ESTRIPSIPEDAÇOS

David Chauvel; Erwan Le Saëe; La cosa nostra, un siglo de crimen organizado en Nueva York, Ed. Planeta de Agostini

Hi ha còmics que tenen una gran qualitat literària, d’altres destaquen pel seu dibuix o fins hi tot pel seu argument. Aquest còmic no és cap dels anteriors. Així doncs per que destaco Cosa Nostra? Doncs per que estem davant un còmic que  pretén  documentar una època i un món molt concrets i alhora molt atractius. Dins el Nova York de principis del Segle XX va arrelar i créixer la Màfia.  Cosa Nostra ens explica això, els orígens de la màfia italiana als Estats Units i sobretot a Nova York.  Ens parla dels gàngsters que el cinema ha fet famosos, però destaca sobretot per la cura amb que els autors han recreat l’ambient novaiorquès. El dibuix te una tasca documental. El punt de vista també. L’argument en centrar-se en alguns dels gàngsters més  famosos fa que la historia es segueixi amb facilitat.

En resum que estem davant d’un veritable documental amb forma de còmic, que explica amb molta cura els inicis del la màfia italiana a Nova York. Tot just acaba d’aparèixer la segona part així que veurem com continua.

Ja fa uns dies que dura la "cremà" d’imatges règies pels nostres pobles i ciutats i potser ja comença a ser hora de formular alguna hipòtesis.

Ja fa uns mesos que Nicolas Sarkozy és president de França, i de moment ha aconseguit esvalotar força el galliner.

Amb les setmanes que han passat ja hem pogut fer  un tast de "Sarko. La primera sorpresa me la vaig endur en veure amb quina facilitat derrotava la Segolen Royal, i com no li passaven  factura les declaracions i la  duresa que va aplicar a les revoltes de les "banlieus" . La segona sorpresa va ser la visió d’estat que va mostrar en incorporar gent de variïs colors al seu govern. I la tercera sorpresa va venir quan va donar una empenta a la cimera europea i va resoldre mal que bé el tema de les infermeres búlgares. Total que en poques setmanes en Sarkozy està de moda.
Després de la sorpresa inicial,  el que em pregunto ara és que esta fent per cridar tant l’atenció, en que es diferencia dels altres polítics? D’entrada sembla un tipus que no fa res per tenir bona premsa ni bona imatge. És un perdonavides i es comporta com a tal. També és un tipus que compleix el que promet, car si no l’erro està complint el seu programa electoral. Em sembla que aquestes dues qualitats són les que defineixen Sarkozy i el que fan d’ell un polític tant diferent dels que hem tingut els darrers vint anys. El fet que no busqui acontentar tothom i que compleixi la seva paraula  esmicola una manera de fer i entendre la política que ha dominat el panorama europeu les dues últimes dècades. Aquests manera de fer  general es pot resumir en dos idees: la dictadura omnipresent de la imatge i l’engany sistemàtic de l’electorat.

Des del meu punt de vista ell i la Merkel son els dos primers polítics europeus del segle XXI. Si una persona com Sarkozy guanya, governa i es popular vol dir que hi ha un  gruix de població que es belluga dins unes coordenades polítiques i socials diferents que fa uns anys. I es aquí on vull anar a parar. D’una banda ell i la Merkel connecten amb un gruix de gent farta de tanta imatge, de tanta cura en no fer enfadar a ningú, de tant políticament correcte i en el fons de tant plat de disseny per tan poca teca. Aquest empatx d’imatge  no sols afecta als polítics; quants de nosaltres no estem tips d’operaris magníficament ben uniformats, guarnits amb logos d’allò més ben dissenyats i que van  pel mon amb vehicles impecables però que són  incapaços  de distingir la punta de la cabota d’un clau. O de pantalles per tots els racons de les estacions però els trens sense funcionar. Crec que aquí rau la popularitat d’un tipus dur però sincer com en Sarkozy.

Ara bé, fins ara els seus mèrits han consistit en això i prou.  No ha fet res ni positiu ni negatiu. Ha demostrat que actua i parla  com a molta gent li agrada. Però encara no ha demostrat res més. Governar consisteix en força coses més que la postura o l’actitud i si no aconsegueix resultats d’aquí uns mesos veurem que passa amb la seva popularitat.

