Vicent Luna i Sirera

Sí, no hi ha cap mena de dubte que darrerament Trieste s’ha posat de moda. Se’n parla molt com a destí turístic, però també com a ciutat seductora, i per diversos motius: és la menys italiana d’Itàlia, amb tints i pinzellades franceses, fou la ciutat imperial dels Habsburg, la ciutat que inspirà i aplegà a un munt d’escriptors…fins i tot com la ciutat italiana que vol ser un país.

El professor de filosofia i escriptor Joan Benesiu acaba de publicar Trieste. Una ciutat a plec de mapa, dins de la col·lecció Ciutats per Pensar Europa que publica Edicions de la Universitat de Barcelona. Es tracta d’un assaig molt interessant: acurat, documentat, rigorós, suggeridor, actual i molt ben escrit. Un llibre molt oportú, tot just ara que hi ha eleccions a la Unió Europea i que, seguint l’objectiu de l’esmentada col·lecció, “reflexiona sobre el paper de les ciutats en la formació de la idea d’Europa”.

Déu n’hi do quina història la d’aquesta ciutat, cruïlla de tantes cultures i esdeveniments bèl·lics que van marcar la/les seua/es identitats. La veritat és que jo, ignorant de mi, no en tenia ni idea de les vicissituds de tot tipus que ha hagut de patit aquesta ciutat. El llibre m’ha fet reflexionar, com no podia ser d’una altra manera, i com imagine que serà un dels objectius de l’escriptor de Beneixama, sobre la identitat i sobre les barbaritats annexionistes que s’han fet al llarg de la historia en nom d’imperis/regnes/estats….sense tindre en compte els efectes que han provocat sobre la identitat de les persones i dels pobles.

Inevitablement m’he deixat portar pels interessos personals, intentant cercar alguns paral·lelismes que s’hi donen a casa nostra. Segurament serà ignorància, manca d’informació….o simplement elucubracions meues, però tot i salvant les distàncies, circumstàncies, esdeveniments i tot el que vulgueu, algunes de les reflexions d’aquest assaig podrien fer-se sobre altres ciutats i pobles d’arreu del món, que han patit els efectes col·laterals de, com dèiem més amunt, les conquestes, guerres i annexions. I per tant sobre el nostre poble, els Països Catalans, que, no ho oblidem, segueix patint els efectes d’aquell “por justo derecho de conquista”.

Efectivament, com diu Joan Benesiu Trieste és el que és, en part, per la seua situació, una “ciutat-pont (una frontissa entre l’est i l’oest) i una referència per a la connexió entre els universos llatins, eslaus i germànics”. Casa nostra també ho és en part, un pont entre Àfrica i Europa, i per això han passat tantes cultures: ibers, fenicis, grecs, cartaginesos, romans, musulmans, visigots, cristians… i les successives onades d’emigrants castellans en la dècada dels 60,70, 80 i, a més a més, les multiculturals del nou mil·lenni.

Benesiu ens diu que Trieste és el cor d’Europa, els Països Catalans som la frontissa entre dos continents i la frontera d’entrada a aquesta Europa. Trieste ciutat banyada pel mar i desitjada per italians, alemanys, serbis…si fa no fa a nosaltres ens ha passat el mateix, hem estat assetjats i cobejats per espanyols/castellans, francesos, anglesos…

L’escriptor es lamenta que “molts de nosaltres, de llengua catalana de vegades malmesa per les circumstàncies històriques, hem rebut (parle clarament dels escriptors i escriptores de la meua generació al País Valencià) una educació en castellà, en molts casos hem arribat a tenir les primeres nocions formals en la nostra llengua prop de la vintena i ja dins de l’educació superior”. I tot seguit es fa aquesta pregunta: Com podem fer literatura des d’aquesta condició? Al meu parer la contestació ens l’apunta Rilke, un dels escriptors citats per Benesiu, quan afirma que “la pàtria està en la infantesa”. Així és, vam aprendre la nostra llengua una vegada acabats els estudis universitaris. Vam tindre un ensenyament amb una llengua imposada que ens resultava, almenys a mi, postissa, buida, sense ànima… i, de la mateixa manera que a Trieste, “tots escrivien a l’inrevés de com parlaven, amb el pas canviat”.

Apunta el filòsof que a Trieste la “política d’italianització forçosa, amb cognoms canviats per decret, la llengua totalment prohibida en les escoles i mestres, o simplement parlants, represaliats, va crear un ecosistema d’odi i de violència que a mitjà termini acabaria girant-se en contra”. A casa nostra jo no en parlaré d’odi i violència, o sí, ja ho deia l’assagista de Sueca: “M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té”. El cas és que, i com ocorregué a Trieste, al llarg dels segles Espanya i França han legislat tota mena de lleis, decrets, ordres….per imposar el castellà i el francès, i això, vulguem o no ha generat odi. Així com milers de mestres, ensenyants…. han estat perseguits, degradats, multats…, fins i tot empresonats, per fer servir i defensar el català. Els de la meua generació ho vam haver de patir en aquella escola franquista. I tot això, vulguem o no, ha generat, i genera, violència.

