De Sants estant

Situem-nos just a l’any 1900, darrer del segle XIX. Un any molt suggeridor. Anem avançant ara fent salts de 39 anys:

1939: Entrada de Franco a Barcelona, final de la guerra incivil i inici d’una dictadura que portaria mort, repressió, sotmetiment de Catalunya i manca de drets humans a casa nostra i a la resta de l’estat. Fixem-nos, però, que van ser necessaris 3 anys, des del 1936 en què es va iniciar la revolta militar, per culminar el seu domini.

Avancem 39 anys més, 1978. Comença un règim, teòricament una democràcia formal, després de ser aprovada en referèndum una constitució ara sacralitzada, però redactada sota la pressió dels sabres. També en aquest cas podem veure que van caldre 3 anys, des de la mort del Dictador el 1975, per trobar el desllorigador del seu llegat lligat i ben lligat. I en el qual ens trobem, encara, entortolligats.

Un nou període de 39 anys. I ens trobem al 2017. Tots recordem el referèndum del 1r d’octubre, la República no exercida i el despertar de la repressió pura i dura contra els catalans, per atrevir-nos a fer tremolar els fonaments de l’estat. Constatem què va passar 3 anys abans, el 2014, amb la consulta no referendària del 9N: potser ara ens pot semblar anecdòtica però, en el seu moment, ens va emocionar i va començar a posar en alerta el costat fosc de la força, que no ha deixat d’acompanyar-nos.

I prou per ara, ja que amb 39 anys més ens plantaríem al 2056 i el futur no és pas escrit.

A tall merament anecdòtic, desenvolupem cada període de 39 anys en tres trams de 13 i fixem-nos amb alguns fets que hi varen destacar i que poden servir-nos de fites que emmarquen l’evolució històrica:

1952: Celebració a Barcelona del Congreso Eucarístico Internacional, cim del nacional-catolicisme de la dictadura. 1965: es redacta la Llei Fraga que s’aprova l’any següent, amb la qual, es canvia la censura prèvia a la premsa per l’autocensura. També és l’any del concert dels Beatles a Barcelona. Signes d’una tímida obertura del règim.

Ja en el postfranquisme: 1991 Moment àlgid del rock català, amb un històric concert al Palau Sant Jordi, amb rècord europeu d’assistència en un recinte tancat. També és inevitable pensar en com s’ultimaven detalls d’uns Jocs Olímpics que varen representar una descoberta de Barcelona en l’aparador mundial de les ciutats.  2004: A part de l’inefable Fòrum Internacional de les Cultures, sí que convé destacar els atemptats de Madrid que posen de relleu l’esclat de la mentida com a arma política i del mòbil com a eina de combat. I perquè no: primeres passes del tripartit, que portaria un nou estatut i l’origen de la nostra revolta contra un neofranquisme autoritari i embogit.

Tot això està molt bé. Però no deixa de ser voler lligar fets històrics amb dades numèriques. I, sobretot, no ens ha de fer caure en la creença que les revolucions es produeixen indefectiblement, per sí soles. Hem de ser nosaltres els que hem d’empènyer perquè els canvis s’accelerin. Si serveix d’estímul, començarem un any rodó, 2020, que alguns pronuncien com a win-win. Suggeridor.

I a més, farà 3 anys del 2017. Potser que en recollim els fruits, sembrats amb valentia popular durant una tardor calenta…