Cafè en gra

Potser és perquè fa calor, però d’uns dies
ençà trobo que la gent està de mes mala llet, salten a la mínima, sobretot a
la carretera.

Si vaig
a la velocitat reglamentària em quedo sol al darrera, no hi ha qui no
m’avanci, i alguns tomben el cap quan passen llampants per el meu costat tot
mastegat rocs. Això m’és indiferent (ja s’ho faran) però si soc jo qui avança a
una ferralla ambulant d’aquelles que no pot amb el xassís, estossega fum negre
i porta una matricula de dues lletres, aleshores un morro prepotent que ve de tres hores
lluny se’m enganxa al cul i com si la carretera fos seva em llença ullades de
foc i si el paio és prou imbècil uns cops de clàxon em comminen a apartar-me
del seu camí privat.

No penséssiu pas que això és privatiu del
fantasmes dels Golf, Audis i altres models propis d’executius agressius i
lligons de platja, no. A part dels guaperes hi ha l’estament dels currants
que circulen amb camions i furgonetes de repartiment i que consideren la
carretera com a lloc de exclusiu de treball
(aparteu les criatures) . Els furgonetistes van que se les pelen – el
límit de velocitat esta posat, precisament, per saber a partir de quin temps es
cobrarà la prima per celeritat en el lliurament – i els camioners, amb motors
de cavallatge superior al destacament del general Custer, t’avancen i
t’arramben com un calent de discoteca.

Ja se sap que la gent al volant, li creixen
els ullals i el fel destil·la bilis groga i verda i tinc la teoria que amb la
calor ens escalfem mes perquè no la patim tot l’any.

Una persona que ha estat un temps a Kenya
(on la calor dura mes tot l’any) m’ha explicat que allà la gent es saluda i
entaula conversa fàcilment encara que no es conegui, el trànsit és caòtic, però
d’un caos enraonat, tradicional vaja.

No sé, n’estic fins al gorro, mes de la mala
llet que m’envolta que de la calor. Tothom vol plegar així que ha arribat a
lloc i agafar el cotxe de tornada, amb la llet mes merengada pel cansament i la
creixent mala bava congriada pel pensament de tornar-hi l’endemà.

Estem bojos, i ens ho hem de fer mirar.
M’estic rumiant d’anar-me’n a Kenya o a qualsevol altre lloc civilitzat.

Pagar per la protecció, o ser expoliat pel protector és una antiga i humiliant
manera de robar al dèbil. A l’Imperi Bizantí, per exemple, mercenaris de totes
les tribus solien tenir al basileús de torn pres per aquells òrgans
parells a l’hora d’exigir mes soldada i així, d’una manera “amable” o no tant,
la cosa sempre ha funcionat.

Amb els segles i el canvi de costums la
pressió física s’ha desplaçat al psiqué i posat que ja no sabem viure sense allò que ens fa
la vida mes fàcil cada dia, la simple menció de que, eventualment, un dia, haguéssim de prescindir d’alguna de les
nostres comoditats ens angoixa fins al punt de pagar perquè algú ens
“garanteixi” que això no ens arribarà a passar mai.

La “tirita” de Telefónica que tanta gent deu
haver rebut, és d’una barra insultant,
d’un morro de tapir, d’una xulería de Lavapiés, de jutjat de judici ràpid i
condemna ferma.

Naturalment no pagaré un euro extra perquè
m’arreglin amb 6, 8, o 12 hores una hipotètica avaria que tenen l’obligació de
prevenir què no es produeixi, però el mes xocant és que preguntant-los-hi en
quin termini màxim tenen l’obligació de resoldre les avaries et contesten que
no existeix tal máxim, és a dir, el silenci administratiu s’estén a la
privadesa d’una relació contractual sense contracte signat. Pretenen que ens
posem la bena abans de la ferida i ens cobren la bena, es clar.

