De tant en tant va bé rellegir en Xirinacs per recordar d’on venim i no deixar caure en l’oblit gent que, malgrat els esforços de l’autodenominada Transició per abaratir tants de somnis, ja ens deia llavors cap on havíem de tirar.
Mollet és, en alguns aspectes, un exemple a seguir. M’agradaria veure aquesta ambició en qüestions de mobilitat a Salt.
Vinga, va, regidors i regidores, decisió, valentia! Quan penseu -per exemple- tallar el trànsit del Passeig Països Catalans cada cap de setmana?
Ahir vaig sortir a estirar les cames i tot pedalant pedalant vaig anar a parar a St Martí Sapresa. No tenia gaire clar on volia arribar però sí que tenia necessitat d’espais oberts, aire lliure i vent a la cara, de manera que vaig agafar la bici i vaig començar a pedalar sense tenir cap itinerari pensat.
La passejada no té gaire història però hi ha dues coses que em van cridar l’atenció. Una és l’espècie de gran parabòlica que està plantada al mig dels camps que hi ha entre dos masos propers a l’aeroport, Torrent i Cantalosella.
Resulta que es tracta d’una mena de far per a avions, un sistema anomenat VOR-DME que és essencial per al bon funcionament de l’aeroport. Serveix per proporcionar unes mesures que els avions necessiten per poder navegar i aterrar com cal. Només l’he vist de lluny i ja sembla enorme, de manera que deu tenir unes dimensions considerables. No he pas buscat apropar-m’hi perquè avui només tenia ganes de suar, però un altre dia miraré si t’hi pots acostar tot i que probablement deu estar encerclat per alguna tanca. He llegit que és un sistema vell que en altres llocs està sent substituït per altres tecnologies més modernes i eficients; potser d’aquí a poc ja no el podrem veure.
La segona cosa és l’ermita de St Llop, ara mateix un edifici en ruïnes a tocar del cràter de la Crosa.
Segons explica el cartell instal·lat per l’Ajuntament de Vilobí, les pedres que veiem són les restes d’una història molt llarga. Copio:
Situada damunt del punt més alt de l’anell de projeccions del volcà de la Crosa, l’edificació de Sant Llop és una de les construccions més emblemàtiques de la zona. Els seus orígens es podrien remuntar als segles IX o X, tot i que no se n’ha localitzat documentació escrita fins al segle XIII. Sembla que originàriament, o si més no en determinades èpoques, l’ermita estava dedicada a Sant Abdó i Sant Senén, i possiblement va servir també com a guaita defensiva. Durant la Guerra del Francès, pels volts de 1808, la imatge de Sant Llop fou traslladada a l’església de St Dalmai, d’on va desaparèixer durant la guerra civil de 1936-39.
Des d’aleshores, mig enrunat, Sant Llop s’ha mantingut com una edificació fantasmagòrica que domina tot el Pla de la Selva, des de Girona fins Hostalric. Només aquesta situació privilegiada li va permetre tenir un breu període de tímida resurrecció a finals del segle XIX, quan va formar part de la xarxa de telegrafia òptica de l’exèrcit. D’aquesta època data el fossat defensiu i la torre de rajols bastida damunt de l’espadanya.
Resulta il·lustratiu que moltes de les torres de telegrafia òptica s’edifiquessin, al Pla de la Selva, damunt dels relleus volcànics (Hostalric, Sant Jordi a Maçanet, Puigsardina a Riudarenes i Sant Llop). La raó no és altra que la visibilitat que es domina des d’aquests turons aïllats enmig de la plana.
PD (09.07.2020): he acabat esborrant i substituïnt aquesta ruta de Wikiloc perquè l’he refeta de dalt a baix. La ruta penjada segueix, aquest cop sí, tot l’itinerari fins a tornar a Salt. També n’he fet una petita ressenya en una altra entrada d’aquest mateix bloc.
Docents per la República, DxR, treballa per fer del català una llengua necessària i imprescindible per viure a Catalunya, i per tant una llengua el coneixement de la qual esdevingui generalitzat, total, a casa nostra.
DxR te una proposta per anar cap aquí a la propera generació, però per una banda encara hi ha massa gent que no veu prioritari salvar la llengua, i per l’altra tenim massa gent decididament en contra de fer-ho. Entremig, massa gent sense idees clares, amb el cap emboirat o amb necessitats massa urgents per donar importància a una qüestió com la llengua, que no es pot pas finiquitar ni resoldre d’un dia per l’altre. És allò dels arbres que tapen el bosc?
Fa més de 80 anys es va produir l’accident ferroviari amb més víctimes de la història de Barcelona. Ens ho recordava fa un parell d’anys aquest article d’El Nacional que no sé com és que avui m’he trobat a la pantalla del portàtil.