Per tant  caldrà veure que fa, però malgrat la seva sorprenentment bona arrencada  tinc la convicció que més aviat o més tard l’espifiarà. I posats a espifiar-la un president francès sol fer-ho a l’Àfrica. Així que ja veurem.

Aquesta diada m’ha deixat rodolant pel cap algunes imatges i  idees:

La primera  va ser la desfilada de mossos escortant la Senyera. No vaig ser a l’acte per tant sols he vist imatges televisives i algunes fotografies. Però m’ha sobtat veure que els mossos escortaven la bandera desarmats. Personalment detesto les desfilades militars. Em semblen un fatxenderia dels  estats per recordar-nos que tenen un exèrcit que funciona bé i que estan disposats a fer-lo servir. Així que les desfilades no em fan ni una engruna de gràcia. Ara bé ja que volem ser un estat  ni que sigui per un dia. I ja que es va instaurar aquesta litúrgia com a mínim fem-ho bé. I si trèiem a desfilar els mossos que sigui amb tots els ets i uts i tota la parafernalia.  Però em fa por que gastem un xic massa de “vols però dols”.

La segona cosa que m’ha cridat l’atenció és la celebració el dia 12  a Madrid. Que se li ha perdut al president de la Generalitat a Madrid un 12 de setembre o es que potser cal retre homenatge als hereus i hereves de l’estat, l’exèrcit i la dinastia que va cremar  els furs, privilegis i llibertats de Catalunya.

I la tercera impressió és la cobertura que ha donat TV3 de la diada. Ja fa temps que alguna o algunes coses grinyolen a TV3, però ara ja comença a ser inqüestionable  que als dirigents de TV3 el que els interessa és publicitar els governants socialistes i la formula 1. Sols que haguessin dedicat la meitat dels mitjans que dediquen a les curses de cotxes a la diada estaria content. I si l’onze de setembre la cobertura va ser fluixa i feta de mala gana ( per no fer ni van passar Braveheart, que ja quasi s’havia convertit en tradició). El 12 de setembre van córrer a assenyalar els actes institucionals que tocava i a tancar ràpid la paradeta. Si continuem a aquest pas aviat TV3 sols la podrem comparar amb Teletaxi Tv o bé Locália

Total que em fa tota la impressió d’haver passat una diada desganada, esbravada i feta per que toca i gràcies .   

Comença el curs escolar i com cada any ens retrobem la mateixa notícia als mitjans:
Que costa enviar un nen a escola? Segur que televisions i diaris ens explicaran amb pels i senyals que valen les bates, les bosses, el material escolar i els llibres.

Vull aprofitar aquestes dates no per parlar dels llibres (tema del qual en soc part interessada en tant que llibreter), ni de les matrícules, ni de cap tema concret, sinó d’una idea que ja fa anys que em ronda. Al llarg del curs l’educació ocupa molt espai en els mitjans. Tots som conscients que estem davant d’un tema delicat i important. Ara parlarem de llibres, d’aquí uns mesos de mestres interins, de barracons, d’alimentació, d’integració, de sisena hora o de matemàtiques o d’algun estudi o informe.

En resum, que l’educació des de les escoles bressol fins als masters i doctorats sempre l’abordem parcialment. És evident que una tesi doctoral no és el mateix que la classe de gimnàstica a primària però el fet de parlar-ne de forma compartimentada ens fa oblidar que estem davant d’un sistema que està engranat.

És per això que vull defensar que quan parlem d’educació o més ben dit de sistema educatiu sempre ho hem de fer pensant en que estem davant d’un gran mecanisme. Que les solucions no poden ser parcials ni els problemes s’originen allí on es perceben o s’observen. I sobretot que si no ho abordem globalment no anem enlloc.

A que ve la diatriba anterior? Doncs a que crec que el nostre sistema educatiu fa figa. Quant més va més em sembla que el seu objectiu no és dotar de formació acadèmica a nens i joves sinó tenir-los ben desats en el corresponent calaix de l’armari educatiu. Els nens per que no molestin als pares. Els joves per que no molestin estadísticament (un estudiant no figura a l’atur). A més si el sistema educatiu de debò estes concebut per transmetre formació i informació per que posa tantes trabes a qualsevol persona que estigui fora de l’alumne tipus? sabeu com n’es de difícil combinar feina i estudis superiors?