Ara que tenim cada dia l’Estatut amunt i
l’Estatut avall, no estaria malament que en un article (que deixaria a la
lliure elecció dels pares estatutaris) s’hi establís un principi senzill (i
constitucional, sens dubte) que establís el dret d’aplicar l’article 26 per
part de l’administrat, del consumidor, del ciutadà, de la part mes dèbil dels
contractants, quan la part lleonina, l’Administració del Estat, de la Comunitat
Autònoma o Local amenacés a l’altre amb mesures previstes per el propi article
26.Així, com
a mínim, partiríem de zero i la prerrogativa de passar-se per l’engonal totes
les lleis del país, no seria solament del Califa.

El dret de vaga és tan sagrat, que és consagrat per la Constitució, i quan la Constitició consagra un dret, enriute’n de les consagracions episcopals; aquestes poden se de l’hóstia, pero aquelles son llei, i la llei no está per hosties.

Crec que ha de quedar així de clar i rotund perque ningú es pensi que criticar actituds vaguistes és criticar la Constitució, Déu m’en gord!
Uns escombriaires que en comptes de netejar embruten, perqué fan vaga, no em sembla bé per molta raó que tinguin de reclamar per un sous minsos. Però a la fi i al cap els paga una empresa privada i l’Administració pública que ha atorgat la concessio de neteja a l’empresa privada X, no per això li pagará més.
En canvi als treballadors de les emisores públiques els paguem amb els pressupostos de l’empresa de la que que tots som socis, en tot cas repartir el pressupost és un deure del administrador. De manera que en la pugna per l’equipararació de sous entre els treballadors de TV3/33 i els de les emisores de radio em sembla bé, però s’haura de resoldre traient el tap que comunica els dos dipósits, sense afegir-hi mes aigua, o euros, en aquest cas.
Un exemple de la solidaritat dels de TV3, sí senyor.
No se quan cobra cadascú pero, en defecte, m’inclino per el terme “força” que indica per sobre la mitjana de la majoria del pencaires. Puc estar equivocat, cert, per aixó vaig a la web i teclejo www.elseusous.com.
Em surt “safari no encuentra el servidor”. Si algú sap l’adressa per coneixer aquest detall básic per saber si entre tots els hi paguem sous de miseria, que m’ho digui, si us plau.

Si alguna cosa és especifica en aquesta relació amb altres a traves de la pantalla i el teclat, és la facultat de fer i rebre cometaris i observacións de manera immediata i que aquests siguin publics. No obstant, cal remarcar la diferència entre el foc creuat dels forums anónims i el to i la quantitat dels que es fan als blocs

Si assumim que que ningú penja posts i els publica en un bloc per a ell sol sino que cerca una eficàcia comunicativa, en podriem deduïr que la quantitat de comentaris rebuts esta en consonància amb l’interés que desperta o be l’autor o be el text. I separo aquests dos conceptes amb una conjunció disyuntiva i no pas amb una copulativa perqué en general estem mes acostumats a triar per autors que per textos tant en ells llibres que llegim, com en els articles que seleccionem. Però en els posts, degut al “efecte comentari” aquestes prioritats podria ser que funcionessin d’una altra manera i que el nivell de comentari, i l’intercanvi, actuessin com a “associació de veïns de bloc” una relació dificil de mantenir amb un autor literari o un articulista. Aquest fenómen el pot veure qui hagi trastejat per exemple en lamevaweb.info
Des del meu punt de vista, la funció comentarista és un antídot contra el risc d’autisme del blocaire-escriptor (cadascú a la seva bola, per dir-ho en termes col·loquials) per això crec que la motivació que desperta un tema o la manera d’enfocar-lo, aquí, sense la cotilla del cap de redacció, però sense consell d’editor hauria de ser el motor per teixir una manta que serveixi si mes no per abrigar. En cas contari reproduirem en un parlament de bits orfes, el discurs de les neures de cadascú.
Per cert, m’he fixat que, al menys en el llistat de posts dels 30 últims canvis, n’ha ha dos només que no admeten comentaris. Estaran desubicats o parlen “ex catedra”?

