SOC CLIMENTISTE (Eliseuclimentiste vull dir)

         Ahir dissabte 9 de maig
vaig estar a la manifestació convocada per ACPV que commemorava el 25 d’Abril.
No acabe d’entendre perquè si el 25 d’abril també era dissabte no ens
convocaren per a eixe dia però com tampoc és necessari que jo ho sàpiga tot,
doncs res, vaig acudir a la convocatòria d’ahir…

         Va ser un goig,
moltíssima gent, molt divertit, molta música, cap incident a destacar… i
també hi vaig vore a la gent que el dia 25 d’abril s’havia manifestat…No a
tots clar, però la majoria d’organitzacions que el 25 es manifestaren, ahir
també estaven.  Però no totes. Hi ha gent
que havia qualificat aquesta manifestació d’ahir com la manera de medir les
pilotes de Climent, acusant de “climentistes” als qui assistirem. Clar tanta
procacitat igual sobta ací, però també és cert que ho vaig llegir al bloc de la Lucre, que es presta més…

         Vore a ACPV com un
enemic, personalitzar-ho en Eliseu Climent i no acudir a una de les majors
concentracions del nacionalisme valencià trobe que és un error, però les
organitzacions polítiques, sindicals i socials intel·ligents (si es poden
atribuir atributs intel·lectuals a les organitzacions i no a les persones que
les dirigeixen) estaven ahir a València, i les organitzacions polítiques que no
acaben d’entendre perquè no despeguen electoralment i no acaben d’atreure les
simpaties dels qui ens manifestàrem ahir… no estaven.

         Més informació sobre la
mani d’ahir a Vilaweb i al web d’ACPV la seua nota de premsa oficial.

// <![CDATA[
var date = new Date("November 14, 2009");
var description = " per a que els de La Lluna en un cove em diguen si publiquen o no el meu relat";
var now = new Date();
var diff = date.getTime() – now.getTime();
var days = Math.floor(diff / (1000 * 60 * 60 * 24));
document.write("

“)
if (days > 1) {
document.write(days+1 + ” dies” + description);
}
else if (days == 1) {
document.write(“Solo dos dias para” + description);
}
else if (days == 0) {
document.write(“Mañana empieza ” + description);
}
else {
document.write(“Ya estamos en” + description + “!”);
}
document.write(“

“);
// End
// ]]>

Vull passar una nit amb la Salwa!

Sense categoria

“La preuve par le miel” (Salwa Al Neimi) un llibre eròtic, escrit per
una dona àrab, combinació més que suficient per despertar el meu interés. Ha
costat de trobar, no està encara editat a l’Estat Espanyol (m’han entrat ganes
de comprar els drets i publicar-lo…) però Internet fa meravelles, una volta
més, i Amazon me l’ha dut a casa, des de París… en francès.

         La Salwa és molt intel·ligent,
a partir d’un treball d’investigació sobre l’erotisme a la literatura àrab, frustrat
per la por, ja quasi atàvica, dels USA al món musulmà després de l’11-S, ens
mostra tots els aspectes del sexe que poden ser quotidians a la nostra
societat: postures, infidelitats, amants, dubtes, clàssics, modernitat,…  i que al món àrab pensem que, per tapar-ho,
no existeix.

“Le scandale est-il de commettre un acte ou d’en parler?” (L’escàndol
és cometre un acte o parlar-ne), és la clau de tot el llibre, revelada
prompte,  a la Porta I (cada capítol ens
obri una porta i ens asoma a una faceta del sexe al món islàmic), Salwa ens
conta tot el que li succeeix a una dona, tot el que ella vulga, per descomptat.
Com a casa nostra. “Personne ne peut se dire le censeur de mes nuits, personne
ne peut se dire l’organisateur de mes libertés. Ma vie est mienne, et mes
secrets aussi.” (…ningú no es pot dir l’administrador de les meues nits, de
les meues llibertats, la meua vida és meua, i els meus secrets també…). Salwa
ens presenta una dona independent, ama del seu destí. Juga, durant tot el
llibre, a presentar-se com una dona amb infinites experiències, diverses i
variades, anomena els seus amants com “El Viatger”, “El comptador” i “El
Pensador”, homes que, com diu la
Salwa, “en retirar-se” l’han fet a ella. No és massa
partidària d’aquella versió de la mitja taronja que ha de buscar el seu
complement. És una dona completa, una persona completa que disfruta dels homes,
del sexe, i que els substitueix sense complexes. Segons les seues necessitats.
“Je n’ai pas d’âme […] je ne suis qu’un cors […] Mon corps est mon
inteligence, mon éveil, et ma connaisance”. El seu cos, és la seua
intel·ligència, cap espiritualitat difusa condiciona els seus actes.

