ambFilosofia

Joan Juhé. Lectures i Reflexions

Senyor Cayo Lara

1

No ho volen entendre i això ofèn la intel·ligència.

Ja s’ha dit per activa i per passiva: «Majoritàriament a Catalunya es vol en primera opció no separar-se mentre Espanya es transforma en Estat plurinacional tipus Suïssa»; «no separar-se mentre Espanya es transforma en Estat plurinacional és la opció volguda en primera instància majoritàriament a Catalunya».

Ara bé, tal com vèiem en l’article d’ahir «Separació, reconciliació, maltractament?», enfrontats a l’ordre de preferències dels Països castellans, això porta majoritàriament els catalans a triar la segona pitjor opció (la segona menys volguda) per a ells «Catalunya decideix separar-se/Espanya l’agredeix tant com pot per impedir-ho».

El problema per una opció federalista no és Catalunya. Catalunya ja n’està convençuda. El problema, qui la fa impossible,  és el projecte de la “Gran Castella” (Espanya); és un ordre de preferències als Països castellans que obliga els catalans a triar la seva segona opció menys volguda. Per tant, la seva feina, Sr. cayo Lara, si realment creuen en un estat plurinacional és canviar aquest ordre de preferències, tan bèstia, dels Països castellans, i mentre això no es produeixi, que ara per ara no es produeix, defensar la independència de Catalunya.

A més aquest espanyolisme ha servit històricament i també avui per subordinar les classes populars a l’hegemonia de l’oligarquia castellana. Per citar-ne un esdeveniment tràgic, només cal veure la II República i el cop d’estat posterior. No lluitar contra aquest supremacisme, com no lluitar contra el xenofòbia i el racisme, encara que avui faci perdre vots, és condemnar-se a mals molt pitjors el dia de demà.

Per tant, vista la situació aquí i allà que pinten les enquestes, en aquests moments (i això va també per ICV), si volen ser creïbles, si no volen ofendre la nostra intel·ligència, si volen començar a construir ponts per una futura federació de pobles hispànics o ibèrics, caldria que lluitessin en els Països castellans contra el supremacisme que porta a la hegemonia de la oligarquia castellana (i els seus adherits) i mentrestant defensessin la independència de Catalunya.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’espanyolisme només pot guanyar amb la por.

0
Cal neutralitzar l’agressió i la por.

Arbre del Joc:

Suposem dos individus amb els noms Catalunya, Espanya (Cal recordar, però que és una correlació de forces interna la que es manifesta en aquests individus dins de cada punt de decisió)

Catalunya es troba a s1 on ha de prendre una decisió: separar-se (S), no separar-se (NS).

A s2 Espanya té dues actuacions possibles: canviar (C) o no canviar (NC). A s3 Espanya té tres actuacions possibles: Agredir (A), Reconduir fent una oferta menor (R), acceptar la separació amistosa (AS).

Només a s7 (oferta menor) té Catalunya una nova possibilitat de decisió: reconciliar-se (R), no reconciliar-se (NR).

Per «canviar» entenc el pas d’Espanya a un estat plurinacional. Per no «canviar» entenc continuar amb el projecte Espanya=Països castellans.

Resultats finals possibles:

s4: Catalunya decideix que no es separa, mentre Espanya es transforma en Estat plurinacional

s5: Catalunya decideix que no es separa i Espanya es consolida com Estat-nació-Països castellans

s6: Catalunya decideix separar-se/Espanya l’agredeix tant com pot per impedir-ho

s9: Catalunya decideix separar-se, Espanya fa una contraoferta menor i Catalunya es reconcilia

s10: Catalunya decideix separar-se, Espanya fa una contraoferta menor i Catalunya no accepta

s8: Catalunya decideix separar-se/Espanya ho accepta amistosament, sense agredir.

Ordenacions de preferències dels dos jugadors:

D’acord amb les enquestes d’opinió aparegudes recentment podríem suposar els següents ordres de preferències respecte de les situacions finals:

Catalunya: s4 ? s10 ? s8 ? s9 ? s6 ? s5

Espanya: s5 ? s6 ? s9 ? s4 ? s10 ? s8

Amb valors de 1 per la menys preferida fins a 6 per la més preferida.

