Bloc de notes

Acabem d’encetar el març i la pomera del pati de casa ja sembla que vol treure les primeres flors. Més d’un mes abans del que tocaria!

Els dos kiwis també van avançats però en aquest cas no sabria dir fins a quin punt perquè no conec aquesta planta. A més, els vaig tenir molt descuidats fins que la Maria va arribar a casa. A ella li agraden les tasques de jardí i ara estan molt ben cuidats. Cada any fan més de fruits però entre els mals anys que van passar i els canvis produïts pel canvi climàtic no em veig amb cor de dir si van molt o poc avançats.

Aquesta sortida ha anat una mica de rebot perquè no l’havia pas preparada per avui; a més, he sortit tard, el dia s’ha tornat rúfol… Un petit desastre.

Normalment no em preparo gaire les sortides, però aquesta sí que la tenia apuntada de feia temps a la llista de tasques pendents perquè és en una zona que no conec gaire i abans d’anar-hi volia saber més bé cap on anava. El problema és que aquests dies vaig enfeinat i he agafat la bici de seguida que he tingut una tarda lliure sense haver-me entretingut a cercar informació ni rutes. No passa res, ja hi tornaré, però tinc aquella mena de sensació d’haver perdut el temps.

A mig camí ja he vist que no podria completar tot el que m’havia mig proposat (pujar als Àngels) i he tornat a casa per la via ràpida sense entretenir-me gaire a buscar paisatges bonics ni reptes engrescadors més enllà d’arribar de clar. Al menys m’ha servit per conèixer una mica més de territori i fer-me prendre la decisió de preparar un altre itinerari més documentat i engrescador. També per suar de valent, que ja és alguna cosa.

Tres coses pendents que miraré de documentar abans de tornar-hi són la central de l’Aurora, a Pedret, les illes que el Ter ha format a la zona de Pedret i el Pont Major, i un canal que ja m’havia cridat l’atenció fa temps però del qual ho desconec tot: el canal de St Jordi.

En David Fernández (@HiginiaRoig) ho diu més bé, més ben explicat i amb altres paraules però el que ve a dir és que hi ha gent que ens vol fer creure que el mateix capitalisme que ens ha portat el canvi climàtic arreglarà el planeta.

Hi ha fets puntuals que sembla que desbloquegin alguna cosa, que destapin propostes que algú havia desat en un calaix o que teníem endormiscades al cap, arrecerades en algun replec del cervell. Algunes de les propostes són ben esbojarrades i d’altres plenes de seny, i també n’hi ha que són velles i assenyades però que no s’acaben de dur a la pràctica encara que tothom hi estigui d’acord, sovint pel cost elevat que suposen. Una de les propostes més velles i assenyades però diuen que de preu desorbitat ha tornat a sorgir a resultes del temporal de fa poc més d’un mes: el projecte d’allunyar de la costa la línia de tren del Maresme.

La línia de Barcelona a Mataró es va projectar i construir fa gairebé 200 anys, i es va decidir de fer-la arran de la costa perquè en aquell moment les poblacions costaneres no valoraven gaire la seva façana marítima, el terreny vora mar era barat i així s’estalviava en expropiacions. Avui per avui, però, les platges són una mamella que tots els municipis que en tenen volen munyir al màxim, i això s’afegeix a l’emergència que els trastorns climàtics dels darrers anys estan provocant al terreny vora mar. Potser el trasllat de la línia aviat serà urgent a més a més d’interessant econòmicament.

D’acord, no és ben bé nova, però avui hem sortit a fer un passeig per l’illa de la Pilastra i ens ha costat de reconèixer-la. El riu és viu, ja ho sabem, i al llarg de la seva vida el Ter les ha vistes i pintades de tots colors, ha canviat molt i també ha fet canviar el seu entorn, tant el paisatge natural com l’humà. L’evolució i progrés de Salt, per exemple, com molts altres pobles de la riba, han anat lligats a l’aigua del riu.

Ja fa anys que el riu no crea illes noves, ni nous aiguamolls o meandres (si no se n’anés l’aigua que se’n va a Barcelona potser se’n tornarien a formar) però sigui com sigui avui hem anat a conèixer un espai nou, doncs, que té el nom de l’illa que ocupava el mateix espai però que no és ben bé la mateixa cosa. Al costat del bosc d’àlbers, freixes i verns que hi coneixíem i que a molts indrets tocava el riu hem trobat una platja farcida de rierencs, branques i troncs. I residus, també s’ha de dir.

Com que estan fent obres a la sèquia i han tallat l’aigua del bracet de riu que l’alimenta, aquestes setmanes és relativament fàcil saltar a l’illa i admirar un paisatge nou. A més dels canvis diem-ne naturals encara hi ha moltes restes de l’enginy que els humans hem fet servir per intentar superar, o al menys conviure, amb el riu. Aquest canaló gegant és un dels que aguantaven el passallís situat fins al mes passat al costat de la granja de l’entrada de Bescanó. N’hem vist quatre més llera amunt o llera avall.

És curiós de veure que mentre en alguns llocs l’aigua s’ha endut tot el que ha trobat, en altres llocs de la riba ha afegit material al que ja hi havia i el perfil de la ribera s’ha enlairat.

I és que la quantitat d’aigua que va baixar és difícil de concebre. A l’última foto que penjo es pot comparar el nivell actual de l’aigua amb el de fa un mes: s’hi veuen algunes de les fulles i branquetes que encara queden penjades als arbres i van ser arrossegades per l’aigua .

Un altre article pendent de llegir sobre la renda bàsica universal. La carpeta dels articles pendents de llegir ja es va fent massa gran.

