Nacionalisme tradicional
Fa uns dies em vaig assabentar d’una festa que es volia fer a València i que havia estat censurada per la dreta, per Rita Barberà (alcaldessa del PP de la ciutat de València). La meua primera reacció va ser de recolzament a la gent censurada per la Rita. Amb allò de no pensar massa, la dreta ens ho posa fàcil: sols has d’estar en contra del que pense la dreta. Després vaig pensar en un amic, d’eixos que tenen un llibre pendent de que els el torne, i no em va agradar imaginar que no li sentaria bé que jo pensara tan poc. Però el que he pensat em porta a una contradicció, m’ajudeu? Us conte:
independentment del tema en concret, eh? Que trobe fatal que es censure un grup com Salvem el Cabanyal que té, des de fa temps, el meu recolzament i la meua admiració.
Anem allà. Hem de celebrar els nacionalistes valencians una festa americana com el Halloween? Primer pensament: no, per ser una festa americana. Poc elaborat, ho reconec. Segon pensament: Aleshores, que celebrem? Tots Sants? Tampoc, no sóc creient. Aleshores, res. Eixe dia què faig? És festa. Doncs res, no vaig a treballar però tampoc cal que vaja a missa, ni al cementeri, ni encenga una espelma a casa per si de cas les ànimes dels meus morts volen tornar-hi, que em puguen trobar… Tercer pensament: Igual em perd una bona festa: la de Halloween. Però és que és americana! I què? És una tradició del poble americà, tan legítima com la del poble Quetxua. Sí però allà, a Amèrica, o a Quetxualàndia… no ací a ma casa. Que si celebre el Halloween vinc a “tapar” una festa meua, tradicional, de la meua gent. Ep! No. Tradicional de la gent d’ací, però no de la meua gent. Ui, quin embolic! Veieu el que vull dir? M’agrada (en aquesta ocasió) més la festa de fora que una meua. ¿I el nacionalisme no ha de reivindicar les arrels tradicionals de la nostra cultura que ens fan poble, que ens uneixen? No sé, vosaltres què sou de Halloween o de Tots Sants?
Halloween és una tradició nord-americana només per la gent de ciutat calenta (espanyola?) d’aquest país.
Per als nord-americans és una tradició europea portada als Estats Units pels europeus.
El seu nom “Sant vespre” (de l’galès antic) fa referència al vespre que es vetllen els morts.
Aquesta és una tradició que existeix en aquesta època de l’any a tot Europa des de temps prehistòrics.
Les llanternes han guiat el camí dels morts des de temps immemorial.
Tots els pagesos de país fred han collit carabasses per aquest temps (pregunta-ho al Ripollès o el Bergadà).
No hi ha cap tradició entre les tribus nordamericanes de vetllar els morts en aquestes circompstàncies.
Només qui no ha viscut en la foscor dels camps, ni ha menjat carabasses quan n’hi ha, ni ha vetllat els seus morts a casa, però si que ha vist películes americanes de la segina meitat del segle passat pot dir que una tradició com aquesta no és una tradició nostra.
La “Nit dels morts” ha estat de fa segles la tradició d’aquest país a pesar de Tots els Sants i dels que sempre han viscut amb llum elèctrica.
O potser són tradicions nostres els panellets, o la sardana, o el Sant Jordi, que tenen menys de 150 anys?
Jo de tu faria més bé d’intentar anomenar-la “Nit dels morts” en lloc de fer-ho en galès antic.
Aquesta vesprada quan he llegit l’entrada del blog he recordat un article del setmanari d’ahir diumenge, signat per Quim Monzó. Es titula així: la rutina, i de l’inici al final afirma que és una cosa, per a seguidament negar-la, quan és suposa que la rutina és una cosa comuna, establerta i segura. I en realitat, que és la rutina?
I ací passa el mateix, Jaume al seu comentari critica que es diga que s’afirme que Halloween siga una festa nordamericana, i si no he malentés el to, poc menys que considera ignorant a qui ho afirma. Doncs sóc una ignorant, per que sí m’he criat amb llum, i sí, si cerque informació sobre els origens ancestrals de la festivitat sabré que no és d’ells, però a la meva cultura del dia a dia els fanals no és fan amb carabasses a l’hivern sinó amb melons a l’estiu, els morts són els del cementeri i les bruixes les dels contes i posar-me una disfressa d’esquelet o anar a recollir caramels per les portes dubte siga molt celta.
No m’identifique gens amb eixes formes i maneres, igual que per molt catalana que siga i em senta no m’identifique amb la castanyada, que també es fa a moltes comarques catalanes per aquestes dates. Com tampoc isc pels carrers del poble per la nit com feia mon pare, a tocar els picaporta i asustar a la gent … Ni m’agrada veure Juan Tenorio com fa ma mare (o feia, per que crec que eixa tradició TVE l’ha perdut). Però probablement em passare la vida posat el ciriot a les ànimes, portant flors al cementeri i menjant panellets i ossets de sant per que com a creient i educada en el catolicisme, eixes coses han quedat al meu imaginari. A diferència de Monyofine, i dels nordamericans descendents dels europeus.
En el que no crec jo és en el dia dels morts, en els morts o en la festa dels morts.
Encara que gaire bé tota persona quan es mor, es parla només del bona persona que era.