ambFilosofia

Joan Juhé. Lectures i Reflexions

La dialèctica. Entendre la crisi.

0
Potser us heu preguntat més d’una vegada què és això de la dialèctica. L’anàlisi que estem fent de la crisi s’acosta a la dialèctica. Es tracta d’una anàlisi basada en el temps que intenta explicar la gènesi d’un fenomen únic com a dinàmica d’un sistema en el temps (la seva «lògica»). Per exemple: la formació i evolució del sistema solar.

Continuem amb la nostra aproximació a una reproducció sistemàtico-temporal de la crisi que estem patint. Situàvem la causa de la crisi no en la crematística (el diner) sinó en l’economia (les coses i el treball). El sistema va començar a fer fallida perquè va baixar la feina, provocant que el diner creat pels bancs s’esfumés. Tanmateix les nostres autoritats econòmiques, expertes crematístiques però ignorants econòmiques, no van saber entendre què estava passant i van adoptar una sèrie de mesures que només han agreujat la situació.

Per què de sobte comença a baixar la feina?

Un primer factor és el desequilibri entre importacions i exportacions.

Vèiem en el primer post sobre el tema, Entendre la crisi (1), que pels bancs les sortides de Disponible(diner) es compensaven amb les entrades, dins el sistema bancari estatal i en proporció als clients de l’entitat.

Però què passa amb les importacions entre estats? Aquestes evidentment representen ingressos en el país exportador, per tant en un banc estranger (no és una compensació mútua entre comptes de la Caixa). Un desequilibri entre exportacions i importacions per part d’un país ja no és una compensació entre comptes corrents d’entitats del mateix país, exigirà la utilització de diner real pels pagaments. Evidentment si hi haguessin bancs europeus, quan el comerç és essencialment entre països europeus, no hi hauria el problema. D’on vindrà el diner real? Del país exportador. És el cas d’Espanya i Alemanya. Comprant coses a Alemanya el diner ja no tornava, marxava a Alemanya. Aleshores, els bancs alemanys van començar a prestar diner a la banca espanyola pel seu negoci immobiliari. Diners que s’haurien de tornar.

Quan la banca espanyola ha de començar a tornar aquests crèdits, necessita diner real que marxarà cap a Alemanya.

I aleshores, quan caldria augmentar les exportacions per buscar un equilibri amb les importacions, és decisiva l’economia i no la crematística, són decisives les coses valuoses i ben fetes; on és llavors el corredor del mediterrani que es necessitaria? De què serveix l’aeroport de Castelló, o els AVE’S infrautilitzats dissenyats amb criteris espanyolitzadors? On és la política de suficiència energètica que ens estalviaria la immensa sortida d’euros per comprar el petroli, el gas i l’urani?.

Un article molt interessant: Ecología política, capitalismo actual y políticas de pleno empleo (Una visión postkeynesiano-marxista del decrecimiento)

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

Entendre la crisi (3)

0
Democràcia econòmica.

Evidentment l’expressat en els dos articles anteriors, Entendre la crisi (2), només són hipòtesis producte de les meves lectures i reflexions. Traduir-ho a hipòtesis econòmiques comprovables no és la meva tasca i ja hi ha economistes que ho desenvolupen.

Però sí que podem afirmar que el mercat no s’autorregula. En tenim evidència empírica amb el col·lapse del sistema i evidència teòrica amb la complexitat de les preguntes i amb la manca de respostes.

Per altra banda és evident que el mercat no és una persona i que per tant no pren decisions, qui pren les decisions davant dels problemes són aquells que tenen poder en el mercat, i qui dóna socialment poder en el mercat són els diners i les institucions polítiques; decideixen en el mercat, posem pel cas, els senyors directius de les empreses de l’IBEX 35 i de la Troika (CE, BCE, FMI).

I aquests senyors que prenen les decisions estan dotats de suficients coneixements i de teories contrastades?, i els seus objectius reals són els que col·lectivament decidiríem? I ells mateixos són immunes a la corrupció que genera el poder?

Afirmo que la resposta a aquests interrogants és No. En tenim força evidència tant pels errors en les seves decisions, com per les seves explicacions infantils i interessades, com per la seva implicació en assumptes de corrupció (només cal recordar noms dels seus responsables i repassar la seva trajectòria).

Tot plegat manifesta que no tenim control sobre el nostre futur col·lectiu en tant que determinat per les variables econòmiques. No hi ha democràcia econòmica. Més enllà de la recepta concreta, penso que aquesta és la causa social profunda i última de la crisi, la manca de democràcia econòmica.

Ara em direu, i què és això de la «democràcia econòmica»? Hi estic d’acord. Com a constructe mental, com a referent, és un punt borrós; com a intensió, com a característiques explícites, pràcticament inexistent; com a extensió, com a real, inexistent.

Però alguna cosa podem afirmar: que la condició primera i necessària és coneixement econòmic per part del poble, que el poble sigui capaç d’entendre la crisi. Sense aquest enteniment no ens podem veure capaços de decidir, ens cal la majoria d’edat econòmica. Ens calen els Carl Sagan o els Hawking de l’economia i ens cal la voluntat i l’esforç del poble, de nosaltres, d’entendre-ho. Ens hi va el nostre futur.

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

Entendre la crisi (2).

0
Publicat el 9 de gener de 2014
Per què de sobte comença a baixar la feina?

Establerta la barra lliure per aplicar el sistema que explicàvem, Entendre la crisi (1),  tots els bancs i caixes crematístics es veuen obligats a jugar al joc de guanyar-clients/no-perdre-clients i concedir tants crèdits o hipoteques com permetin els equilibris comptables a fi de no quedar fora del festí.

La implementació d’aquest sistema comporta una època de fort creixement econòmic i guanys capitalistes extraordinaris. Tot i el creixement econòmic, els salaris resten estancats, però no els ingressos de la població que augmenten gràcies al crèdit. Genial!!. L’empresa augmenta el marge de benefici sense augmentar salaris, i no obstant no tenen problemes per col·locar les mercaderies en el mercat gràcies al crèdit en massa.

