Nostalgia
Sense categoria
Ahir em vaig reconciliar amb la meua feina.
Darrerament, amb la crisi, les coses no són com eren. El meu sector està directament implicat en ella i trobe que és responsable del retràs en la solució i culpable de l’agreujament de la mateixa. Jo tinc la responsabilitat que tinc a la meua empresa, hi ha una jerarquia i tinc marge per fer… el que puc fer. Ara, mai m’ha agradat excusar-me en allò de “l’obediència deguda”, soc responsable del que faig, sempre. Bé, un dia ens jutjaran, quan es faça balanç d’aquesta época i sabrem el que ens toca.
Però ahir una família va acudir a mi, a la meua casa, amb una necessitat. Els vaig atendre, vaig preparar el seu expedient amb molta cura, el vaig “pujar” cap a dalt i… el van aprovar. Atendre una situació com aquesta amb els meus recursos em fa feliç, és el motiu que em va dur a treballar en la meua feina. I trobe a faltar que açò em passe més vegades, com em passava abans.
Darrerament, amb la crisi, les coses no són com eren. El meu sector està directament implicat en ella i trobe que és responsable del retràs en la solució i culpable de l’agreujament de la mateixa. Jo tinc la responsabilitat que tinc a la meua empresa, hi ha una jerarquia i tinc marge per fer… el que puc fer. Ara, mai m’ha agradat excusar-me en allò de “l’obediència deguda”, soc responsable del que faig, sempre. Bé, un dia ens jutjaran, quan es faça balanç d’aquesta época i sabrem el que ens toca.
Però ahir una família va acudir a mi, a la meua casa, amb una necessitat. Els vaig atendre, vaig preparar el seu expedient amb molta cura, el vaig “pujar” cap a dalt i… el van aprovar. Atendre una situació com aquesta amb els meus recursos em fa feliç, és el motiu que em va dur a treballar en la meua feina. I trobe a faltar que açò em passe més vegades, com em passava abans.