          Un dels diàlegs del
llibre entre dues dones és una mostra del seu tarannà:

– Dès qu’il s’agit
de femmes, ils (les hommes) perdent leurs moyens

– Comme nous les
perdons, nous, dès qu’il s’agit d’hommes.

         Homes i dones som iguals,
a qui ens perd el sexe igual té si som homes o dones, ens perd de la mateixa
manera. Tampoc està la Salwa
per la teoria de la dona freda i calculadora, més aviat per la dona que gaudeix
del sexe com tradicionalment se li ha de suposar a l’home: el sexe perquè sí,
perquè vols disfrutar.

          La Salwa se’ns presenta també
sincera, i frívola, sense cap recatament a l’hora de reclamar una experiència
en tot allò que ens conta al llibre, parlant de l’adulteri a Tunísia, de les
penes de presó que s’imposa allà a les persones adulteres:

“Trois mois pour elle. C’est la peine habituelle pour l’adultère, dans
notre pays. Si l’on m’avait atrapée, ma vie, si longe, soit-elle, n’y aurait
pas suffi. Je devrais encore des années à la justice après ma mort. Et je ne
serais pas la seule.”

         No hi hauria prou anys a
la seua vida, ni a la d’altres, per pagar la pena imposada per la justícia, per
la moral repressora. I tanmateix ni un gra de penediment…

          Com seduir al món àrab?
Com ho fan ells i elles? Doncs igual que nosaltres, aquells menys dotats
intel·lectualment que hem de recórrer a la música, les lletres de les cançons,
la poesia d’altres… “La poésie était entre nous. Il m’amait avec les vers
d’autres”

         Quan Salwa es reunia amb
el seu amant, Le Penseur, ell li recitava poesia, memoritzava poemes complets
que li declamava al llit, si no la podia veure li feia arribar el nom d’un
poema, d’un poeta, i deixava que ella el buscara, que el llegira i el
disfrutara tota sola, sabent que a partir d’eixe moment la poesia triada
estaria lligada per sempre a ells dos, a la seua relació. Ell  li llegia poesia, ella li llegia els
clàssics.

         Però els seus clàssics no
són els nostres. Nombrosos erudits del món àrab són citats al llibre de la Salwa (Mohammed Ibn Zakarya,
Ibn el-Azrak, Ibn Arabi, Cheikh Sidi Mohammed al-Nafzawi,… i molts d’altres
que ja fa maleir no saber llegir àrab), són els autors que formaven part del
seu treball d’investigació frustrat que l’ha menat a aquesta meravellosa perla
de l’erotisme modern, perquè quina millor cosa fer amb els clàssics de
l’erotisme, de la cultura que siga que… llegir-los, gaudir-los i difondre’ls?

         Però no penseu que la Salwa és una romàntica del
passat de la seua cultura, el llibre està, convenientment, trufat de
referències modernes (Mònica Lewinski, les sèries televisives Sex and the City
i Desperate Housewives,…) clàssics occidentals (Henry Miller, Alberto Moravia,
Georges Bataille, Sade, Casanova, Marguerite Duras,…) la Salwa és una dona del nostre
temps, râvie de la seua cultura, com jo de la meua, però ben situada en el
temps i en l’espai. Impagable les referències a les pàgines del consultori
sexual dels adolescents àrabs del setmanari Elaph. Endevineu quins són els
dubtes principals que s’hi plantegen? Ells: la llargària del penis, elles: la
búsqueda i recuperació de l’himen.

