix temps de mira.

No me’n vaig, sóc qui torna

Però tot i que aquest any s’han complert els 20 anys de la seva mort i el record popular s’ha fet sentir especialment, des d’aquell 10 de març de 1995, la seva obra s’ha anat canalitzant i presenciant a través de joves projectes musicals i creacions artístiques. L’Ovidi pren forma a través del teixit de la(es) memòria(es), de la veu dels altres i de la seva pròpia. En ell es fonen, amablement, la forma i el contingut, l’ètica i l’estètica d’una presència.

Dins d’aquesta reviscuda popular,  la de l’Any Ovidi, hi ha hagut impulsos forts com ara el d’en Pere Camps de Barnasants. L’any començava amb una frase que empaperava els carrers: volem el pa sencer, i com un polvorí emergia l’Ovidi que no havia marxat mai, per recordar-nos que la memòria es va teixint amb la creativitat de les persones i amb la força de la comunitat. I aquesta força és en la que creia l’Ovidi qui, no només és un dels representants d’una època, sinó de valors del que encara està per construir. No tanques mai la boca crida ben fort.

L’edició prioratina de Nació Digital, Priorat Diari, publica una àmplia notícia sobre la inauguració de l’exposició d’Antoni Miró, Ovidi Popular, i anuncia la xerrada que es va fer el dia 20 a càrrec de Josep Vicent Frechina i el concert d’aquest proper dissabte.

Aquest dissabte, dia 28 de novembre, la sala l’Artesana, de Falset, acollirà el concert “Gràcies Ovidi. De part dels bons fins a la mort”, d’Arturo Gaya, Kike Pellicer i Paco Prieto. L’acte servirà per cloure un intens calendari d’actes al voltant del Correllengua 2015 i de la Festa Ovidi Montllor. 20 anys de Vacances.
L’acte començarà a les 7 del vespre.

Havia escrit algunes de les cançons més belles que s’hagin pogut escriure.
Havia dit els versos com ningú no els havia dits mai.
Ens havia regalat Estellés, Espriu, Sagarra, Joan Oliver.
Havia ofert el que tenia, el gest, el treball, la vida, al servei del poble que el definia.

Ens havia donat la veu. Sense fer-ne escarafalls. Perquè aquesta era la part que li tocava, en el llarg camí cap a la llibertat. Era el que sabia fer: comunicar. Pujar a l’escenari (un teatre, un estadi, un remolc de tractor), de negre, amb les mans expressives, els ulls fondos, amb els músics (amb en Toti Soler, sobretot: allò de reconèixer qui en sap més que tu i cedir-li, amb naturalitat, la guitarra) i deixar-se anar, donar-se tot ell. Al servei del país (clarament definit per l’eix Alcoi-Barcelona), de la gent que l’alça (“mentre tinga consciència continuaré tenint consciència de classe”), de la memòria (representada pels seus pares, que van patir la desfeta, que van mantenir la dignitat intacta). Amb una resolta, constant, intensa voluntat de futur.

I ho va fer, l’Ovidi Montllor, això, tota la vida. Quan començava, quan se la jugava, quan triomfava a l’Olympia de París.

També quan li va ser decretat el silenci.

Perquè això varen perpetrar, després, quan se suposava que havia arribat l’hora de les normalitzacions. Això li van fer, a l’Ovidi (i, en ell, des d’ell, a tots nosaltres): amb aire displicent, sec, de finestreta funcionarial, li van plantificar a sobre, com el segell en una pòlissa, l’etiqueta ignominiosa, l’excusa, la sentència: “ara no toca”.

En comptes del suport per a la creació, per a l’expansió, es va trobar que, encetats els anys vuitanta, les institucions públiques establien que el món era de purpurina i cantava banalitats en castellà.

Ho van vestir amb tòpics i circumloquis, però la qüestió era simple: l’Ovidi feia el mateix que havia fet sempre: alçar un mirall davant de la realitat, fer-nos-la visible, intel·ligible, compartible, convertida en cançó. Només que aleshores, el mirall de l’Ovidi els enfocava a ells, als progres de borumballa, als autonomistes de l’interès. No els va agradar, òbviament, el que hi van veure. En comptes de rectificar, van actuar com criatures malcriades, i van voler trencar el mirall.

