Brúixola, recer, aixopluc, de David Fernàndez
«Però així qui mira ara?
Qui canta així la vida i el poema?
Fa deu anys que fa fosc i fa silenci.
Torna i encén de nou el món»
Marc Granell, Nostàlgia d’Ovidi Montllor, abril de 2005
Per als nascuts sota la dràstica democràcia de l’amnèsia, en la precarietat magmàtica dels primers anys noranta i a les palpentes del capitalisme dels amiguets, Ovidi continua sent aixopluc digne, descobriment quotidià i barricada permanent. Avui i encara. Un dic de bagatge sencer, de decència comuna, d’autodefensa insubmisa i de memòria fèrtil. Tot alhora. I molt més. Ara i aquí, més que mai, quan la seva irreverència –dir la paraula justa en el moment més inoportú per als de dalt– retruny i ressona amb força. Foscors i llanternes, dilemes i problemes, 20 anys després de les seves vacances, sorprèn com cada paraula escrita, cada poema dit, cada vers cantat, mantenen una radical vigència, una rabiüda actualitat, una constant i desbordant interpel·lació al món injust i desigual que ens habita.
Un entre tants, humil fins a les celles, obrer de la paraula i treballador incansable de la cultura, l’Ovidi dignifica i significa la història silenciada d’aquest poble i el més vell i perseguit del nostres somnis. Ovidi en lluita. Sota dictacràcia, fill d’obrers alcoians llibertaris, i sota democradura, bandejat i proscrit pels rigors vergonyants de la transició. L’Ovidi i nosaltres. Xarxa i bastida. Fil roig i ferro roent on agafar-nos, els innumerables homenatges que neixen i creixen des de baix –poble a poble– són també una metàfora de nosaltres mateixos, dallà d’on venim i del nostre temps convuls. La gent del poder, sí, en va decretar el silenci per emmudir-lo. Però ha estat el contrapoder de la gent –sense demanar permís, sense demanar perdó– qui l’ha retornat al lloc que li correspon, qui mai l’ha oblidat i qui ha transmès, com una rosa de paper i a cau d’orella, la seua dignitat. Encara recordo, sonora clatellada als gestors grisborbònics de la transició i calbot bíblic als gestors culturals postmoderns, quan més de dos-mil joves, el maig del 2006, omplien el Palau de la Música per homenatjar-lo. Ningú sabia explicar-los a les esferes del poder el per què de la victòria de la memòria sobre un oblit planificat. De l’ateneu al casal, de la cita al cartell, de la cuina al llit, l’Ovidi es va escolar amb la seva tendresa rebel i ens ha fet créixer per dins i donar-nos per fora. Músiques i lletres per recordar-nos, país-mirall, els Ovidis del segle XXI que també s’han alçat: en Feliu i la Meritxell, en Cesk i l’Andreu i tantes i tantes
Sí. Ovidi i nosaltres: el mirall on reconèixer-nos encara. Memòria desobedient, mapa clandestí dels Països Catalans i consciència de classe insubornable. Roig per fora i negre per dins, furetejant sempre la insondable condició humana, capaç del terrible i del sublim. L’Ovidi polivalent i polièdric, multiprecari dels 36 oficis, sempre resistent, l’Ovidi que escrivia: «Mai pujaré al tramvia de cap poder, sigui del color que sigui fugiré sempre d’ell». En la crònica d’un resistent –humil, generós, tímid– en un país de resistències. Les d’ahir, les d’avui, les de demà.
Sempre Ovidi. La bona sort de tenir-lo. Brúixola, refugi, recer. Ovidi pels bons moments compartits que sabem construir en comú, rient de tot i començant per nosaltres mateixos. Però, sobretot i sempre, Ovidi pels moments difícils. Quan calen brúixoles, tot es torça i s’esborrona i vénen maldades amb manars i garrotades. Allà hi serà l’Ovidi. I amb ell, nosaltres mateixos. Perquè Ovidi sempre torna. Per recordar-nos que cal continuar. Fins que als homes i a les dones no se’ls pesi en les balances. Per això aquí seguim, suant la samarreta. Compartint la teua humil decisió de no retrocedir: de no cedir res, de no renunciar mai, de no defallir enlloc. Cantant-te com mai que és com sempre. Cridant el teu nom als quatre vents. Com no agrair-t’ho, amic. Tu sempre per nosaltres. I d’ara en endavant nosaltres, que t’estimem tant, per tu. Mil gràcies, fera.
Text de David Fernàndez publicat al monogràfic “O juguem totes o estripem la baralla”, de la campanya “Festa Ovidi Montllor. 20 anys de vacances”