         La frase que més m’ha
inspirat del llibre: “Comme si on pouvait commetre l’adultère en toute
simplicité. […] l’aldultere comporte des regles précises, auxquelles nul ne
peut déroguer”. No és fàcil enganyar, no és tot, sols, fruit d’un desig,
incontrolat, que ho pot dur tot a perdre… hi ha unes regles, la cosa és
complicada, l’adulteri és per gent intel·ligent. I això combinat amb una frase
del llibre atribuïda a una poetessa del segle UVI, Luise Labé, “Le plus grand
plaisir après l’amour, c’est d’en parler” em porta a donar-li tota la raó, és
un plaer intel·lectual, i l’altre: llegir-la…

Vull passar una nit amb la Salwa, per xerrar amb ella… bien entendú ;-p

Sant Jordi, un dia endarrerit (maleïda crisi)

Sense categoria
AXIOMA

Hi ha veritats docles, però no són eternes
Hi ha veritats dolces perquè no són eternes.
No hi ha veritats eternes.
De dolces, unes poques.

No hi ha veritats eternes
perquè no n’hi ha de certes, cap ni una.
Veritat i certesa no són pas el mateix.
Veritat és humana
i, com a tal, és insegura i dèbil,
o clama justiciera o calla acovardida,
i implora compassió si se l’acaça.
És, vel·leitosa i múltiple, fràfgil i parolera,
si molt convé menteix, o almenys contemporitza.
I és veritat que en aquesta feblesa trobem la seua glòria.

Certesa, cas d’haver-n’hi,
pertany a un altre món, potser pensable,
però no imaginable, i encara menys visible,
que no ve mai a tomb i en res ens concerneix.

El meu amor és dolç, i és veritat, també.
La més dolça que tinc. I la seva fermesa,
com la seua durada, em són desconegudes.
El meu amor no és la meua certesa,
és molt més bell que això.

El meu amor és dolç i m’ompli
de vertitat humana, clara i fràgil.
El meu amor em mou i em mena, com un pes,
el dolç pes que ma fa ser,
perquè i ara que ame.
En la seua dolçor no hi ha res que em retinga.
En la seua veritat res que em limite.
L’eternitat no pot prometre tant.

ENRIC SÒRIA

Nostalgia

Sense categoria

 

 

Ahir em vaig reconciliar amb la meua feina.
Darrerament, amb la crisi, les coses no són com eren. El meu sector està directament implicat en ella i trobe que és responsable del retràs en la solució i culpable de l’agreujament de la mateixa. Jo tinc la responsabilitat que tinc a la meua empresa, hi ha una jerarquia i tinc marge per fer… el que puc fer. Ara, mai m’ha agradat excusar-me en allò de “l’obediència deguda”, soc responsable del que faig, sempre. Bé, un dia ens jutjaran, quan es faça balanç d’aquesta época i sabrem el que ens toca.
Però ahir una família va acudir a mi, a la meua casa, amb una necessitat. Els vaig atendre, vaig preparar el seu expedient amb molta cura, el vaig “pujar” cap a dalt i… el van aprovar. Atendre una situació com aquesta amb els meus recursos em fa feliç, és el motiu que em va dur a treballar en la meua feina. I trobe a faltar que açò em passe més vegades, com em passava abans.

Necessitem un lideratge femení?

