Bloc de notes

La baixada de St Iscle cap a la carretera d’Olot és fenomenal però més endavant, avui mateix, en trobarem una altra d’autènticament memorable.

Pugem en sentit Olot i a St Esteve d’en Bas abandonem la via verda per enfilar-nos per la C-153 cap al coll d’Úria i després cap al següent (el nom del qual no m’he apuntat i ara no recordo, pot ser Condreu?). És una pujada ben penosa, llarguíssima, que em fa esbufegar molt. I déu-n’hi-do com sua l’Adrià, també! Tot i això, arribem al coll i iniciem la baixada que esmentava abans: espaterrant! Pateixo per l’Adrià, que no està tan acostumat com jo a anar en bici, tot i que no hauria de patir perquè és jove i hàbil i ja és prou gran per saber el que fa. Tot i això, pateixo, és el que em toca fer perquè sóc el seu pare, no? Quan som a baix, l’Adrià em confessa que no les tenia totes quan baixava. És veritat que és una baixada molt ràpida i dreta, formidable. Colossal, que diria en Pla.

Dormirem a l’alberg de joventut de Vic (m’he de renovar el carnet, que fa temps que el tinc caducat). No és al centre: 15 minuts a peu si volem anar fins a la plaça del Mercat.

Abans de sopar encara tenim temps de fer un volt i passejar una mica. Ens crida l’atenció el nom d’un carrer dedicat a la “Laura”; la de la ciutat dels sants, suposo. No conec gaires carrers dedicats a personatges de llibres; autors, sí, però no pas personatges. Em sembla recordar que a Avinyó vaig veure el carrer Tartarin, i jo diria que a no sé quina ciutat americana hi ha un carrer dedicat a Sherlock Holmes, però no gaires més. Potser no trigarem gaire a veure’n un de dedicat a en Harry Potter, segur que a l’Adrià li agradaria.

Un dia de relax, que prou que ens el mereixem! L’Àlex està supercontent de tenir un company de jocs. El pobre se sent sol perquè aquest mes no pot anar al casal, i a l’Adrià li ha tocat fer-li companyia. La veritat és que tots dos s’ho passen bé malgrat la diferència d’edat.

Com més avança el dia, més ens anem mentalitzant l’Adrià i jo que som en el començament d’un viatge llarg i que caldrà que ens esforcem per tirar endavant. El que costarà més, ja ho veig a venir, serà aixecar-nos d’hora al matí per poder aprofitar les hores en què el sol encara serà baix.

Per altra banda, estic content que l’Adrià estigui passant una altra temporada de lectura compulsiva. Ha tingut els llibres d’en Harry Potter oblidats a casa molt de temps (de quan el seu germà se’ls havia llegit), i ara li ha vingut la dèria de llegir-los, de manera que aquests dies les alforges li pesen una mica més (se n’ha volgut emportar dos per llegir-los pel camí!).

Mentrestant, a la piscina s’hi està molt bé. Aviam si demà també tenim bon dia; es comencen a veure núvols cap a ponent…

L’Adrià i jo tirem via verda amunt. Per cert, que no sé si és degut al manteniment històricament deficient o a causa de les pluges d’aquests darrers dies, però hi ha trams que són de molt mal passar. Entre Bescanó i Anglès, per exemple, el sòl de la via verda és molt arenós, de manera que les rodes s’hi enfonsen i pedalar costa més. Al vespre truco en Miquel per comentar-li-ho i m’explica que la raó delmal estat és l’incompliment del contracte per part d’una empresa que va ser autoritzada a fer obres per manteniment del sistema de subministrament de no recordo si gas o aigua i no ha complert el que va signar; el Consorci els va empaitant.

Poc abans d’arribar a St Feliu de Pallerols també hi ha un tram en què les pluges -i suposo que el mal manteniment, perquè no crec pas que les pluges d’aquesta setmana hagin fet tant de mal- han deixat al descobert multitud de pedres que hi havia sota el sauló. Ben pensat, potser no és el manteniment sinó la mateixa construcció que es va portar malament. Recordo que l’Enric m’havia explicat fa anys que va comprovar que quan van construir aquesta via verda hi posaven molt menys de sauló del que tocava i algú s’embutxacava la diferència del pressupost.

