LLegir no és fugir

En
aquestes eleccions, com en moltes altres, hi ha independentistes al País
Valencia`que ens hem quedat sense una candidatura a la que votar. No obstant hi
ha altres opcions que, a nivell local o de convocatòria autonòmica, poden
sublimar les nostres legitimes aspiracions… o no. I en aquest sentit es poden
donar dos postures davant el moment de votar, les dos correctes al meu
entendre, però que no tenen la comprensió de qui es presenta, deduisc pels
comentaris que sovint he escoltat.

Una
opció podria ser no votar cap de les candidatures presentades, bé amb un vot
blanc, un vot nul o l’abstenció. Cadascuna de les opcions té la seua motivació
intrínseca i és una simplificació posar-les totes juntes, però m’interessa més
la segona opció.

La
segona opció és votar alguna de les candidatures que es presenten, bé per allò
que a nivell municipal el que compta són les persones, que coneguem la major
part de la llista, que en simpatitzem, que són l’opció menys mala, que sabem
que si “entren” a l’Ajuntament van a fer-ho bé o altres mil justificacions. I a
nivell autonòmic doncs es pot triar, en el moment íntim i personal de votar,
una de les opcions que recull el màxim de les nostres aspiracions. Bé siga una
opció amb indiscutible ADN independentista però que no ha tingut ni tindrà
escrúpols en pactar amb forces polítiques espanyolistes o no independentistes, o
votar  a partits polítics estrictament
autonomistes, en eixe moment la persona que vota pot fer, comprensiblement, una
d’eixes tries.

Però
quan es tria la segona opció les forces receptores d’aquest vot haurien de
tindre en compte que disposen d’un vot prestat, d’uns vots de l’independentisme
que poden  canviar d’opció quan s’organitza
un nou partit polític, com Solidaritat Catalana per la Independència, que reclama
legítimament aquest vot. Una “nova” opció que pot presentar candidatures i fer
campanya demanant el vot independentista. I si les forces “tradicionals” critiquen
aquesta organització pensat que afebleix les opcions “de sempre” és pensar que
el temps d’existència és una garantia que immunitza contra les poques
aspiracions de la pròpia organització i que pensa que pot representar les ganes
de llibertat d’una nació que es vol reivindicar completa (de Salses a
Guardamar) amb uns mínims que el mateix temps fa ja inacceptables per la seua presumpta
base social.

A
banda que qualificar de nouvinguts a Els verds – Alternativa Verda constituït i
amb activitat pública a Catalunya des de 1983 o al PSAN que està fundat en 1968
és un atreviment sols explicable en tant en quant la fuga de vots posa en
evidència les pròpies debilitats i incoherències ideològiques.