Sense categoria
Al diari El País del dimecres 25 hi ha un article interessant de dues pàgines completes… que si necessitem un lideratge femení.
Jo conec algunes dones líders, i estic a gust amb elles, amb el seu estil directiu, vull dir. A mode d’exemple i no és una llista exhaustiva: La fiscal del districte, una màquina de treballar pel seu país i el seu bàndol, que és el meu. Incansable, clara, intel•ligent, implacable. Una amiga que forma part de l’equip directiu de l’Institut de Secundària on jo vaig estudiar, una dona amb majúscules: flexible, comprensiva, però poc tolerant amb les collonades. Una directiva companya de treball, valenta, atrevida, serena, realista, amb els peus a terra. La Lucre. Una dona divertida, irònica, provocadora, seductora. Com podeu observar tot qualitats típicament femenines! 😀
L’article ve trufat de les pressumptes qualitats directives femenines que faran del nostre un món millor: “Una major diversitat en els consells d’administració de les empreses porten a un millor govern, perquè es prenen millors decisions i s’innova més”. Però això valdrà també per a la diversitat racial, cultural, de distinta orientació sexual,… no sols de sexe, de gènere vull dir. Un informe de l’Escola de Negocis de la Universistat de Cranfield (UK) assegura que “més dones haurien de prendre el control de bancs i companyies en crisi”. Home, i d’empreses que no estiguen en crisi també, no? Vaja dic jo. Per què limitar-se a les empreses amb problemes? Halla Tómasdóttir d’Audur Capital diu que “les dones […] usen les seues habilitats racionals i les emocionals per prendre decissions” Ah? I el homes no? Els homes no tenim emocions? No usem la Intel•ligència Emocional de Goleman (Ui, que la bíblia de la sensibilitat en la motivació i llideratge la va escriure un home). Ruth Sealy, de Cranfield, diu que “les dones saben motivar més i millor, saben guanyar-se la confiança de la gent i animen als seus subordinats a desenvolupar el seu potencial” Ah Com faig jo (un home) cada dia, des de l’any 98…
Bé, que o tens un estil directiu autoritari, vincul•lat exclusivament a objectius, poc motivador i fustrant o el contrari. Però que això no té a veure amb el sexe, amb el gènere. O no recordeu la Tatcher? Quina dolçor de dona, eh?

 

 


 

 

Rebaixes fiscals per a rics

Sense categoria

         La premsa econòmica dels
diumenges m’ajuda a refrescar notícies que la rutina em fa oblidar. Els
diumenges comence a llegir el diari, pel suplement d’economia, per veure si hi
ha alguna cosa interessant, després passe al diari “normal”, els suplements,
els passatemps,… és una mania com una altra. Supose que és deformació
professional. Una volta un bon amic em va dir “És curiós: comences a llegir el
diari per la part que jo sempre llence al fem.” Ell treballa d’una altra cosa…

         Hui he trobat una
referència a una notícia que no per velleta i sabuda m’ha fotut menys: El
govern socialista (:-O) va aprovar la
Llei 4/2008 que, amb efectes retroactius des del dia 1/01/08 (que
no es perda ningú) va decretar la supressió de l’Impost de Patrimoni. S’estima
que la mesura afectarà a més d’un milió de persones que a l’Estat Espanyol
venien tributant per aquest concepte. Quin concepte? Tindre un patrimoni net (deduïts
els deutes) de més de 180.000€. Tu el tenies? Jo no, i crec que tu tampoc. Les
persones que depenen del seu treball,… la majoria tampoc. Qui té aquest
patrimoni? A qui beneficia aquesta llei? Quants impostos menys es recaptaran
deixant els rics que disfruten (més) del seu patrimoni sense tributar?

         És fàcil fer demagògia
d’aquesta mesura en els temps que corren però no em puc resistir: si feren un
referèndum, tu votaries a favor d’aquesta llei?

Jo era empresari…

Sense categoria

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4





 

         Heu vist l’anunci eixe de “la Caixa” en què apareixen
diverses persones que representen les categories socials més excloses de la
nostra societat actual? Exconvictes, immigrants, discapacitats,… L’anunci vol
dir-nos que l’obra social de “la
Caixa”, amb els diners que guanya amb els seus clients, també
fa bé i insereix aquestes persones a la societat, permetent-los accedir a llocs
de treball que ofereixen empreses que estan associades al seu pla d’integració.

         El que em crida l’atenció és la darrera
categoria, en un curt monòleg típic de reunió d’alcohòlics anònims ens diu: “Jo
abans era empresari….” Una nova categoria social demana dignificar-se: ”
[però] ara col·laboro amb el programa d’integració de “la Caixa”. Què és, mante? Que
t’has cansat de guanyar diners? O ja en tens prou i a la teua manera els vas a
repartir amb els nous paries de la terra?

És com el Tony Stark d’Iron Man: “I just finally know what I have to do. And I know in my heart that it’s right” Després de tan de mal que has fet.. xico! Ara vens a donar-te compte.

         Que la banca pose al seu lloc als
empresaris en l’imaginari popular era una conseqüència de la crisi que no
m’esperava…

 

¿PODRIA EL FEMINISME ENTRAR AL COL?LEGI DE LES ADVOCADES I ADVOCATS D?ALZIRA?