Un parell de quilòmetres després de St Feliu, l’Adrià i jo ens desviem cap a la dreta (forta baixada però curta) just en el cartell a peu de la carretera Girona-Olot que indica St Iscle. La travessem, 4 km de pujada i ja som a ca la Nuri i en Jep.

Sortim tots tres amb la idea que l’Adrià i jo farem una ruta llarga, d’uns quants dies, ja veurem quants, i en Pau tornarà cap al Vendrell un cop haguem arribat a Salt. En Pau ens deixarà a Salt perquè s’estima més estar-se al Vendrell amb els seus amics i les gosses; el dia 15 començarà a treballar per fer les pràctiques de monitor.

Fem tots tres cap a Platja d’Aro, doncs, per la carretera de la costa, per St. Antoni i Torre Valentina, i quan som a Platja d’Aro ens desviem cap a Castell per agafar la via verda direcció Girona. He fet aquest recorregut milers de vegades, em sembla que ho podria fer a ulls clucs. 

Deixem les bicis a casa meva però anem a dormir a ca la mare perquè tenim la casa “ocupada” per en Vasek i la R. Aquest estiu també fem intercanvi de casa però de manera informal, o no oficial, sense papers, perquè no és pas ben bé com els de Green Theme que faig a vegades. En Vasek i jo som amics i ens deixem casa nostra de tant en tant. Fa 15 dies la Ma i jo vam estar una setmana a Praga i ell ens va deixar estar al seu pis. De fet, potser li va anar bé perquè ell se’n va anar a passar la setmana amb la R (experiència prematrimonial…???).

La cosa ve de lluny però aquesta setmana passada hem anat de bòlit amb reunions amunt i avall, al Vallvera, a la rectoria, a casa, St Jordi pel mig, bustiades… Però finalment avui ciutadania i entitats units a Salt Decideix convoquem a Salt el referèndum per a l’autodeterminació que volem a Catalunya. Avui mateix també se celebra a Girona i a Sarrià de Ter. Si el govern no es veu amb cor de fer-ho, hem de ser la gent del carrer que l’obliguem a tirar endavant.

Els resultats han estat molt satisfactoris: hi han votat més de 3.500 persones, el 95% de les quals hem votat afirmativament.

Una de les meves combinades preferides, que dec fer tres o quatre diumenges a l’any.

Pedalo per les hortes de Salt i Santa Eugènia, travesso la Devesa de Girona i tiro cap a Sant Daniel. Lligo la bici al costat del cementiri i pujo a peu cap al castell de Sant Miquel; hi ha el camí principal i tot de pistes i corriols que permeten variar l’itinerari cada vegada que hi pujo. Després baixo a Celrà per alguna de les dues pistes que conec més bé (cadascuna amb dreceres i marrades per corriols que fan una veritable teranyina) i faig un cafè a la plaça o a l’Ateneu de Celrà.

Sempre he fet la tornada tot combinant a peu i en bici, però algun dia provaré de deixar la bicicleta a l’estació de tren de Girona, i a Celrà agafaré el tren per tornar.

He recuperat aquesta redacció d’una carpeta sense data que penso que deu ser de finals d’any. Em penso que és un exercici de quan em vaig treure el nivell D de català.

Ja fa anys que la població catalana compta amb un dels índexs de natalitat més baixos del planeta. Les raons del descens progressiu i continuat del número de naixements cal buscar-les a molts llocs i pot ser difícil de determinar clarament, però posem-hi que la confluència de certes dificultats econòmiques i un biaix social a favor de l’individualisme són a l’origen de tot plegat, tot i que això no explica les raons històriques del minúscul índex de creixement demogràfic que ha tingut històricament el nostre país (onades migratòries a banda).

Per un costat, l’increment del preu de l’habitatge ha fet un salt tan espectacular que unit a un augment progressiu i constant del cost de la vida ha fet que molts catalans s’ho repensin a l’hora d’augmentar la família. A més a més, l’explosió de llibertat que va tenir lloc en acabar-se el franquisme va coincidir en els anys següents amb una onada mundial de liberalisme cultural i econòmic que comportava, entre moltes altres coses, un enaltiment de l’individualisme que deixa de banda qualsevol implicació en el futur dels nostres conciutadans, del nostre país, inclús del nostre planeta. Si cada cop és més difícil mantenir una família i, per altra banda, contínuament rebem missatges que ens diuen que aprofitem el present i deixem de banda el que pugui passar en el futur, no és pas estrany que cada cop siguin més les parelles que decideixen no tenir descendència.

