Dialogar
Dialogar és saber donar i prendre raons. És a dir, l’objectiu del diàleg és buscar conjuntament la fonamentació racional per rebutjar o acceptar una proposició.
I parlo de raons veritables, no de falses raons com l’opinió de la majoria o del més fort que no són criteris ni per la veritat, ni per la justícia.
El diàleg no comença posant línies vermelles, sinó precisament acceptant el dret de l’altre a prendre decisions unilaterals, no forçades, és a dir reconeixent l’altre com a ésser lliure i igual. Acceptant com a únic criteri la fonamentació racional.
Aleshores, dir que no tenim dret a l’autodeterminació perquè la Constitució no ho permet no és cap raó i només ens portaria a preguntar: i això és just?
Ens cal pensar un criteri de justícia. Un criteri per dir: això és just, allò és injust.
El feixisme posa com a criteri de justícia, la voluntat del més fort. És un despotisme.
Si la democràcia posés com a criteri de justícia només la voluntat de la majoria, seria un despotisme.
Kant ens diria que ens cal un criteri que pugui ser acceptat per qualsevol ésser humà en tant que som éssers racionals, lliures i iguals. I aquest criteri és el que ens ha de permetre jutjar si una acció és justa o injusta.
La independència o és unilateral o no és. Sobre tot si t’han dit que per part seva no hi haurà acord possible en aquest tema. Si us plau, deixem de fer el passarell i guanyem-nos els respecte de la comunitat internacional
Tots els humans tenim una pietat, una compassió, davant del dolor dels altres. Són doncs el coneixement del sofriment i el dolor, i l’instint social propi de la humanitat, els contenidors de la justícia. En aquest sentit no hi ha un criteri, perquè el coneixement és personal i social alhora, perquè les institucions socials són històriques i culturals. L’objectiu de Kant solament és possible en termes generals i bàsics i en un mon global, en una civilització universal que inclogui tots els diferents recorreguts històrics.
“La fraternitat” dels humans lliures i iguals, proposa transcendir la justícia entesa com a reparació, és un projecte per minimitzar el dolor, el domini i la prepotència. Em penso que fou Aristòtil qui ho enuncià en l’àmbit privat amb una doble afirmació que aproximadament diu així: “entre amics no es plantegen les qüestions en termes de justícia, i entre els justos és imprescindible l’amistat”.
La revolució democràtica, des del seu inici, es proposa doncs una altra cosa: una societat lliure de justos, d’iguals, on l’amistat i la fraternitat, el compartir les passions dels altres, són el capteniment general. Es proposa fonamentar el que és públic, en l’amistat aristotèlica de l’àmbit privat. La justícia és doncs un instrument que tractant a tots per igual hauria d’estar al servei de la “fraternitat” i de la “llibertat”, però que massa sovint s’ha de transformar en uns ritus formals d’aplicació de normes, amb més o menys garanties en l’ordre personal, perquè resulta socialment imprescindible punir els abusos: no sempre les relacions són amistoses, ni compassives, que són capteniments impossibles d’imposar.
La democràcia no és mai doncs la imposició de la voluntat de la majoria contra la llibertat de la minoria, a no ser que estiguem parlant de “democràcia orgànica” i les seves derivades borbòniques.
El constitucionalisme espanyol d’avui, no és amistós, tampoc és fraternal i abusa de la “igualtat” per imposar els criteris generals, que ells titulen “l’interés general”, resultat d’una història i d’unes relacions de poder pre-existents. El constitucionalisme espanyol ens diu: “sou lliures perquè podeu votar cada quatre anys, i us fem iguals perquè la majoria de les urnes ens permet aplicar polítiques uniformitzadores a tots i a tothom, sóm doncs justos i vosaltres que reclameu diferències sou injustos perquè el criteri de justícia és el de la igualtat.” La diferència entre les dretes i les esquerres constitucionals no és altra que la intensitat de la uniformització en el camp econòmic. Això és tot: el constitucionalisme espanyol és una democràcia tant imperfecte com orgullosa de les seves imperfeccions: des del Rei i les seves impunitats constitucionals, fins al costum dels funcionaris públics de cultivar la total abscència d’empatia a través del distanciament i la supèrbia, sense els quals pot ser la pietat seria insoportable.
Som éssers racionals però amb coneixements sempre limitats, lliures per actuar però amb les nostres històries personals que formen part d’uns diferents àmbits col·lectius, iguals per exigir el reconeixement dels altres però amb un conjunt d’habilitats i capacitats diferents, i amb una predisposició a la compassió que també és resultat tant de les nostres característiques personals com de la nostra trajectòria vital. És des d’aquesta realitat que és tant difícil transcendir des de l’ideal de justícia que té tota activitat poítica, a l’ideal de la fraternitat que és propi de la democràcia.