Majoritàriament a Catalunya es preferiria: Catalunya decideix que no es separa mentre Espanya es transforma en Estat plurinacional (s4). Però si això no és possible: Catalunya decideix separar-se, Espanya negocia, però fa una contraoferta menor, i Catalunya no accepta (s10). Espanya continua sent Estat-nació, no negocia, però ens deixa marxar en pau (s8). Catalunya decideix separar-se, Espanya fa una contraoferta menor i Catalunya es reconcilia (s9) . Catalunya es separa i Espanya l’agredeix tant com pot (s6). Catalunya no es separa i Espanya continua com a Estat-nació-Països castellans (s5).

Majoritàriament a Espanya es prefereix que Catalunya no es separi. I en primer lloc: Catalunya decideix que no es separa i Espanya es consolida com Estat-nació-Països castellans (s5). Catalunya decideix separar-se/Espanya l’agredeix tant com pot per impedir-ho (s6). Si hi ha declaració d’independència, Espanya fa una contraoferta menor i Catalunya es reconcilia(s9). Si això no és possible: Catalunya decideix que no es separa mentre Espanya es transforma en Estat plurinacional (s4). Catalunya decideix separar-se, Espanya fa una contraoferta pacífica que no supera l’Estat-nació, i Catalunya no accepta (s10). Catalunya decideix separar-se/Espanya ho accepta amistosament, sense fer res (s8).

Estratègies:

Catalunya:

Espanya:

C1: anar a s2

E1: Si a s2 va a s4; si a s3 va a s6

C2: anar a s3, si a S7 va a S9

E2: Si a s2 va a s4; si a s3 va a s7

C3: anar a s3, si a S7 va a S10

E3: Si a s2 va a s4; si a s3 va a s8

E4: Si a s2 va a s5; si a s3 va a s6

E5: Si a s2 va a s5; si a s3 va a s7

E6: Si a s2 va a s5; si a s3 va a s8

Taula del joc:

Fem el creuament de les estratègies i veiem la situació que en resulta amb el seu valor; la primera xifra correspon a Catalunya, al segona a Espanya.

Espanya

E1

E2

E3

E4

E5

E6

Catalunya

C1

S4 (6,3)

S4 (6,3)

S4 (6,3)

S5 (1,6)

S5 (1,6)

S5 (1,6)

C2

S6 (2,5)

S9 (3,4)

S8 (4,1)

S6 (2,5)

S9 (3,4)

S8 (4,1)

C3

S6 (2,5)

S10 (5,2)

S8 (4,1)

S6 (2,5)

S10 (5,2)

S8 (4,1)

Catalunya no té d’entrada una estratègia dominant. Espanya té una estratègia dominant que s’imposa sobre totes les altres la E4 (Si Catalunya no es separa, no canviar; si es separa, atacar). Davant d’aquesta estratègia E4, per Catalunya queda eliminada la estratègia C1, no separar-se. Les estratègies C2 i C3 empaten a 2, però C2 perd davant E2 i E5, així Catalunya resulta en l’estratègia C3, separar-se i no acceptar una oferta menor.

Curiosament el valor del resultat és (2,5), 2 per Catalunya, 5 per Espanya. Una cosa pròpia d’un maltractador i la seva víctima.

Ara bé si Espanya aconseguís invertir l’ordre de preferències catalana entre s5 i s6 de manera que s5?s6, aleshores dominaria C1, no separar-se, i Espanya-Països castellans obtindria el resultat òptim. De manera que a aquesta Espanya li cal de totes totes fer-nos entrar la por al cos, portar l’actuació «Espanya l’agredeix tant com pot» al seu màxim nivell. Cal que els catalans sapiguem moure’ns de manera que fem impossible aquesta agressió i la por que acompanya.

Resulta clar també que davant de E4 només hi ha dos resultats possibles: o sotmetre’s o «Catalunya decideix separar-se/Espanya l’agredeix tant com pot per impedir-ho».

Epíleg

Una altra cosa que caldria intentar és canviar, d’aquesta Espanya, en tanta gent com sigui possible, l’ordre de preferències i treure del segon lloc aquest «Espanya l’agredeix tant com pot per impedir-ho».

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Quo vadis, PSC?