Sense categoria

El proper 19 de desembre es realitzaran eleccions a la Junta del Col·legi de les advocades i advocats d’Alzira i en aquesta ocasió l’associació AJUDA (Associació Juristes Dones d’Alzira) presenta a 3 de les seues associades als càrrecs de secretaria, bibliotecària i vocalia segona.

         En principi, i en final, la cosa no hauria de transcendir l’àmbit del mateix col·legi i ja està, però el cas és que els poders fàctics del Col·legi, que representen els mateixos valors rancis que sempre han representat els poders fàctics clàssics, s’han sentit agredits i han començat a fer campanya per conservar uns càrrecs que consideren seus, dels seus homes, si més no.

         AJUDA és una associació jove, però amb una trajectòria ja impecable, en defensa de la dona des del món de la judicatura (podeu vorer una mostra del seu treball al seu bloc, que tinc enllaçat a la columna de la dreta des de l’inicia). Revisant el seu currículum no hi ha res a qüestionar, almenys des del meu punt de vista, encara que entenc que hi haja altra gent, altres advocats inclús, que no pensen igual.

         Per a mi aquesta gent és molt valuosa, la seua introducció a la Junta del Col·legi seria una passa molt gran en favor del feminisme, de la defensa dels drets de la dona, i espere que el dia de les eleccions tinguen molts vots. Suficients per formar part de la nova Junta Directiva a la que li poden donar un nou aire.

¿PODRIA EL FEMINISME ENTRAR AL COL?LEGI DE LES ADVOCADES I ADVOCATS D?ALZIRA?

Sense categoria

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4





Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4





El proper 19 de desembre es realitzaran eleccions a la Junta del Col·legi de les
advocades i advocats d’Alzira i en aquesta ocasió l’associació AJUDA
(Associació Juristes Dones d’Alzira) presenta a 3 de les seues associades als
càrrecs de secretaria, bibliotecària i vocalia segona.

         En principi, i en final,
la cosa no hauria de transcendir l’àmbit del mateix col·legi i ja està, però el
cas és que els poders fàctics del Col·legi, que representen els mateixos valors
rancis que sempre han representat els poders fàctics clàssics, s’han sentit
agredits i han començat a fer campanya per conservar uns càrrecs que consideren
seus, dels seus homes, si més no.

         AJUDA és una associació
jove, però amb una trajectòria ja impecable, en defensa de la dona des del món
de la judicatura (podeu vorer una mostra del seu treball al seu bloc, que tinc
enllaçat a la columna de la dreta des de l’inicia). Revisant el seu currículum
no hi ha res a qüestionar, almenys des del meu punt de vista, encara que entenc
que hi haja altra gent, altres advocats inclús, que no pensen igual.

         Per a mi aquesta gent és
molt valuosa, la seua introducció a la
Junta del Col·legi seria una passa molt gran en favor del
feminisme, de la defensa dels drets de la dona, i espere que el dia de les
eleccions tinguen molts vots. Suficients per formar part de la nova Junta
Directiva a la que li poden donar un nou aire.

Nacionalisme tradicional

Sense categoria

Fa uns dies em vaig assabentar d’una festa que es volia fer a València i que havia estat censurada per la dreta, per Rita Barberà (alcaldessa del PP de la ciutat de València). La meua primera reacció va ser de recolzament a la gent censurada per la Rita.   Amb allò de no pensar massa, la dreta ens ho posa fàcil: sols has d’estar en contra del que pense la dreta. Després vaig pensar en un amic, d’eixos que tenen un llibre pendent de que els el torne, i no em va agradar imaginar que no li sentaria bé que jo  pensara tan poc. Però el que he pensat em porta a una contradicció, m’ajudeu? Us conte:

independentment del tema en concret, eh? Que trobe fatal que es censure un grup com Salvem el Cabanyal que té, des de fa temps, el meu recolzament i la meua admiració.

