Cafè en gra

Feia anys que no n’havia vist, l’útim cop, temps enrera, al Catllarás. La flor de neu és ara una raresa a Catalunya, no se si en queda enlloc. És una flor d’alta muntanya que tria de manera exigent el seu habitatge, no está per compartir amb segons qui.
A casa nostra (i quan dic casa nostra vull dir territori) l’hábitat pirinenc, sobreexplotat pel turisme de martingala no crec que li sigui un lloc plaent. Es probable qu hagi desaparegut, i mes li val. De manera que he hagut d’anar a l’Aragó, a quatre passes de la ratlla que separa terrritoris administratius, per trobar-ne a mansalva.
Tot i que s’ha de pujar a peu un desnivell de mes de mil metres per arrribar-hi, prefereixo no localitzar-la massa, no fos cas que… El trajecte des de la Vall del Ges fins a Castejon de Sos, Campo, Seira, Vilas del Turbón, Sant Feliu de Veri, La Muria, Bonansa, Dos, Liri… es llarg, com llargues son les voltes que ham fet per aquets verals amb la magnífica colla del Castell, una colla de muntanyecs entusiastes amb moltes pujades i baixades a les cames i al cor.
Pujar al Turbon per la coma de Sant Adriá i baixar-lo per la canal de la Cova és una experiència que recomano, doncs combina l’aerobic i la marxa, amb el zen i la teràpia antiestrès, tot natural, sense aditius ni quotes de gimnàs i amb la companyia de gent de muntanya de debó. Què més vols.?