Davant l’èxit, gradualment s’aplica la recepta a més i més sectors de la població, classes treballadores qualificades, empreses, treballadors sense qualificació, nou vinguts,…

Per què col·lapsa el sistema?

-Perquè no es modula bé l’entrada i sortida del sistema creditici?. És a dir que quan s’han endeutat els últims possibles, els primers encara continuen endeutats, i aleshores no es pot augmentar el mercat?. No. Perquè recordem que els beneficis han anat a la classe empresarial, que poden augmentar el mercat invertint en nous projectes empresarials orientats al consum dels nous rics.

-Per inversions improductives tipus aeroport de Castelló?. No. Simplement aquestes inversions canalitzen l’excés de capacitat productiva i són pagats entre tots, representen simplement «béns» econòmics imposats pel poder polític. Què més improductiu que els tancs i avions que permeten a Hitler superar la crisi econòmica?

-Habitatges sobrevalorats?. No. Si hem de regalar els diners o fer obres de caritat als constructors, això només canvia de mans el poder de decidir en el mercat. La Marató de TV3 només canvia les inversions, no les elimina.

Recordem que el que fa real el diner creat és el fet de tornar els crèdits, de pagar els terminis de les hipoteques, el treball de la població; per tant, mentre la gent no es quedi sense feina el sistema ha de funcionar. Més endeutament simplement m’obliga a treballar més en una espècie de sistema feudal en què els senyors són els bancs. El sistema col·lapsa perquè la gent comença a quedar-se sense feina i, aleshores, no pot pagar els deutes. Però per què de sobte comença a baixar la feina?

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

Entendre la crisi (1)

1
Publicat el 8 de gener de 2014
Com creen diners els bancs?.

D’entrada del no res, només amb operacions comptables. Anem a veure-ho:

En el balanç d’una empresa podem distingir l’Actiu del Passiu. En el Passiu hi ha els recursos monetaris que hem invertit en l’empresa, en l’Actiu hi ha allò en què hem invertit aquests recursos. En el Passiu hi trobem recursos no exigibles o Capital i recursos exigibles (que els haurem de tornar). En l’Actiu hi trobem Immobilitzat (edificis), Realitzable (mercaderies i clients) i Disponible (diner).

Suposem la concessió d’una hipoteca de 200.000€ per part d’un banc.

Assentaments:

Realitzable (clients deutors) a Exigible

200.000€

Concessió del crèdit o hipoteca.

Exigible a Disponible

200.000€

Disposició de la hipoteca per part del client, compra de l’immoble

Disponible a Exigible

200.000€

Ingrés per part del venedor de la venda de l’immoble

Sigui per un sistema de balanç entre bancs o directament per ingrés en el mateix banc per part del venedor, les entrades i sortides s’equilibren i el banc ha creat 200.000€ que ha invertit en clients. Aquí el banc més gran es menja el petit perquè si el balanç entre ells li és favorable (té més clients) li arriba diner creat per altres entitats bancàries, i aquestes el perden.

Exigible a Disponible

200.000€

Disposició per part del venedor

Disponible a Realitzable

400.000€

Pagaments terminis hipoteca. Principal més interessos

No només la disposició del venedor pot ser compensada pels pagaments de la hipoteca, sinó que, com en la primera operació, les compres del venedor a un tercer poden ser també ingressos a la entitat bancària i compensar el possible declatge temporal o fins i tot compensar aquesta disposició del venedor.

Com veieu tot és qüestió d’equilibris comptables. No cal que el banc tingui els diners, de fet no té els diners. Al final hi ha uns beneficis de 200.000€ (import dels interessos) sense que el banc hagués de disposar de diner en metàl·lic, ni donar-ne.

De fet qui fa real aquest diner creat pel banc és el treball de l’hipotecat amb el pagament dels terminis, mentre aquest tingui feina o bé el puguin desnonar amb els preus dels habitatges pujant, al banc li interessa donar quantes més hipoteques millor, sense límits per les pròpies reserves de capital, sinó només pels equilibris comptables, que li seran tant més favorables com més clients tingui.

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

La ciència econòmica que necessitem.

1
Publicat el 4 de gener de 2014
K. Marx suggereix als científics una mirada filosòfica sobre l’economia a partir de la qual es puguin construir hipòtesis científiques rigoroses i valuoses.

Deixeu-me citar Alfred North Whitehead (Ramsgate, Kent, Anglaterra, 15 de febrer de 1861 – Cambridge, Massachusetts, Estats Units, 30 de desembre de 1947) que va ser un matemàtic i filòsof anglès. El seu treball més conegut, del qual és coautor amb Bertrand Russell, és Principia Mathematica. I la seva frase més coneguda, fent referència a Plató: Tota la Filosofia occidental són notes a peu de pàgina dels llibres de Plató.

I això potser per dues raons: que Plató és el primer a encetar en profunditat la major part dels problemes filosòfics, i segona raó, que moltes de les crítiques a Plató es troben ja a Plató mateix o, millor dit, les trobem posades en algun personatge dels seus diàlegs.

Hi ha però una excepció, hi ha un problema filosòfic que no apareix a Plató, ni a la filosofia clàssica, és l’anàlisi de la mercaderia, del valor d’ús i del valor de canvi, del diner, de la plusvàlua  i del capital. L’excepció és, doncs, Karl Marx. La filosofia de Karl Marx no es pot dir que siguin notes a peu de pàgina dels llibres de Plató perquè enceta una reflexió que en profunditat no es troba en cap pensador anterior.

Certament Aristòtil ja fa la distinció entre economia i crematística. L’economia tracta de l’adquisició dels béns necessaris per a la vida i útils per a la casa i l’estat. La crematística gira entorn del diner i com augmentar-ne la possessió. Però no va gaire més enllà.

Fixeu-vos que parlo de Marx com a filòsof, no com a economista. Què fa la filosofia?.

