Detalls
“Ovidi Montllor aplegà l’any 93 a les tres ben tocades a l’Olleria i dinà un blanc i negre en el bar del Xurro. Els de L’Olla el varen rebre amb un «Què dius?» i el d’Alcoi els digué un fum de versos de Joan Fuster (el qual havia faltat l’any anterior) i, en acabant de sopar, el «No hi havia a València dos amants com nosaltres…» en el Plata.
Se’n tornà com havia vingut: a soles. I, un parell d’anys més tard, se n’anà de «vacances» allà on brama la tonyina. El pas del temps féu de nosaltres colors, i d’ell un enyor que no se satisfà només amb la seua obra o la dels artistes, musicals i no, que l’han succeït.
El nostre Ovidi, «l’Ovidi», ressuscità per a l’aniversari que en feia deu i s’ha passejat d’ençà per les mars i muntanyes d’esta terreta en forma de cançó, pròpia o aliena; en la veu de cantants i en el gest de músics i actors, però també en les mans dels artistes plàstics que han volgut reproduïr l’esperit lliure de l’Ovidi insubornable.
I enguany, Ovidi, enmig del seu no parar en torreta dylanià, ha tornat a l’antiga Alqueria de les Olles i ha passat per ca la Corrunda, on el seu nét major li ha preparat el repertori per a una nova gira: deu de les cançons més sonades del xeuet alcoià, gravades en fusta, estampades sobre fulls Imagine Silk de tres-cents cinquanta grams i alçades dins d’una carpeta de cinquanta per setanta.
Cada una de les deu planxes, tirades de cinquanta en cinquanta, té un color definit i definitori, llevat de la de Montserrat, que els du tots: ací, Jordi Albinyana fuig de la rotoscòpia ovidiana habitual per a reescriure els versets d’Estellés, de Salvat-Papasseit i d’Ovidi mateix amb una nova iconografia, reminiscent dels cartells artesanals d’èpoques convulses.
Els amants, els companys, Teresa la Loca, la fera ferotge o la sageta de foc es lligen amb claredat de la mà d’Albinyana per a omplir els lligalls amb les quals seran lliurades als nous amos, en un dia que durarà anys. Perquè tot és de tots. Au!”
Toni de l’Hostal