Vaig llegint la Blogcrònica d’en Toni Mestres a estones i subratllant allò que em sembla mes significatiu. Per
exemple en Pagès diu: “el blog pot ser molt interessant o molt lamentable”.
Perquè?, doncs “perquè no hi ha filtres, ni editor, ni cap de redacció”,
“l’experiència que tinc d’articles i llibres que he volgut publicar i no he
pogut és que a la llarga, agraeixo que no m’ho hagin deixat fer”

Aquest desampar del blocaire és una sensació
que qualsevol persona amb dos dits de seny ha experimentat, si be el bloc no és
comparable a un article o a un llibre que segueixen un altre procés d’anàlisi
dels continguts.

“Hi hauria d’haver alguna frontera entre la
llibertat absoluta actual i la censura?”

La paraula “censura” avui és anatema, però de vagades es fa servir per,
– diguem-ne desmotivar – les opinions contràries a les mantingudes per els
creadors d’opinió. Per altra banda, si no hi ha un cert consens en la
utilització de les formes i del llenguatge, pot ser que la blogosfera acabi
assemblant-se a la teleporqueria de les tv’s privades-públiques o a la
versió internet del mateix fenomen, que
son el fòrums de lliure accés (el de les enquestes de vilaweb n’és un exemple)
on a l’empara de l’anonimat tots els
valents s’atreveixen a desbarrar i insultar al oposant.

La Piquer, citant Sória, diu “tot fa pensar
que els autors dels blogs tenen molt de temps, es passen hores penjats a la
pantalla controlant el nombre de persones visitants i n’hi ha que tenen
estratègies per captar els que busquen als buscadors…”

Això de les estratègies és una idea que no
se’m havia acudit, potser perquè no tinc molt de temps ni em passo hores penjat
dels blocs, sinó que hi penjo converses o reflexions del dia a dia
(interessants o lamentables, segon per qui) com una pintura ràpida o un cop de
brotxa, per pintar-ho amb el meu color, com el nom del bloc indica, sense
pretensions d’anar mes enllà, ni crear opinió.

En això si que hi ha una diferencia entre uns
blocs i altres, entre els assistents a la reunió de blocaires i els qui ens ho
llegim des de casa. Certament, entre la intel·lectualitat hi ha uns blocs de
referència que no cal que citi i entre aquests, “els punyals viatgen a la
velocitat del modem” encara que als altres mortals no ens en assabentem doncs
no estem à la page.

Finalment, per ara, unes reflexions molt bones
de Serra “els blocs permeten les veus dels qui no tenien altaveus” “hi ha
bloggaires que tenen centenars de pàgines, algunes de gran interès (entre
centenars, només faltaria, així qualsevol, dic jo) que requereixen treball i
talent. Tot això ho fan perqué?”

Gran pregunta, sí senyor, perquè?.

Apunto:
a) vanitat? b) interès econòmic? c) a+b?. Se us acudeix un altre motiu?

“Qui escriu un blog no pot dir que ho fa per
ell mateix” “hi pot haver un pèrdua de rigor, però la capacitat transgressora
ja ho compensa”. Les dues proposicions em semblen encertades: ningú penja un
blog per amagar-lo, ni per no ser llegit. La capacitat transgressora, és al meu
entendre la capacitat d’expressió d’un blog, capacitat de la que no frueixen
els mitjans reglats.

Un gran final: “Un mapa
1:1, no és un mapa”. Potser qualsevol dia
ens sortirà el rostre del blocaire deformant el pla de la pantalla,
implorant que ens fixem en ell.

Si això és una foto de familia, aquesta és, evidentment, una familia homosexual. – concretament del génere home, si s’em permet la paraula – Buscant altres fotos de familia als diaris en trobariem moltes mes d’aquest tipus de família i serien quasi sempre families homosexuals, si entenem com a tals les families formades per individus d’un mateix sexe.