            Anem allà. Hem de celebrar els nacionalistes valencians una festa americana com el Halloween? Primer pensament: no, per ser una festa americana. Poc elaborat, ho reconec. Segon pensament: Aleshores, que celebrem? Tots Sants? Tampoc, no sóc creient. Aleshores, res. Eixe dia què faig? És festa. Doncs res, no vaig a treballar però tampoc cal que vaja a missa, ni al cementeri, ni encenga una espelma a casa per si de cas les ànimes dels meus morts volen tornar-hi, que em puguen trobar… Tercer pensament: Igual em perd una bona festa: la de Halloween. Però és que és americana! I què? És una tradició del poble americà, tan legítima com la del poble Quetxua. Sí però allà, a Amèrica, o a Quetxualàndia… no ací a ma casa. Que si celebre el Halloween vinc a “tapar” una festa meua, tradicional, de la meua gent. Ep! No. Tradicional de la gent d’ací, però no de la meua gent. Ui, quin embolic! Veieu el que vull dir? M’agrada (en aquesta ocasió) més la festa de fora que una meua. ¿I el nacionalisme no ha de reivindicar les arrels tradicionals de la nostra cultura que ens fan poble, que ens uneixen? No sé, vosaltres què sou de Halloween o de Tots Sants?

9 d’Octubre

Sense categoria

Un bloc d’un valencià nacionalista sense una referència al Nou d’Octubre estaria… coix, no? Però després d’una revissió a tot allò que hui s’ha escrit penses… qué queda per dir? Jo preferisc cridar la vostra atenció sobre tres referències:

 La més divertida: Un acte de protesta a la ciutat de València. És ja el que ens queda? Cridar l’atenció en pla activistes antiglobalització en Seatle?

 L’editorial de Vilaweb de hui, per Diego Gómez, president d’Escola Valenciana. Me l’envia la fiscal del districte. M’ha agradat.

 

I la darrera: L’editorial del número 6 de la revista G(X)ent de Carcaixent que edita el MEU casal. Per no deixar de dir que no m’agrada la política que fan els qui manen, encara, al meu poble. Us la reproduïsc, que no la tenim a internet.

Editorial XdC6

 

            Les inundacions d’agost de 2005 a Alemanya salvaren a Shroeder d’un desastre electoral: va saber posar-se al front de tot el dispositiu d’emergència, va derivar recursos als processos de rescat i reconstrucció de les zones afectades. Va entendre que el poble alemany no toleraria un dirigent que es mostrara feble, desorientat, sense informació per actuar i sense ganes d’actuar.

            Els pobles castiguen i premien els líders en funció de la seua resposta davant situacions crítiques. Si el poble de Carcaixent és un poble normal, i no tenim motius per pensar que no ho és, el compte enrere de la Donya ha començat.

            Dur-se al Director General de malalties a fer una roda de premsa no és el que esperàvem d’ella. Els veïns i veïnes afectats i, sobretot, la resta, no ens quedàrem molt tranquils quan se’ns pronosticà que a causa de l’endarreiment en la localització del focus de la malaltia i la demora a precintar les torres de refrigeració, apareixeria un degoteig de casos de pneumonia per legionel·la fins que el bitxo “escampara”. No ens traguem del cap la sensació d’estar tirant coets a la tronada per allunyar la pedregada mentre els més devots trauen en processó a Santa Bàrbara per a que deixe de ploure. És l’actuació que esperem de qui ens governa ara, però no la que dessitgem.

            Qui ens governa ha mamprés un pla d’austeritat de la despesa municipal i, entre d’altres genialitats, l’Ajuntament ara ha reduït l’enllumenat públic: encenent una de cada quatre faroles al Passeig i als parcs publics. Deixant que els xiquets i xiquetes de Carcaixent juguen pràcticament a fosques en els parcs, si s’atreveixen a eixir a entretindre’s quan la llum del sol ja no ens acompanya. Tanmateix, i fa la impressió que tot en aquest Ajuntament va així, si passegem mentre hi ha llum natural podem observar les faroles enceses. Al cervell superdotat que ha inventat l’apagament selectiu de les faroles se li ha oblidat regular l’hora d’encesa dels fanals i aquests, un de cada quatre, això sí, comencen a funcionar quan encara les ulleres de sol són necessàries mentre es passeja.

