Eren dels nostres…

Sense categoria

El passat 5 de maig, en mig de les protestes de treballadors i treballadores de Grècia contra l’anomenat “pla d’austeritat” que el parlament d’Atenes havia d’aprovar, es va produir un incident mortal: es llençaren artefactes incendiaris contra una sucursal del Banc Marfin, es va incendiar l’edifici i moriren tres persones empleades de la sucursal. Tres persones treballadores.

Fa anys que jo plore la mort de Carlo Giuliani, activista antiglobalització que va morir assassinat a la contra-cimera del G8 a Gènova el 20 de juliol de 2001. El considerava un dels meus, malgrat que jo no estava allà, ni, si haguera estat, haguera anat amb el Black Block de la manifestació aquella. Sols combregava amb les seues motivacions i em va entristir la seua mort, el seu assassinat. Si buscara per internet, encara hui, trobaria la versió de la policia que justificaria la seua mort, però llegir això no faria que oblidara que Giuliani va ser assassinat. I no canviaria la meua opinió sobre l’excés de l’ús de la força de la policia en la majoria de les seues intervencions. Ni em faria dubtar de quins són els meus (els de Giuliani) i qui no (els qui envien amb carta blanca als policies anti-avalots a carregar contra qui es manifesta).

Ara, hui, no deixe de pensar que les tres persones mortes de Grècia  són “dels meus”, persones que estaven treballant (sí, clar, treballant en un dia de vaga general, però no es veu que tingueren molta opció [vegeu la carta signada presumptament per un empleat de la Banca Marfin] i que eren “esquirols” forçats) i per lògica m’he de situar fora del grup dels qui llençaren els molotovs.

Navegant per internet es poden obtindre versions de l’incident per a tots els gustos, per exemple:  “ Un caso similar ocurrió hace tres décadas cuando inicialmente se culpó por el incendio en el edificio de Kappa-Marousi en la calle Panepistimiou, llevando a la muerte de varias personas, a los anarquistas, mientras que más tarde se demostró que el incendio fue causado por el gas lacrimógeno disparado por la policía. “ o “En el Parlamento, el Partido Comunista de Grecia ha acusado al gobierno por las muertes, alegando que era una consecuencia de agentes provocadores de grupos fascistas” (extret de http://www.madrid.indymedia.org/)

No és la idea d’aquest simple post, en un bloc perdut de Catalunya, buscar responsables, sols vull reflexionar i que m’ajudeu a fer-ho sobre qui és l’enemic i quina és la base de la nostra lluita. Les persones que treballen, que han de fer un horari, que han de vendre la seua força de treball intel·lectual o física a un altra persona, les persones que NO són propietàries dels mitjans de producció… són els nostres. No està justificat atacar-los, atacar les instal·lacions on treballen mentre hi són a dins. Fer-ho, o justificar-ho, suposa pensar que no hi ha classes socials, sinó classes de treballadors. Pensar així és ser part del sistema.

Les rimes de la Repo 105

Sense categoria
Està ben portada la cita de Mark Twain que va usar Ana B. Nieto en el CincoDias de la setmana passada “la història no es repeteix però sol rimar”. Després de l’ensorrada d’Enron en 2001 evitada durant anys per una comptabilitat creativa ens trobem ara amb l’informe  que un investigador governamental dels UEA ha presentat sobre la fallida del gran banc d’inversions Lehman Brothers (LB) i que per a molts marca l’inici de l’actual gran crisi econòmica que estem patint. Aquest informe fa especial menció a una partida de la comptabilitat de LB: el Repo 105. Un “repo” en termes de banca d’inversió és, molt resumidament, una venda d’actius amb un pacte de recompra en un termini determinat. O siga com anar a portar les joies d’or a un prestamista amb l’esperança que en breu tindrem diners suficients per a recuperar-les. O siga, mal senyal…  És clar, és una comparació una miqueta de sal gruixuda, però el cas és que el motiu d’aquesta venda, del Repo 105 que era el nom de la partida comptable on es registraven les vendes amb pacte de recompra, era per amagar pèrdues que ja feia temps que venien produint-se.
Bé un mal senyal. Però un senyal. I no el va veure ningú? Ni després d’Enron? Ni després de la denúncia d’un empleat (Matthew Lee) de l’empresa que auditava LB? L’empresa auditora va revisar, de nou, la comptabilitat i… no hi va trobar res a destacar. És comprensible, cobrava de LB així que entre investigar massa a fons i perdre un client o deixar les coses com estaven va optar per… deixar les coses com estaven.
Sovint es diu que no hi ha més cec que qui no vol veure, com per exemple els multimilionaris clients de Madow, un suposat mag de les finances que prometia rendibilitats estratosfèriques als seus clients a canvi que no preguntaren res i, al remat, el que tenia muntat era una gran estafa. Ací també hi va haver denúncia però tampoc ningú no va fer cas. Els cegava la rendibilitat.
I on som ara? Després d’Enron, després de LB, després de Madow? Encara hi ha persones que van a comprar pagarés d’una empresa que promet el 10% de rendibilitat quan la banca d’inversió més agressiva (ING i altres) no passen del 3%. Clar del 3 al 10 què hi ha? Un nou poema que aviat ens ensenyarà la seua rima.

