(…) el migdia, si vols, dóna unes horribles ganes de plorar
Des dels meus 15 anys fins ara, 20 anys després, de tant en tant una pregunta agra em fa companyia, em remet i em balanceja per portar-me del fracàs al referent i del referent a la imaginació. Les preses de decisions, el cap aquí o cap allà o les confrontacions ètiques i morals, em porten a preguntar(-me): què en penses papa? Llavors, superat el fracàs del buit, ondulo entre el referent, el record i l’experiència per imaginar què en pensaria. El mateix passa quan em pregunten sobre l’Ovidi. Sembla que de mi hagin de fluir veritats o sentències, i el que en surt, mal pugui valer, és una dansa del record, del que m’imagino i del que encara aprenc amb tot el que ens va deixar.
Ara que em demanen que faci un escrit sobre com veig i visc aquest record popular de l’Ovidi 20 anys després, torna la mateixa pregunta, que s’ha fet tant present al llarg d’aquest any.
La nostra és força creixent
Que aquest any, des dels marges, s’hagi aixecat l’any Ovidi, és el millor que li podia passar, una poesia justa (per evitar-me allò de la justícia poètica). Ja no que sigui l’Any, sinó que sigui des dels marges. És clar, pensarem de seguida, l’Ovidi va patir un buit per part de les institucions. Sí, penso en això, però també, i sobretot, penso en que l’Ovidi treballava per fer arribar la cultura a tothom. Volia “entrar obertament en la nostra poesia i arribar a fer-la popular, a l’abast del poble, de totes les gents, de servir allò tant bonic de la manera més planera, més positiva” i perquè? Perquè per a ell “poesia no vol dir somiar. Poesia és tastar una miqueta o un molt de la vida que ens ha tocat viure i que cada dia ens amaguen més”[1]. La seva obra, aproxima no només la poesia sinó una actitud i fins i tot una forma d’estar en el món. Amb les seves pròpies creacions, replenes de crítica, volia desvelar, transformar. Tenia un gran sentit del deure crític que havia heretat dels seus pares, els avis, i que va procurar seguir transmetent no només en l’àmbit familiar sinó públicament. Perquè l’Ovidi de casa era el mateix que el del carrer. Amb totes les seves facetes (divertit, irònic, sarcàstic, seriós, clar, meticulós, nocturn, treballador, sentimental, punyent i dolç) realment estava preocupat.
Amb les seves cançons presenciem críticament un món. No només són un testimoni sinó una actitud vers la vida que elogia el valor col·lectiu, la humilitat, la perseverança, la força creativa, la crítica i el valor del compromís amb la vida. En elles, rebrota la seva proximitat irònica i transparent, gentil i punyent. Com diu Jordi Tormo, reprenent una cançó de l’Ovidi, els seus textos són la “seva carta de naturalesa”. I aquesta carta és una carta del poble.
Qualsevol dia impensat us tornaré a emprenyar
Tot i així, no crec que simplement es tracti d’una relació retroactiva en la que ell popularitzava el vers i ara ressorgeix un record popular. L’Ovidi és d’immensa actualitat, no 20 anys després, sinó 40, ja que la seva carrera com a cantautor comença a finals dels anys 60’s. Per tant, estem parlant d’una vigència que definitivament no té res a veure amb el temps sinó amb l’essència. David Fernàndez, un gran admirador de l’Ovidi, diu que ell cantava a la condició humana, d’aquí la seva actualitat. Per això, i perquè el que deia en el seu moment, avui té més vigència que mai.
El fet és el mateix i els fotuts els mateixos
Dins la cosmogonia d’algunes comunitats indígenes dels Andes, el passat va davant, perquè el podem veure, i el futur darrera. L’Ovidi, segurament no els coneixia però aquesta història (que demano disculpes per haver extret de context i una mica de qualsevol manera) sempre em fa pensar en ell. El món no avança, gira, deia ell. A Món divertit, retrata com allò nou és el mateix, les mateixes relacions de subordinació i explotació, la mateixa distribució econòmica i de poder. L’Ovidi mirava endavant, és a dir, tenia molt clar el passat que ve amb nosaltres. Constantment remarcava que potser ha canviat la forma però no el contingut: Present, passat, futur…
i un mateix temps de mira.
No me’n vaig, sóc qui torna
Però tot i que aquest any s’han complert els 20 anys de la seva mort i el record popular s’ha fet sentir especialment, des d’aquell 10 de març de 1995, la seva obra s’ha anat canalitzant i presenciant a través de joves projectes musicals i creacions artístiques. L’Ovidi pren forma a través del teixit de la(es) memòria(es), de la veu dels altres i de la seva pròpia. En ell es fonen, amablement, la forma i el contingut, l’ètica i l’estètica d’una presència.
Dins d’aquesta reviscuda popular, la de l’Any Ovidi, hi ha hagut impulsos forts com ara el d’en Pere Camps de Barnasants. L’any començava amb una frase que empaperava els carrers: volem el pa sencer, i com un polvorí emergia l’Ovidi que no havia marxat mai, per recordar-nos que la memòria es va teixint amb la creativitat de les persones i amb la força de la comunitat. I aquesta força és en la que creia l’Ovidi qui, no només és un dels representants d’una època, sinó de valors del que encara està per construir. No tanques mai la boca crida ben fort.
[1] Montllor, Ovidi. Poemes i cançons. Barcelona. Galba Edicions: 1978.
Aquest text de Jana Montllor ha estat publicat al monogràfic de la campanya “Festa Ovidi Montllor. 20 anys de vacances”.
Jana Montllor és filla d’Ovidi Montllor
La imatge és del diari Levante que la publicà il·lustrant una entrevista
6è concert ‘Per la pau i el desarmament’