En aqueta foto, la veritat és que no fan cara de gais (recordem que gai vol dir alegre en el nostre idioma, i els mestres en gai saber no són musculosos sino que cultiven la poesia trovadoresca)
Aquestes famílies polítiiques ja existien abans de qualsevol projecte de llei, eren famílies invisibles de tan evidents, i no ens haviem adonat que ja ens tenien adoptats des de 1.789. Però ara l’obertura del mercat familiar ens han obert els ulls i els reconeixem com a tals, tan a ells com a d’altres: la familia militar, per exemple – “el ejército es una gran familia” em va dir una vegada el brigada xusquero, i ara el bo del Bono ho corrobora – . Un empresari per qui vaig treballar, també m’ho va dir “aquesta empresa és com un família” i en va donar proves quan un dia es va esfumar deixant orfes als “fills-productors”, però ja se sap que això passa en les millors famílies. Els Bancs i les Caixes, – la nostra familiar llibreta -, ens fa de pare i mare o de pares o de mares, que en això aquests sempre han anat un pas per devant, i el dia que ens deixin de tutel·lar el sou ja harem fet a tots.
El mercat familiar está de moda, perque econòmicament se’n pot treure molt suc. Nomès cal que ens plantejem que si totes les coses que fem gratuitament “per amor a la familia “, amb el nou model han de passar per taquilla, o mes concretament pel bufet d’advoctas i la clínica de reproducció assitida, per citar sols dos aspectes, hom veurá que la veta de negoci és inexhaurible.
Així ho han entés els responsable del país, que, com sempre , mirant pel PIB, han decidit crear la familia sense discriminació de famílies, una Única, Gran i Lliure familia.
Que guai!

Em vaig retrobar aquests dos veterans de la radio, en Bertran i en Vinyoli, gràcies a la vaga de Catalunya Radio i de les emisores de la CCRT. Abans el sintonitzador de casa estaba posat al 3 i rutinàriament ens empassavem el “Catalunya-Nit”. Trencar les rutines es bo, i és millor si el canvi és encertat. En aquest cas ho és. No em venia de gust escoltar 15 minuts de xim-xim-pum (aquest deu ser l’objecte da la vaga de paraules) i això em va permetre retrobar l’estil pausat, dialogant i humá de la conversa en que converteixen una entrevista, lluny d’estils agressius, aqusta parella de radiofofonistes.
Vaig escoltar aquell dia, una xarrada interessantíssima amb al Dr. Ubach, em vaig assebentar que treballa gratuïtament uns mesos cada any a l’hospital de Gundi, al Txad, i de l’abisme que ens separa de la gent que viu -i es mort-habitulment abans dels 45, dels miracles que es fan amb uns recurssos que aqui en diem tercermundistes, de l’inútil que seria allá qualsevol especialista médic desposseït del seu instrumental sofisticat, etc. Va ésser un plaer sentir en plena nit, com un un eco, paraules sensates, oir explicar amb sencillesa realitats de les que mai parlen els diaris, notícies que no són notícia sino per qui les altres notícies han deixat de ser-ho.
Ara el sintonitzador de casa “per defecte” tria el 4 i si s’engega a les 9 surten a RAC1 en Bertran y en Vinyoli i les seves xarrades de sobretaula. A la mateixa hora els polítics de torn i els tertulians habituals segeuixen la seva estúpida baralla fins a la mitjanit a la “seva” Catalunya Radio.
Grácies per la vaga.

Sortint en cotxe
de Vic per l’Eix, en direcció a Manresa hom te la impressió que ha agafat un
tren sense rails, o si voleu, un cremallera. Just abans del túnel de Fontfreda
hi ha un carril d’avançament i un cop esgotat, la línia contínua ens convida a
estudiar amb deteniment el paisatge, darrera les llufes d’un paquiderm que just
on time passava per aquí, així fins mes enllà de Moià. En altres trams de
l’Eix passa el mateix

Arrel de
reiterats accidents, la Direcció de Trànsit va optar per prohibir l’avançament
a quasi tot arreu, fins i tot amb visibilitat, doncs ja se sap que xocar és
molest i perillós.