Els escriptors valencians, des “d’aquesta condició” com diu Benesiu, i tant que  “poden fer literatura”. Descobrir que la teua llengua ha estat perseguida, menyspreada, amagada…; que en l’actualitat ho segueix estant; que no té els mateixos mitjans per competir amb altres llengües en una societat plurilingüe; que parlar en català a casa teua s’ha convertit en una raresa i de vegades en un perill… Descobrir tot això, i a més que malgrat tot això tenim al darrere una sòlida i magnífica literatura (com passa també a Trieste) és molt potent, en diríem que és una “arma de destrucció massiva”. Els escriptors del Països Catalans són conscients de tot plegat, i per això quan escriuen ho fan amb el cor, amb la força de la resistència, cercant l’excel·lència, perquè la seua llengua no desaparega. Passa el mateix que a Trieste, que “hi ha alguna cosa que s’esforça a desaparèixer, que s’esforça a soterrar-se i deixar que siga una altra vida desconeguda [una altra llengua] la que ocupe el nostre lloc”.

Benesiu posa el dit en la nafra: “Trieste com a metàfora del que es perd”. Efectivament, si canviem el nom de la ciutat pel de la llengua de la nostra infantesa, ja ho tenim: heus ací el motiu que ens empeny a escriure. I tot i així, els nostre escriptors, com passa també amb els de Trieste, són conscients que, com diu el triestí Stuparich, “no tenen el reconeixement que es mereixen”, perquè tenim una societat “aliena a la vida artística”. Així és, és molt frustrant constatar com, una bona part del nostre poble, menysprea la seua pròpia llengua, els seus escriptors i activistes i, mica en mica, va perdent la identitat. Per això l’escriptor ens diu que  “a Trieste, en aquests anys de lluita per assolir una identitat distinta, abunden els suïcidis o les temptatives, tant en literatura com en la vida”. A casa nostra no és el cas, però sí que davant aquesta apatia del poble, molts escriptors, activistes, patriotes, ensenyants… han acabat allò que se’n diu “cremats”, frustrats, esgotats, decebuts…i han plegat!

Tenim un poble amb un grau de castellanització/espanyolització molt alt, i que els hi dóna igual que la llengua i la identitat valenciana vaja morint. Benesiu ens cita a  Slataper, un dels escriptors més coneguts de Trieste, quan diu que “reivindica una ciutat amb dues ànimes. Una ciutat que vol ser italiana per cultura i austríaca per als negocis”. Doncs bé, la immensa majoria del nostre poble, parle ara del País Valencià, reivindica una Comunitat Valenciana amb dues ànimes. Una Comunitat que vol ser espanyola com la que més i a tots els nivells, orgullosa “d’ofrenar noves glòries a Espanya”, i que també vol ser valenciana, però li importa un rave que aquesta “valencianitat” vaja diluint-se, difuminant-se, esborrant-se… Se senten espanyols, molt! i amb la boca petita valencians, defensors d’un “regionalismo bien entendido” i, això sí, que ningú els toque les falles, les fogueres, la Magdalena, la paella i els Moros i Cristians. Per a molts valencians, malauradament, ja els està bé, ja en tenen prou amb aquesta peculiar identitat.

Comenta Benesiu, fent referència a la novel·la La coscienza di Zeno, de l’escriptor Italo Svevo, que els triestins haurien “de somriure davant la trobada de la seua anhelada pàtria i, per contra, balbuceja com un ésser ple de dubtes, que no vol, o no sap, o no pot, decidir resoldre la vida en un sentit unívoc”. A casa nostra, si fa no fa, passa el mateix. Els valencians, en uns moments de desfeta total, vam tindre la sort, la xamba, de tindre un pensador, Joan Fuster, que fou tot un revulsiu. Fuster, amb Nosaltres, els valencians, sacsejà la consciència adormida de tot un poble, obrint-nos portes i finestres de llum, assenyalant-nos el camí per redreçar l’extinció com a poble. Tot i així, el poble valencià, i a hores d’ara, “balbuceja com un ésser ple de dubtes”. I és que els valencians som un poble ben curiós, molta gent ha reflexionat al respecte. Han dit que som un poble: perplex, “más muelles”, ofrenador, menfotista, fester, pensat i fet, fum de canyot… A mi m’agrada aquesta frase de Benesiu: “La disgregació vital, la falta de concentració en un objectiu, és una manera de ser en el món”. I és que és increïble, increïble perquè malgrat tots els espolis, robatoris, menyspreus…que Espanya ha exercit i continua exercint contra els valencians, malgrat que fa temps que es van encendre totes les alarmes, aquest poble no reacciona, sembla que aquesta és “la manera de ser al món” de la majoria de valencians.