Acceptarem que la investigació científica comença per les hipòtesis i que les lleis científiques no es poden extreure inductivament de la observació, que no és possible observar res de profit sense hipòtesis prèvies. El text potser més cèlebre que ho explica és aquest de Bertrand Russell:

«La història del gall d’indi inductivista

En el primer matí a la granja avícola, aquest gall d’indi va descobrir que l’hora del seu menjar era les 9 del matí. Tot i això, com que era un bon inductivista, no va treure conclusions precipitades. Va esperar fins que va haver recollit una gran quantitat d’observacions del fet que menjava a les nou del matí i va fer aquestes observacions en una gran quantitat de circumstàncies: en dimecres i dijous, en dies freds i calorosos, en dies plujosos i solejats. Finalment, la seva consciència inductivista se sentí satisfeta i va fer una inferència inductiva per concloure: “Sempre menjo a les 9 del matí”. Però s’errà. La conclusió que havia extret per via inductiva resultà ser indubtablement errònia, ja que el dia 24 de desembre (vigília de Nadal) a les nou del matí aparegué el pagès que, en comptes de donar-li menjar, va tallar-li el coll. »

I d’on venen les hipòtesis?. Com arriben els científics a les seves hipòtesis?. Aquí la filosofia hi juga un paper, no en el sentit de proposar-nos hipòtesis científiques, sinó en el sentit d’indicar-nos cap a on hem de mirar per obtenir les hipòtesis.

Exemple. La reflexió filosòfica sobre els components de la matèria havia ja suggerit l’atomisme a l’antiguitat, a Demòcrit i a Epicur, però fins al segle XIX aquesta mirada no es pot concretar en hipòtesis científiques. El platonisme es troba darrera el sorgiment de la revolució científica al Renaixement. Ho vèiem també de Descartes en un anterior post: Llibertat.

Marx suggereix als científics una mirada filosòfica sobre l’economia a partir de la qual es puguin construir hipòtesis científiques rigoroses i valuoses. Resulta clar que la majoria d’economistes no han acceptat la mirada de Marx, potser per això es troben en el fracàs i descrèdit actual.

Cal recuperar i desenvolupar la mirada filosòfica de Marx sobre l’economia per poder construir les hipòtesis econòmiques que avui necessitem.

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

Una mala notícia econòmica

0
Publicat el 3 de gener de 2014
Baixen les visites als museus, pugen les vendes de cotxes.

Per què l’augment de la venda de cotxes és una mala notícia econòmica?.

Perquè el model de mobilitat basat en el cotxe privat és insostenible. Tant per la salut, com per l’eficiència, com per les butxaques dels ciutadans.

Per la salut ho veiem en els alts índexs de contaminació de l’àrea metropolitana de Barcelona, que no es podrà solucionar sense restringir dràsticament l’ús del cotxe privat (la indústria ha fet ja notables i reeixits esforços). Ho veiem també en els costos en accidents de trànsit que comporta el model.

Per l’eficiència perquè no és possible físicament, no hi prou espai geogràfic per absorbir l’ingent flux de vehicles privats en les hores clau, i les pèrdues de temps per retencions resulten inevitables.

Pels recursos consumits. Estem ja en una època d’escassedat de recursos en relació a la creixent població del planeta. El model malbarata l’espai i resulta en un esquarterament del territori i en unes ciutats impedides en les seves possibilitats. Malbarata també l’energia tant per la quantitat consumida com pel tipus de recurs consumit, un petroli que ja ha superat el seu pic i entrarà en increments de preu imprevisibles.

Recursos materials escassos que, per altra banda, haurien de tenir absoluta prioritat per invertir en la reconversió energètica cap a les energies renovables. La societat futura necessitarà maximitzar la producció sostenible d’energia.

Per què la baixada de visites als museus és una mala notícia econòmica?

Perquè va en contra de l’economia possible. El sistema capitalista millora constantment la seva base tecnològica, és a dir, produeix més amb menys gent. En aquests moments, per exemple, els USA ja han assolit els nivells de producció d’abans de la crisi, però amb 6 milions de treballadors menys. Allibera constantment persones de l’agricultura i la indústria, fa falta menys gent per produir més. Això hi ha qui ho veu com que la feina serà un bé inevitablement escàs. No té perquè ser així, si amb el creixement personal, si sortint de la caverna, comencem a desitjar més béns culturals i acceptem una disminució en el consum de béns materials, es pot crear mercat i llocs de treball en expansió. Les empreses de demà s’assemblaran més a “1714, El Preu de la Llibertat” que a la SEAT.

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

Llibertat

0
Publicat el 2 de gener de 2014
Descartes o per què el pensament occidental no pot trobar cap línia de solució a l’equació socràtica de «saber=virtut=felicitat»?

Plató i en general la filosofia clàssica maldava per trobar una solució a l’equació socràtica i avançava línies de solució. La filosofia occidental no troba cap línia de solució i demostra una incomprensió profunda cap al classicisme.

Descartes es pot considerar el pare de la filosofia moderna i en ell trobem ja aquesta situació:

Menyspreu cap a la filosofia clàssica:

«comparava els escrits dels antics pagans, que tractaven dels costums, amb uns palaus molt superbs i magnífics, però que estaven construïts sobre la sorra i sobre el fang. Aixequen molt enlaire les virtuts, i les fan semblar preferibles a totes les coses que hi ha en el món; però no ensenyen prou a conèixer-les, i sovint allò a què donen un nom tan bell no és altra cosa que insensibilitat, orgull, desesperació o parricidi.» Descartes. Discours, I, 1

A Plató no hi ha jo, Descartes afirma el jo com a substància:

«Què sóc, llavors? Una cosa que pensa. I què és una cosa que pensa? És una cosa que dubta, que entén, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que imagina també, i que sent. Sens dubte no és poc, si tot això pertany a la meva naturalesa. I per què no hauria de pertànyer-li? Potser no sóc jo el mateix que dubta gairebé de tot, que entén, tanmateix, certes coses, que afirma que són només aquestes les veritables, que nega totes les altres, que en vol conèixer d’altres, que no vol ser enganyat, que imagina moltes coses -fins i tot contra la seva voluntat- i que en sent també moltes altres, per mitjà dels òrgans del seu cos?» Meditacions metafísiques, II

A Descartes el que pertany pròpiament al jo són només l’enteniment o «facultat de jutjar i distingir la veritat de la falsedat, que és pròpiament el que anomenem enteniment o raó, és naturalment igual en tots els homes» i la voluntat que «consisteix només que, en afirmar o negar, i en pretendre o evitar les coses que l’enteniment ens proposa, obrem de manera no constreta per cap força exterior»

Tota la resta prové del cos, particularment les passions (els sentiments i els desitjos). Les passions a Descartes no són ànima com a Plató, no són racionals, són mecànics, pura química diríem avui, vénen de fora de l’ànima. Per tant no hi ha cap diàleg amb ells, el jo simplement els ha de dominar, com també hem dominar la Natura reduïda a un determinisme mecànic.