En un breu poema, l’Ovidi va fer el retrat d’aquells anys:

1971. Nit. Hivern. Sopar després d’una actuació a benefici de…
Ells.- Què faríem sense vosaltres?
Acte segon.
1983. Nit. Canet. Sol a casa.
Jo.- GOVERNAR!

Amb absoluta consciència dels temps que li havien tocat de viure, per tant, va continuar, com a la cançó, de part dels bons fins a la mort. Sense rebaixar-se a fer cap de les concessions que potser li haurien atorgat alguna canongia polsosa, remunerada, inofensiva. Vivint. Treballant. Fent cançons. I sense poder enregistrar-ne cap.

Els darrers anys en la vida de l’Ovidi Montllor mereixen una anàlisi acurada. I els que van venir després, també.

Els uns, perquè ens mostren la conjura del pansiment, les seves conseqüències. I perquè bé caldrà demanar responsabilitats per les cançons que s’han perdut.

Els altres, sobretot, perquè han demostrat que tots els intents d’esborrar-nos l’Ovidi han estat en va. Que l’Ovidi Montllor, la seva obra, la seva empenta, les seves raons, perduren i s’escampen en la gent que el va escoltar, en els que el descobreixen ara. Ja hi va haver un Any Ovidi quan en feia deu de la seva mort. Cap oficialitat no l’havia declarat. I va ser: intens; espontani; popular. Enguany hi hem tornat. I encara ha estat més esclatant.

Li havien decretat silenci i ell, conscientment, va desobeir. Amb aquella seva característica barreja de ràbia i d’esperança. El puny clos. El somriure.

Aquest text de Núria Cadenes ha estat publicat al monogràfic de la campanya “Festa Ovidi Montllor. 20 anys de vacances”.
També el podeu llegir al seu blog “El bloc de la Núria”
Núria Cadenes és autora del llibre “L’Ovidi”

La gent del casal la Calderera, de Riudoms, ha dut a terme diferents actes amb motiu dels 20 anys de vacances de l’Ovidi, alguns al voltant del Correllengua.
Una de les iniciatives ha estat pintar un mural reivindicant l’Ovidi, afegint-se, així, a la llarga corrua de murals i altres referències públiques que el país va acumulant.

500 exemplars de la publicació editada per la campanya Festa Ovidi Montllor. 20 anys de vacances s’han repartit al Palau de la Música, de València, en l’acte de cloenda dels premis del COM. Aquesta iniciativa ha estat possible gràcies a la col·laboració del Col·lectiu Ovidi Montllor, que s’ha compromès a fer arribar la revista als assistents a l’acte celebrat avui, diumenge, 22 de novembre de 2015.

Des de la campanya volem deixar constància d’aquest agraïment.
Foto: JVFrechina

Exhaustiva relació dels premis del Col·lectiu Ovidi Montllor, lliurats aquest diumenge al Palau de la Música, de València.

Imatge de Vilaweb, del grup Gener

Gener i Mox triomfem als premis Ovidi Montllor

Amb la presència dels màxims representants institucionals del País Valencià (del president de la Generalitat, Ximo Puig, al de les Corts, Enric Morera, passant per la vice-presidenta del govern Mónica Oltra) i en un espai fins fa ben poc vetat a la música i la cultura en català, el Col·lectiu Ovidi Montllor ha lliurat al Palau de la Música de València els X Premis Ovidi Montllor, dividits en onze categories.

El grup Gener, amb ‘El temps del llop’, ha obtingut el premi en la categoria de millor disc de pop; Mox, amb ‘Tuactes i rebomboris’, s’ha endut el premi en la de rock; Zoo, amb ‘Tempestes vénen del sud’, ha rebut el guardó al millor disc de hip-hop i electrònica; Mara Aranda, amb ‘Mare Vostrum’, se l’ha endut en la categoria de folk, i Clara Andrés, amb ‘Entrelínies’, ha obtingut el premi al millor disc de cançó d’autor.