Divendres de sotragada emocional, sentida considerable. Què cal fer per passar pàgina? Sense haver dormit gaire, dissabte al matí decideixo agafar la bici i fer una bona suada. Demà serà un altre dia i ja hi pensarem més fredament, o al menys sense xarbotament hormono-neuronal.

Surto de Salt pel camí del Sitjar i just abans d’arribar a la carretera d’accés a l’autopista trenco a l’esquerra fins que trobo la riera del Mas Roc, o Marroc, o Mas Marroc, moment en què he de girar altre cop a l’esquerra fins que arribo a l’avinguda de la Pau i tiro cap a la dreta fins al polígon de Mas Gri. Una marrada considerable per no gaire res, ja ho veieu, però aquest bloc va justament d’això, de marrades.

Tanmateix, el dia m’acompanya: és un matí plàcid d’hivern, fred però lluminós.

Quan ensopego la carretera de Santa Coloma, cap a la dreta i al Perelló. Només d’acabar-se les cases del poble i les naus del polígon agafo l’ultima pista asfaltada a mà esquerra (vull dir l’última abans del pont de l’autopista).

Giro un moment el cap enrere i veig que el Pirineu m’acompanya de lluny, nevat, bell, ferm a la llunyania. Tot ha d’anar bé, avui. La pista esdevé de seguida de terra mentre pedalo entre arbres fruiters, sobretot perers. Endavant paralel·lament a l’autopista, en sentit sud. Aquesta pista forma part de l’itinerari número 7 del Centre BTT de Quart, de manera que de tant en tant anem trobant cartellets indicadors. És un recorregut fàcil, de color blau (o verd? sóc daltònic!), i encara que jo en sortiré ben aviat, el meu recorregut també serà de poca dificultat.

Hi ha un moment en què em trobo en una cruïlla característica. Per cert, hi estan fent obres i potser el croquis ja no servirà d’aquí a poc. De moment, m’hi acosto amb l’autopista a la dreta i hi entro tot girant precisament cap a la dreta i tot seguit a l’esquerra dues vegades, de manera que me n’allunyo tot deixant cruïlla i autopista a l’esquena. De seguida ensopego amb les obres del TGV dels collons, quina pena! De fet, no crec pas que triguem gaire a tenir completament asfaltada tota la plana de Salt i el que queda al sud de Girona. I si no hi fem res, els espais no asfaltats estaran ocupats per les cicatrius que deixen MOPU i PTOP. No ens hi resignem!

Procuro afanyar-me perquè aquestes obres em porten mal rotllo i tiro recte. Tot seguint per la pista arribo ben aviat a la zona de l’Altamira, on travesso la N-II (encara es diu “Nacional-II”? no m’ho puc creure) pel semàfor que hi ha instal·lat gairebé davant per davant del restaurant. Ara tinc el camí asfaltat (de fet, és un carrer!) i baixo avall avall fins que entro a Fornells de la Selva. Fa molts anys que no hi vinc i em costa de reconèixer els carrers (la bombolla immobiliària ha fet estralls en aquest paisatge!), però el campanar de l’església de sant Cugat m’orienta i vaig a parar on volia anar a parar: a la plaça de l’església. De l’espai que hi ha entre l’església i el local social del poble (no goso dir-ne plaça) surt una carretera que porta cap a l’Onyar; som-hi. Un descens curt i ràpid em porta fins al riu, que travesso pel pont nou, i a l’altre costat segueixo la carretera fins que al cap de dos o tres-cents metres agafo un trencant a mà esquerra que indica “Quart”.

Vorejo el camp de golf, que queda a la meva dreta, i vinga pujadeta! Sort que és curta. Em giro un moment i a la meva esquena veig el Montseny nevat que observa atentament els golfistes.

