LLegir no és fugir

Sóc un home que treballa millor sota pressió. I sóc molt sensible. Quan es toquen aquestes dues característiques de la manera adequada en la meua persona, done el millor de mi mateix.

            Un exemple: Tinc un amic, el que em corregeix aquest bloc, cada post, un amic de veres, eh? -que és una faenassa- que està estranyat de com és que encara no sé escriure bé en català. Diu que hi ha coses que escric bé, per exemple l’ús de l’expressió “haver de” en lloc de “tindre que” i a ell li fot que això m’ho ensenyara un altre amic i no ell. I de vegades em pregunta com ho va fer aquell per deixar-me tan ben ensenyadet i ell que no pot… Jo no li he confessat mai que l’altre em va tractar mal. Em va dir coses molt lletges, em va fer avergonyir de no saber escriure en la meua llengua, i com estàvem parlant d’aquella expressió, doncs vaig prometre que mai més l’escriuria malament. Aquest amic, el d’ara, és que em tracta massa bé, ja li ho he dit.

            Un altre exemple. L’altra nit estàvem sopant i li estava contant a un altre amic, el que em va deixar el llibre, que havia posat el llistat dels llibres pendents al bloc. Es va posar seriós i va demanar que li ho explicara. Ell no havia llegit el bloc. Li ho vaig anar contant i la cara se li posava més seriosa encara, com de pomes agres, vaja. Jo vaig intuir que alguna cosa no anava bé. I va començar a dir-me coses… que no repetiré ara. Ui, com es va enfadar! Fins a l’extrem, espere que no acomplisca, que em va dir que no em deixaria MAI MÉS cap altre llibre (en tot cas espere que siga fins que li torne els tres que m’ha deixat, és que clar, és qui més en té a la llista i això tampoc li va fer gràcia). Bé, la cosa és que el sopar va continuar, la sobretaula també, tot amb normalitat i quan ens acomiadàvem, jo em pensava que estava tot oblidat, ni em va besar quan s’acomiadava. Em vaig quedar malament, molt malament. I m’he llegit un llibre seu:

China Montaña Zang – Maureen F. McHugh – Òmicron – Libros del Atril SL

            Aquest llibre m’ha agradat. Bé, el meu amic jugava amb avantatge, sap que m’agrada la ciència ficció. Parla d’una societat futurista amb una ucronia interessant: qui mana al món és la Xina, i ha sotmés fins i tot als Estats Units després de potenciar convenientment el Partit Comunista D’USA i d’intervindre en una guerra civil que ha dut el país cap al comunisme. Afegim ací els avantatges teconòlogics que l’autora ha imaginat i amb aquest rerefons ja tenim un bon començament, s’insinuava una feliç lectura.

            Cal destacar la condició d’homosexual del protagonista, gens ben mirada per les autoritats xineses i els països satèl·lits, de manera que ha de viure-la en total clandestinitat. Aquesta ha estat, ho he de confessar, la meua primera incursió en la literatura amb temàtica homosexual i m’ha deixat gratament sorprés. Com sempre el bon gust és el que determina en gran part si una cosa t’ha d’agradar, més enllà de les nostres preferències o dels nostres prejudicis. La meua “primera ves” ha fet que tinguera una lectura alerta i atenta, saborejant matissos que habitualment deixe de banda.

            I la resta de personatges que acompanyen Zhang configuren tota la fauna que una bona novel·la ens ha de presentar: famílies ultraconservadores, filles díscoles, buròcrates, funcionaris, professors, empleats d’obra, esportistes d’èlit… i és que l’entradeta del llibre està ben triada: “Una forma fàcil de conéixer una ciutat és veure com treballen els seus habitants, com estimen i com moren”.