Vidus

Joan Coromines explica que, en totes les llengües llatines, la paraula vídua és antiquíssima i, en canvi, la paraula vidu és tardana. Segons Coromines, això denota que la vídua ha tingut més importància social que el vidu, cosa que ell explica en part perquè la vídua abunda més, però també perquè el vidu inspira menys llàstima que la vídua.

Josep Pla no està d’acord amb aquest últim argument de Coromines i, en un article titulat Vídues i vidus –inclòs en el volum Humor, candor… de l’OC-, reivindica el dramatisme del vidu. Pla explica que al llarg dels anys ha tingut ocasió de tractar molts vidus i que ha constatat que en la viduïtat masculina hi ha casos d’angoixa autèntica; que ha conegut vidus “que de casats foren personatges de molta superfície, de molta gana i molt ben vestits, els quals en enviudar entraren en un estat de molt d’abandó i de molta melangia”.

Ara que la masculinitat ha perdut bona part dels seus atributs tradicionals, l’observació de Coromines sobre el dramatisme menor de la viduïtat masculina és un pur arcaïsme. Si bé en tots dos sexes podem trobar exemples de viduïtats més tristes i menys tristes, és evident que molts homes queden profundament colpits quan perden la parella. Ara fa vuit mesos va enviudar el meu millor amic i, en aquest temps que he mirat d’acompanyar-lo, la seva mirada m’ha impressionat per la intensitat del dolor que expressa. És una mirada torbadora, composta per una tercera part de desconcert i dues terceres parts d’una tristesa oceànica.

El meu amic em parla molt de la seva dona i de l’experiència d’haver-la perduda, i ho  fa amb una honestedat, amb una profunditat, que em recorden el to greu i commovedor de l’esplèndid text amb què Julian Barnes explica com va viure aquesta mateixa experiència (inclòs al llibre Nivells de vida, és el millor que ha escrit Barnes).

Quan està sol, el meu amic parla amb la seva dona. Cada nit, abans d’anar a dormir, dedica una estona a comentar-li el que ha fet durant el dia. Hi parla en veu alta, com l’entranyable Norman Newlander del Mètode Kominsky (o com el mateix Julian Barnes, que explica que hi parla constantment i que sent les respostes d’ella).

Actualment la medicina ha reduït al mínim la mort dels joves. La majoria de vidus -com el meu amic, com Newlander o com Barnes- accedeixen a aquesta condició en una etapa avançada de la vida -diguem al voltant dels setanta anys-. A aquesta edat, en què el camí que queda per recórrer sembla perfectament traçat, la mort de la parella desballesta el curs de la vida d’una manera especialment dura. Cal molt de tremp per a refer-se’n.

Temps enrere, la mort d’una persona jove era menys rara que avui i hi havia més vidus joves, els quals, amb tot el futur al davant, no tardaven gaire a tornar-se a casar. Això no vol dir que la mort de l’esposa no els colpís. A Albertine desapareguda, Proust descriu com el jove protagonista, quan la seva estimada mor en un accident, busca consol en altres dones i, instintivament, sense ser-ne conscient, tria només “harmònics d’Albertine”, és a dir, dones que s’assemblin el màxim possible a la difunta. Això li fa veure que els vidus que hom considera consolables perquè es casen amb la germana de l’esposa difunta, el que demostren en realitat, aixoplugant-se en la cunyada, és fins a quin punt eren inconsolables.

El meu pare trobaria massa sentimental aquesta observació. Un avi seu, que de jove treballava en una farmàcia del carrer Ferran de Barcelona, es va casar amb la filla de l’amo. Al cap de pocs mesos va quedar vidu i, poc després, es va casar amb la germana de la difunta. Quan el meu pare ho explica, sempre conclou: “és evident:  l’avi anava per la farmàcia!”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.