«que en lloc d’aquesta filosofia especulativa que s’ensenya a les escoles, se’n pot trobar una altra de pràctica, per la qual, coneixent la força i les accions del foc, de l’aigua, de l’aire, dels astres, dels cels, i de tots els altres cossos que ens envolten, tant precisament com coneixem els diversos oficis dels nostres artesans, els podríem utilitzar de la mateixa manera per a tots els usos en els quals són apropiats, i així fer-nos com amos i posseïdors de la naturalesa.».Discurs, VI, §2

«ART. 148. Que l’exercici de la virtut és un remei suprem contra les passions.
Ara bé, atès que aquestes emocions interiors ens afecten de més a prop i tenen, per tant, molt més poder sobre nosaltres que les passions amb què concorren, i de les quals difereixen; és cert que, amb la condició que la nostra ànima tingui sempre amb què acontentar-se en el seu interior, tots els trastorns que vénen de fora seu no tenen cap poder per perjudicar-la; sinó que més aviat serveixen per augmentar la seva alegria, en el fet que, veient que no pot ser ultratjada per ells, això li fa conèixer la seva perfecció. I per tal que la nostra ànima tingui així de què sentir-se contenta, no necessita sinó seguir exactament la virtut. Ja que qualsevol que ha viscut de tal manera que la seva consciència no li pot retreure que mai no hagi deixat de fer totes les coses que ha jutjat que eren les millors (que és el que anomeno aquí seguir la virtut), en rep una satisfacció que és tan poderosa per fer-lo feliç, que els més violents esforços de les passions no tenen mai prou poder per enterbolir la tranquil·litat de la seva ànima. ».
Tractat de les passions, II, §148

Així no és possible construir una societat ecològicament sostenible ni trobar cap solució a l’equació socràtica, on a Plató es basa en una harmonia entre sentiment, desig i raó (tots ells ànimes o dotats de raó) que anomena justícia. Així no és possible la llibertat interior per construir-se un mateix i sortir de la caverna, i sense individus lliures no hi ha societat lliure.

Avui vivim la crisi final d’aquest pensament occidental, però no tenim encara un pensament alternatiu. Potser el classicisme podria ajudar-nos a trobar-lo.

Publicat dins de Ètica | Deixa un comentari

Per què l’espanyolisme posa i posarà tant l’accent en les fronteres?.

0
L’argumentació que ara pot fer efecte és la de la pèrdua de drets individuals.

En un institut de secundària un pare va a queixar-se al professor-tutor del seu fill perquè aquest ha tingut un conflicte amb un company d’origen marroquí. En el transcurs de la discussió, el senyor amb un to agressiu matisa la seva queixa amb la següent expressió: “estos moros nos quitan el trabajo y encima tenemos que aguantar que hijos, que no tienen educación, molesten a los nuestros. Yo soy enyesador, de los que hay pocos, y ahora me he quedado sin trabajo porque esos moros, que no saben del oficio, trabajan por una miseria y sin contrato.”

En una classe de 4t d’ESO, un alumne es dirigeix espontàniament als companys que té al voltant i els explica què comportarà, segons ell, la independència de Catalunya. Comença per dir que aquells que estan a favor diuen moltes mentides, perquè s’inventen la història i el que passarà seran coses com aquesta:”ahora si mi abuelo, que vive en Andalucia se pone muy enfermo, o se muere, mi padre puede coger el coche y marcharse corriendo, en cambio si dan la independència, como habrán fronteras, no podrá”.

Ens semblin bé o malament, totes les actituds tenen el seu raonament darrera. L’actitud racista del primer exemple, no li semblarà racista al protagonista, sinó simplement basada en fets objectius i comprovables. Combatre aquesta actitud exigirà discutir els seus arguments, fer-li veure que efectivament té tot al dret a tenir feina, però que erra el tret de qui són els culpables del fet que ell no tingui feina.

Perquè l’espanyolisme posa i posarà tant l’accent en les fronteres?.

Desmuntada la fal·làcia de la fi del món, de la por pels efectes econòmicament catastròfics de la independència de Catalunya, l’argumentació que ara pot fer efecte és la de la pèrdua individual de drets, provocada, entre altres coses, per la dificultat de relació amb familiars i amics que quedaran a l’altra banda de la «frontera», quan a més ells, en tant que treballadors immigrants que se senten espanyols, han contribuït tant com el que més, amb el seu treball, a la riquesa de Catalunya. Combatre aquesta actitud exigirà discutir els seus arguments d’una manera comprensible i convincent.

Mentre ens governin idiotes, no ens en sortirem.

2
Avui, a Europa, l’enemic principal a batre no són els milionaris.

El Consell Constitucional francès ha autoritzat l’aplicació d’un impost del 75% a les empreses que paguin salaris de més d’un milió d’euros l’any.

Aquesta mesura pot servir per donar feina a més gent o no, depèn de l’us que es faci d’aquests drets sobre els productes del treball (diners). Abans es gestionaven des de mans privades ara des de mans de l’estat, enlloc està escrit que una gestió hagi de ser més bona que l’altra. Si els gestors privats pensaven portar els diners a algun paradís fiscal o simplement jugar a borsa comprant i venent accions, en unes operacions incomprensiblement excloses de pagar IVA com qualsevol altra transacció, i l’estat utilitza els diners per ajudes socials que comportaran més consum i, per tant, més producció, aleshores aquestes mesures són adequades; però podríem pensar també un escenari contrari.