            El mateix trellat ha de tindre qui ha decidit presentar l’operació de refinançament de l’Ajuntament com una fórmula per estalviar diners. Es resum, que ja se n’ha parlat del tema, s’ha decidit juntar tots els deutes en un, hipotecar el que faça falta i allargar el termini de pagament. Així la quota mensual serà menor. Aquest estalvi no servirà per tindre més diners per invertir, sinó per poder fer front a les obligacions “normals” del dia a dia, que si no es féra aviat arribariem al punt d’allargar els pagaments als proveidors o no poder pagar les nòmines dels funcionaris. I el preu a pagar és el que els bancs li han dit a un Ajuntament que no té capacitat de negociació per estar ofegat, i deixar la hipoteca en herència a qui vinga darrere. Que ja sembla que els senyals del desastre els veuen fins i tot ells i no ho pensen pagar.

            A molts pocs se li escapa el nostre abús de la demagògia per cridar l’atenció sobre una política que no és la nostra i que s’està executant al nostre poble, per això el millor final que li trobem a l’editorial de hui és una metàfora de com va tot a l’Ajuntament: el fem ja se n’ix dels contenidors i ompli els carrers de Carcaixent.

10 llibres que (encara) no he llegit (II)

Sense categoria



Sóc un home que treballa millor sota pressió. I sóc molt sensible. Quan es toquen aquestes dues característiques de la manera adequada en la meua persona, done el millor de mi mateix.

            Un exemple: Tinc un amic, el que em corregeix aquest bloc, cada post, un amic de veres, eh? -que és una faenassa- que està estranyat de com és que encara no sé escriure bé en català. Diu que hi ha coses que escric bé, per exemple l’ús de l’expressió “haver de” en lloc de “tindre que” i a ell li fot que això m’ho ensenyara un altre amic i no ell. I de vegades em pregunta com ho va fer aquell per deixar-me tan ben ensenyadet i ell que no pot… Jo no li he confessat mai que l’altre em va tractar mal. Em va dir coses molt lletges, em va fer avergonyir de no saber escriure en la meua llengua, i com estàvem parlant d’aquella expressió, doncs vaig prometre que mai més l’escriuria malament. Aquest amic, el d’ara, és que em tracta massa bé, ja li ho he dit.

            Un altre exemple. L’altra nit estàvem sopant i li estava contant a un altre amic, el que em va deixar el llibre, que havia posat el llistat dels llibres pendents al bloc. Es va posar seriós i va demanar que li ho explicara. Ell no havia llegit el bloc. Li ho vaig anar contant i la cara se li posava més seriosa encara, com de pomes agres, vaja. Jo vaig intuir que alguna cosa no anava bé. I va començar a dir-me coses… que no repetiré ara. Ui, com es va enfadar! Fins a l’extrem, espere que no acomplisca, que em va dir que no em deixaria MAI MÉS cap altre llibre (en tot cas espere que siga fins que li torne els tres que m’ha deixat, és que clar, és qui més en té a la llista i això tampoc li va fer gràcia). Bé, la cosa és que el sopar va continuar, la sobretaula també, tot amb normalitat i quan ens acomiadàvem, jo em pensava que estava tot oblidat, ni em va besar quan s’acomiadava. Em vaig quedar malament, molt malament. I m’he llegit un llibre seu:

 

China Montaña Zang – Maureen F. McHugh – Òmicron – Libros del Atril SL

 

            Aquest llibre m’ha agradat. Bé, el meu amic jugava amb avantatge, sap que m’agrada la ciència ficció. Parla d’una societat futurista amb una ucronia interessant: qui mana al món és la Xina, i ha sotmés fins i tot als Estats Units després de potenciar convenientment el Partit Comunista D’USA i d’intervindre en una guerra civil que ha dut el país cap al comunisme. Afegim ací els avantatges teconòlogics que l’autora ha imaginat i amb aquest rerefons ja tenim un bon començament, s’insinuava una feliç lectura.

            Cal destacar la condició d’homosexual del protagonista, gens ben mirada per les autoritats xineses i els països satèl·lits, de manera que ha de viure-la en total clandestinitat. Aquesta ha estat, ho he de confessar, la meua primera incursió en la literatura amb temàtica homosexual i m’ha deixat gratament sorprés. Com sempre el bon gust és el que determina en gran part si una cosa t’ha d’agradar, més enllà de les nostres preferències o dels nostres prejudicis. La meua “primera ves” ha fet que tinguera una lectura alerta i atenta, saborejant matissos que habitualment deixe de banda.

