“Ovidi, abans que res, era una persona normal”, manifesten alguns dels seus amics més íntims, persones que el van conèixer de primera mà. Una de les figures artístiques valencianes més notables del segle XX, no pot ser, en cap cas, una persona normal. Aquesta normalitat resulta una mena de categoria insuficient per abastir les seves qualitats artístiques i humanes. Defensor del nostre patrimoni cultural i lingüístic, de les arts, així com del retrobament de la consciència col·lectiva i la identitat dels valencians, Ovidi va resultar ser –resulta ser encara- una persona excepcional, allunyada de la norma. En l’excepcionalitat s’amaga la raresa, la unicitat, l’originalitat de qui permanentment lluita -prenent per armes les paraules- per aquells més desafavorits, sacrificant la vida privada per una vida col·lectiva, invertint les hores en la construcció de la personalitat pròpia, des de la cultura més àmplia, des de zero, devorant lectures assedegat de mestres.
El descobriment i la influència de la literatura i el cinema des de la seva infantesa van portar l’Ovidi, probablement, a voler ser algú diferent a través del joc. Interpretar els personatges descoberts, viure’ls de múltiples maneres, esdevenir l’altre fent servir aquella joguina més gran i potent –com ja li assenyalà el seu pare encertadament- que hi tenia al cap: la imaginació. Així esdevingué, a poc a poc, un actor de gran formació teatral i un cantant de gran qualitat literària. Compromés, disciplinat, acurat amb els textos, amb la música i els poemes per crear cançons…, únic. La cançó, en general, s’acabava convertint en un vehicle expressiu de poesia pel cantant alcoià. No només poesia pròpia sinó també dels altres, en un acte de reconeixement permanent del talent i la importància de l’amic, del company, de la persona admirada. Un mitjà aquest –la cançó- més expressiu que la mateixa poesia perquè treia les paraules del seu suport tradicional, el paper, per afegir-li la força comunicativa de la música. Una capacitat, aquesta, només a l’abast d’uns pocs, on un petit poema s’acaba convertint en una peça de teatre breu, una autèntica escenificació de temes i tipologies humanes. Pinzellades que parlen, sense cap mena de dubte, de la seva categoria d’excepcionalitat.
L’artista alcoià ha sigut qualificat com “un obrer de la paraula”. Vertaderament ho era. Un autèntic treballador dels mots, del joc de significats de les paraules de la nostra llengua. Ara bé, hi va voler anar una mica més enllà, com no: va ser un obrer de la cultura. En el sentit més ampli. I ho va ser cada minut, nit i dia. Malgrat les enveges de determinades criatures polítiques encaparrades a silenciar-lo i la inoperància d’una part de la societat per evitar-ho.
Recordar l’Ovidi, sempre, és recuperar-lo a partir de la seua imatge pública, aquella difosa pels mitjans de comunicació al llarg de dècades, nombrosos cartells i fotografies, pintures, portades de disc, gravacions, pel·lícules i entrevistes. Remembrar-lo també significa però, posar en valor la relació íntima entre la persona i el personatge, la figura pública amb la seva vida privada, el seu dia a dia. Per què? Probablement perquè l’Ovidi va viure com va nàixer: amb humilitat. Una humilitat abraonada al seu cos, al gest, a la mirada, a l’ànima viva del poeta trobador ja des de la seua tendra infantesa. Aquest mateix sentiment que defensaria fins al dia en què ens deixà, imperfecte com declarava ser, però amb l’esperit combatiu de qui treballa constantment i de manera efectiva per canviar la realitat sense grans estridències. Amb la veu ben alta i clara, això sí, per poder cridar al món els obscens excessos dels qui creuen que perquè paguen, manen. Amb aquesta energia, transmesa a les seues actuacions musicals, cantant amb veu greu i profunda, carregada d’ironia i humor o d’afecte segons el moment. La veu i la mirada: portes d’unió del jo interior, de l’Ovidi persona i personatge que es buida a l’exterior, que s’ofereix a l’espectador desproveït d’artifici.
El llenguatge expressiu de la mirada que, juntament amb la potència comunicativa de la gestualitat, conformen la manera de ser de l’Ovidi. El joc expressiu de sentiments sense paraules, a través dels ulls, potser una de les icones gràfiques més utilitzades i conegudes de l’artista ara recordat. La força expressiva del gest visual resulta transcendental en la relació amb l’observador. Un puny en alt, uns braços estesos, una mà al pit, un dit denunciador. La relació estreta entre paraula i gest, mirada i silenci, pausa i ritme vertiginós, dominats a sobre l’escenari per un autor -i actor- autodidacta. Més pinzellades –a hores d’ara un llenç sencer- que mostren la sort –perdoneu l’exabrupte- d’extraordinarietat de l’Ovidi.
Estimat per molts, amic d’uns quants (privilegiats tots ells), Ovidi Montllor entenia l’art com un mitjà d’expressió dels sentiments i inquietuds humanes. Un vehicle amb el qual transmetre les pors i les penúries, però també i especialment, l’alegria i el plaer de viure, codificats amb llenguatges diversos com ara la interpretació i la poesia, la pintura o la música. L’art com altaveu de denúncia social, un cop més, com expressió imprecatòria d’abominacions morals de les classes dominants, dels rics i senyorets, de polítics i governants presents a les seues cançons, a nombrosos poemes i textos, del país on va haver de viure, que va estimar com pocs i va intentar canviar com tants.
Sempre, Ovidi, has sigut, ets i seràs un personatge clau, sense voler-ho, de la nostra Història, de la nostra cultura, del nostre poble, de les nostres vides. Sense reclamar fama ni cobejar notorietat, de la millor manera que sabies fer-ho: amb humilitat i esforç.
Per sempre, Ovidi, seràs l’ocell i seràs la bandera. Seràs universal.
David Rico i Tortosa
Crític i historiador d’art
Publicat a La Veu