Diria que mesures d’aquest tipus no deriven fonamentalment de la racionalitat econòmica, sinó del sentiment d’indignació davant la injustícia; però ja hem vist, seguint Plató, que el sentiment no ha de regir l’ànima humana, sinó que ha de recolzar la raó, proporcionar el coratge necessari per fer front racionalment a les pors i els perills.

L’enemic principal a batre avui no són els milionaris, sinó els idiotes, especialment els idiotes amb poder que, per desgràcia són els que tenen avui el poder per marcar el nostre futur avui a Europa i a Espanya. La majoria dels economistes que sí van encertar el pronòstic de la crisi que s’acostava afirmen, contra els economistes que van fallar en les seves prediccions i que avui ens imposen les polítiques d’austeritat, que Europa amb les polítiques d’austeritat es dirigeix, sense presa, però sense pausa, a un desastre econòmic de dimensions planetàries. L’enemic principal a batre són aquests dirigents idiotes i les seves polítiques d’austeritat, i en aquesta lluita podem tenir com aliats a qualsevol persona que sigui racional, sigui rica o pobre. Perquè les polítiques d’austeritat porten Europa, tota Europa, al desastre. El nostre enemic són les polítiques d’austeritat i la seva irracionalitat i la nostra principal arma és portar el debat a la racionalitat.

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

El gran engany: d’on treure els diners? (2)

0
En una anterior entrada, El gran engany: d’on treure els diners?, dèiem que l’afirmació: “no hi ha diners, no es pot crear ocupació des de La Generalitat” amagava dues fal·làcies, una de composició que ja vam analitzar i l’altre de de petició de principi (també podríem interpretar-ho com equívoc). Anem, doncs, ara per la fal·làcia de petició de principi

Primer un exemple recent d’aquesta fal·làcia:

‘Per a quines coses importants serveix el català?. Em van dir si diria el mateix del portuguès, del danès, del suec, és a dir, llengües que parla molt poca gent. I vaig dir que no, perquè no és el mateix el portuguès a Portugal que l’espanyol i el català a Catalunya, que és un territori amb dues llengües cooficials. I una tens el deure de saber-la i de l’altra no el tens’. exministra María Antonia Trujillo

S’adjudica la definició de «servir per a coses importants» com a igual a ser una llengua que sigui obligatòria en un Estat, i afirma, sense dir-ho ni demostrar-ho, que una llengua és important només si és obligatòria en un Estat , fixeu-vos que ha de dir, a més, «només si» perquè si solament digués «si» cometria també una fal·làcia de negació de l’antecedent. Només, aleshores pot deduir per modus tollens que com que el català no és obligatori enlloc, el català no serveix per a res important (equívoc). És una aparent deducció, en realitat el que vol afirmar sense proves és la conclusió, i per dissimular-ho busca unes premisses, també sense demostrar, que li permetin arribar a la conclusió que volia (amb canvi de significat del mot «important») .

Anem a algunes consideracions: està clar que, avui dia a Catalunya, si hi ha aliments disponibles i hi ha mal nutrició infantil, el problema és com fer arribar els aliments als nens, no que la mal nutrició sigui inevitable. Però puc fer una petició de principi: els aliment només es poden fer arribar als nens a traves de mecanismes de mercat “lliure” (només si tenen euros). Ara bé, com que les seves famílies no tenen euros, conclusió, no hi ha aliments per a ells i la mal nutrició és un mal reconegut però inevitable.

Ara al nostre cas: tenim un exercit de 800.000 persones, moltes d’elles joves, disposades a treballar, tenim empreses amb capacitat productiva infrautilitzada, hi ha necessitats a cobrir. El problema és com posar a produir aquestes persones per obtenir els béns que satisfan aquestes necessitats, no que no es puguin produir físicament aquests béns. Però puc fer una petició de principi: Només puc posar a treballar aquestes persones a través de mecanismes de mercat “lliure” (només si hi ha uns diners del tipus euro en mans privades que esdevenen capital productiu), com que els euros que hi ha en mans privades no esdevenen capital productiu, no hi ha treball per a aquestes persones i no es “poden” produir els béns que necessitem i que podem físicament produir. Aquest aparent raonament, en realitat una afirmació sense proves, només es manté si neguem (petició de principi) la possibilitat i capacitat d’una intervenció col·lectiva i conscient, sigui directa o sigui indirecta via instruments de mercat (en el nostre anàlisi, creant diner), per posar persones i eines juntes a treballar; per exemple via ECO’s com explicàvem en l’anterior entrada: El gran engany: d’on treure els diners?. Negada aquesta possibilitat, només aleshores, és cert que actualment l’atur és un mal reconegut, però inevitable.

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

Amb homes de la caverna el procés cap a la independència fracassarà.

0
Una interpretació personal del mite de la caverna de Plató. Identifiquem la caverna amb el jo individual, i aleshores la seva proposta és de sortir d’aquest jo.

La caverna que ens embolcalla és el jo, però nosaltres no som el jo, cadascú de nosaltres som el conjunt dels empresonats, no som una cosa, un jo, sinó una relació, som els empresonats pel jo de la caverna.

Els empresonats són els nostres desitjos, els nostres sentiments, els nostres raonaments. I nosaltres som el resultat de la relació, guerra o convivència, pactes entre aquest elements, no hi ha jo.

La caverna és la visió de la realitat interna i externa que ens han, i ens hem, construït des del naixement. Aquest jo no és del tot fals, es troba entre la falsedat i la veritat, no és la realitat mateixa, és una ombra de la realitat, però finalment és alguna cosa, una ombra. És opinió, però no saber.

Determinar la relació entre aquestes ombres i la realitat mateixa és una tasca fonamental, i difícil, per poder canviar les coses, per poder sortir de la caverna. Caldrà explicar des de la realitat de les ombres cap a la realitat de les coses, ascendir des de les ombres a la llum del sol, ascendir des de l’opinió al saber.