Res a dir doncs,
si vetllen per la nostra salut física, i en justa reciprocitat, els suggeriria
que també vetllessin per la salut mental de tots plegats i perquè ni uns ni
altres en posem nerviosos, ens expliquessin clarament que les carreteres es fan
per el transport de mercaderies i de viatgers (és a dir camions i autocars)
que de cotxes n’hi deixen passar perquè el ram de l’automòbil és un motor de
l’economia i s’han de vendre molts cotxes, potents i sofisticats, i els seus
propietaris, que es gasten una pasta, per algun lloc els han de passejar, però
tots sabem que fan una nosa immensa als professionals de la carretera, i que els
professionals de la carretera fan una nosa immensa als cotxes particulars.

Com resoldre
aquest atzucac? Molt senzill: posant uns rails de debò a les carreteres (que ja
estan fetes) i unes rodes de ferro als camions i autocars (que ja estan fets),
fent passar la línia
Vic-Bescanó-Baixás-Figueres-frontera repartida entre l’Eix i la A-7, de manera
que pugui electrificar d’un sol cop als vagons formats per la corrua de camions
i autobusos, agafats capicula com els elefants, i transportar el corrent que
sobri fins a casa per carregar-nos les piles en lloc de sortir de cap de
setmana amb el cotxe.

Del TGV no cal ni
parlar-ne, aprofitarem el seu traçat
com a aqüeducte per fer-hi baixar l’aigua del Roine cap a regar els
camps de golf de Puerto Banús, els melons murcians i ofegar les penes amb
aigua, i així, amb una senzilla dosi
d’enginy i sentit comú també podem fer uns quants barquets de paper
perquè naveguin encara mes els planificadors del territori .

I a més, ens sortirà molt, però que molt barat.

La
presidenta del TSJC no ha entès o no vol entendre el significat que donem a
“democràcia” la gent que no portem punyetes. I es gruixut que gent com ella,
que s’han passat la vida entre llibres de lleis menystingui el significat
original d’aquesta paraula que descriu un concepte: el govern del poble, la
sobirania del poble.

Moltes
vegades he preguntat sense obtenir resposta, fins i tot al deganat del col·legi
d’advocats perquè a les escoles no hi ha cap assignatura bàsica de dret, perquè
es pretén que siguem uns analfabets totals en dret.

Davant d’un silenci tan espès només hi
ha una resposta possible: la ignorància ens fa indefensos i dependents del
principal sistema de control social: El Legislador, aquesta formiga reina sense
rostre, que fa lleis com qui fa ous, alimentada per un formigueig de
parlamentaris. Les lleis són fruit del
que se’n ha denominat “voluntat política”, dit de manera més clara, allò que
qui és el poder vol fer. Les lleis són doncs l’expressió de la voluntat del qui
te el poder en cada moment, segons la
vella màxima “és llei el que mana el Rei”.

El poder judicial fa de classificadora per decidir l’ordre de
prioritat i posar una llei per sobre o per sota d’altres milers de lleis. Te
doncs l’última paraula i d’aquesta manera es dóna la paradoxa que qui en última
instància decideix és un òrgan no triat democràticament, que
esta format per membres que viuen en els seu mon, que no és el nostre, alguns
tenen càrrecs vitalicis, se’ls nomena a dit, o els nomena qui tampoc s’ha
presentat a eleccions.

Resulta doncs, que amb totes les
imperfeccions, el poder legislatiu i l’executiu és legitimat per unes eleccions
democràtiques, mentre que el judicial (última instància decisòria) exerceix d’oracle i practica un
sacerdoci laic intocable, suporta malament les crítiques i amenaça en
descarregar “tot el pes de les seves lleis” sobre qui els intenta pressionar
des de el carrer, però no he sentit mai que es queixin de qui els pressiona des
d’altres llocs menys concorreguts.

En definitiva, ja seria hora que podessim nomenar també als nostres jutges, com als nostres parlamentaris, i ja que tots
els jutges són justos per definició no ens equivocarem mai, només triarem
aquells que ens semblin més justos i que captem que estan mes a la vora
del poble i treballen per la justícia,
es a dir, pel Dret, “pel que està ben fet”, tal com diu la segona part d’aquella vella màxima.

