Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
‘L’esmorzar dels idiotes’, Xavier Roig parla de les tertúlies.
Un altre article de Xavier Roig , aquesta vegada dedicat a la inefable caterva de les tertúlies i dels tertulians, que em sembla que val la pena de reproduir.
El trobareu també aquí.
Com sempre, els destacats en vermell són meus.
L’esmorzar dels idiotes
(Apunt de Xavier Roig del 26 de juny de 2024 en el seu Bloc “Parlem clar”)
L’únic perill d’unes noves eleccions seria la insuportable propaganda institucional. Propaganda que inclou les tertúlies, sobretot matinals, que no són altra cosa que la continuació indirecta del reclam: tertulians designats per quotes de partit. Equilibrant carnets, s’intenta donar una imatge de compensació. Com si un plat massa salat es pogués arreglar afegint-hi sucre. Fa anys que em van proposar repetidament de participar en aquestes populars tertúlies matinals, tan escoltades. Com que els vaig exposar el que en pensava, ja no m’han tornat a dir res mai més. Aquest és un país de xerrar molt i fer poc. I el gènere de la tertúlia radiotelevisiva és un negoci rodó per a tots els actors que hi participen. Tots hi surten guanyant.
D’entrada, el periodista de torn, que així no ha de treballar massa. Durant unes hores es pot dedicar a contemplar, amb cordialitat, com una colla d’illetrats ocupen la seva sala de treball. No pas per petar una xerrada cultivada, sinó per expandir la incultura fins allà on les ones i internet ho permetin. Són dues horetes en què no cal esllomar-s’hi. Ni preparar entrevistes, ni buscar notícies; en resum, fer feina de periodista.
A la cadena corresponent li surt l’invent bastant bé de preu. Posem que li costen els tertulians entre sis-cents i mil euros per programa, tots plegats. Fer dues hores de ràdio a aquest cost és una ganga. Es tracta de rebre subvencions i pagar poc, que constitueix la manera d’anar tirant dels nostres mitjans. Com que el país és d’estètica «pobrets, però alegrets», resulta que les emissores van escanyant els tertulians. Alguns hi surten per no perdre l’oportunitat d’estar a totes les salses. En definitiva, a l’emissora li interessa el tema.
La tertúlia sempre havia estat una activitat no remunerada. És més, els tertulians es pagaven la consumició del casino, de l’ateneu de torn, del simple bar o, evidentment, de cal barber. Perquè la tertúlia ben organitzada –és a dir, sense que ningú suborni i ningú cobri– és un mètode interessant de discussió i de fer discórrer les idees de forma amena i graciosa. Cadascuna al seu nivell, és clar. No cal fer la llista de la gent brillant que participava a la tertúlia de l’Ateneu Barcelonès en començar el segle xx. Escriptors (Sagarra, Rusiñol, Pla), artistes (Dalí, Capmany, Ynglada), agitadors culturals (Estelrich, Pijoan), empresaris (Figueres, Dalmau) o polítics (Pere Rahola). En resum, la ‘intel·liguèntsia’ del país.
Ara l’activitat no és gratuïta, i es cobra per xerrar de tot amb una ignorància desimbolta que fa basarda. I com que el tema va de seguidors de xarxes socials, telespectadors, radiooients, i altra patuleia, les retribucions varien. Llevat d’alguns professionals de l’espectacle mediàtic –gurus que representa que són especialistes i que cal creure–, jo diria que el que es cobra ajuda a arrodonir uns ingressos minsos que el tertulià rep d’allà on té la nòmina. Per això el nivell dels tertulians ha anat minvant ostensiblement. De gent amb un cert prestigi professional en àmbits públics o privats, es va passar a professors d’universitat o d’institut que no coneixia ningú, fins que la cosa ha quedat limitada, pràcticament, a periodistes –alguns s’autotitulen «politòlegs», o «analistes». En definitiva, es tracta de fer-se bombo i d’intentar fer empassar allò que no és possible: deduir coses pretesament intel·ligents del que fan els bípedes que es dediquen a la política. Com que aquests polítics són, més aviat, una mica espessos, es fàcil imaginar-se la volada que agafa tot plegat. S’ajunten el pa i la gana.
El cas és que, comptat i debatut, les tertúlies radiotelevisives que es propaguen, sobretot, al matí no es diferencien en res d’aquests altres programes que emeten a la tarda o al vespre determinades cadenes on els assistents xerren de famosos de la premsa del cor. Programes on es discuteix si aquella cantant s’ha barallat amb la seva millor amiga perquè ha fet públic que es depila les aixelles. O si aquella altra folklòrica ha trencat amb el manso perquè s’ha sabut que vol deixar el toreig i no n’hi havia dit res. No hi ha diferència. A les tertúlies matinals només canvia el tipus d’individus sobre els quals es projecten les imbecil·litats.
Aquesta xacra, implantada per distreure el personal, abans quedava limitava a les estupideses deixades anar al bar, davant d’un got de vi. O als safarejos del poble. Ara les estupideses tenen difusió i, projectades sobre un país inculte i tocat d’una hispanitat barroera i mal educada –que nosaltres hem importat–, fan un mal indescriptible. Que la tertúlia radiofònica ha estat una eina d’espanyolització? No crec que n’hi hagi cap dubte. Una més que hem metabolitzat amb la normalitat que comporta l’assimilació del gandul. Aquest periodisme degenerat no me’l trobo, fora de casa nostra. No a les cadenes principals europees, és clar. Ignoro si el famós «¡Muera la inteligencia!» que va expel·lir aquell ridícul mutilat d’en Millán Astray té futur. De moment, té el present que li dona un periodisme tocat de mort, que ha degradat una professió honorable i imprescindible.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord amb l’article i els afegitons. Només hi ha una cosa més abominable en l’àmbit radiofònic o televisiu: les nits electorals. De la mateixa manera que fa anys que no sento ni veig una tertúlia ja vaig dir un dia que, quan hi ha eleccions, a les 20 h apago tots els aparells informatius que trobo per casa, mòbil inclòs i me’n vaig a dormir.
Hem de pensar, esgarrifats, que el “menjà” que es dona en les tertúlies acompanya als esmorzars de milers de jubilats pels quals tenen la ràdio o la tele com a única informació. Un veritable horror.
Les tertúlies també formant part de la “cultura” de molts treballadors manuals als quals els agrada treballar amb la ràdio al costat i que, inconscientment, el que opinen els tertulians indocumentats es va convertint en una espècie d’evangeli. Quanta gent dona com a paraula de Déu el que han sentit o vist en una tertúlia.(!!!)
Malgrat tot hi ha alguna excepció. Jo en ser d’una. El programa LA CLAQUETA que s’emet des de fa quaranta anys des de ràdio Marca Barcelona els diumenges al matí. Dues hores de ràdio setmanals que es poden escoltar també en pòdcasts, en què persones expertes en cinema, que no cobren ni un euro per la seva participació, opinen amb coneixement de causa i de manera desenfadada sobre les últimes estrenes i sobre temes generals de cinema i sèries. El programa, dirigit per en Pepe Nieves, és el més antic de l’estat espanyol que parla sobre cine i és un bon exemple del que ha de ser una tertúlia d’amics, que en saben molt de cinema, que es “barallen” amistosament puntuant les pel·lícules d’estrena i que et fan passar el programa en un tres i no res.
Reitero la meva felicitació pel post