Aquest jo d’ombres està construït sobre la base de confondre les paraules amb les coses, de fer mals raonaments, d’abraçar veritats absolutes que en realitat són simples suposicions, d’acontentar-se amb teories que com xarxes estripades no recullen res quan les llancem al mar de la realitat. Aquest jo és també el resultat d’una lluita sagnant entre desig, sentiment i raó que aquesta, la raó, no ha sabut conduir adequadament.

Com sortir del jo, de la caverna, com aconseguir la llibertat interior?

No pas amb el sentiment i el desig, sinó amb la raó. La raó és l’única capaç, tota sola, de sortir de la caverna a la llum del sol, només el saber pot iniciar el camí de sortida de la caverna; però un cop assolida la consciència de la ignorància, de les ombres, i assolida alguna veritat, l’empresonat-raó ha de tornar amb els seus companys, els desitjos i els sentiments, i trobar la manera de convèncer-los i guiar-los fora de la caverna, tasca realment molt complicada i difícil.

No oblidem que una raó famolenca i raquítica, tal com era abans de sortir a la llum, no pot res a la caverna. Cal que la raó s’alimenti apropiadament, i l’aliment de la raó són les veritats, i en última instància l’univers mateix (imatge del bé) del qual som simple pols d’estrelles.

Empresonats dins la caverna (també mental de la Catalunya dependent) estem indefensos i incapaços de afrontar la realitat: res no resulta possible, sinó la resignació i la lenta destrucció de totes les esperances.

Bon Nadal

Salut

El mite de la caverna de Plató.

4
Un mite intenta superar algunes limitacions del llenguatge, i per això Plató utilitza el mite, però, per contra, ha de renunciar a una significació precisa, i agafa la seva significació plena en el lector i diversament segons les vivències de cada lector. Per tant, no em diu el mateix a mi que a l’altre.

Per posar un exemple: podem explicar el conte de “la caputxeta vermella” a un infant, acceptant el què diu Bruno Bettelheim, que el conte parla dels problemes de l’inici de la pubertat. Si féssim una conferència teòrica a un infant sobre aquests problemes, aquest no entendria res, en canvi a través del conte es podrà establir una comunicació i una comprensió, que esdevindrà diversa segons el receptor, ja que tindrà a veure amb les vivències i expectatives de l’infant receptor, que són úniques. Contes i mites, crec, comparteixen aquesta situació.

Dit d’una manera una mica més tècnica (que no compartirien els empiristes), en tot concepte podem distingir la referència, l’extensió i la intensió. Si agafem el concepte de “fantasma”, entendrem per referència el constructe mental (la cosa construïda per la ment), el fantasma mental; entendrem per intensió les propietats del fantasma mental; entendrem per extensió els fantasmes fora de la ment. El concepte fantasma té referència, té una intensió difícil d’expressar, i no té extensió (no hi ha fantasmes). Quan jo vull arribar al referent dins la ment, sense passar per la intensió, puc recórrer al mite o al conte.

– Què em diu a mi el mite de la caverna de Plató?

Us ho diré amb una analogia.

– Què diríeu? , – Què pensaríeu d’algú que us digués coses com ara les següents?:

El cotxe privat s’ha de prohibir dins de les ciutats. Les autopistes, gran error de planificació, cal substituir-les per vies de tren i l’espai que sobra aprofitar-lo per posar plaques solars i molins en els trams de vent. A la ciutat cal donar prioritat absoluta a la bicicleta, sobre vianants, cotxes, busos i taxis. Cal construir a Barcelona una gran zona de vianants amb carril bici que abraci Plaça Francesc Macià, tota la Diagonal fins el Passeig de Gràcia i continuar per les Rambles fins al Mar.

Cal un pla per a la total reconversió a les energies renovables i la prohibició de les energies brutes responsables del canvi climàtic en un període de 20 anys.

L’eina bàsica de la democràcia són les votacions per referèndums de totes les qüestions que un nombre raonable de ciutadans ho demani i l’elecció a l’atzar dels càrrecs públics, no renovables, que han de portar a terme les decisions ciutadanes.

Sense democràcia econòmica, la humanitat es dirigeix cap a una dictadura mundial.

-S’ha tornat boig!, – No hi toca!.

És la resposta dels empresonats que Plató preveu cap a tot aquell que és capaç de sortir de la caverna.

El mite de Plató continua:

«I si hagués de tornar a discernir aquelles ombres i a discutir amb aquells encadenats de per vida, quan encara tingués els ulls ofuscats i no pogués fixar la mirada, per a la qual cosa necessitaria un cert temps, no faria riure i es diria d’ell que ara torna amb els ulls malalts per haver pujat a dalt, i que no s’ho val ni tan sols provar de pujar-hi? I que aquell que provés de deslligar-los i de portar-los amunt, si poguessin enxampar-lo amb les mans i matar-lo, el matarien?» La República. Llibre VII, 515e

Ara la fallida de l’oligopoli elèctric. Conspiració i rescat.

0
Eliminada la competència de les renovables, controlat el mercat, comprat el poder polític, ara poden passar a l’increment de tarifes, al rescat de les elèctriques, resultat dels seus errors i la seva cobdícia (el benefici immediat).

Volia parlar del tema dels diners, però ho deixaré per demà avui toca elèctriques.

El preu de les energies netes, que no comporten costos socials, ha tingut unes baixades espectaculars aquests últims anys. Avui, pràcticament, per un consumidor normal, tu o jo, el preu d’1 watt en plaques solars es troba a 1€, de manera que amb una despesa d’uns 4.000€ en plaques més la instal·lació tens energia gratuïta per vida. Feu números i veureu que, si tens sol, no posar plaques solars és voler regalar diners a les elèctriques. L’autoproducció (individual, empresarial, municipal, comarcal) podia fer arribar a perdre a les elèctriques al voltant del 15% del mercat en poc temps. A més l’energia eòlica en llocs de vent, resulta encara més barata, de manera que l’expansió d’aquesta font d’energia fa que totes les grans inversions que han fet les elèctriques en nuclears, gas i petroli, a preus creixents, resultin impossibles d’amortitzar. Els directius de les elèctriques es van equivocar i els “utòpics” ecologistes tenien raó. Les elèctriques estan en fallida. Han invertit per produir 100 a uns costos creixents, sobretot el gas, i s’està consumint per 40.