Avui agafo el pinzell perqué s’ha de ser curós en dibuixar els perfils, en aquest cas el perfil del meu pensament quan m’he assabentat de la mort d’en PereEsteve.
No puc traçar el seu de perfil, perque no l’havia conegut mai personalment, però sí que puc dibuixar aquell que és comú a les persones que, no se perqué, transmeten una sensació d’honradesa i sobretot de coherència sentint-los parlar o observant els seus gestos. Quan aquesta sensació, mes tard la ratifiquen els fets, hom pensa que, mes que un sisé sentit, hi deu haver una irradiació entorn de totes ells que captem a distància.
Perque és fácil serguir les directrius marcades encara que sigui a contracor quan s’ha arribat a dalt, és fácil marxar d’un partit argumentant el retorn a les essències, però no és corrent ser coherent i lliurar bagatges, sous, escons i equipatges i tornar a començar.
Potser no ho hauria de dir, però em pregunto perqué la desena plaga d’Egipte sempre s’emporta els hereus de la honestedat, com si la vilesa no en tingues d’hereus.
Em venen a la meòria en Jordi Vendrell, en Ramon Barnils, l’Ovidi, per citar una mostra representativa, l’Albert Viladot, fa molts mes anys, gent que s’han donat a conèixer i que potser ni hem conegut, però que ha valgut la pena seguir la seva trajectòria.
Ni que fos a distància.

Em sembla que vaig entenent que és ser avui un intel·lectual. De jove n’havia sigut aprenent i arreglava el mon en interminables tertúlies amb altres aprenents com jo, al desaparegut café El Cairo de la Gran Via barcelonina.

No vaig acabar la carrera ni em vaig doctorar en aquesta especialitat, la vaig abandonar definitivament quan em vaig posar a treballar pel meu compte, sense menjadora fixa i havent de donar menjar a altres.

Companys meus van seguir en la déria degut a que varen trobar un enllaç permanent (i vitalici) en ninxols de treball a prova de moviments sismics. Encara avui els sobraria temps per dedicar-se a aquestes veleitats d’aparador, però assenyadament hi han renunciat i es conformen a escalfar el lloc de treball fins que puguin escalfar tot l’any el sofà de dels jubilats .

Fan molt ben fet, molt mes que aquells que un dia algú va doctorar, i en comptes d’imposar-los el birret i investir-los honoris causa, els hi van atorgar en propietat una escarxofa o un teclat d’ordinador (la ploma ja no s’estila) per tal que, com a homos sàpiens diguin als homos a seques que hem de fer o de pensar.
Això doncs, no és cap critica a l’intel·lecte, sinó a l’exhibicionisme de gavardina que alguns practiquen amb l’intel·lecte.

Gent que no s’exhibeix sinó que treballa amb la meteria gris, han sigut tan bandejada com els no intel·lectuals declarats per part d’aquells que han fet de la seva “intel·lectualitat” una manera de viure amb l’esquena dreta i jugar al joc d’influènciesi  i menjadores ben retribuïdes

D’esquerra o de dreta, pijos o creguts -aquells a qui agrada que els digin a cada quatre paraules “professor” o “doctor”-, tots ells ens fan la vida una mica més avorrida amb tantes parides. Deixeu-me doncs que per un esperit igualitari també pugi expressar les meves.

He imprés (per llegir-ho com il faut quan tingui temps) la Blogcrònica d’en Toni Sala. Ha ocupat 29 fulls per una cara amb uns marges excessius (caldria una opció d’ impressió que aprofités mes el paper) però ja els reciclaré.
Se’m acudeix preguntar: també ha estat aquesta trobada una reunió d’intel·lectuals?
Els intel·lectuals quan es troben parlen, i diuen coses que no estan a abast dels no intel·lectuals?
Els no intel·lectuals han de portar a cap les pensades dels intel·lectuals?
Si l’intel·lecte és la facultat de pensar i l’especie "homo" es distingeix de la resta d’espècies per aquesta facultat, o be els intel·lectuals son una especie a part "homo supremus" o be posant-se aquesta etiqueta redueixen a la resta de la seva espècie a simples mamífers.
En cop teoritzat, qui farà la feina amb les mans i la resta del cos?
Vull organitzar un sopar de pencaires (currants) . Serà de bocata de truita i mitjana (res de restaurant i taula reservada), al bar del Manolo.
Qui s’apunta?