Aquesta tarda m’he trobat amb un parell d’hores lliures que he aprofitat per resseguir les dues ribes del Ter entre Fontajau i Bonmatí, els dos ponts més propers a Salt que el temporal Glòria d’aquest gener ha deixat dempeus.

He fet la ruta en el sentit contrari al de les agulles del rellotge -suposo que algú dels que llegeixin aquest post recordarà què eren les broques dels rellotges. És a dir, he anat des de les hortes i deveses de Salt cap a Girona per les hortes de Sta Eugènia fins al pont de Fontajau, on he travessat el Ter i per la riba esquerra he tirat riu amunt per Domeny fins al final de tot del polígon; aquí he passat per sota l’autopista. Després ve el veïnat de les Cases Noves, St Gregori i cap a l’Argilaguet fins a una cruïlla que ens indica Constantins cap a l’esquerra. A partir d’aquí he seguit la carretera que porta pel costat del Ter fins a Constantins, després per davant de can Casademont i finalment a Bonmatí per travessar el pont del riu i cap a Salt falta gent tot seguint la via verda.

Res de l’altre món però voldria deixar dues fotos. Una, i ja sé que em faig pesat, del pas de la riuada del mes passat. Ho sento, és que fa unes setmanes que tenim un riu nou i no em canso de fer fotos dels espais que vaig descobrint, encara que de moment hi hagi sobretot arbres caiguts, rierencs amuntegats i sorrals nous.

I l’altra, una en què m’enlluerna la brillantor de la resclosa d’en Joga i a més a més es veuen, és clar, arbres a terra, platges noves, etc. La foto és fosca però m’agrada, què voleu que us digui.

Reciclar està bé, però si continuem consumint de la mateixa manera i tot el que fem és reciclar no anem pas gaire enlloc. Cada cop trobo més escandalosa la hipocresia d’EcoEmbes, que per una banda es presenta com una campiona de la sostenibilitat i per l’altra pressiona perquè no tirin endavant lleis realment beneficioses per al medi ambient, lleis que obligarien les empreses a reduir el volum i nombre d’envasos.

Avui llegeixo un altre article sobre els problemes ocasionats per la quantitat de residus que generem. Ja ho sabem, i també sabem que les grans plataformes comercials com ara supermercats i hipermercats són -al costat dels productors-  de les principals responsables tant de generar residus com del malbaratament alimentari. Per assolir el residu zero en la distribució d’aliments queda un gran camí per recórrer i en el reportatge hi ha algunes propostes.

El nom d’aquest iot sempre m’ha fet un mal d’ulls terrible. Es pot arribar a ser molt ric malgrat ser molt ignorant. O potser sóc jo i “comptal” vol dir alguna cosa en algun idioma. Potser és una paraula en alguna altra llengua, no pas en català: de fet, a prop de Carcassona hi ha un poblet que es diu Vilanòva la Comptal i potser resulta que el iot pertany a un potentat d’aquell país. Sempre he pensat que és una deformació intencionada de “comtal”, que en occità vol dir el mateix que en català. L’Estat francès les fa, aquestes coses, igual que l’espanyol: escriure malament de manera intencionada un topònim de manera que no sigui correcte ni en francès ni en la llengua que volen desacreditar o ridiculitzar; “aquests pagesots no saben ni escriure el nom del seu poble”, diuen després d’haver imposat i fet quallar el topònim impropi.

També pot ser que el propietari hagi escrit la P sabent què fa, però llavors no sé quina pot ser la raó. Per cert, no sé si el iot és realment d’algú o bé d’una empresa que el lloga.

Però potser sóc jo que estic equivocat i desconec d’on surt realment aquest nom.

Sembla el títol d’una pel·lícula però per desgràcia recordarem força temps aquests mesos de gener i febrer amb els termòmetres marcant més de 20 graus. Aquestes són temperatures d’hivern? Qui sap si l’estiu que vindrà després d’aquest hivern no serà… un infern?

Perdó per la rima fàcil.

Doncs avui deixem la costa i tornem al riu per trobar l’aigua que necessitem: back home després d’un cap de setmana vora mar. Per la via fàcil: carretera de la costa fins a Platja d’Aro, després encara per carretera fins a Castell d’Aro i una tirada llarga de via verda.

Crec que alguns problemes que ens trobem en la lluita que mantenim amb l’Estat els tenim per manca de memòria: sovint oblidem amb qui ens les havem; gent capaç de fer coses com les que explica l’Igor Goikolea: “A las 4.00 del día 6 de setiembre de 2001, estoy durmiendo y me despiertan unos ruidos. Salgo al pasillo y veo unos guardias civiles discutiendo con mis padres. Me acerco y me preguntan si soy Unai Romano, a lo que contesto que sí…”

Avui comença un cap de setmana llarg i hem decidit de passar-lo vora mar, de manera que agafem els trastos i sortim cap a Palamós. Jo, en bici.

El títol de l’entrada és enganyós perquè la veritat és que no he entrat al poble i només hi he passat de resquitllentes. Però he fet un passeig al voltant de l’institut i m’ha fet gràcia veure els barracons on vaig treballar dos cursos ara fa quatre anys. En guardo bons records tant de companys com d’alumnes; va ser una experiència enriquidora i em va obrir els ulls a aspectes de la feina en què no havia pensat, en què havia pensat poc o en què feia anys que no pensava. Precisament ahir parlava d’un video motivador; tots dos cursos a Sils van ser una experiència motivadora per a mi, i carregar-me les piles va anar molt bé per continuar en aquesta feina que demana tanta energia.

He tornat a ensopegat amb aquest curtmetratge que m’anirà bé tant per tutoria com per parlar d'”skills and abilities”: The Butterfly Circus. Ja té uns anys però el missatge de motivació, esforç i superació encara es manté ben viu.