És per tot això que crec que hem de posar al damunt de la taula quin sistema educatiu volem i per que.  I si pot ser deixant de banda tòpics i frases fetes com "fracàs escolar". Ara en Sarkozy vol refundar l’educació francesa. A veure si ni que sigui per imitació aquí comencem a posar-nos en marxa.

Com que continua la meva curiositat per en Zizek he llegit un llibre seu:

Irak, la tetera prestada, Slavoj Zizek, Ed. Losada

En aquest llibre Zizek comença parlant de la guerra d’Iraq per acabar entrant en el funcionament de les nostres societats. Gràcies al seu enginy i al seu estil cridaner i carregat de gràcia Zizek pot descarregar força perdigonades de forma clara i sense que et caigui el llibre a terra per massa pesat. Així doncs no pretenc ser exhaustiu en aquesta ressenya sinó que em conformo en parlar d’algunes idees que m’han agradat o m’han semblats més encertades.

La primera idea que em va interessar va ser, que de fet la guerra d’Iraq és una guerra entre el primer món i el tercer món contra el segon món. Segons en Zizek el primer i el tercer món es necessiten i el que els fa nosa és el segon mon (Europa). Europa fa nosa als EUA per que és una alternativa real a ells i per tant la guerra d’Iraq seria de fet una guerra dels EUA contra Europa.

El segon punt és la idea que estem dins una sistema democràtic aparent però on de fet les decisions importants les prenen un seguit d’organismes no control.lats democràticament. El cas més clar és l’economia controlada per institucions com el Banc Central Europeu, o per grans empreses. Aquesta manca de democràcia real queda clara en la paradoxa següent: cal limitar les llibertats per lluitar contra un terrorisme que ataca el sistema que garanteix aquestes llibertats que cada cop s’han de limitar més per defensar el sistema… És a dir que estem dins un estat d’excepció permanent, que ja llisca cap a normal.

El tercer punt interessant és com explica la necessitat que té el capitalisme de dos totalitarismes: l’estalinisme d’esquerres i el nazisme de dretes per situar-se en un legítim punt mig.

L’últim punt que comentaré és la idea que vivim en unes societats on el poder es legitima per que està al servei nostre, tot ho fa pel nostre i bé i la nostra felicitat. Això el porta a proporcionar-nos el màxim de plaers possibles però alhora protegir-nos dels perills que comporten. L’exemple que posa Zizek és el d’una xocolata que porta incorporat el laxant.

En resum, és un llibre amb múltiples anàlisis de profunditat i agudesa diversos on en Zizek s`hi esbrava a plaer. El més positiu és que ens trobem amb plantejaments, que expliquen coses i són comprensibles i coherents. Hi trobem una potent teorització del nostre món amb cara i ulls. La part negativa del llibre consisteix sobretot en la seva última part on el fet de centrar-se molt i molt en Lacan fa que els que som profans respecte a aquest autor ens costi molt de seguir els arguments d’en Zizek. Hi veig a més un altre problema, aquest més global de Zizek, i és que costa garbellar la provocació de l’anàlisi. El propi estil de Zizek ens presenta un seguit de d’anàlisis tancats. I costa ser crític respecte a ells. Podríem dir que es una peça rodona. I el que em fa arrufar el nas és que és un xic massa rodona, ho explica tot massa bé…

Dan Simmons, Ilyon/Olympo, Ediciones B

Us imagineu una humanitat totalment adormida i consentida. Uns deus olímpics observant la guerra de Troia o uns robots experts en literatura?

Fa més d’una setmana que va esclatar el sistema elèctric a Barcelona. Potser ja comença a ser hora de treure alguna conclusió

No sempre els que es postulen com a columna vertebral serveixen.

Desconnecto les antenes dos dies i en tornar a endollar trobo "El Jueves " segrestat. Algú em pot explicar que passa aquí?

Quan vaig veure aquest sidral el primer que vaig voler fer va ser rifar-me del fiscal i del jutge. Però cada cop entenc menys tot això. A que ve ara processar "el Jueves"? si hagués estat fa vint anys encara s’entendria, però ara? Que potser no s’ha ridiculitzat la família reial de tort i de través aquests darrers anys?.

No ho se, no ho veig clar, mirant la biografia d’aquest jutge tampoc sembla un jutge estrella tipus "Garzón" dels que fan mans i mànigues per sortir a la televisió. Tot aplegat fa mala espina.

