LLegir no és fugir

Llegint un llibre
que pensava utilitzar en la millora de la gestió d’equips de persones m’he
trobat amb un consell per entendre una fase especialment dura de la paternitat:
Com encarar el “no a tot” del meu menut.

“Cap als dos anys,
el caràcter d’un xiquet canvia de forma sobtada. La més dolça de les criatures
es converteix en un xicotet dimoni que s’oposa a la família amb tota la seua
energia. És la primera gran crisi de l’educació, que els francesos anomenen “les
maudits deux ans”. El xiquet descobreix la paraula “no” i l’emplea en totes les
situacions i totes les variants: no al bany, no a menjar, no a l’escola, no a
anar-se’n a dormir i moltes altres. Quan vol alguna cosa ho exigeix, ni que ho
tinga que reclamar cinquanta vegades seguides i organitzant un numeret
rebolcant-se per terra fent crits si els pares s’atreveixen a negar-li-ho. Aquest
tipus de crisi millor si es dona en públic, ja que per al xiquet suposa una
demostració de força i amb molta freqüència activa en els pares la vergonya,
que és un dels motors d’aquesta classe de comportament. Pel que respecta a les
regles familiars o socials existents, per al nen, estan fetes per a
transgredir-les, i tirar el menjar, omplir el bany d’aigua mirant els pares als
ulls per a que entenguen que és una provocació, soc actes que formen part de l’alegria
de l’existència del nostre petit Napoleó.

                Algun psicòleg considera aquesta
fase un dels indicadors de desenvolupament psíquic del xiquet. Opinen que l
capacitat d’obstinar-se que el xiquet desenvolupa aleshores és el fonament de
la comunicació humana. Dir “no” és per al xiquet aprendre a jugar, a exercir la
seua voluntat i a afermar-se com a persona. Es tracta d’una etapa crucial del
desenvolupament del xiquet, que necessita dels pares un subtil sentit de l’equilibri.
És en aquesta època de la seua vida en que es construeixen la confiança en u
mateix i l’asertivitat. Si al xiquet se’l deixa massa lliure per a expressar
els seus impulsos es corre el risc de conservar una agressivitat excessiva i
una sensació de que tot li ho devem. A la inversa, si es veu massa forçat, si
se li obliga en excés, pot ser que perdure en ell la falta de capacitat per a
decidir, per a afermar-se i mantindre una sana frontera psicològica o física, o
ambdues, entre ell mateixa i les altres persones.

                Quan el xiquet es mou amb
aquesta actitud, qualsevol comportament positiu ha de ser assenyalat i
recompensar-se el més prompte possible. En canvi un feedback negatiu poques
vegades serà recomanable, ni que siga breu, ja que desencadena quasi d’immediat
una lluita de poder i és possible que siga el menut qui la guanye, doncs no s’imposa
límits. De totes formes, quan no és possible cap altra opció, el càstigs pot
tindre un efecte útil si implica una dosi no exagerada de vergonya al qual el
xiquet no es pot oposar.”

Fragment extret de “La
dinàmica espiral” de Fabien i Patricia Chabreuil, llibre basat en els estudis
de Clare W. Graves que  Christopher Cowan
i Don Edward Beck van sistematitzar a propòsit de les motivacions humanes en
els àmbits personal, social i a les organitzacions.

La teoria de la
dinàmica espiral s’ha fet cèlebre recentment per què Don Becks va ser triat per
Nelson Mandela per “reorganitzar” el país després del seu triomf a Sud-àfrica i
facilitar-ne la transició de l’apartheid a la democràcia. Posteriorment Becks
va exercir de “coach” amb els Springboks, l’equip nacional de rugby de Sud-àfrica,
aconseguint que arribara a ser campió del món en 1995. I Clint Eastwood en va
fer una pel·lícula: Invictus.