Enlluernats per la projecció de la seua figura pública, icona de compromís, rebel·lia i autenticitat, molt sovint ens descurem de reivindicar, amb l’entusiasme que exigeix, l’extraordinària alçada artística de l’obra musical i poètica d’Ovidi Montllor.
Ja fa temps que defense l’opinió que Montllor fou l’intèrpret més original i versàtil de la Cançó i trobe que darrere d’aquest fet es troba el seu origen obrer i la seua condició autodidacta. Montllor no procedia de la petita burgesia, ni havia forjat el seu pensament sobre l’enclusa universitària: aquest procedia de la lectura anàrquica i compulsiva, pur fruit de la intuïció i l’atzar.
La seua obra reflecteix els mateixos elements intuïtius i atzarosos: beu d’ací i d’allà mogut per l’instint, influenciat per les descobertes de cada moment, aliè a escoles i moviments. En el seu repertori hi ha cançó francesa i cançoner tradicional, rock progressiu i cabaret, la ràdio dels anys cinquanta i el music-hall. I no necessita discursos de cap mena per justificar-ho: tot encaixa amb naturalitat perquè no hi ha artifici ni impostura. Només una rauxa creativa traduïda en un ritme de publicació, sostingut durant molt de temps, d’un disc per any que es veurà estroncat a partir de 1980 quan, consentides ja determinades llibertats, la seua condició de personatge incòmode i desafecte esdevinga insostenible —“no interessa qui no llepa amb paciència”, cantava ell, sempre lúcid i visionari—.
Desgraciadament, la seua postergació pública li arribà en el millor moment artístic i ens impedí seguir gaudint d’una obra que semblava en permanent creixement. La perspectiva que ara ens dóna el temps, ens permet de constatar-ho de forma incontrovertible.
Aquestes són les fites de tan feliç itinerari.
LA FERA FEROTGE
1968, Inici-Discophon, 27547, EP
L’estrena discogràfica d’Ovidi Montllor exposa obertament alguns dels fils conductors sobre els quals es desplegarà bona part de la seua obra posterior: la cançó irònica i festiva d’inspiració francesa, escola Brassens —“La fera ferotge”—; els jocs de paraules una mica desficaciats i primaris en aparença però mai buits ni retòrics —“Lliçó de sumes i verbs”—; o l’ús de material tradicional amb funcionalitats modernes —la magnífica “Cançó de llaurador”, inici apòcrif d’allò que anys a venir se’n dirà riproposta. Curiosament, un dels temes més populars de l’enregistrament serà la “Cançó de les balances”, peça signada per Josep Maria Carandell l’estil de la qual —una balada narrativa de caire al·legòric— resta bastant lluny de l’univers estètic de Montllor.
HISTÒRIA D’UN AMIC
1969, Inici-Discophon, 27554, EP
Amb portada de l’Equip Crònica, arranjaments de Pi de la Serra, i acompanyant-se entre d’altres de Toti Soler, Albert Moraleda o Jordi Sabatés, el segon disc podria semblar una emulació del primer. Efectivament, repeteix un tema de Carandell —“La fàbrica Paulac”— i s’insisteix en l’empremta brassensiana —“Gola seca”, “Cançó d’amor”—, però el tema que tanca l’enregistrament —“Història d’un amic”— introdueix nous elements que preludien futures gosadies: la interpretació distanciada i voluntàriament monòtona, l’atmosfera lleument psicodèlica que crea l’acompanyament, el text d’una acidesa amarga… obren altres portes expressives que l’autor explorarà d’immediat.
SOL D’ESTIU
1971, Discophon, S-5159, SG
Els aires experimentals que s’insinuaven en el tancament del disc anterior es manifesten ací sense cap mena de cautela: “Ell”, el tema inclòs en la primera cara, és ja pura psicodèlia amb un ús intensiu del sitar a càrrec de Pi de la Serra —aquest serà un dels primers discos catalans on s’inclou— i l’acompanyament elèctric a càrrec de Toti Soler, Manolo Elias i Peter Handkinson. I la segona cara no es queda enrere amb la disbauxa contra-estiuenca de “Sol d’estiu” on la instrumentació intenta reflectir el maliciós sarcasme del text.