Gener també ha aconseguit el premi a la millor lletra per ‘Contrallum’ i Mox i Pep Gimeno ‘Botifarra’ han rebut el guardó a la millor cançó amb ‘Si el poguera partir (Cançó de batre)’. El premi als millors arranjaments i producció ha correspost a Aspencat pel disc ’Tot és ara’, com també el de millor videoclip per ‘Música naix de la ràbia’. El de millor maqueta, se l’ha endut Geografies amb ‘Primer Condicional’. I el de millor disseny, ‘Nuvolàstic’ de Júlia.

Al final de la gala el Col·lectiu Ovidi Montllor ha concedit el premi especial al suport a la música en català a la plataforma Viasona. I el president de la Generalitat, Ximo Puig, ha estat l’encarregat de lliurar el premi a la trajectòria artística al grup Obrint Pas.

El discurs de la indecència ha marxat de les institucions del País Valencià. Aquell parlament blavós que feia valer la seva majoria per bloquejar tot suport i reconeixement oficial a l’any Ovidi. Els mateixos que menystenien la figura i el compromís d’en Raimon, esborrant-lo impúdicament dels mitjans públics i negant-li el més mínim homenatge i agraïment dels seus.

El País Valencià ha tancat aquesta etapa de les tristes majories absolutistes i va sortint a poc a poc dels efectes i desperfectes de la fosca nit blava. El govern ja no actua en contra del país, de la seva llengua, de la seva cultura, ni dels seus activistes. D’aquell país que va voler que el 2015 fos l’any Ovidi, malgrat la nul·la ajuda institucional, i va multiplicar els concerts, els actes i les honorances a tot el territori. La Generalitat valenciana veu com un acte de justícia i reconeixença guardonar en Raimon amb la seva més alta distinció, i Xàtiva, la seva Xàtiva natal, el fa fill predilecte, malgrat l’oposició dels de sempre, unida ara a la intolerància de la seva marca taronja.

I ara que els vents bufen a favor i s’enduen els núvols de contaminació de les dècades passades, cal reconèixer la feina de construcció, resistència i presència de la música valenciana realitzada per molts. Una tasca constant i incessant feta a la contra de l’oficialitat. Un treball fet des de la militància i l’estima a la llengua i al país. Els seus activistes són grups, segells discogràfics, promotors, agències de management, entitats socials i culturals, comissions de festa, festivals i alguns ajuntaments i mitjans de comunicació. Han construït on no hi havia, han tornat a aixecar, el que havia estat ensorrat: canals de difusió, espais de programació, lligams amb la resta dels Països Catalans. Han actuat enlloc d’un govern que ha fet de l’omissió i la destrucció a allò valencià la seva causa cultural. Amb entrebancs, han fet la feina que qualsevol govern, amb una mica d’autoestima i amor a la terra, hagués fet.

Els Premis Ovidi en són un excel·lent exemple. Nascuts fa deu anys en aquest context negatiu i verinós, porten el nom d’un home gran i bo. Una figura cabdal de la cultura i la societat, que tot i estar mort des de fa 20 anys, continua present, donant exemple als qui el reivindiquen i molestant i empetitint als hereus del franquisme. Aquests guardons impulsats pel COM, col·lectiu de músics que també llueix el nom d’Ovidi Montllor, serveixen per a reunir sota un mateix sostre i en un context festiu a tota la indústria musical valenciana. Una gala anual que reconeix el millor de la producció nacional de l’any i que se celebra aquest diumenge 22 de novembre.

La principal novetat, i que millor defineix aquesta nova etapa a les institucions valencianes és que els Premis Ovidi entren, per primer cop, al Palau de la Música de València. Un espai de titularitat pública en el que fa una dècada es van haver de tancar els artistes nacionals per exigir el què hauria de caure pel seu propi pes: LA NORMALITAT. Que els artistes en valencià poguessin actuar en un espai que els hi estava barrat.

El diumenge se sabran els guanyadors de les diferents categories, però guanyi qui guanyi, l’autèntica victòria és el fet d’haver pogut viure aquests premis en directe des d’aquest recinte.