ambFilosofia

En Sant Agustí veiem que la fe és primer que el saber, cal creure per saber, “Si no creieu, no entendreu”, negar-se a creure indica que l’individu es troba en una situació de pecat i sense la gràcia divina. Sant Pau afirma que tots els homes necessiten la justícia de Déu, ja que la humanitat, tota, ha pecat. Tots els no creients estem sota condemnació. Els passos que han conduït a la caiguda són evidents: una vegada vam conèixer Déu (Rom 1:19-20), però en no adorar-lo i servir-lo, les nostres ments es van enfosquir (Rom 1:21-22). La ceguesa espiritual ens va conduir a la idolatria – v. 23, i la idolatria ens va portar a la corrupció moral.

Necessitem la justificació divina, però com ens indica sant Agustí, el dany del pecat original fa absolutament necessària la gràcia divina per poder fer el bé i viure d’acord amb els manaments. I un d’aquest manaments és la caritat (origen de la fraternitat), fins al punt que Agustí diu: “estima i fes el que vulguis”.

Per tant, la veritable fraternitat està reservada només als creients cristians.

Però la caritat cristiana no exigeix la eliminació de les injustícies. “El meu regne no és d’aquest món”. El cristianisme declara el mal, la injustícia, com impossible d’eliminar en aquest món, cal l’acceptació-resignació davant del mal com a inevitable. Ens hem de posar al costat dels que pateixen, patir amb ells, però no podem crear la bona societat. Així els no cristians no podem assolir aquesta fraternitat, ni la república es pot plantejar la real i efectiva consecució de la justícia.

En canvi, en la tradició de la filosofia clàssica, filla de la república democràtica, hi ha la profunda convicció que l’equació saber=virtut=felicitat té solució i ens porta a la bona societat; ens caldrà, en tot cas, un nou concepte de «fraternitat».