Visca el mal, visca el capital!

Sense categoria

Hui he estat a una conferència on, entre d’altres coses, el ponent ha dit “… supose que conegeu la idea aquesta (i ha explicat una iniciativa empresarial)” Tot l’auditori per un respecte cap al ponent o cap a l’organització de l’acte, ha callat, però les cares eren un poema. El ponent ha dit la seua primera opinió: “…és una cotxinada!” i tot el món hem asentit. I aleshores el ponent ha fet el corolari “Però ¿Com pot un empresari negar-se a obtindre un benefici buscat per uns consumidors… total per que semble una cotxinada?”

Dic jo si al final a l’home li semblarà que si la gent es mor a l’explotar una mina antipersona serà perquè es tiren com a bojos damunt d’elles. Que qui les fabrica no té culpa…

O siga que estem on estavem: el mercat ho justifica tot!

Breu apunt de falles per a forasters

Sense categoria

La Lucre ha penjat un post al seu bloc on explica breument qué són les falles, ací us deixe l’enllaç, l’he trobat encertat (cal situar-lo dins l’espírit erotico-festiu del seu bloc, no anem ara a ferir susceptibilitats) i m’ha estalviat dir les mateixes coses 😉

Alguna cosa a afegir?

DES DE SIBÈRIA: Orígens i identitat

Sense categoria

            Fa uns dies vaig tindre una conversa
interessant amb una jutge; era una dona intel·ligent, però  la seua preocupació em va semblar poc
intel·ligent. Parlàvem si el fet de mantindre el nom  a un nen d’un any i poc podria condicionar el
seu futur. El nom en qüestió, per a la zona en la que estàvem és (molt) musulmà
i clar… com estan ara les coses, a la dona li preocupava que el nen tinguera
problemes més endavant. Jo li vaig dir que el nom no era definitori de la
persona, i més quan diverses cultures donen diversos significats a un mateix
significant. El mateix nom en la meua cultura, li volia dir, era el nom d’un
rei català, que malgrat que mai no va exercir, va representar la meua nació, o
el que hi havia d’ella per l’any 1400, amb total normalitat.

            El dubte que em ve al cap és que si,
tot i que li mantinguem el nom a una criatura, li traguem els seus orígens…
no li estarem llevant un fragment de la seua identitat? Em fa por que la
resposta siga que sí, però em console pensant que li donarem la nostra
identitat i en farem (comptem amb una bona colla) tot el que estiga a les
nostres mans per a que se’n senta orgullós d’ella.

            Us havia dit que tinc un altre fill?
Estic feliç.

Un agraïment egoista

Sense categoria

El passat dijous
14/01/2010 va tenir lloc la presentació del llibre Entre el silenci i l”oblit Paco Cucarella El darrer alcalde revolucionari de Carcaixent”, d’Anna Oliver, a la Biblioteca Pública
Municipal de Carcaixent (ací la crònica al diari Levante-EMV) . Jo resumiria
l’acte de moltes maneres, però seria un mal resum. Forçat a triar, diria
que  dijous va emergir una nova líder
intel·lectual a Carcaixent. M’explique: Anna té un sòlid currículum, el podeu
llegir a la solapa del llibre si no el conegueu i, malgrat que allà està molt
resumit, ho diu tot.  Anna té una
personalitat múltiple, social i políticament parlant, sempre escorada a
l’esquerra, als drets civils i al medi ambient.