UN ENTRE TANTS
1972, Discophon, Ster-35
[Reed. en CD: 1997, Discmedi-Blau]
Per al seu primer disc de llarga durada, Ovidi Montllor recupera un parell de temes dels discos senzills precedents —“Ell”, “La fera ferotge”—, confia novament la direcció musical a Pi de la Serra i reuneix una col·lecció de peces moltes de les quals tenen un component decididament teatral: “El diluvi”, “El desesperat”, “De l’espai no te’n refies mai”, “Cançoneta juganera 3”, “Sí senyor”… Es tracta d’un disc irregular, ple de provatures i alts i baixos, que mostra un artista en ple aprenentatge però que conté ja alguna de les seues millors cançons —la imbatible “Perquè vull”, per exemple—. L’obria i tancava un enigmàtic tema instrumental —“Homenatge”— que resultaria ser la melodia d’una de les seues cançons posteriorment més celebrades: “Homenatge a Teresa”.
CRÒNICA D’UN TEMPS
1973, Discophon, Ster-40
[Reed. en CD: 1997, Discmedi-Blau]
Amb un equip de joves músics talentosos i agosarats —Víctor Amman, Xavier Batllés, Juan Soriano— que tenen en el Miles Davis elèctric — el d’In a silent way, per exemple— un dels seus referents musicals de capçalera, Ovidi Montllor canvia completament l’estètica sonora del seu treball i serveix els seus textos, com més va més depurats i incisius, sobre una base instrumental inscrita en els codis del rock progressiu i el jazz elèctric de fusió. El resultat és un disc excepcional en factura i contingut, amb moments de gran intensitat expressiva —“El vi”, sobre un poema de Vicent Andrés Estellés, “Carta a casa”, “Crònica d’un temps”, amb la guitarra flamenca de Toti Soler, “Ais!”, “Serà un dia que durarà anys”— que prefigura alguna de les principals descobertes del que posteriorment s’anomenarà Ona Laietana.
A ALCOI
1974, Edigsa, CM-294
[Reed. en CD: 2008, Picap, 8425845905518]
Nou disc i nou canvi de rumb, ara possiblement definitiu. El comandament passa a mans de Toti Soler, la guitarra del qual és, en molts temes, l’únic acompanyament. Veu i guitarra inicien així un camí de compenetració artística d’alta volada que acabarà materialitzant-se en la creació d’un llenguatge propi tremendament efectiu i d’una bellesa sòbria i perdurable. En aquest disc es troben els primers fruits d’una collita que es perllongarà durant molts anys: “Homenatge a Teresa”, “Els amants” —o Estellés en el cim de l’expressivitat—, “Les meues vacances”, “Va com va”, “Tot explota pel cap o per la pota”… demostren que Ovidi Montllor ha assolit una maduresa pletòrica i que ha trobat en Toti Soler el còmplice perfecte per a cimentar-la.
A L’OLYMPIA
1975, Edigsa, CM-408
[Reed. en CD: 2008, Picap, 8425845905921]
El 27 d’abril de 1975, Ovidi Montllor féu la visita reglamentària al cèlebre local parisenc —on compartí escenari amb Maria del Mar Bonet— i amb l’única ajuda de Toti Soler repassà alguna de les peces més conegudes del seu cançoner: “Perquè vull”, “Homenatge a Teresa”, “Va com va”, “La fera ferotge”, etc. Justament l’acompanyament de Toti Soler és la principal aportació de l’àlbum, especialment en peces que ací apareixen completament despullades del seu anterior vestit musical —com “Una nit a l’òpera” o “Carta a casa”. S’incloïa la peça inèdita “Als companys”.