Em llegiré els 29 papers i n’opinaré un dia d’aquests. El meu intel·lecte per aquestes coses nomès pot funcionar a partir de les 10 dels vespre, la resta d’hores les tinc ocupades

Ens hauríem d’anar acostumant a pensar que vivim al continent Euroasiatc i deixar d’escalfar-nos el cap pensant que és això de ser europeus. De fet no conec a ningú que es defineixi de bones a primeres com a “europeu”. A la Vall del Ges, per exemple, hi ha pescallunes, soquerracristos i santvicentencs, a Osona osonencs, en tot cas, a Barcelona – multiculturalitat i mestissatge – la genuinitat bercelonina és a l’escapça, a Catalunya, catalans cantem, cantem amb l’ánima, però poca cosa més, i a Espanya, França, Regne Unit, Italia, Alemanya, etc si algú es vol definir com a pertanyent al país utilitza el gentilici espanyol, francès, anglès, irlandès, gal·les, escocès italià, alemany….

Europa ni és un continent ni un país, així doncs que és aquesta Europa de que ens parlen els politics professionals? Una entelequia?, el cosmopolitisme tronat posat al trau de les solapes nacionalistes? Per el que he entès, aquesta Europa de que ens parlen és el mercat: El Corte Ingles, Harrod’s i Galeries Lafayette junts, i res mes

La CEE va començar per ser el “Mercat Comú” (i a Espanya li va costar Déu i ajuda ingressar-hi) la unió monetária es va fer amb grans reticència, i sense una punyetera consulta als afectats, i ara que a França i Holanda la gent consultada diu que NO vol aquesta constitució europea, els governs dels països en llista d’espera, Anglaterra, Dinamarca, Irlanda i d’altres, diuen que potser millor no fer referèndums (no fos cas que els perdessin) i repetir-los a França i Holanda (a veure si guanya els sí, i aleshores ja no en farem cap més)
Tal desvergonyiment de politics, homes d’empresa i opinon makers, ofèn la poca intel·ligència que ens queda, i si tinguéssim dos dits de front emigraríem en massa a les estepes on els ramats són abundants i la vivenda barata, l’horitzó pla com l’encefalograma dels nostres dirigents i la vista allarga l’ inabastable, com per veure el final de la hipoteca.
Els estats, per definició, son estructures alienes als interessos dels pobles, es van idear per concentrar poder, no per cedir-lo. Si reforçar la identitat de cadascú corre el risc de la confrontació, deixatar els pobles en nom de la unitat (Europea o qualsevol altre) és el suïcidi col·lectiu.

Condemnats a no entendre mai res o, dit d’alta manera, un cop ens han fet pujar a l’escala mecànica sense stop d’emergència, enfilats al Dragon Khan per tornar sempre al mateix lloc, després de crits, esgarrifançes i emocions cada cop menys emotives, cal que optem per la seguretat de la geografia: Eurasia és el nostre continent, omplim de contingut la nostra tribu i deixem-nos de collonades.

5 de
juny al matí:

IV
CAMINADA ANTIINCINERADORA “Per una
Vall del Ges
neta.”

SORTIDA : 9:15 -Plaça de l’Ajuntament- Sant Vicenç de Torelló
(Osona). Hi ha aparcament al costat.

Al
Mas Mussull : esmorzar, cançons,
informació de la situació actual. Cal portar-se el got. Preu-col.laboració de
l’esmorzar 3 €.

RECORREGUT : 4/5 KM. de camí pla que
inclou el retorn a Sant Vicenç.

ORGANITZA: Plataforma Antiincineradora
de la vall
del Ges i Plataforma Sant Pere sense
tants fums.

Feu arribar
el vostre suport a la IV Caminada
Antiincineradora
a

valldelges@valldelges.net o bé al telèfon 93 850 46 60