Doncs bé, seguint la reflexió que Benesiu fa de Trieste: “molts negocis, molts diners, però la cultura amagada al rebost per a no avergonyir-nos massa d’allò que hem estat capaços de produir”, als valencians ens passa més o menys el mateix: molt ofrenar, molta espanyolitat, molta submissió, molta burrera… però seguim totalment oblidats, espoliats i menyspreats pels Governs espanyols. I a sobre, perquè no s’incomoden, ho fem tot en castellà, “porque así nos entienden todos”.

Els Països Catalans som, com en diu Benesiu de Trieste, “una terra porosa” que sense escarafalls hem anat assumint totes les onades de migrants que hem tingut, sense preocupar-nos massa de posar les condicions perquè aquests nouvinguts s’impregnaren de la nostra llengua. El resultat és que hem anat perdent llençols en cada bugada, fins a l’extrem que avui viure plenament en català és impossible, en alguns llocs et sents foraster i parlar català ha esdevingut una anècdota, fins i tot un risc. Respecte dels nostres escriptors, uns ho fan sempre en català, altres sempre en castellà i d’altres, com diu Benesiu que li passava  a Fulvio Tomizza, escriptor italià establert a Trieste que se sentia meitat italià meitat eslau, “cada nit havia de dormir just en la línia divisòria de la identitat, entre Itàlia i Iugoslàvia, cosa que queda reflectida en la seua obra”.

Comtat i debatut, el futur del Països Catalans té algun paral·lelisme amb el futur de Trieste? No ho sé, però és evident que tenen coses en comú. Els Països Catalans, com li passa a Trieste, continuaran sent un territori amb dues ànimes: la lluita secular per una pàtria anhelada, i la inevitable petjada d’una identitat imposada? No ho sé, però després de més de tres segles continuem tossudament alçats. Els Països Catalans tenim futur dins d’Espanya? La realitat ens ha demostrat que no, que a poc a poc anem perdent la nostra identitat. Els Països Catalans tenim futur dins de la Unió Europea? Voldríem pensar que sí, ara bé depèn de quina UE vulguem construir. Si és la dels estats, la que s’ha construït fins ara, no està gens clar. Per contra, si és la de les identitats nacionals, i tant que tenim futur. Ara que estem a les portes d’unes eleccions, els ciutadans hauríem d’exigir als partits polítics quina mena d’UE volen construir. Com diu Benesiu, “el malestar triestí pot ser un indici del malestar europeu i, com a tal, crec que l’hauríem d’aprofitar”. Efectivament, l’hauríem d’aprofitar per afegir-li tants altres malestars que Europa té: Països Catalans, Heuskal Herria, Galiza, Corsica, Sardenya… Europa, com afegeix Benesiu,  “no pot descurar les ferides per on li creix el buit”. I el buit li creix, al meu parer, quan no es tenen en compte totes les identitats nacionals, quan, per posar un exemple, “el cas català” va arrossegant-se des de fa molts anys pes les institucions europees, sense donar-li una solució real. I la solució passa, com hem apuntat, per construir la Unió Europea de les identitats nacionals, no la dels  Estats. No volem, i així clou l’assaig Joan Benesiu, una “Europa desfeta i mil pàtries aïllades”. No demanem que els ciutadans tinguen una identitat europea, si no hem tingut en compte abans les identitats nacionals de cadascú. Només així, potser algun dia els ciutadans se senten veritablement europeus, quan s’haja tingut en compte la seua identitat, aquella que s’inicia en la infantesa, deixant una petjada inesborrable. La identitat europea, com passa amb totes les identitats i com diria Miquel Pairolí, “es fa, es desfà i es refà permanentment.”

Felicitem a Joan Benesiu per aquest assaig que tant ens ha fet reflexionar. L’escriptor, en Gegants de Gel i Serem Atlàntida, ja abordava el tema de les identitats. A Benesiu, com a tot filòsof, li preocupa aquest tema i, com hem pogut constatar, està ben present al llarg de tota la seu obra literària. Ara, amb aquest assaig, Trieste. Una ciutat a plec de mapa, ha volgut donat un pas més, reflexionant, i aportant el seu granet de sorra,  sobre el paper de les ciutats en la formació de la idea d’Europa. Però, ensems, al mostrar-nos la realitat de Trieste com a exemple, ens ha posat a tots davant d’un espill, perquè aprofundim en la nostra pròpia identitat.

https://www.diarilaveu.cat/cultura/una-europa-desfeta-i-mil-patries-aillades-541076/

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!