Cafè en gra

La
presidenta del TSJC no ha entès o no vol entendre el significat que donem a
“democràcia” la gent que no portem punyetes. I es gruixut que gent com ella,
que s’han passat la vida entre llibres de lleis menystingui el significat
original d’aquesta paraula que descriu un concepte: el govern del poble, la
sobirania del poble.

Moltes
vegades he preguntat sense obtenir resposta, fins i tot al deganat del col·legi
d’advocats perquè a les escoles no hi ha cap assignatura bàsica de dret, perquè
es pretén que siguem uns analfabets totals en dret.

Davant d’un silenci tan espès només hi
ha una resposta possible: la ignorància ens fa indefensos i dependents del
principal sistema de control social: El Legislador, aquesta formiga reina sense
rostre, que fa lleis com qui fa ous, alimentada per un formigueig de
parlamentaris. Les lleis són fruit del
que se’n ha denominat “voluntat política”, dit de manera més clara, allò que
qui és el poder vol fer. Les lleis són doncs l’expressió de la voluntat del qui
te el poder en cada moment, segons la
vella màxima “és llei el que mana el Rei”.

El poder judicial fa de classificadora per decidir l’ordre de
prioritat i posar una llei per sobre o per sota d’altres milers de lleis. Te
doncs l’última paraula i d’aquesta manera es dóna la paradoxa que qui en última
instància decideix és un òrgan no triat democràticament, que
esta format per membres que viuen en els seu mon, que no és el nostre, alguns
tenen càrrecs vitalicis, se’ls nomena a dit, o els nomena qui tampoc s’ha
presentat a eleccions.

Resulta doncs, que amb totes les
imperfeccions, el poder legislatiu i l’executiu és legitimat per unes eleccions
democràtiques, mentre que el judicial (última instància decisòria) exerceix d’oracle i practica un
sacerdoci laic intocable, suporta malament les crítiques i amenaça en
descarregar “tot el pes de les seves lleis” sobre qui els intenta pressionar
des de el carrer, però no he sentit mai que es queixin de qui els pressiona des
d’altres llocs menys concorreguts.

En definitiva, ja seria hora que podessim nomenar també als nostres jutges, com als nostres parlamentaris, i ja que tots
els jutges són justos per definició no ens equivocarem mai, només triarem
aquells que ens semblin més justos i que captem que estan mes a la vora
del poble i treballen per la justícia,
es a dir, pel Dret, “pel que està ben fet”, tal com diu la segona part d’aquella vella màxima.