Així de cop em venen al cap tres hipòtesis, encara que cap de les tres em sembla satisfactòria.
La primera és que hagi hagut una trucada o un avís per part de la família reial. I el fiscal ha engegat el procés. Si fos així tot hauria de quedar en una estirada d’orelles.

La segona seria que l’estat hagi decidit provar a veure que passa si "toquen" un mitjà de mida mitjana. Si hagués estat el cas les reaccions que ja s’han donat haurien d’haver estat suficients per fer-los recular.

La tercera seria que el sistema judicial hagi decidit "universalitzar" els mètodes que els darrers anys han aplicat per pressionar ETA i el món abertzale. Si aquest fos el cas aquest jutge seria l’idoni ja que ell va engegar el procés l’il.legalització d’Egunkaria.

Les dues últimes hipòtesis encaixarien en el context de més control social que els estats s’esforcen en aplicar cada cop més en nom de més seguretat, en nom de la lluita contra el terrorisme, en nom de la nostra salut, etc…

Ja he dit abans que cap de les tres hipòtesis em sembla bona. És el primer que se m’ha acudit. Però repeteixo que tot això em fa mala espina. No acabo d’entendre a que ve això ara. Ni per que l’aparell de l’estat ha hagut de fer servir tanta força (per que havia d’actuar l’audiència nacional?)

Tota la setmana que sento arreu que la reunió de la comissió bilateral Estat-Generalitat serà fonamental. Com era d’esperar ha estat un èxit o un fracàs segons qui ho miri. Però a mi m’ha agafat per mirar com ho teníem fa un segle.

L’any 1907 en Prat de la Riba era president de la diputació de Barcelona. Tot just s’engegava l’idea de la Mancomunitat i es fundava l’I.E.C. Quan veig els nostres polítics de cada dia esgarrapant competències a l’estat em recorda el camí engegat per la gent de la Lliga Regionalista. Però aquells "senyorassos", aquells burgesos,fabricants, aquella gent d’ordre i missa van fer més que estirar competències. Van apostar per canviar el país. Van apostar per modernitzar-lo i apropar-lo als estats punters d’Europa. Van apostar per construir una xarxa de camins que fessin oblidar els camins de ferradura, van impulsar les cooperatives agràries, el desenvolupament d’un món acadèmic fossilitzat. Van ser doncs uns sants que cal adorar? NO. Van fer tot això pels seus propis interessos. Tot i amb tot fossin quins fossin els seus motius això no resta valor a la seva obra. Quan veig els nostres polítics de cada dia hi veig polítics homologables a qualsevol norma de qualitat europea. Però aquí no n’hi ha prou amb esgarrapar i gestionar. Els nostres polítics, empresaris, mestres, professors universitaris, enginyers, metges… han oblidat que conformen tots ells la classe social (ja se que aquesta terminologia està caducada però a mi em val) que té la responsabilitat de canviar el seu país per encarar-lo al futur igual com van fer la gent de la Lliga impulsant per exemple l’electricitat l’any 1907.

Soc conscient de com és de difícil ara i aquí pensar en un futur que ningú sap com serà. Però potser per això estic convençut que estem davant d’una oportunitat de fer la nostra. Així doncs que farem?

Lluís Oliván: El taxidermista, Ed. Viena

El primer que vull dir és que estem davant d’una novel.la no apta per a persones aprensives. En ella les vísceres hi juguen un paper fonamental, tant les vísceres físiques com les mentals i emocionals.
L’Eix argumental és fàcil, un home s’aïlla en un poble quasi abandonat per refer-se d’una gran crisi personal. Un cop a la muntanya l’home s’escarrassarà en trobar raons solides per viure. La necessitat de solidesa i eternitat el porten per exemple a dissecar animals.
Però el que fa interessant aquesta novell.la d’en Lluís Oliván és d’una banda la seva capacitat per crear atmosferes inquietants i angoixants. D’altra banda hi trobem una exploració dels límits de la bogeria. Els tres personatges amb més presència encarnen d’una forma o altre tres tipus de bogeria, tots tres estan desequilibrats.La dona del protagonista malgrat treballar entre malalts mentals hi cau (un xic d’humor negre mai fa mal). L’únic company del protagonista al poble abandonat està desequilibrat a causa de la seva solitud. Mentre que a través del protagonista en veiem el procés.
Per a mi el tema principal al voltant del que gira la novel.la és el desequilibri. O millor dit com és de fàcil perdre l’equilibri mental i emocional i com és de difícil o impossible recuperar-lo.

