Bloc i blocaires
Vaig llegint la Blogcrònica d’en Toni Mestres a estones i subratllant allò que em sembla mes significatiu. Per
exemple en Pagès diu: “el blog pot ser molt interessant o molt lamentable”.
Perquè?, doncs “perquè no hi ha filtres, ni editor, ni cap de redacció”,
“l’experiència que tinc d’articles i llibres que he volgut publicar i no he
pogut és que a la llarga, agraeixo que no m’ho hagin deixat fer”
Aquest desampar del blocaire és una sensació
que qualsevol persona amb dos dits de seny ha experimentat, si be el bloc no és
comparable a un article o a un llibre que segueixen un altre procés d’anàlisi
dels continguts.
“Hi hauria d’haver alguna frontera entre la
llibertat absoluta actual i la censura?”
La paraula “censura” avui és anatema, però de vagades es fa servir per,
– diguem-ne desmotivar – les opinions contràries a les mantingudes per els
creadors d’opinió. Per altra banda, si no hi ha un cert consens en la
utilització de les formes i del llenguatge, pot ser que la blogosfera acabi
assemblant-se a la teleporqueria de les tv’s privades-públiques o a la
versió internet del mateix fenomen, que
son el fòrums de lliure accés (el de les enquestes de vilaweb n’és un exemple)
on a l’empara de l’anonimat tots els
valents s’atreveixen a desbarrar i insultar al oposant.
La Piquer, citant Sória, diu “tot fa pensar
que els autors dels blogs tenen molt de temps, es passen hores penjats a la
pantalla controlant el nombre de persones visitants i n’hi ha que tenen
estratègies per captar els que busquen als buscadors…”
Això de les estratègies és una idea que no
se’m havia acudit, potser perquè no tinc molt de temps ni em passo hores penjat
dels blocs, sinó que hi penjo converses o reflexions del dia a dia
(interessants o lamentables, segon per qui) com una pintura ràpida o un cop de
brotxa, per pintar-ho amb el meu color, com el nom del bloc indica, sense
pretensions d’anar mes enllà, ni crear opinió.
En això si que hi ha una diferencia entre uns
blocs i altres, entre els assistents a la reunió de blocaires i els qui ens ho
llegim des de casa. Certament, entre la intel·lectualitat hi ha uns blocs de
referència que no cal que citi i entre aquests, “els punyals viatgen a la
velocitat del modem” encara que als altres mortals no ens en assabentem doncs
no estem à la page.
Finalment, per ara, unes reflexions molt bones
de Serra “els blocs permeten les veus dels qui no tenien altaveus” “hi ha
bloggaires que tenen centenars de pàgines, algunes de gran interès (entre
centenars, només faltaria, així qualsevol, dic jo) que requereixen treball i
talent. Tot això ho fan perqué?”
Gran pregunta, sí senyor, perquè?.
Apunto:
a) vanitat? b) interès econòmic? c) a+b?. Se us acudeix un altre motiu?
“Qui escriu un blog no pot dir que ho fa per
ell mateix” “hi pot haver un pèrdua de rigor, però la capacitat transgressora
ja ho compensa”. Les dues proposicions em semblen encertades: ningú penja un
blog per amagar-lo, ni per no ser llegit. La capacitat transgressora, és al meu
entendre la capacitat d’expressió d’un blog, capacitat de la que no frueixen
els mitjans reglats.
Un gran final: “Un mapa
1:1, no és un mapa”. Potser qualsevol dia
ens sortirà el rostre del blocaire deformant el pla de la pantalla,
implorant que ens fixem en ell.
Si bé és cert que transgredir té el seu atractiu, si també el té que et puguin llegir i fins i tot et felicitin o t’insultin, a mi em serveix, a més a més, per a tenir un "disc dur" suplementari atès que sóc un desmemoriat. Quan havia de prendre notes dels fets i de les situacions ho vaig fer molt poc, i ara les trobo a faltar.