Cada dos per tres arriben notícies relacionades al mal estat de la xarxa ferroviària. La setmana passada va passar això, per exemple. El mal servei guarda una relació directa amb la manca d’inversions de l’Estat en el manteniment i millora de les línies; ho denunciava fa poc aquest altre article.
Cal dir que tot això s’arreglaria si fossim independents? Potser tot no, però si disposéssim dels recursos que se’n van a Castella i no tornen segur que s’arreglarien unes quantes estacions i vies de ferrocarril.
D’en Julià de Jòdar: “Modesta aproximació al futur immediat“.
El procés d’independització de Catalunya també té les seves batalles i moments heroics, i els seus moments de contes a la vora del foc, com totes les independències guanyades o perdudes. Aquesta història en serà una per explicar.
Es veu que el Gremi de Comerciants de Bicicletes té moltes esperances posades en un acord amb els Mossos que diuen que dissuadirà de debò la gent que es dedica a guanyar-se la vida robant i venent bicicletes que no són seves.
Em diuen de bona font que ara sí, que ja s’han posat d’acord a impulsar de debò un Registre conjunt per fer possible la traçabilitat de totes les bicicletes comprades i venudes legalment a Catalunya. La mesura s’anunciarà a la Mesa de la Bicicleta del Dpt de Territori i Sostenibilitat i s’inclourà en el Pla Estratègic 2025.
La idea és vella i retorna cíclicament. Es tracta que totes les bicicletes que es venguin a Catalunya tinguin un número que formi part d’un registre policial que relacioni la bicicleta amb el seu propietari, per si hi ha un robatori. Diuen que aquest fet té una gran importància però no acabo d’entendre que això eviti robatoris. Quina diferència hi haurà amb el que es fa ara? Les botigues i tallers ja registren ara totes les bicis que tenen perquè (diuen que) totes tenen ja un número únic que figura en el contracte de compra-venda. Si el número ja existeix només es tractava que els Mossos el tinguessin controlat? Sí, quan compris una bici i facis papers sabràs d’on ve però quan un particular vengui a un altre particular no crec pas que canviï gaire el costum d’ara: res de papers, o ben pocs, i del número de sèrie ni rastre. Què canviarà, doncs?
El curs del Ter ha fet un canvi important des del temporal de fa quinze dies perquè el “Glòria” va fer baixar molta més aigua de la que baixa habitualment. Per una banda va escombrar els marges del riu i per l’altra va aportar sediments, sobretot sorra i rierencs (còdols), que han fet canviar tant l’alçada i aspecte de les ribes com la mateixa llera del riu.
Quan hi vam anar la setmana passada, el canvi del paisatge ens va impressionar. El passeig d’avui ens ha fet veure-ho d’una manera menys dramàtica. El Ter no ha canviat pas gaire respecte el de fa una setmana però ja entenem què vol dir que el riu estigui viu.
Avui he sabut que fa anys que porto una gravel. Aquestes bicis que ara estan de moda i que serveixen tant per carretera com per camins enmig de camps, tant per passejar per vies verdes com escalar ports de muntanya, ara es diuen «gravel». «Gravel bike», en diuen. Un company em diu que són les antigues bicis de ciclocross, i un altre que són les híbrides que fa anys que tenim la gent que ens agrada combinar rutes asfaltades amb camins de pagès.
Per altra banda, fa 14 o 15 anys que em passejo amb la Scott verd-grisosa i tot just avui he gravat la meva primera ruta gravel a Wikiloc (*).
Un apunt per la Pedra Dalmaua, just passat Aiguaviva i que sempre m’havia cridat l’atenció; «un monument al mig del no-res? als afores d’un poblet?». Doncs es veu que es tracta d’una roca basàltica on diuen que un sant local (St Dalmau) s’aturava a fer un mos a mig camí cada vegada que anava de Girona a Sta Coloma quan encara no era ni sant ni tan sols mossèn. Ves què!
Després de la Pedra Dalmaua hi ha un altre lloc que m’agrada, tot i que avui només el vorejo i no hi arribo a entrar: el cràter de la Crosa; un altre dia en parlarem.
Aquesta terra m’omple. Deu ser per la quantitat de masies disperses que esquitxen el territori que m’envolta. O per la teranyina de camins, corriols, pistes i carreteres que enllacen rutes a tort i a dret. O per la natura mig feréstega mig domesticada. O pel castell de Brunyola. O les ermites escampades aquí i allà. No ho sé, no ho sé explicar, però aquí em sento bé, a gust, en pau, sencer, ple.
La tornada és un tram de via verda i quan passo pel costat de la central de Vilanna penso altre cop en un intercanvi que vam fer fa temps amb uns joves polonesos. 
