Festa Ovidi Montllor

Havia escrit algunes de les cançons més belles que s’hagin pogut escriure.
Havia dit els versos com ningú no els havia dits mai.
Ens havia regalat Estellés, Espriu, Sagarra, Joan Oliver.
Havia ofert el que tenia, el gest, el treball, la vida, al servei del poble que el definia.

Ens havia donat la veu. Sense fer-ne escarafalls. Perquè aquesta era la part que li tocava, en el llarg camí cap a la llibertat. Era el que sabia fer: comunicar. Pujar a l’escenari (un teatre, un estadi, un remolc de tractor), de negre, amb les mans expressives, els ulls fondos, amb els músics (amb en Toti Soler, sobretot: allò de reconèixer qui en sap més que tu i cedir-li, amb naturalitat, la guitarra) i deixar-se anar, donar-se tot ell. Al servei del país (clarament definit per l’eix Alcoi-Barcelona), de la gent que l’alça (“mentre tinga consciència continuaré tenint consciència de classe”), de la memòria (representada pels seus pares, que van patir la desfeta, que van mantenir la dignitat intacta). Amb una resolta, constant, intensa voluntat de futur.

I ho va fer, l’Ovidi Montllor, això, tota la vida. Quan començava, quan se la jugava, quan triomfava a l’Olympia de París.

També quan li va ser decretat el silenci.

Perquè això varen perpetrar, després, quan se suposava que havia arribat l’hora de les normalitzacions. Això li van fer, a l’Ovidi (i, en ell, des d’ell, a tots nosaltres): amb aire displicent, sec, de finestreta funcionarial, li van plantificar a sobre, com el segell en una pòlissa, l’etiqueta ignominiosa, l’excusa, la sentència: “ara no toca”.

En comptes del suport per a la creació, per a l’expansió, es va trobar que, encetats els anys vuitanta, les institucions públiques establien que el món era de purpurina i cantava banalitats en castellà.

Ho van vestir amb tòpics i circumloquis, però la qüestió era simple: l’Ovidi feia el mateix que havia fet sempre: alçar un mirall davant de la realitat, fer-nos-la visible, intel·ligible, compartible, convertida en cançó. Només que aleshores, el mirall de l’Ovidi els enfocava a ells, als progres de borumballa, als autonomistes de l’interès. No els va agradar, òbviament, el que hi van veure. En comptes de rectificar, van actuar com criatures malcriades, i van voler trencar el mirall.

En un breu poema, l’Ovidi va fer el retrat d’aquells anys:

1971. Nit. Hivern. Sopar després d’una actuació a benefici de…
Ells.- Què faríem sense vosaltres?
Acte segon.
1983. Nit. Canet. Sol a casa.
Jo.- GOVERNAR!

Amb absoluta consciència dels temps que li havien tocat de viure, per tant, va continuar, com a la cançó, de part dels bons fins a la mort. Sense rebaixar-se a fer cap de les concessions que potser li haurien atorgat alguna canongia polsosa, remunerada, inofensiva. Vivint. Treballant. Fent cançons. I sense poder enregistrar-ne cap.

Els darrers anys en la vida de l’Ovidi Montllor mereixen una anàlisi acurada. I els que van venir després, també.

Els uns, perquè ens mostren la conjura del pansiment, les seves conseqüències. I perquè bé caldrà demanar responsabilitats per les cançons que s’han perdut.

Els altres, sobretot, perquè han demostrat que tots els intents d’esborrar-nos l’Ovidi han estat en va. Que l’Ovidi Montllor, la seva obra, la seva empenta, les seves raons, perduren i s’escampen en la gent que el va escoltar, en els que el descobreixen ara. Ja hi va haver un Any Ovidi quan en feia deu de la seva mort. Cap oficialitat no l’havia declarat. I va ser: intens; espontani; popular. Enguany hi hem tornat. I encara ha estat més esclatant.

Li havien decretat silenci i ell, conscientment, va desobeir. Amb aquella seva característica barreja de ràbia i d’esperança. El puny clos. El somriure.

Aquest text de Núria Cadenes ha estat publicat al monogràfic de la campanya “Festa Ovidi Montllor. 20 anys de vacances”.
També el podeu llegir al seu blog “El bloc de la Núria”
Núria Cadenes és autora del llibre “L’Ovidi”