            I la resta de personatges que acompanyen Zhang configuren tota la fauna que una bona novel·la ens ha de presentar: famílies ultraconservadores, filles díscoles, buròcrates, funcionaris, professors, empleats d’obra, esportistes d’èlit… i és que l’entradeta del llibre està ben triada: “Una forma fàcil de conéixer una ciutat és veure com treballen els seus habitants, com estimen i com moren”.

Prohibit prohibir

Sense categoria

Ahir em vaig trobar malament, després de pintar el lletreret que he possat a la fotografia.

Tinc una bassa, gran i abellidora ara a l’estiu. A Carcaixent, a la Ribera del Xúquer, abunden els horts amb bassa, que són propietat d’algú, òbviament, però que estan majoritàriament desaprofitats. És costum de la gent jove anar a buscar basses pel terme i nedar, sense permís de l’amo, és clar. El ritual acaba bé, tornant a casa, o malament, amb l’amo de l’hort entrant a foc cara a la bassa i el grup de joves fugint cames ajudeu-me a mig vestir (res de nedar amb banyador). De vegades quan l’amo de l’hort i els joves són més educats sol donar-se un diàleg com aquest: “la bassa és seua?” “Sí” “I no podem nadar?” “No” i se’n van, sense estridències. La major part del joves i, els no tan joves, hem viscut aquestes situacions. Quan érem més joves érem els nedadors furtius i ara en som els propietaris… Tot es resol amb un ús intel·ligent dels temps: els furtius han de nedar quan l’amo no estiga. I si hi coincideixen han de fugir-ne, de manera més ordenada o menys. I conflicte solventat. A mi, ara com a propietari, no em destorba que al ple de migdia, que encara estic fent la migdiada, o a la matinada, que ja estic dormint, hi haja gent a la meua bassa, nedant i passant-ho bé. No fan mal a ningú.

Per això em va fer mal escriure el lletreret. No m’agrada prohibir res a ningú, jo no tinc autoritat per prohibir res a ningú, i la propietat privada no hauria de donar la facultat de prohibir.

Abans d’acabar l’advertiment, el vaig deixar a mitges i em vaig submergir a la bassa. Seria, probablement, l’última volta que nedaria en una bassa lliure.

Tots, i totes, som Batiste Malonda

Sense categoria

El juliol d’enguany la
Conselleria d’Educació de la Generalitat
Valenciana va expedientar Batiste Malonda. La cosa té tots
els visos de ser una mena de represalia a una persona capdavantera en la
defensa dels métodes educatius de renovació pedagògica i membre de la comunitat
educativa que transmet els valors amb els quals no comulguen, precissament, la
política actual que el PP duu a terme al País Valencià des de fa massa temps.
Els detalls a Vilaweb i Vilaweb TV.

La societat civil s’ha
organitzat i ha denunciat el cas, redactant un manifest que corre per internet (no heu rebut un correu
electrònic?) i demana la nostra adhessió
per tirar-li a la cara a la
Conselleria (al PP realment) que hi ha tota una comunitat
ciutadana vigilant i en contra d’actituts abusives. L’organtizació de la
protesta ha trascendit la realitat i s’ha instal·lat al facebook creant-se una “causa” amb la seua promotora, els seus
seguidors que en fan proselitisme del tema (jo ja estic apuntat), el seu forum,
etc.

No crec que siga moment de
valorar si la sancio és correcta des d’un punt de vista formal (sembla que sí,
malgrat que no estiga a favor), ni oportuna tampoc, els funcionaris de la Conselleria no són
massa diligents (dos anys per sancionar un funcionari!). Però igual té, el cas
no és qüestionar això, és centrar el punt d’atenció en els mètodes del PP: no
els agrada un centre educatiu? A per ell! I que servesca d’escarment, que no es
van a tolerar comportaments subversius dels no adictes al Règim. I el que li ha
passat a Batiste és el que li podia haver passat a qualsevol educador/a que es
negara a impartir l’assignatura d’Educació per a la ciutadania en els
(aberrants) termes que el Conseller pretenia… Eixe és el missatge del “tema”
de Batiste. Tot el món quiet o atendre’s a les conseqüències… Eixes són les
formes del PP al País Valencià.