Però dijous passat,
Anna Oliver va desgranar totes aquestes inquietuds davant el públic allà
concentrat,  i a poc a poc, implacable,
però sense presa (se’m va acabar la cinta de vídeo i tot), va anar fent un repàs
a la seua formació personal, que ens va fer conéixer amb referències familiars,
 acadèmiques, fent menció dels professors
i professores que la van marcar en el seu període carcaixentí a l’Institut de
Secundària, i polítiques, parlant del seu llibre.

No va deixar passar
l’ocasió de parlar del seu poble, de la riquesa cultural que conté, de
reivindicar una Casa de la Cultura digna, d’exigir més mitjans per a l’Arxiu
Municipal, de suggerir un Institut d’Estudis Locals, de demanar que es  reconega el treball ben fet de les
professionals que, malgrat les limitacions, ho duen tot endavant.

Va usar el seu
llibre per fer una aferrissada defensa dels ideals revolucionaris de Paco
Cucarella, l’altre protagonista de la nit, i de la dignitat d’un dirigent
municipal en els moments de crisi. Aquella va ser la seua presa de posició:
dignitat, coherència, responsabilitat, servei públic i ideologia. Perquè també
podria haver fet una altra cosa al seu llibre: seguir la moda i plantejar una
falsa concòrdia entre bàndols, una disculpa dels fets passats  i una manera d’avançar amagant els delators i
disculpant delictes. En canvi, Anna ja va prendre partit fa temps, i el dia que
ens presentava el llibre en defensava la seua ideologia. Una dona valenta que
no s’amagava darrere d’un voler “quedar bé”.

M’alegra
molt que tants ciutadans i amics li agraïren amb la seua presència el resultat
coherent de tant d’esforç i dedicació a fer pública una història personal, però
paradigmàtica des de qualsevol punt de vista, deliberadament oculta des de feia
massa temps (mai s’havia vist la biblioteca tan plena). Com més bé li vaja a
ella, millor ens anirà a tots, a tots els nostres, és clar. Perquè dijous vaig
veure cristal·litzada  una nova líder,
cridada a dirigir-nos a molts de nosaltres cap a un futur millor. Tot i que
ella, encara, no ho sap.

Air Comet: El model de la CEOE

Sense categoria

Els qui estem en
contacte amb la banca sabem que, en el darrer any, l’eixida al drama que ha
suposat la crisi en la petita i mitjana empresa del nostre país ha passat,
inevitablement, pel sedàs del refinançament dels deutes amb l’aportació de
noves garanties a les entitats financeres i/o amb la mostra d’un sincer
compromís de confiança en els projectes empresarials en dificultats.

L’actitud del
sistema financer de no voler renovar crèdits i negar-se a concedir nou
finançament (massa preventiva a l’inici de la crisi) ha donat pas a uns
criteris més laxos que han deixat fluir de nou la liquidesa en el sistema
econòmic. La confiança és la clau. La confiança de la banca en el projecte
empresarial que es vol defensar, però també la confiança dels gerents, socis i
empresaris en el seu projecte. Això és de veres,  sense entrar a valorar hui si els bancs
demanaven massa garanties abans i en demanen massa ara també. I eixa veritat la
coneixen els empresaris (una altra cosa és que n’estiguen d’acord). I Díaz
Ferrán, l’ínclit president de la CEOE ho ha de saber.

Al diari CincoDias d’ahir (29/12/09) venia un peu
de notícia interessant “Negociaciones por el impago de Díaz Ferrán” on es parla
de com Caja Madrid intenta recuperar un crèdit de 26,5 MM d’Euros que l’home i
el seu soci no poden pagar. La caixa demana que es milloren les garanties
aportades (unes accions del Grup Marsans) però com ja són garantia en un altre
prestec de Banesto no les volen (això l’empresari ho hauria de saber), uns
terrenys a la Riviera Maya a Mèxic. Un poc lluny de Madrid la parcel·la, el
banc vol alguna cosa més a prop. Tampoc deu ser novetat per al president de la
CEOE aquest criteri del banc. Com sembla que no entenen la indirecta el banc és
qui demana: el patrimoni personal dels socis seria una garantia aceptable.
L’encara president de la CEOE i el seu soci es neguen.