Les elèctriques s’han mobilitzat (us sona això de ex-càrrecs polítics amb sous de milers d’euros per “assessorar” les elèctriques) a fi que el poder polític dicti unes lleis per evitar la fallida i rescatar el sector (i amagar-ho), tal com ha passat amb la banca.

Primer eliminar la competència de les renovables, i una vegada aconseguit, després passar el rescat al consumidor a través d’increments del rebut de la llum.

Com eliminar la competència de les renovables?. El punt dèbil de les renovables és l’emmagatzematge de l’energia, per això tot el sector estava esperant una llei de “balanç net” que permetés fer servir la xarxa com a dipòsit d’energia, abocant-hi energia en el moment que en produïm més de la que necessitem i agafant-la quan en produïm menys, i pagant només la diferència. Lleis així ja funcionen a gran part dels països de la UE. Finalment ha sortit la llei, però, amb l’objectiu d’aconseguir allò que físicament no és possible: castigar i penalitzar amb impostos l’autoproducció fins a fer no competitiva la producció d’energia neta i amenaçar amb multes de mils d’euros els que s’atreveixin a produir la seva pròpia energia i es neguin a sotmetre’s a aquesta llei injusta.

Eliminada la competència de les renovables, controlat el mercat, comprat el poder polític, ara poden passar a l’increment de tarifes, al rescat de les elèctriques, resultat dels seus errors i la seva cobdícia (el benefici immediat).

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

El gran engany: d’on treure els diners?

0
L’afirmació que la Generalitat no té diners (també seria aplicable a l’Estat espanyol), que només és possible l’equilibri pressupostari via acceptar el poder dels qui tenen un determinat diner és basa en dues fal·làcies: una de composició, l’altra de petició de principi.

Aquestes fal·làcies han funcionat tan bé que han aconseguit col·lapsar la nostra ment i segrestar del debat el problema: ni es discuteix la premissa principal (no hi ha diners!), no entra en el debat.

Primera fal·làcia: fal·làcia de composició. Allò que es cert de cada individu, de cada família, de cada empresa, ha de ser cert de l’Estat, de la Generalitat. Exemple: “cada peça del cotxe pesa molt poc, per tant, el cotxe pesa molt poc”, “cada individu és incapaç d’aixecar un pes de 3.000 quilos, per tant, tots plegats som incapaços d’aixecar 3.000 quilos”. Ara la fal·làcia: “cada individu ha de portar un equilibri entre ingressos i despeses, no pot crear diner; per tant la Generalitat ha de tenir un equilibri entre ingressos i despeses i no pot crear diner”.

Aquestes fal·làcies obliden que el tot pot tenir unes propietats molt diferents de les parts, com un vaixell està fet de peces que no suren, i que el que cal estudiar és les propietats del tot, del vaixell, de l’avió. La Generalitat té unes propietats molt diferents dels individus, és una eina social (un avió) que hem construït i que li podem donar unes capacitats que no pot tenir un individu. Per exemple, hem decidit concedir el monopoli de la força a la Generalitat (Mossos). Per tant, hem de discutir les propietats que té i que volem aconseguir que tingui La Generalitat. Volem que la Generalitat crei diner?, quin equilibri entre ingressos i despeses volem que tingui la Generalitat? Quins poders té la Generalitat que no té l’individu? Pot volar (si fos un avió)?.

D’entrada, la banca privada crea i ha estat creant diner, i en grans quantitats, tots aquests anys. Pot la Generalitat també crear diner?. La resposta és sí.

Deixeu-me a tall d’exemple explicar un procediment. Tal com ja heu vist en anteriors articles aquest exemple està inspirat en la República de Weimar (Diners per finançar les politiques d’ocupació.). La Generalitat podria crear una empresa, diem-ne Empresa per a la creació d’ocupació (ECO) que concedís contractes de feina i emetés pagarés (ECO’s), diem-ne convertibles en euros sota determinades condicions, on en el plec de condicions d’adjudicació de contractes a les empreses privades per part de l’empresa de la Generalitat figurés que aquestes han d’acceptar un percentatge del pagament (30%?) en ECO’s. En els bancs hi poden haver comptes en ECO’s i, ara ve la clau, les obligacions monetàries de qualsevol ciutadà o empresa cap a l’Administració pública catalana s’accepta que es paguin en ECO’s.

No us convenç la proposta?. Discutim-ne d’altres. La fal·làcia consisteix en segrestar la discussió sobre la base de la falsedat que la Generalitat és com un individu, que l’avió no vola perquè l’alumini no vola.

L’altra fal·làcia implicada, la de petició de principi, la presentarem demà.

Salut.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Plató era políticament de dretes.

3
És a dir, era pessimista cap a l’ésser humà però no renunciava al bé.

Feia la hipòtesi que els éssers humans majoritàriament eren incapaços d’abraçar el bé, i calia, per tant, una organització social que reconduís els individus cap al bé. Plató intenta dissenyar detalladament aquesta organització social en el seu llibre “La república”. La seva solució no es basa en mecanismes de mercat, sinó en mecanismes d’educació.

