Va d'educació

Diuen que els testos s’assemblen a les olles. Això ens agrada molt escoltar-ho especialment quan ens diuen coses boniques com ara «que sí el teu fill té els mateixos ulls que tu», «que sí és tant manetes com el seu pare». Però si poguéssiu treure el nas en una reunió de professorat, potser ja no us agradaria tant escoltar els nostres comentaris, ja que sovint busquem les explicacions a aquells comportaments poc adequats d’alguns alumnes per la influència de les seves famílies: «que si aquest pensa així o pensa aixà és perquè a casa seva segur que pensen així o aixà», «que si insulta o es mostra agressiu o agressiva és perquè «segur» que a casa seva també es comuniquen d’aquesta manera».  

Moltes vegades pensem que els nois i les noies tenen uns idearis o maneres d’actuar que provenen únicament de la influència de la família. I jo també ho pensava fins que moltes amistats amb fills i filles adolescents m’explicaven preocupades com els seus fills expressen comentaris masclistes, racistes, classistes, consumistes i anti-ecologistes, malgrat que a la família s’eduqui amb altres marcs de referència i de valors.  Darrerament, els mitjans de comunicació també han fet ressò d’aquesta tendència dels joves cap a idearis més conservadors o d’extrema dreta. Tot i això, els experts de l’àmbit de la pedagogia i la psicologia, ho analitzen des d’un altre punt de vista i destaquen que en realitat són adolescents i com a tals, volen diferenciar-se dels adults de referència o volen posar-nos a prova -especialment, a les seves famílies- i que, si expressen aquestes opinions és perquè també busquen aprendre de les nostres respostes. També hi ha qui opina que ho fan simplement per a fer-nos «enfadar» o pel simple fet de portar-nos la contrària. Tant de bo fos així. 

El que realment em preocupa, és que això no vagi només dels idearis d’alguns adolescents que trontollen sinó que, siguin els idearis de tot el conjunt d’aquesta generació de joves d’avui els que grinyolen. I això em preocupa moltíssim.

I és que actualment, els nois i noies venen influenciats per tota mena de persones i estímuls que els adults (famílies i docents) no sabem ni qui són, ni quants són, ni com arriben a les pantalles dels nostres fills i filles i ni tan sols quines idees els transmeten. Els instagramers, tiktokers i tota manera d’influencers generen continguts que, darrere suposades bromes, s’hi amaguen comentaris qüestionables o mirades totalment esbiaixades de la realitat que perpetuen estereotips i tota mena de discriminacions. Els influencers que més triomfen a les xarxes, precisament, no són els que transmeten valors com la tolerància, la pau i la solidaritat o la no discriminació per motius culturals, de gènere, religiosos, de color de pell o d’orientació sexual. I les famílies, sobretot en aquesta etapa de l’adolescència, hem d’estar molt atentes perquè ja deixem de ser els referents que vam ser. I el pitjor de tot és que els referents que ens han substituït no acostumen a transmetre allò que precisament, ens agradaria que escoltessin.

Famílies i docents necessitem urgentment eines que permetin regular alguns dels continguts totalment censurables i qüestionables que arriben a les pantalles dels nostres joves. Segur que tecnològicament es pot fer i segur que l’administració pot impulsar-ho. No es tracta de poder, sinó de voler fer-ho i no trigar gaire temps. I mentre no les tinguem, haurem d’estar molt alerta i acompanyar molt bé els nostres joves.

Els i les adolescents no acostumen a explicar gaires coses, però de vegades podem caçar-ne alguna frase. I un dia vaig sentir una frase que em va indignar profundament: «els moros del meu institut, no tenen futur». Què vol dir que no tenen futur? Quin missatge estem transmetent els adults vers aquest col·lectiu de joves que viuen entre dues cultures i a més, han de lluitar contra una infinitat de prejudicis i discriminacions? De qui han sentit aquesta frase tan terrible? Del professorat? De les xarxes socials? Dels altres companys i companyes? De les seves famílies? Potser una mica de tothom? Doncs això no pot ser i és quelcom que cal aturar com sigui. 

Els centres educatius hem de cuidar molt més el llenguatge perquè la discriminació que comença pel llenguatge, pot acabar ocupant altres espais. Els instituts hem de cuidar el llenguatge que utilitzem els adults i vetllar perquè els joves també en tinguin cura. I no hem de permetre cap comentari ni insult que pugui ser ofensiu encara que, suposadament, s’hagin dit de broma. No podem deixar passar per alt expressions com «ser marica no és normal», «aquell nen és un retardat mental», «els gitanos només roben» perquè perpetuen prejudicis, esterotips i perquè mostren poca empatia i acceptació de les diversitats.

Si el llenguatge que utilitzen els joves té un to ofensiu i només centra la mirada en les diferències entre persones o es basa en prejudicis, serà molt difícil afavorir una bona convivència. 

El pati o els moments de lleure també són espais on es pot observar més aquesta segregació. Quan escolto un grup d’adolescents que expliquen divertits que al pati juguen partits de futbol «catalans contra moros» la meva alarma també es posa en alerta, especialment perquè sembla que ells no hi veuen cap problema. On és el professorat en aquestes situacions? Tampoc hi veu cap problema? És només en els partits on es manifesta aquesta segregació o també es dona en altres espais de la vida dels centres?  Es pren alguna mesura per evitar-ho?

Els i les educadores hauríem d’estar molt atentes per aturar i reconduir certes dinàmiques que aparentment poden semblar poc importants o inofensives. I una manera de començar és donar eines a l’alumnat per enriquir el seu llenguatge, perquè tinguin una mirada del món més àmplia i més respectuosa. I és que a tot allò que no li posem paraules, no existirà, serà invisible, serà tabú i contribuirà a construir una societat més segregada i discriminadora, que és una societat que no volem.

A l’institut on treballo, com a molts centres de Catalunya, tenim alumnat amb orígens familiars ben diversos. Des de les tutories, intentem posar la mirada en el concepte de les identitats múltiples i la importància de respectar totes les identitats existents en cada persona perquè tots i totes som diferents. I a través de dinàmiques intentem treballar la idea que tots som únics i úniques, que ens hem d’acceptar tal com som (i estimar-nos) així com, respectar com són els altres. La mirada restaurativa també ens ajuda molt a establir vincles de confiança i afecte que són bàsics per a una bona convivència. 

Ser únics ens fa especials i acollir la diversitat també hauria d’implicar donar-li un espai a l’aula a través d’accions que valorin les tradicions dels diferents orígens culturals de la classe, la diversitat lingüística de les famílies o celebrant dates importants pel nostre alumnat. Aquest curs, per exemple, hem dedicat moments per picar el tió a la classe (que per alguns alumnes era la primera vegada), hem compartit les vivències del Ramadà (que per alguns alumnes era totalment desconegut), hem fet tastets de diferents indrets del món i hem compartit històries familiars, moltes relacionades amb els moviments migratoris. 

Un dels motius que em mouen a anar a la feina cada dia és treballar per afavorir (o com a mínim intentar-ho) una societat més equitativa on tothom tingui oportunitats. M’agrada pensar que ajudem als joves a fer valdre les seves capacitats i talents i a adquirir confiança per tirar endavant el futur desitjat. Tot i així, estic segura que si mai els meus fills expressen a la classe opinions pròximes a les de l’extrema dreta, ben segur que el professorat ens farà responsables (i culpables) exclusivament a mi i el seu pare. Doncs sempre serà més fàcil pensar «que els testos s’assemblen a les olles» que no pas assumir la part de responsabilitat que a tots ens pertoca com a part d’una mateixa comunitat que educa.