SALVAT-PAPASSEIT PER OVIDI MONTLLOR
1976, Edigsa, CM-405
[Reed. en CD: 2007, Picap, 8425845905129]
El mateix 1975 Ovidi Montllor presentava al Teatre Poliorama de Barcelona el seu muntatge sobre la poesia de Joan Salvat-Papasseit amb músiques de Toti Soler, Carlos Boldori, Víctor Amman i ell mateix. L’espectacle es trasllada a disc embolcallat amb una preciosa portada de Guinovart i posa de manifest el grandíssim talent de Montllor com a rapsoda i el magnífic treball dels músics en l’encaix musical del text. Tot plegat ens brinda moments d’una bellesa extraordinària: “L’ofici que més m’agrada”, “Nocturn per acordió”, “Dóna’m la mà”, “La meva amiga com un vaixell blanc” o “Res no és mesquí” assoleixen ací, gràcies a la perfecta comunió de vers, música i recitat, la seua fesomia ben bé definitiva.
DE MANARS I GARROTADES
1977, Edigsa, CM-426
[Reed. en CD: 2008, Picap, 8425845905525]
Quan es parla de “l’esperit de la Transició” convé recordar aquest disc ple de ràbia, decepció i, malgrat tot, una certa esperança: l’autor s’ensuma l’estafa que ve i que s’emportarà per davant les aspiracions de rehabilitació social, cultural i nacional de les lluites antifranquistes i expressa aquesta premonició en forma de sarcasme feridor: “Encara nois, encara”, “Encara el tango”, “Una de por (recontraestrena)”, “Als nous amos”. Entremig, recupera clàssics del seu repertori inèdits per les prohibicions —“La samarreta”, “L’escola de Ribera”—, afig un nou Estellés —“Una escala qualsevol”, de L’Hotel París— i un nou Papasseit —“Sageta de foc”— a la seua col·lecció i demana llibertat, amnistia i estatut d’autonomia amb unes grandioses valencianes de l’u i dos.
BON VENT… I BARCA NOVA!
1979, Ariola, 200186-1
El fitxatge per la multinacional Ariola es tradueix en un enregistrament realitzat amb força mitjans i dividit en dues parts molt diferenciades —per bé que la seqüència dels temes intente no evidenciar aquesta dualitat—: una capitanejada per Joan Albert Amargós de caire més orquestral i simfònic amb un tractament molt preciosista de la instrumentació i una altra sota la direcció de Toti Soler, Toni Xuclà i Maurici Vilavechia igualment rica i colorista, però més directa i efectiva. Amb aquests estris al seu abast, Montllor recupera la seua faceta experimental, tant a nivell de text —“Bogeria amb números”— com de música —“El ball”—, deixa anar la seua amargor per veu pròpia —la lucídissima “Autocrítica i crítica”, “Bon vent i barca nova”— o d’altri —“Balada”, la insuperable diatriba de François Villon contra les “llengües envejoses”— i deixa per a la posteritat dos pals de paller del seu repertori: “Montserrat” i “La cançó del cansat”.
OVIDI MONTLLOR DIU “CORAL ROMPUT” DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
1979, Ariola, 300 177 XD
Enregistrat de forma intempestiva i amb el boicot actiu de la discogràfica que no creia en el projecte, aquest doble àlbum dedicat íntegrament al llarg poema de Vicent Andrés Estellés “Coral Romput” és un dels treballs més profundament emocionants enregistrats mai en català. Montllor recita Estellés com capturat per un encanteri màgic, enfebrat, posseït completament pel poeta, mentre les guitarres de Toti Soler i Toni Xuclà creen una atmosfera d’estranya i magnètica melangia. Basta començar a escoltar els versos inicials —“Una amable, una trista, una petita pàtria…”— per quedar atrapat en el seu remolí de tristesa i nocturnitat.