Una mica més endavant entro en un bosc. Déu n’hi do els arbres que va esqueixar la tempesta de la setmana passada. N’hi ha uns quants per terra, i sobretot moltes branques.

Al cap de poc ja arribo a una urbanització dels afores de Quart. Sense perill de perdre’m, el camí principal, que estic seguint, em porta a un altre descens vertiginós (i també curtet), que em du per sota la carretera de la costa fins al centre de Quart i el Centre BTT.

Aquí agafo la via verda i cap a Girona i Salt. Per cert, no sé si valia la pena “construir” aquest tram de carril bici que fa de via verda. Les voreres-bici com aquesta només serveixen per crear conflictes entre ciclistes i vianants. Ni tan sols hi havia necessitat de fer un carril bici aquí tenint en compte que és un carrer pacificat al trànsit, on els vehicles a motor circulen tan a poc a poc. I si volien fer-hi carril-bici, doncs que haguessin fet un carril-bici, i no pas robat espai de la vorera per encabir-hi bicicletes.

Després de Quart, cap a Girona i després a Salt. Per cert, no se us acudeixi pas anar per aquesta via verda un diumenge al matí: riu-te’n dels embussos de Girona a les hores punta!

Aquesta nit m’han robat la senyera que tenia penjada al balcó. Encara hi ha els cordills a la barana, de manera que està clar que l’han estirada des de baix per arrencar-la. He trucat la policia perquè en quedi constància en algun lloc, però qui sap on para l’estelada. Es veu que la victòria d’Espanya d’ahir (4-0 contra Bòsnia) va escalfar alguns caps més del compte.

Una mica per esbargir-me i perquè em passi l’emprenyada, intento començar el dia d’una altra manera; agafo la bici i decideixo fer camí, per exemple fins a l’aeroport. Hi ha moltes maneres d’arribar-hi; jo surto de Salt pel camí dels Carlins en direcció a St Roc, però just abans d’arribar al trencant que cap a la dreta duria a St Menna i el cementiri trenco a l’esquerra com si anés cap al Perelló. No cal pas que hi arribi: passo de llarg el següent trencant que hi portaria i continuo (per la GI-V-5332) fins al polígon Mas Aliu, que està a tocar de la carretera de Santa Coloma.

M’incorporo a la carretera (GI-533) cap a la dreta i de seguida, al cap d’uns 200 metres, hi ha un giratori. Aquí tinc dues opcions; si agafo la primera sortida, la carretera porta a Aiguaviva, on puc agafar una carretera secundària amb poc de trànsit (GI-V-5331) que també duu a la terminal.

M’estimo més no trobar cap cotxe, i per això agafo la segona sortida de la rotonda, que és un camí que està asfaltat només en els primers metres i que de seguida es converteix en pista de terra. Cal anar-la seguint paral·lelament a l’autopista, que em queda a l’esquerra (sempre direcció sud).

En un moment donat arribo una cruïlla una mica particular. Cal travessar l’autopista per sota i un cop a l’altre costat tirar cap a la dreta de seguida, de manera que continuo altre cop paral·lel a l’autopista però ara la tinc a la dreta.

De seguida es veu (a la dreta) una àrea de descans. Si els espanyols no haguessin guanyat la Guerra del Francès hi hauria una porta a la tanca que separa el nostre camí de l’àrea de descans, però les coses van anar com van anar i per això tenim el que tenim: algú ha esbotzat la tanca per poder passar de costat a costat. Avui veig que hi ha un parell de camions i una senyora que ha sortit del cotxe per aguantar un nen que fa pipí. D’acord, els francesos tampoc no porten gaire bé la qüestió higiene personal.

De cop, el camí se separa de l’autopista però no cal patir perquè torna a acostar-shi al cap de molt poc, fins al punt que un pont permet de passar a l’altra banda. Només de travessar hi ha dues pistes a mà esquerra i una a mà dreta. Jo agafo la primera cap a l’esquerra i torno a anar paral·lelament a la nostra estimada mare de totes les carreteres (que torno a tenir a l’esquerra) fins que trobo una carretereta asfaltada que agafo cap a la dreta. Uns pocs centenars de metres i ja sóc a la carretera que ve d’Aiguaviva i va cap a l’aeroport (la GI-V-5331). L’agafo cap a l’esquerra tot recuperant la direcció general que portava i al cap de poc ja tinc la pista d’aterratge a la vista. Passo per davant de l’entranyable restaurant Cal General (queda a l’esquerra) i continuo endavant fins a la terminal.