Home, quina bogeria!
Posar el patrimoni personal en una aventura? Ajudar l’empresari a salvar el seu
negoci? Però anem a veure… quina és l’alternativa? Deixar que l’empresa faça
fallida? Deixar, penjades a l’aeroport, 4.000 persones? Oblidar-se de la
demagògia de donar treball i deixar al carrer les persones que treballen a Air
Comet? Bé, la societat demonitzarà el banc i el govern hi posarà avionets debades.
No arribarà la sang al riu. Al cap i a la fi, si la cosa no té sol·lució,
l’home té la barraqueta de la CEOE…

COSTA, I LA QUE SE LI ARRIMA, QUE LA CONEC

Sense categoria

De Vilaweb hui:

I es que no me’n puc estar, de compartir amb vosaltres la foto, extreta del vídeo a youtube, impagable: La meua alcaldita, al costat de Costa ara ja quasi exmilitant del PP… una premonició?

(I el seny del President Camps, a la mateixa notícia: Camps: ‘Avalem la gestió excepcional de Costa’
)

És el fin de los dias de vino y rosas?

Edite el post per incloure una notícia apareguda a l’edició de La Ribera del diari Levante-EMV d’ahir 30/10/09:

Lola Botella es la primera en abrazar al
defenestrado Costa

 

La primera diputada del PP en abrazar ayer (29/10/09) al ex portavoz
popular en las Corts Ricardo Costa
en su primera aparición en dos semanas tras ser apartado por su partido fue la
alcaldesa de Carcaixent, Lola Botella.
Costa se sienta en la última fila del hemiciclo, en el escaño 98, justo detrás
del de Botella. La alcaldesa lo cogió por los brazos y le dió ánimos. Dos horas
después el PP suspendía a Costa de militancia.

Pep Gimeno ?El Botifarra? a Xàtiva: El concert d’un patriota.

Anit vaig estar a “Aixàtiva” que diria ell. Al Gran Teatre de
Xàtiva, a rebentar de bona gent que el van rebre amb una ovació que va
retrunyir més que una mascletà (“Com es
nota que estic a casa!”
),  en la presentació mundial del segon disc de
Pep Gimeno “El Botifarra” “Te’n cantaré més de mil” continuació
natural del seu primer disc “Si em pose
a cantar cançons”,
el concert d’un patriota, d’una persona que s’estima el
país, la gent, la cultura i la tradició com poques voltes he vist, com
m’agradaria estimar-les a mi, amb desimboltura, amb bonhomia, amb la
sornegueria més valenciana que heu vist mai, però amb respecte, noblement, i amb
una estima fina i còmplice.

 

Els dos discs, i els que de
ben segur vindran, són el producte d’un immens treball d’investigació de les
nostres fonts orals a la comarca de La Costera.
Pep ja es va encarregar de fer-nos-ho saber atribuint en cada
moment l’autoria intel·lectual de la recuperació de cada cançó, de cada
fragment a personatges, fins ahir, anònims

de cada poble, de cada llogaret de la seua comarca: Elvira
Navarro, La Roda; la Tia
Vicentica, La cadirera; La tia Leonor; la Tia Pepica, la soldaeta… i així més de mil.

 

Pep “presentava” les cançons amb xicotetes rondalles i succeïts
de la seua comarca, tots ells irreverents, provocatius o anticlericals

“Unes monges convidaren
a figues un reverend

i el reverend diu
que les figues millors

són les de les
monges del convent”

 

I, com farcint-ho tot, la reivindicació natural d’una persona
que s’estima la terra com se l’estima ell, amb la baixada d’un estendard amb la
imatge del Borbó cap per avall (que va fer esclatar una de les múltiples ovacions
de l’auditori) contraposada a un fragment del poema que Estellés dedica a
Xàtiva:

“Seràs l’ocell i
seràs la bandera,

l’himne fecund, del
retorn de la pàtria,

tros esquinçat de
l’emblema que puja”

Amb la cara ben alta!

 

 

Cantant-nos-en
“més de mil”, El Botifarra se situa a l’alçada d’Espriu:

Hem
viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el
nom de cada cosa”

A l’alçada d’Enric Valor, que espigolava entre la saviesa
dels vells i va rescatar les Rondalles de la mort i de l’oblit.

