Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Un any més (vegeu, per exemple, aquí i també aquí) la colla dels Lluïsos ens trobem per fer la nostra calçotada de ritual a la casa de la família Fe-Espín a Valldoreix. En aquesta ocasió, a més a més, la trobada tenia un alicient addicional: la celebració del meu seixantè aniversari.
L’A. i jo ens hi presentem d’hora i mentre esperem l’arribada de tothom m’estiro a la gandula a llegir els diaris. Estic en aquests dominicals afers quan es produeix un fet important: la Traca, la tortuga russa de la casa, treu el nas a l’exterior per primera vegada en molts mesos (vegeu l’arxiu fotogràfic al final de l’apunt). La primavera ha arribat, la natura es va despertant i una de les proves més evidents és el final de la hivernació de la Traca. Li faig unes quantes fotografies i celebro els bons auguris.
Mentre el foc va coent els calçots algú parla de l’entrevista Terribas-Montilla a TV3. Jo, com que la feien immediatament abans del “Crackòvia”, encara vaig enganxar els quatre o cinc minuts finals. Per la manera com comenta la jugada, però, dedueixo que el company que ha tret el tema se la va empassar sencera.
Aprofitant, doncs, el seu coneixement li pregunto si la senyora Terribas va formular alguna qüestió sobre el punt veritablement de fons de tot l’assumpte: el pas del senyor Montilla pel Ministeri d’Indústria. Un ministeri clau en dos assumptes relacionats amb Catalunya que encara estan pendents de resoldre: les infrastructures energètiques i la reciprocitat de connexions de televisió entre el Principat, el País Valencià i les Illes.
Si no m’erro crec recordar que per Indústria va passar també un altre Sagasta: el senyor Clos. O sigui que ja sabem quin pa s’hi dóna, en aquests afers, el nivell amb el qual ens belluguem i, sobretot, ja sabem d’on vénen bona part dels mals que ara ens afecten.
Com estava previst ens cruspim -o, com dirien els nostres periodistes, “donem bona compta de”– la ració de calçots, salsa, botifarres i carxofes i a l’hora de les postres comencen les sorpreses. Primerament el senyor de la casa se’ns presenta disfressat de Pare Calçot (vegeu la il·lustració de l’apunt i l’arxiu del final) i porta a taula un parell de pastissos d’aniversari.
Després, aprofitant que és el Dia Mundial de la Poesia, em demanen que llegeixi el poema escrit expressament per l’ocasió per Jordi Pàmies (vegeu-lo aquí) i després l’amic Joan Guiu em dedica la lectura d’un dels poemes més bells de Jaime Gil de Biedma: “Amistad a lo largo”. Aquell que acaba amb aquell extraordinari vers que diu: “Ay el tiempo! Ya todo se comprende.”
Després algú comença a treure fotografies de néts, uns altres quadren agendes per planificar la temporada de paelles (a Sant Just Desvern) i cargolades (a Torres de Segre) i jo, que m’ho miro des d’un racó, continuo donant la raó al poeta:
“Pero callad. / Quiero deciros algo. / Sólo quiero deciros que estamos todos juntos. / A veces, al hablar, alguno olvida / su brazo sobre el mío, / y yo aunque esté callado doy las gracias, / porque hay paz en los cuerpos y en nosotros.”
A mitja tarda, quan comença a fosquejar, enfilem la ruta cap a casa. El parèntesis es clou i la normalitat torna a envoltar-nos. Per Catalunya Ràdio el periodista que cobreix el partit del Girona des de Montilivi comenta que a falta de deu minuts pel final el partit “ensuma” a empat. Poca estona després, sortint del túnel de Vallvidrera un altre Pulitzer en nòmina de la ràdio pública ens parla de la “Llínia” de Molt Alta Tensió…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!