Total porta a porta de la plaça de les Llúdrigues a la terminal: vint-i-cinc minuts mal comptats.

En arribar-hi volia saber si les obres que s’hi estan fent per ampliar l’aparcament (de cotxes) inclouran algun espai per guardar-hi bicicletes, però sempre he estat respectuós amb la llei i per això no entro quan veig el cartell que dóna la benvinguda a ciclistes i altres despistats.

Sí, això potser també seria diferent si Napoleó hagués guanyat la guerra.

Tornada en tren fins a Girona (Besiers-Portbou i Portbou-Girona, SNCF i RENFE, 23’8€ tot plegat) i en bici fins a Salt. Normalment no hi ha problemes per carregar bicis, ni als regionals francesos (TER) ni als de Renfe (els Catalunya Exprés tenen un departament per a bicicletes, i en els Regionals les bicis es poden deixar a la plataforma, al costat de la porta que normalment no s’obre perquè s’obriria a la via, no pas a l’andana).

Les dues fotos són de dos TER que vaig agafar. Ja es veu que l’espai per desar-hi la bici és el mateix, només que en un devien oblidar els ganxos. D’espai, però, n’hi ha, encara que en altres trens pugui ser diferent. De fet, a la primera foto es veu que el “condicionament” del compartiment per guardar-hi bicis es limita a un parell de ganxos que pengen del sostre. El sistema dels TER més moderns és millor perquè tenen més d’espai i és més fàcil col·locar-hi les bicicletes.

El que em feia patir era el remolc perquè és bastant més gran que una maleta, però a l’hora de la veritat tampoc no vaig tenir cap problema per encabir-lo als vagons.

Avui he punxat quatre vegades i ja estic ben tip de tot plegat, la veritat. Per sort, poc abans de Besiers trobo el que diuen que és una de les meravelles del canal du Midi: el túnel de Malpas, i contemplar-lo em puja una mica la moral. Suposo que déu-n’hi-do pels mitjans que m’imagino que devien tenir al segle XVI.

Al mateix Besiers, una altra meravella de l’enginyeria: les Nou Rescloses, totes seguides una després de l’altra, que fan que el Canal salvi un desnivell considerable (21 metres) només d’arribar a la ciutat del principal responsable de la construcció del Canal, precisament,el baró de Riquet.

Malgrat tot, a Besiers ja estic molt cremat (pel sol i per les punxades) i decideixo un canvi en el plànning: per comptes de continuar com havia previst (anar fins a Marselhan amb tot l’equipatge per agafar el tren a Agde) busco hotel a Besiers, hi deixo el remolc i me’n vaig més lleuger al far de la punta de Los Onglós (Pointe des Onglous). Com que estic cansat, trio l’hotel més proper a l’estació que puc i no em fixo gaire en el preu: el Terminus (dues estrelles i servei correcte però 41’50 €).

El camí continua sent molt bonic però més feréstec com més cap al final. El carril bici que sortia de Besiers esdevé pista, després camí de carros i al cap de poc corriol, a vegades temeràriament proper a l’aigua.

Al cap d’uns pocs quilòmetres més, però, el far dels Onglós, dins l’estany de Taur (Bassin de Thau), a Marselhan (entre Agde i Seta), ens espera al final del camí.

Veig moltes algues a l’aigua de l’estany i em fa cosa banyar-m’hi, de manera que torno a Agde i em capbusso al Mediterrani, que de fet aquest era l’objectiu del viatge: banyar-me primer a l’oceà i després al mar tot anant de platja a platja en bicicleta! Quan acabo és fosc, i no sé si més contents o més cansats, la bici i jo agafem un TER i arribem a Besiers. Per cert, l’estació d’Agde ja havia tancat, i com que en el tren no ha passat cap revisor, el viatget m’ha sortit de franc.