4-02-42
1980, Ariola, H.201.697
El darrer disc oficial que veuria la llum apareix titulat amb la data de naixement de l’autor i s’obre amb l’inoblidable musicació d’Estellés “M’aclame a tu”. És, sens dubte, —i malgrat la boutade de “Culminació”— el disc més depurat, introvertit i líric d’un autor que segueix experimentant amb la matèria primera —com en “Història d’A.” on hi ha la joiosa troballa de “Jo t’estim. Jo t’estimo. I jo t’estime!” que molts anys després popularitzarà La Gossa Sorda— i que factura alguna de les seues cançons més elaborades i arrodonides: “Balada del pas pel món”, “Tot esperant Ulisses”, “Cançó per a dues guitarres i un amor”. Resulta molt inquietant que justament en aquest punt se li tanquen totes les portes, es quede sense companyia discogràfica i inicie la llarga travessia del desert en què es convertiran els darrers anys de la seua vida.
ANTOLOGIA
2000, Dahiz produccions
Reedició en disc compacte de la seua obra completa, realitzada per iniciativa del seu amic el pintor Antoni Miró. Recull dues peces que anaven a formar part de Verí Good, el disc en el qual treballava quan se li va detectar la malaltia —“El meu poble Alcoi” i “Carnisseria”—; la resta de material no va arribar a enregistrar-se, malgrat interpretar-lo en directe en reiterades ocasions: “Verí Good”, “Menuda”, “Què et sembla, Toti”, “Si mai de tu…”.
A més s’hi inclou l’enregistrament en directe de dos muntatges monogràfics: un dedicat a l’escultor Apel·les Fenosa —Homenatge a Apel·les Fenosa— amb textos d’Alexandre Cirici, Carles Riba, Josep Carner i J. Supervielle; i un altre dedicat al poeta Josep Maria de Sagarra —Ovidi Montllor diu Sagarra— gravat al Teatre Lliure el 1994 amb la veu ja afectada per la malaltia i on destaca, entre d’altres la interpretació de la seua musicació de “Vinyes verdes vora el mar” o la “Cançó de suburbi” amb música de Toti Soler.
EN DIRECTE. …QUALSEVOL DIA IMPENSAT US TORNARÉ A EMPRENYAR…
2004, PM produccions, PM/CD-030
Recull de diversos enregistraments en directe —que inclou la mateixa gravació de De manars i garrotades incorrectament acreditada— amb algun dels seus temes més celebrats —“Homenatge a Teresa”, “M’aclame a tu”, “Els amants” en dues versions diferents— i una peça inèdita: “Sonata per a Isabel” de Vicent Andrés Estellés amb música de Toti Soler.
A DOS DE VAL. OVIDI MONTLLOR DIU JOAN FUSTER
2012, PM Produccions, CD-050
L’any 1993, Ovidi Montllor va recitar a l’Olleria 1993 una selecció de poemes de Joan Fuster sense cap acompanyament musical. D’aquell recital es conservava l’enregistrament i Paco Muñoz va voler donar-li nova vida encarregant la seua musicació a Albert Ortega Bertomeu. Aquest, lluny d’acompanyar els poemes amb un fil musical innocu, va decidir d’intervenir-hi a fons i acompanyar el recitat amb fragments cantats per algunes de les veus més importants de la escena musical en valencià: Al Tall, Lluís Miquel, Obrint Pas, Eva Dénia, Pau Alabajos, Bajoqueta Rock, Dani Miquel, Sva-ters, Andreu Valor, Batá, Rapsodes, Rafa Xambó, Empar Torres, Carraixet, Ovidi Twins o el mateix Paco Muñoz. El resultat de tot plegat fou tan sorprenent com commovedor: emocionava escoltar la veu de l’alcoià acomboiada per tots aquests antics i nous companys d’ofici en un dels homenatges artísticament més consistents de quants ha rebut Ovidi Montllor.
(Aquest text de Josep Vicent Frechina ha estat publicat al monogràfic “O juguem totes o estripem la baralla” de la campanya “Festa Ovidi Montllor. 20 anys de vacances”)
El Centre Cultural Ovidi Montllor d’Alcoi celebra, avui, dia 10, i demà, 11 de març, sengles actes de cloenda de l’any Ovidi Montllor.
