ESTRIPSIPEDAÇOS

Ja fa uns mesos que Nicolas Sarkozy és president de França, i de moment ha aconseguit esvalotar força el galliner.

Amb les setmanes que han passat ja hem pogut fer  un tast de "Sarko. La primera sorpresa me la vaig endur en veure amb quina facilitat derrotava la Segolen Royal, i com no li passaven  factura les declaracions i la  duresa que va aplicar a les revoltes de les "banlieus" . La segona sorpresa va ser la visió d’estat que va mostrar en incorporar gent de variïs colors al seu govern. I la tercera sorpresa va venir quan va donar una empenta a la cimera europea i va resoldre mal que bé el tema de les infermeres búlgares. Total que en poques setmanes en Sarkozy està de moda.
Després de la sorpresa inicial,  el que em pregunto ara és que esta fent per cridar tant l’atenció, en que es diferencia dels altres polítics? D’entrada sembla un tipus que no fa res per tenir bona premsa ni bona imatge. És un perdonavides i es comporta com a tal. També és un tipus que compleix el que promet, car si no l’erro està complint el seu programa electoral. Em sembla que aquestes dues qualitats són les que defineixen Sarkozy i el que fan d’ell un polític tant diferent dels que hem tingut els darrers vint anys. El fet que no busqui acontentar tothom i que compleixi la seva paraula  esmicola una manera de fer i entendre la política que ha dominat el panorama europeu les dues últimes dècades. Aquests manera de fer  general es pot resumir en dos idees: la dictadura omnipresent de la imatge i l’engany sistemàtic de l’electorat.

Des del meu punt de vista ell i la Merkel son els dos primers polítics europeus del segle XXI. Si una persona com Sarkozy guanya, governa i es popular vol dir que hi ha un  gruix de població que es belluga dins unes coordenades polítiques i socials diferents que fa uns anys. I es aquí on vull anar a parar. D’una banda ell i la Merkel connecten amb un gruix de gent farta de tanta imatge, de tanta cura en no fer enfadar a ningú, de tant políticament correcte i en el fons de tant plat de disseny per tan poca teca. Aquest empatx d’imatge  no sols afecta als polítics; quants de nosaltres no estem tips d’operaris magníficament ben uniformats, guarnits amb logos d’allò més ben dissenyats i que van  pel mon amb vehicles impecables però que són  incapaços  de distingir la punta de la cabota d’un clau. O de pantalles per tots els racons de les estacions però els trens sense funcionar. Crec que aquí rau la popularitat d’un tipus dur però sincer com en Sarkozy.

Ara bé, fins ara els seus mèrits han consistit en això i prou.  No ha fet res ni positiu ni negatiu. Ha demostrat que actua i parla  com a molta gent li agrada. Però encara no ha demostrat res més. Governar consisteix en força coses més que la postura o l’actitud i si no aconsegueix resultats d’aquí uns mesos veurem que passa amb la seva popularitat.

Per tant  caldrà veure que fa, però malgrat la seva sorprenentment bona arrencada  tinc la convicció que més aviat o més tard l’espifiarà. I posats a espifiar-la un president francès sol fer-ho a l’Àfrica. Així que ja veurem.