El Botifarra, humilment, com correspon a un artesà, s’ha
deixat ensenyar les més de mil cançons i romanços que, altrament, no coneixeríem
i ens ha regalat una lliçó de dignitat i del que significa fer País.

 

Les cançons han estat triades a pols, et parlen del caràcter
sibil·lí dels valencians:

“Quan passe pel teu
carrer

sempre vaig mirant a
terra

pa que ton pare no
diga

que vaig a formar-li
guerra”

Però ja sabem que en quan es descuide el pobre home… li
formarà la guerra!

Hi ha atrevides actualitzacions de cançons tradicionals

“Dos alcaldes es
barallen

per un hortet que
tinc jo

per a fer xalets de
luxe

i plantar-me un camp
de golf”,

construïda a partir del popular: “Dos gallines es barallen per un poal de segó…” I t’ho fa saber,
per si de cas no estableixes la sarcàstica comparació entre gallines
famolenques i alcaldes atrafegats en allò d’omplir-se el pap i la butxaca.

 

També hi hagué lloc per als sentiments més tristos, el nostre
folklore antigament també cantava a la mort, i la ballava.

“La mare i el pare
ploren

no ploreu pel xiquet

que s’ha mort la
criatura

i s’ha tornat angelet”

(Sort que anit ningú no es girà per veure els darrers seients
de l’amfiteatre, els que ja topen amb la paret.) I Pep ens va fer saber que els
nostres rituals, les nostres cançons eren més antigues fins i tot que el costum
de soterrar en terra beneïda. Enterrar els albats
darrere de la porta de casa : “açò ve del
temps dels grecs”.

 

Una de les últimes cançons va ser la Malaguenya de Barxeta:

“Mira si he corregut
terres

que he estat en Alfarrasí,

en Adzaneta i Albaida

en El Palomar i
ací”.

Pep fa que el nostre país, la nostra terra semble immensa si
en una comarca, o en dos, hi caben tantes cançons que en una nit no les pot
acabar.

 

Precisament en aquesta cançó va ser on la parella de ballaors
desplegaren tot el seu art de seducció i ens va atordir amb el seu ball. Com es
pot ser tan sensual amb uns texans, un jersei blanc i unes espardenyes de
careta? Primer amb uns vestits tradicionals, després dramatitzant La dansa del Vetlatori
i finalment ballant la Malaguenya, aquesta parella va ser un dels millors
complements de la nit.

 

La resta de la troupe
que ens va presentar anit tampoc té desperdici: Miquel Gil, la seua rondalla,
Lola Tortosa, (“i que re ben parida
estàs”,
que li amollaren des del públic), el desplegament ahir de “La Nova” una de les bandes de
música de Xàtiva, i hui l’altra: “La
Vella”, amb referències en clau d’humor a la seua rivalitat: “El meu avi patern era de La Nova, i el matern,  de La
Vella, o a l’inrevés, no me’n recorde, igual té, sempre
estaven sarpa a la grenya. Jo això no ho vull, jo vull tots junts!

 

Els finals, els intents d’acomiadament, no deceberen tampoc: “Ja no sé què dir-vos, estic nerviós, no
n’heu tingut prou? Què voleu que diga? Visca el raïm i visca la figa!”

 

Una nit memorable, un concert inoblidable.

Faig meua la lloança anònima: I que re ben parit que estàs, Botifarra!

Hipàtia i els regidors del meu poble

Sense categoria
Fa, aproximadament, 1500 anys el cristianisme va
maniobrar hàbilment davant un poder polític dèbil en “Àgora” Alexandria  i ja va deixar lligat el destí polític i
religiós de la societat occidental. Exemples hi ha molts, jo recorde ara els
regidors del PSOE del meu poble a la processó de fa dos dies, allà darrere de
la imatge religiosa de la patrona dels cristians de Carcaixent. Era com si els escoltara
dir que si un dia canviava el govern conservador del meu Ajuntament i manaven
ells… que tot (allò important) seguiria igual.

Canviem la llei!

Televisió sense fronteresDe vegades la imaginació supleix els recursos,
altres vegades els recursos són al nostre abast i sols cal esforçar-se un poc
en pensar i deprés il·lussionar un grup suficientment gran de gent per dur
endavant el projecte.