En resum és una bona novel.la amb força càrrega simbòlica com per exemple la taxidèrmia i les vísceres. També hi trobem situacions, personatges i ambients que posen nerviós i en mig s’hi flaira l’aroma a Kafka.

De tots els pensadors que teoritzen sobre el nostre món Slavoj Zizek és el més curiós i el més cridaner… sovint no em puc estar d’anomenar-lo "el sonat d’en Zizek"
M’han entrat ganes de parlar d’en Zizek arran d’un article publicat a la revista Minerva( IV època n5 pgs. 31-36). En ell en Zizek etziba un parell d’anàlisis brillants sobre que esta passant ara mateix. Critica els moviments d’esquerres que no passen de ser pura estètica sense rerafons ni projecte. Parla també de com la força de Chavez rau en els suburbis que ha aconseguit mobilitzar. I argumenta també que són precisament aquests suburbis mundials els que han de gestar noves formes socials ja que "l’estat" n’ha fugit". Alhora trobem un Zizek que reivindica la dictadura del proletariat o la necessitat de la violència revolucionària per imposar de bo de bo canvis socials profunds.
En fi que estem davant de tot un personatge. Abans de llegir aquest article ja el coneixia i he de dir que m’encanta llegir-lo malgrat no hi estigui d’acord en molts punts.
En Zizek m’agrada per que trenca d’una bufada el famós pensament únic. I ho fa sense fer cap invent estrany simplement esgrimint el materialisme històric de Marx, de Lenin, i de tot un corrent de pensament que els últims vint anys ha estat enviat amb tota discreció cap l’ostracisme més absolut (en algun diari o programa tel.levisiu s’ha mencionat que l’Erik Hobsbawm és marxista, heterodox però marxista?). El que a parer meu és important és recuperar una tradició de pensament i metodològica que no ens podem permetre el luxe de bandejar. Val que el "comunisme científic" va fracassar , però el capitalisme també va fracassar l’any 1929 i no per això hem oblidat els seus plantejaments.
Així doncs deixem de ser llepafils, si volem saber on som i volem tornar a tenir una idea de cap on volem anar necessitem tornar a treballar també amb el "materialisme històric", amb el marxisme i amb qualsevol mètode que ens pugui aportar respostes. No estic dient de cap de les maneres que calgui recuperar el marxisme-leninisme com a dogma de fe sinó afegir a la nostre caixa d’eines intel.lectuals aquestes idees, mètodes i pensadors.

És per tot això que m’agrada en Zizek, aconsegueix fer-se sentir en mig de la fresa mediàtica. I a través dels seus plantejaments reivindica tota aquesta tradició. En Zizek, fa pensar tant pel que diu com des d’on i per que ho diu. Es per això que repeteixo, "Visca en Zizek mal que burxi"

Els índexs ens mesuren la vida i potser caldria parlar-ne no us sembla?
El segle XX ha estat un segle estadístic. Sense les estadístiques segurament hauria estat impossible la societat de masses en que vivim (ja se que ningú l’anomena així però a mi em continua semblant més des masses que mai). I es que quan sento parlar d’estadístiques sempre em ve al cap un exemple que em van posar fa molts anys: estadísticament parlant, si jo em menjo un pollastre i el meu veí cap ens haurem partit un pollastre. Estadísticament potser és ben cert però a efectes alimenticis em sembla a mi que no és ben be el mateix. Així doncs queda clar que l’estadística em fa un xic de basarda.
Però passem als índexs. Segons el diccionari índex és "un nombre que expressa la relació entre dues o més magnituds". Això no hauria de ser cap problema si no fos que aquests nombres regulen de forma decisiva les nostres vides. I si no fixeu-vos en índexs com l’Ipc, o l’Euribor. Jo no se si és un bon o un mal sistema però m’agradaria veure un cert debat sobre ell. Aquest mètode per calcular coses tant importants com el que guanyem o el que hem de pagar si demanem un préstec s’ha instal.lat entre nosaltres i l’hem acceptat amb una normalitat absoluta. Ni tan sols ens hem preguntat si qui tria i calcula aquests índexs mereix la nostra confiança. A mi tot aplegat em sembla prou important com per pensar-hi un xic no?