Els vam dur per una ruta que no recordo si havia muntat la Diputació o el Consorci de Vies Verdes de Girona: “les arquitectures de l’aigua”, es deia. Vam fer un recorregut molt interessant que caldria recuperar o posar a l’abast de més gent; tothom coneix la Pilastra però com és que es coneixen tan poc meravelles com el Vapor d’Anglès, el Pou de Glaç de Vilanna, le rescloses Reial o d’en Joga o el Palau Berenguer? Cal fer conèixer tots aquests indrets i donar valor al que els nostres avantpassats van construir per treure profit de la força de la natura; és una part important de l’adaptació al medi que ens ha portat on som.
(*) nota febrer 2022: ruta esborrada (va ser la primera i estava plena d’errors; ara n’hi ha d’altres que passen pels mateixos llocs i sense tantes faltes).
Veig a la premsa que avui hi ha hagut un altre descarrilament. Justament avui al Casal hem estat molta estona parlant de mobilitat, i a la feina, també aquests últims dies, hi ha hagut debat entre la gent que demana més aparcament i els que demanem més bon accés.
És important i no sé fins a quin punt també urgent posar la mobilitat al damunt de la taula quan parlem de Salt, i esmentar-la explícitament quan parlem de millorar tant les condicions de vida com l’entorn.
Feia anys, i molts, que no tastava alls tendres! I mira que són fàcils de preparar: només escapçar-los una mica, un polsim de sal i a la gola.
N’he guardat uns quants per fer-ne una truita per aquest vespre; amb una mica de julivert i acompanyats de pa amb tomata: una delícia!
Ahir a la feina vam celebrar una assemblea per conèixer (de pressa i pel damunt) els projectes de les dues candidatures que es presenten per portar el centre els propers anys. L’opinió del professorat ja és més o menys coneguda i el que es va veure va confirmar que hi ha aproximadament el doble de docents favorables a un cop de timó respecte els que aposten pel continuisme. Tot i això, les preferències del professorat compten molt poc en aquest sistema educatiu que, com dirien els constitucionalistes, «és el sistema educatiu que ens hem donat entre tots», i la decisió es prendrà lluny de la sala de professorat.
Em va saber greu que immediatament després d’acabar el claustre ja vaig sentir rumors malintencionats que acusaven la candidatura favorita de presentar-se només per interès personal. Alguns no saben perdre (normalment són els que tampoc no saben guanyar) i espero que siguin aquests que perdin de debò.
Fa goig i omple d’optimisme veure que hi ha gent que es dedica a la política per lluitar per uns ideals i no pas per barallar-se per una poltrona. En conec uns quants però ara estic pensant en la Mireia Boya. Segur que hi ha cínics que se’n riuen que algú pugui pensar que hi ha polítics honestos, però m’és ben igual que ho facin i per això recomano aquest video de la compareixença de la Mireia ahir a la comissió que investiga l’aplicació del 155. Les seves paraules valentes, fermes i honestes van ser ben aclaridores (en Partal li va dedicar un editorial i tot).
Torno a les Gavarres i per anar-hi torno a sortir de Salt pel Passeig dels Països Catalans. Que estrany que se’m fa que les entitats ecologistes i veïnals no es fixin en aquesta avinguda tan ampla per rescatar-la dels cotxes i recuperar-la per a la gent. Els quatre carrils estan infrautilitzats la major part del dia i només s’omplen a les hores punta. Crec que s’ha de reivindicar que tota l’avinguda es talli al trànsit, com a mínim tot dissabte i tot diumenge. Paral·lelament, reivindicar una millora del transport públic i a la llarga tenir un tramvia que aprofiti part d’aquest espai.
Ah, i parlant de coses que ens puguin fer la vida més fàcil i agradable, l’estètica també és una part important del que vivim cada dia. 
Algú dels despatxos de Barcelona no podia haver dit als operaris de la companyia elèctrica que un pal de llum no lliga gaire amb una església romànica i fa mal als ulls? Uf, però ja m’estic repetint, que això del pal de llum ja ho vaig escriure fa poc, i també el malbaratament del passeig dels Països Catalans.
Sort que en aquesta pedalada veig alguna cosa que m’anima: les pluges de les darreres setmanes han tornat l’aigua a l’Onyar i ara ja s’assembla més a un riu. Unes pluges que, per cert, no han anat gens bé al terra de la via verda. Segur que l’eficient maquinària de la Diputació ho arreglarà ben aviat!
I per acabar la jornada, una vista de les que sí que m’animen de debò (encara que la calija faci que la imatge sigui molt pobra): el Canigó nevat vist des de la via verda abans d’entrar a Quart.
Salut!