El problema que suggereix aquesta teoria? Que
al País Valencià no puc veure TV3, no la puc veure com un canal de televisió
propi, sí amb parabòlica però no és la idea (vegeu editorial del núm 3 de la
revista GentdeCarcaixent editada pel Casal Jaume I – Grup Arrels de Carcaixent)
la idea és veure l’oferta de la Corporació
Catalana de Radio i Televissió com a una oferta pròpia, meua,
nostra. La llei actual no ho permet. L’emissió de televissió ha de
circunscriure’s a la seua comunitat autònoma.

La sol·lució propossada? Canviem la llei.

M’agrada, és una opció atrevida, aparentment
impossible d’assolir i tanmateix un repte perquè igual sí que és pot canviar.

I què hem de fer? Doncs una Iniciativa
Legislativa Popular (ILP), replegar signatures i presentar a les Corts
Espanyoles una proposta de llei que ens afavorisca. I dit i fet, ahí estem: signant,
explicant la campanya i animant la gent per a que signe i que replegue
signatures.

L’entitat promotora de’aquesta iniciativa és
Accío Cultural del País Valencià, ha fet un web on podeu obtindre més detalls
de la cosa. A banda hi ha gent al facebook (Déu ni do, més de 2.000 en som ja)
donant suport a la iniciativa i informant-se’n també. El passat 8 de setembre
es va fer la presentació de la ILP
i els més diversos sindicats, associacions i partits polítics en donen suport.

Però per damunt de tota la gent que en dona
suport jo trobe que està a les nostres mans, més que mai, fer un canvi
legislatiu que deixe sense arguments els qui ens volen deixar sense televissió
en català al País Valencià.

L’altre dia llegia un comentari recomanant un
llibre (Enfrentándose a la locura.
Héroes extraordinarios en tiempos extraordinarios
, d’Amy i David Goodman.
Té un final més que escaient: “Nosaltres mateixos som els líders que estavem
esperant”.

I tú? Ja has signat?

Algú està fent alguna cosa contra la crisi?

Sense categoria

         Quan la
societat civil desconfia de les institucions i dels mitjans que aquella ha
establit per comunicar-se emprén iniciatives pròpies que sobten per la seua
originalitat i la seua simplicitat. Malgrat que, com en aquest cas, el tema és
molt seriós.

         Carmina no
està conforme en com l’alcaldessa de Carcaixent està gestionant el tema de la
crisi i ha mamprés una iniciativa original: una replegada de signatures
reclamant que es prioritze la gent de Carcaixent (que treballe o visca a
Carcaixent, Carmina no pensa que s’haja de distingir d’on ve la gent) quan
l’Ajuntament  haja de contractar a
persones.

         L’efectivitat
del gest de Carmina vindrà determinat pel nombre de signatures que es
repleguen, clar, els polítics solen ser sensibles a l’opinió “del carrer” i en
aquest sentit Carmina està pulsant la nostra opinió. L’alcaldessa estarà
observant, ben segur.

         Igual
prompte és citada a l’Ajuntament per rebre explicacions del que la institució
està fent contra la crisi. De moment el titol de la seua iniciativa és prou
indicatiu de la sensació de desempar que la gent “del carrer” té.

         No m’agrada
pensar que la “meua” alcaldessa (ja us he dit en alguna ocassió que al meu
Ajuntament els regidors no tenen poder executiu si les seues decissions no
tenen el vist-i-plau de la dona) estiga esperant a vore quantes signatures
replega Carmina per actuar. Però d’altra banda m’agrada la iniciativa de
Carmina (la podeu visitar al face si en teniu) pel que té d’atrevida i de
valenta. M’agradaria que replegara moltes signatures.

POST AMB VOLUNTAT DE CADUCAR

Sense categoria

La
meua voluntat és que aquest post estiga caducat en breu. Que el contingut quede
desfasat i sense sentit d’ací a poc de temps.

 

Us
conte:

         Fa uns anys un home va abusar de la
seua posició de cap de la brigada municipal de Carcaixent, digam Enrique, per
acosar sexualment una treballadora: li va fer tocaments i es va masturbar en la
seua presència mentre la insultava.