“«Mira, després d’això» -vaig dir-li- «compara la nostra naturalesa, pel que fa a l’educació o a la manca d’ella, amb el cas següent. Contempla uns homes en un habitacle sota terra, com en una caverna, que té un accés obert a contrallum al llarg de tota la cova. I al seu dedins aquells homes hi viuen, des d’infants, encadenats de cames i de braços, de manera que romanen en el mateix lloc i només veuen el que tenen davant, perquè la cadena no els permet de girar el cap. Tanmateix tenen la llum d’un foc que crema darrere d’ells, a certa distància i des de dalt. Entre el foc i els empresonats s’enfila un camí, i paral·lel a ell, imagina-t’hi una bastida arran d’una paret com els abrandats que els prestidigitadors posen davant del públic quan exhibeixen els seus jocs de mans.»
«Tot m’ho imagino així» -va dir.
«Doncs ara afigura’t uns homes que per darrere la paret porten atuells de tota mena, i que depassen el mur, i imatges i representacions d’animals, unes de ferro i altres de fusta, i tota llei d’objectes: com és natural, dels qui porten tot això, uns callaran i uns altres aniran parlant.»
«Esmentes una imatge ben estranya» -va dir- «i uns empresonats no gens corrents.»
«Si són com nosaltres!» -jo vaig fer-li-. «Perquè, primer de tot, creus que, de si mateixos i d’ells entre ells aquests homes han vist mai res que no siguin les ombres que el foc projecta a la paret de la cova que ells tenen al davant?»
«Com haurien vist res més, forçats com estan a tenir el cap immòbil de per vida?»
«I què dels objectes transportats? No hi hauran vist el mateix?»
«Sí. Què si no?»
«Doncs si tinguessin la capacitat de dialogar entre ells no penses que es creurien referir-se als objectes reals en si mateixos quan anomenen les ombres que veuen?»
«Indubtablement.»
«I què, si la presó tingués un ressò que vingués de dalt, et creus que si algú dels qui passen parlava, ells no es pensarien que el qui parla és l’ombra que els passa pel davant?»
«Sí, s’ho pensarien, per Zeus!» -va dir.
«Vet aquí, doncs» -vaig fer jo- «que uns homes així es creurien que la veritat no és altra cosa que les ombres d’aquelles obres l’artifici.»
«No se’n pot dubtar gens» -va dir.
«Considerà, en conseqüència-vaig proposar-li-, «que els guareixen de la seva demència i que me’ls deslliguen de les cadenes. Si aquestes coses passaven naturalment, tal com poden ser, sempre que un fos deslligat i de cop i volta me’l fessin redreçar i girar-se d’esquena, i caminar, i mirar la llum, quan fes tot això; es trobaria malament, els ulls li farien pampallugues i no podria contemplar les coses de les quals abans veia les ombres… Què et creus que diria quan algú li expliqués que fins aleshores havia mirat coses inexistents, però que ara veia quelcom més proper al ser, i que hi veia més correctament perquè s’havia girat cap a ell, principalment si li anava mostrant el que passava i el forcés fent-li preguntes a respondre què és? No veus que ell es trobaria en destret i que es pensaria que el que veia abans és més veritable que el que li ensenyen ara?»
«Sí, i molt» -va dir.” Plató. La República. Llibre VII, 514a

Sentia una profunda desconfiança cap a la democràcia com a incapaç d’aconseguir la justícia social i de portar els individus cap al bé.

“Fixa’t també, va dir, en l’esperit indulgent de la democràcia, i el ‘no us preocupeu’ per l’esforç, i la indiferència que mostra per tots els bons principis que solemnement establíem en la fundació de la ciutat –com quan dèiem que, excepte en el cas d’algunes natures rarament ben dotades, mai no hi haurà un home bo que no hagi estat des de la seva infantesa habituat a moure’s enmig de coses belles i a fer-ne objecte d’alegria i d’estudi — de quina manera tant gran la democràcia trepitja totes aquestes bones nocions nostres sota els seus peus, mai no dedicant un sol pensament a les activitats que creen un estadista, i promovent als honors a qualsevol que afirmi ser l’amic del poble.
Sí, és d’un esperit poc noble.
Aquestes i altres característiques similars són pròpies de la democràcia, que és una forma encantadora de govern, plena de varietat i desordre, i repartint una mena d’igualtat tant als iguals com als desiguals.” República. 558B

Desconfiança que, tot sigui dit, també trobem a Mill.

“Avui dia, veiem els individus perduts entre la multitud. En política, és gairebé un lloc comú dir que és l’opinió qui, avui, dirigeix el món. L’únic poder digne d’aquest nom és el de les masses i el dels governs en tant que es fan els òrgans de les tendències i dels instints de les masses. I això val tant per a les relacions morals i socials de la vida privada com per els assumptes públics. Aquells les opinions dels quals passen per l’opinió pública difereixen segons els països: a Amèrica, és tota la població blanca; a Anglaterra, és principalment la classe mitjana. Però sempre formen una massa: una mediocritat col·lectiva. I, novetat més gran encara, la gent de la massa ja no pren les seves opinions dels dignataris de l’Església o de l’Estat, sinó d’alguns caps notoris i dels llibres. Les seves opinions resulten formades per homes molt semblants a ells que, per l’intermediari dels diaris, se’ls adrecen o parlen en el seu nom segons la inspiració del moment. No em queixo d’aquest estat de coses. No afirmo que res de millor sigui compatible per regla general amb la mediocritat actual de l’esperit humà. Però això no impedeix el govern de la mediocritat de ser un govern mediocre. Mai el govern d’una democràcia o d’una aristocràcia nombrosa no s’ha elevat, ni s’hauria pogut elevar, per sobre la mediocritat, ja sigui en els seus actes polítics o en les opinions, els talents o la mentalitat que produeix, si la multitud sobirana no s’hagués deixat guiar (com sempre ho ha fet en els seus millors moments) pels consells i la influència d’un home o d’una minoria més dotada i més instruïda.” J.S. Mill. On Liberty. C. III, §13

Ara bé, tot això no desqualifica la línia de solució de l’equació socràtica proposada per Plató. Dir que no tenia raó perquè era de dretes seria caure en les fal·làcies ad hominem (atacar la persona) i ad populum (adjudicar adjectius negatius al fet de ser de dretes). Dir que la solució de l’equació ha d’incorporar la condició que tothom la sàpiga resoldre és una fal·làcia de petició de principi sobre el concepte de solució; resulta clar que això no es demana de cap equació matemàtica.

Penso que la línia de solució proposada per Plató és troba en el centre del debat dels amants del saber (filosofia), i no del saber escolàstic sinó del compromès amb els problemes humans.