ESTRIPSIPEDAÇOS

Que les nostres infrastructures fan figa és evident. La Vall d’Hebrón es crema, els trens van pitjor que en plena postguerra, els ponts cauen (recordeu aquest estiu) i les carreteres i autopistes estan permanentment col.lapsades, això si no cauen quatre gotes i s’inunda ves a saber què.  El que em proposo a continuació és enumerar les causes d’aquesta situació.

Causes inherents a les pròpies infrastructures:

-Una part de les infrastructures al damunt de les quals hem muntat el país es van construir a partir dels anys seixanta del segle XX. Per tant hi ha infrastructures que tenen ja uns cinquanta anys. Així doncs és lògic que comencin a fallar.
-La distribució geogràfica de la nostra població obliga a concentrar infrastructures on hi ha la gent concentrada. Això provoca una alta densitat d’infrastructures i d’usuaris. Qualsevol problema o avaria implica necessàriament altres xarxes o serveis i a molta gent.
-Quan es van dissenyar i planificar les nostres actuals infrastructures ningú va imaginar que la població augmentaria com ha augmentat (immigració) i que l’ús dels transports públics creixeria tant exponencialment. Als anys vuitanta per exemple agafar el tren per anar a Barcelona des de Granollers era cosa d’avis, joves o excèntrics.

Causes externes:
-Els polítics de la democràcia van heretar la manera de fer  del franquisme i van continuar construint infrastructures sense pensar en el seu manteniment. El que era important era construir. Tot just fa uns anys en Pasqual Maragall acabat d’estrenar de president parlava de construir una nova línia de ferrocarril que havia d’unir Vallés Oriental i Occidental.  Tots ells van ignorar el manteniment del que ja hi havia en favor de les inauguracions. O dit amb altres paraules van ignorar una tasca cara i poc lluïda com és el manteniment per poder posar-se medalles inaugurant i inaugurant.
-La Generalitat hauria actuat molt abans si hagués tingut competències i recursos, però com que no té ni una cosa ni l’altre( i val a dir que per no tenir no tenen ni ambició per aconseguir-los ja que tots aplegats s’estan comportant com uns simples funcionaris dòcils i obedients a la voluntat de Madrid )és un 0 a l’esquerra.
-L’únic que podria invertir prou per capgirar la situació és l’estat espanyol. Però és impossible que ho faci per dos motius: el primer és que la inversió hauria de ser tant gran i tant llarga que és ben possible que l’estat no la pogués sostenir ni volent. El segon motiu té a veure amb el" rendiment electoral". Qualsevol polític espanyol que tracti bé Catalunya tant li fa que sigui de paraula com d’obra veurà com la seva ciutadania el penalitza.  I per contra invertir a Catalunya no li donarà rendiment polític. Per tant pels polítics espanyols Catalunya és una paradoxa, ens necessiten per guanyar però si ens mimen els penalitzen  a causa. Per tant per a ells invertir a Catalunya és un mal negoci electoral.

Conclusió, mentre l’estat espanyol no es retiri no hi ha res a fer, les infrastructures aniran de mal en pitjor. L’única solució és la fugida de l’estat (que ja ha començat), però per que la Generalitat pugui gestionar les infrastructures ha de recaptar forçosament els impostos. Tot el que no sigui una absoluta sobirania fiscal està condemnada al fracàs.