         Tot açò que us pot semblar una
exageració és una animalada, però certa. La víctima, digam-li Merxe, ho va denunciar,
i un temps després una jutgessa ho va sentenciar: tot era cert, tot eren fets
demostrats però (sempre  fa la impressió
que hi ha un però maleït, eh?) primer: en el moment de cometre el delicte no
era delicte. Això ho enteneu? Amenaçar una persona abusant de la  possició de poder a l’empresa no era delicte.
I l’altre fet, l’agressió sexual que us he contat, doncs, ha prescrit. El
tiempo pasa que dia Silvio Rodriguez i la decissió judicial ha arribat tard.

         La ignorància dels nostres polítics,
els de Carcaixent vull dir, els de la dreta concretament. Els ha fet dir una
animalada més grossa que la que us acabe de contar. El regidor de personal de
l’Ajuntament de Carcaixent, el responsable si l’alcaldessa de Carcaixent no es
fera personalment responsable de TOT, mantenint un estricte control de TOT, ha
dit que “celebra l’absolució d’Enrique i que sempre han confiant en la seua
inocència”. Però home de déu, que l’han absolt però han considerat els fets
provats. Que l’home ha abusat, ha acosat, s’ha comportat com un degenerat…
però tot ha quedat en res judicialment. No és inocent, encara que estiga
absolt. Dificil d’entendre per a aquest polític.

         Bé, ací va un prec: m’agradaria que
l’alcaldessa de Carcaixent sancionara disciplinàriament l’Enrique. Que el relevara
de les seues responsabilitats com a cap d’equip i… jo que se! Que fera alguna
cosa. No confie en ella. Què us he de dir, deixarà passar el temps, voldrà que
la gent oblide. Que Merxe, cansada, no denúncie el regidor per la barbaritat
que ha dit… i que el poble continue vesquent-la com una persona entranyable
que no té culpa de res. Estratègia que no li va gens malament, he de
reconeixer.

         Doncs això, que m’agradaria que aquest
post i la seua part final caducara per què l’alcaldessa en lloc de callar,
actuara.

SOC CLIMENTISTE (Eliseuclimentiste vull dir)

         Ahir dissabte 9 de maig
vaig estar a la manifestació convocada per ACPV que commemorava el 25 d’Abril.
No acabe d’entendre perquè si el 25 d’abril també era dissabte no ens
convocaren per a eixe dia però com tampoc és necessari que jo ho sàpiga tot,
doncs res, vaig acudir a la convocatòria d’ahir…

         Va ser un goig,
moltíssima gent, molt divertit, molta música, cap incident a destacar… i
també hi vaig vore a la gent que el dia 25 d’abril s’havia manifestat…No a
tots clar, però la majoria d’organitzacions que el 25 es manifestaren, ahir
també estaven.  Però no totes. Hi ha gent
que havia qualificat aquesta manifestació d’ahir com la manera de medir les
pilotes de Climent, acusant de “climentistes” als qui assistirem. Clar tanta
procacitat igual sobta ací, però també és cert que ho vaig llegir al bloc de la Lucre, que es presta més…

         Vore a ACPV com un
enemic, personalitzar-ho en Eliseu Climent i no acudir a una de les majors
concentracions del nacionalisme valencià trobe que és un error, però les
organitzacions polítiques, sindicals i socials intel·ligents (si es poden
atribuir atributs intel·lectuals a les organitzacions i no a les persones que
les dirigeixen) estaven ahir a València, i les organitzacions polítiques que no
acaben d’entendre perquè no despeguen electoralment i no acaben d’atreure les
simpaties dels qui ens manifestàrem ahir… no estaven.

         Més informació sobre la
mani d’ahir a Vilaweb i al web d’ACPV la seua nota de premsa oficial.

// <![CDATA[
var date = new Date("November 14, 2009");
var description = " per a que els de La Lluna en un cove em diguen si publiquen o no el meu relat";
var now = new Date();
var diff = date.getTime() – now.getTime();
var days = Math.floor(diff / (1000 * 60 * 60 * 24));
document.write("

“)
if (days > 1) {
document.write(days+1 + ” dies” + description);
}
else if (days == 1) {
document.write(“Solo dos dias para” + description);
}
else if (days == 0) {
document.write(“Mañana empieza ” + description);
}
else {
document.write(“Ya estamos en” + description + “!”);
}
document.write(“

“);
// End
// ]]>