“La preuve par le miel” (Salwa Al Neimi) un llibre eròtic, escrit per
una dona àrab, combinació més que suficient per despertar el meu interés. Ha
costat de trobar, no està encara editat a l’Estat Espanyol (m’han entrat ganes
de comprar els drets i publicar-lo…) però Internet fa meravelles, una volta
més, i Amazon me l’ha dut a casa, des de París… en francès.
La Salwa és molt intel·ligent,
a partir d’un treball d’investigació sobre l’erotisme a la literatura àrab, frustrat
per la por, ja quasi atàvica, dels USA al món musulmà després de l’11-S, ens
mostra tots els aspectes del sexe que poden ser quotidians a la nostra
societat: postures, infidelitats, amants, dubtes, clàssics, modernitat,… i que al món àrab pensem que, per tapar-ho,
no existeix.
“Le scandale est-il de commettre un acte ou d’en parler?” (L’escàndol
és cometre un acte o parlar-ne), és la clau de tot el llibre, revelada
prompte, a la Porta I (cada capítol ens
obri una porta i ens asoma a una faceta del sexe al món islàmic), Salwa ens
conta tot el que li succeeix a una dona, tot el que ella vulga, per descomptat.
Com a casa nostra. “Personne ne peut se dire le censeur de mes nuits, personne
ne peut se dire l’organisateur de mes libertés. Ma vie est mienne, et mes
secrets aussi.” (…ningú no es pot dir l’administrador de les meues nits, de
les meues llibertats, la meua vida és meua, i els meus secrets també…). Salwa
ens presenta una dona independent, ama del seu destí. Juga, durant tot el
llibre, a presentar-se com una dona amb infinites experiències, diverses i
variades, anomena els seus amants com “El Viatger”, “El comptador” i “El
Pensador”, homes que, com diu la
Salwa, “en retirar-se” l’han fet a ella. No és massa
partidària d’aquella versió de la mitja taronja que ha de buscar el seu
complement. És una dona completa, una persona completa que disfruta dels homes,
del sexe, i que els substitueix sense complexes. Segons les seues necessitats.
“Je n’ai pas d’âme […] je ne suis qu’un cors […] Mon corps est mon
inteligence, mon éveil, et ma connaisance”. El seu cos, és la seua
intel·ligència, cap espiritualitat difusa condiciona els seus actes.
Un dels diàlegs del
llibre entre dues dones és una mostra del seu tarannà:
– Dès qu’il s’agit
de femmes, ils (les hommes) perdent leurs moyens
– Comme nous les
perdons, nous, dès qu’il s’agit d’hommes.
Homes i dones som iguals,
a qui ens perd el sexe igual té si som homes o dones, ens perd de la mateixa
manera. Tampoc està la Salwa
per la teoria de la dona freda i calculadora, més aviat per la dona que gaudeix
del sexe com tradicionalment se li ha de suposar a l’home: el sexe perquè sí,
perquè vols disfrutar.
La Salwa se’ns presenta també
sincera, i frívola, sense cap recatament a l’hora de reclamar una experiència
en tot allò que ens conta al llibre, parlant de l’adulteri a Tunísia, de les
penes de presó que s’imposa allà a les persones adulteres:
“Trois mois pour elle. C’est la peine habituelle pour l’adultère, dans
notre pays. Si l’on m’avait atrapée, ma vie, si longe, soit-elle, n’y aurait
pas suffi. Je devrais encore des années à la justice après ma mort. Et je ne
serais pas la seule.”
No hi hauria prou anys a
la seua vida, ni a la d’altres, per pagar la pena imposada per la justícia, per
la moral repressora. I tanmateix ni un gra de penediment…
Com seduir al món àrab?
Com ho fan ells i elles? Doncs igual que nosaltres, aquells menys dotats
intel·lectualment que hem de recórrer a la música, les lletres de les cançons,
la poesia d’altres… “La poésie était entre nous. Il m’amait avec les vers
d’autres”
Quan Salwa es reunia amb
el seu amant, Le Penseur, ell li recitava poesia, memoritzava poemes complets
que li declamava al llit, si no la podia veure li feia arribar el nom d’un
poema, d’un poeta, i deixava que ella el buscara, que el llegira i el
disfrutara tota sola, sabent que a partir d’eixe moment la poesia triada
estaria lligada per sempre a ells dos, a la seua relació. Ell li llegia poesia, ella li llegia els
clàssics.
Però els seus clàssics no
són els nostres. Nombrosos erudits del món àrab són citats al llibre de la Salwa (Mohammed Ibn Zakarya,
Ibn el-Azrak, Ibn Arabi, Cheikh Sidi Mohammed al-Nafzawi,… i molts d’altres
que ja fa maleir no saber llegir àrab), són els autors que formaven part del
seu treball d’investigació frustrat que l’ha menat a aquesta meravellosa perla
de l’erotisme modern, perquè quina millor cosa fer amb els clàssics de
l’erotisme, de la cultura que siga que… llegir-los, gaudir-los i difondre’ls?
Però no penseu que la Salwa és una romàntica del
passat de la seua cultura, el llibre està, convenientment, trufat de
referències modernes (Mònica Lewinski, les sèries televisives Sex and the City
i Desperate Housewives,…) clàssics occidentals (Henry Miller, Alberto Moravia,
Georges Bataille, Sade, Casanova, Marguerite Duras,…) la Salwa és una dona del nostre
temps, râvie de la seua cultura, com jo de la meua, però ben situada en el
temps i en l’espai. Impagable les referències a les pàgines del consultori
sexual dels adolescents àrabs del setmanari Elaph. Endevineu quins són els
dubtes principals que s’hi plantegen? Ells: la llargària del penis, elles: la
búsqueda i recuperació de l’himen.
La frase que més m’ha
inspirat del llibre: “Comme si on pouvait commetre l’adultère en toute
simplicité. […] l’aldultere comporte des regles précises, auxquelles nul ne
peut déroguer”. No és fàcil enganyar, no és tot, sols, fruit d’un desig,
incontrolat, que ho pot dur tot a perdre… hi ha unes regles, la cosa és
complicada, l’adulteri és per gent intel·ligent. I això combinat amb una frase
del llibre atribuïda a una poetessa del segle UVI, Luise Labé, “Le plus grand
plaisir après l’amour, c’est d’en parler” em porta a donar-li tota la raó, és
un plaer intel·lectual, i l’altre: llegir-la…
Vull passar una nit amb la Salwa, per xerrar amb ella… bien entendú ;-p