Començo el dia animat, potser perquè penso que si tot va bé avui acabaré de fer el recorregut que ja conec, és a dir, el tram que vaig fer fa dos estius quan vaig pedalar de Tolosa a Narbona. A l’alçada del Somail, que és a una setantena de quilòmetres abans del final del Canal du Midi i és més o menys on penso acabar avui, neix un canal que es diu de la Robina i porta fins a Narbona; hi vaig passar tot preparant el viatge que després vam fer amb en Pau i l’Adrià.

De moment, contemplo vinyes i més vinyes a banda i banda del Canal, a la zona del Menerbès (Minervois en francès).

Segueixo el canal tota l’estona fins que arribo a l’alçada de Lesinhan (Lézignan-Corbières), en què decideixo sortir de la ruta i anar a dinar a aquesta població. Hi conec una noia molt simpàtica i agradable en un bar però se’n va abans de fer les postres.

Un fet que em sembla que val la pena de recordar: quan ja havia sortit al carrer vaig sentir dos senyors que parlaven entre ells en català amb accent francès; primer vaig pensar que no fos occità però per sortir de dubtes m’hi vaig acostar i els vaig preguntar com ho havia de fer per tornar al Canal i sí, em van contestar en català! Es veu que eren catalans i em va estranyar perquè Lesinhan és al nord de les Corberes i per tant fora del domini lingüístic catalàperò després m’han confirmat, un cop a casa, que en aquesta població (i també a Carcassona i a Narbona) hi ha comunitats gitanes de parla catalana.

Altra vegada a prop del canal vaig pedalant fins arribar al Somail, on hi ha una petita oficina de turisme. Una senyora m’hi indica com arribar a un càmping proper, a Mirepeïsset. El Somail és un poblet que va ser fundat pel baró de Riquet per als obrers que treballaven al Canal i actualment és un poble de vacances. Té un cert encant i un parell d’atraccions curioses (que no he visitat): una gran botiga de llibres de vell (30.000 volums, diuen) i un Museu del Barret.

El càmping el porta una senyora gran, molt atenta, que també s’encarrega de la petita botiga de queviures que hi ha a recepció. Em va cobrar 4 euros per acampar.

El començament del dia el dedico a la bici. Més ben dit, al remolc: la peça que se’m va trencar fa dies és un problema que arrossego (mai més ben dit!) ja fa massa temps, i ahir no vaig poder anar a cap taller perquè dilluns és dia de festa per a moltes botigues de Tolosa, tallers entre altres. Porto la peça a Cycles Marc (rue Bida, gent molt maca) però no hi poden fer gaire res perquè no treballen amb la marca que porto. Tot i això, se’n surten prou bé per posar-hi un remei no tan matusser com el meu filferro i que em dóna més de confiança en la possibilitat d’arribar al final. Estem una estona xerrant, em desitgen sort i no em volen cobrar res; gràcies, bona gent!

El dia de repòs a Tolosa em deu haver anat bé, perquè tot i que faig més de quilòmetres que els altres dies no estic pas gaire cansat. A mitja tarda arribo a Carcassona i vaig a acampar al Camping de la Cité (cadena Campéole, 12 € la nit a la zona d’acampada lliure), a la Route de Saint Hilaire. Piscina, supermercat, etc. Està fora ciutat però tan a prop que es pot anar al centre a peu. Només una cosa que no m’agrada: són molt aficionats a posar música per als campistes i cada vespre hi ha sessió de karaoke a l’aire lliure; la cosa sol allargar-se fins les onze ben tocades.

Una altra vegada que havia vingut a Carcassona recordo que havia menjat molt bé a la pizzeria Tex-Mex L’Escalier, al Boulevard Omer-Sarraut, però aquest vespre vaig a un restaurant que he trobat mig a les fosques al 29 de la rue Armagnac, molt a prop de Place Carnot: es diu Au Bon Pasteur i n’he quedat molt satisfet. Un lloc agradablement romàntic, ideal per venir-hi amb la parella.

Tolosa és una ciutat que m’agrada molt i he aprofitat la parada tècnica per passejar-m’hi tot el dia, fer un cafè tranquil·lament a prop de la plaça del Capitoli (a prop, no pas a la plaça, que el pressupost no m’arriba a tant), remenar per unes quantes llibreries… i rentar roba! Avui,la postal havia de ser una cosa així:

Sí, m’he permès un altre petit luxe: que em rentin la roba! Aquests dies ja me l’he anada rentant, i queda prou bé, però he pensat que ja em tocamimar-me una mica… He trobat la bugaderia a la Place Dupuy, just al costat de l’auditori que hi ha a la mateixa plaça. Es troba entre carrers molt transitats però l’aire de la plaça fa pensar que et trobes en una ciutat petiteta.

A la llibreria Gibert Joseph (19 Rue du Taur) he comprat un altre llibre d’en Maigret de segona mà, i a la Castéla (20 Place du Capitole) un regal. També he passat per l’Ombres Blanches (50 Rue Gambetta) perquè és l’única que conec a Tolosa on sé que venen una guia del Canal de Midi molt bona (escrita per en Jerôme Savary i editada per una associació ciclista tolosana), però se’ls havia esgotat. Ja que aquest paràgraf va de llibreries, deixeu-me comentar que també he passat per l’Arcade (16 Place du Capitole), la llibreria especialitzada en còmics més vella de França, però no hi he gosat comprar res perquè ja vaig prou carregat, i el que procuro és precisament treure coses del remolc perquè em fa l’efecte que en qualsevol moment pot trencar-se una altra peça.

Ah, una recomanació per fer un cafè: Bar la Concorde, al 17 rue de la Concorde.

Surto del càmping a tres quarts de nou (un rècord matiner) i vaig a buscar la piste cyclable, que és a uns centenars de metres. M’hi poso i vinga pedalar, que avui vaig embalat. Encara hi ha bromes escampades una mica pertot arreu, però més lleugeres que ahir, i el sol s’esforça per sortir.

Pel camí em trobo una bona colla de pelegrins, gent que fa el Camí de Sant Jaume. Ja m’havia fixat aquests darrers dies que bona part del meu recorregut coincidia amb una ruta que està marcada per arribar a Santiago de Compostel·la.

La via verda no està prou bé; hi ha un tram d’una vintena de quilòmetres, entre Montech i Pompignan que en realitat és un camí de carros. Com que hi he trobat moltes pedretes i el camí no està en gaire bones condicions, el remolc em fa patir i decideixo sortir de la pista. Agafo la carretera D-110 fins a Finhan, i aquí la N-113 (o D813, segons el mapa) fins a Grisolles, on he dinat. Més ben dit: ho he intentat;resulta que ja no recordava que avui som diumenge i ho trobo tot tancat! Al final he trobat una épicerie oberta i hi he arreplegat tomates i formatge per acompanyar els panets que tenia d’ahir. La via verda torna a ser com cal tres o quatre després de Grisolles.

Poc després d’aquest poble he tingut el primer episodi desagradable de debò amb un altre ciclista i una bestiola. Tots dos devíem anar badant, o potser és que cap dels dos no ha tingut prou reflexos per esquivar l’altre, però la qüestió es que no sé si una abella o un tàvec o algun altre insecte proveït de fibló ha xocat amb mi, de manera que per un moment he perdut l’equilibri i he fet esses sincopàtiques (semblaven zetes) fins que l’he recuperat. En aquell moment un ciclista impresentable s’ha creuat amb mi, de manera que ha vist perfectament que jo tenia problemes i lluitava per treure l’insecte que s’havia quedat entre l’ull esquerre i les ulleres, ziga-zaguejant desesperadament sense control mentre mirava de frenar a poc a poc amb la mà esquerra (fre davanter), però m’ha escridassat i ni tan sols s’ha aturat per ajudar-me quan he pogut parar; vull creure que no s’ha adonat del que em passava. La picada ha estat brutal, i l’he sentida dolorosament dos o tres dies.

Amb tot això se m’ha fet llarg fins a Tolosa. Quan hi he arribat estava cansat; feia calor, havia pedalat força i l’episodi del bitxo m’havia deixat tocat, de manera que he parat a gairebé el primer hotel que he trobat: Etap Hotel Centre (al 27 Boulevard des Minimes, 43€ la nit per habitació fins a tres persones). No és barat, i menys si ho comparo amb els càmpings dels darrers dies, però precisament com que havia estalviat en allotjament, doncs una cosa va per l’altra. A més, avui m’ho mereixo, què collons!