0
Una anàlisi.

Si mirem el mapa de transvasaments de vots (Transvasaments de vots), veurem que hi ha tres partits amb forta pèrdua de vots: CiU, PP i PSC; precisament els tres partits més identificats amb el règim de la 2a. Restauració borbònica.
Sembla que l’actual direcció del PSC interpreta que la seva principal fuga de vots és Cs i que li cal fer un gir espanyolista; però no és així: si el PSC perd el 11,7% de vots cap a Cs, perd, tanmateix, el 15,6% entre ICV i ERC. Els vots del PSC van en totes direccions, inclòs i fonamentalment cap al vot indecís o en blanc, 27,3%.
Què podem preveure a partir d’aquí?. La direcció actual del PSC ha adoptat una línia que els porta al desastre, perquè en la mesura que el procés d’autodeterminació prospera no podrà competir amb Cs pel seu espanyolisme més radical i al mateix temps patirà una sagnia de vots cap ICV i ERC del seu electorat més catalanista. Al mig quedarà aquest important sector, que no vol negar el dret democràtic d’autodeterminació, però que no s’identifica amb cap altre partit (27,3%), orfe de representació política
Dues qüestions:
Primera referida al sector crític del PSC. Aquests, en no atrevir-se a crear un nou partit polític deixen un ampli sector de la població sense representació clara al Parlament, sense veu en el debat polític actual, fora de joc en la contesa política que s’acosta. I aquesta hauria de ser la seva principal preocupació en honradesa democràtica: que tots els sectors de la població tinguessin veu i vot, inclòs aquest sector ara desemparat. Un exemple: quan el PSUC es va dividir, ¿no va servir això per clarificar posicions i augmentar la representativitat democràtica de cadascú amb el seu pes real?.
I si mireu la taula “posicionament social-identitat” (post “Una panoràmica“), veureu que no estem parlant d’un sector petit, sinó del sector situat en bona part en la casella (Esquerres,TantEspanyolcomCatalà) que podria desenvolupar un bon paper de cohesió social, d’equilibri i de decantament cap a l’esquerra del procés sobiranista. I encara que ara semblés que l’actual direcció, en quedar-se l’aparell del partit, s’emportaria el tall més gran; en realitat, ja hem vist que no tenen base electoral i que per contra, si treballen bé, sí que en tenen el sector crític.
La segona qüestió és referida al sector Navarro: Com és que adopten aquesta política suïcida?. Aquesta política no té una explicació, sobre la base d’expectatives electorals, tampoc sobre la base del posicionament d’esquerres, ja que, en negar el dret d’autodeterminació, es trobaran en posicions difícils de defensar des d’una perspectiva democràtica. Per tant, l’explicació podria trobar-se en un conflicte psicològic personal (o en la inserció del PSC en les estructures del règim, especialment a l’àrea metropolitana?).
Deixeu-me fer una hipòtesi un xic ximple: – No estaran afectats per una mena de complex d’Edip freudià?. Catalunya seria la seva mare, la terra que els ha vist néixer; però identifiquen el seu pare amb Espanya, l’Estat. Aleshores si separen la mare del pare i es queden amb la mare poden ser ser castigats pel pare, molt més poderós que ells, és el “temor a la castració”, que és un terror irracional, terror que aniria paral·lel al desig de la mort del pare. Per superar aquest terror i aconseguir l’aprovació del pare, cal renunciar a la mare, acontentar al pare, buscar el seu reconeixement i negar, de totes totes, qualsevol insinuació d’atac al pare.
Els caldria abandonar aquesta hipòstasi mitològica, aquest embolic mental. Catalunya, que no és cap persona, no pot ser la mare de ningú; es tracta simplement d’una col·lectivitat, d’un conjunt d’individus, que volen decidir democràticament un projecte de futur.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Resistirem la suspensió de la Generalitat? (3)

0
Reflexions a partir de les enquestes recents.

Partim de la Taula (que vèiem en el post «Una panoràmica») de la distribució de la població catalana segons els dos eixos identitari i social.

Cosa que dona els  índexs de poder de la taula superior per a les diverses cohorts.

A partir d’aquí ens preguntem quines aliances són més fàcils entre aquests grups de població?.

ED (ex. dreta)

5

5

D (dreta)

77

50

15

12

CD (centre-dreta)

124

3

46

74

C (centre)

177

3

99

75

CE (centre-esq.)

190

36

25

61

19

50

E (esquerra)

406

143

43

219

EE (ex. esquerra)

21

21

sobre 1000

Sumes Totals

91

46

362

211

290

Només Esp

Més Esp.

Tant Esp Cat

Més Cat

Només Cat

Considerarem primer aquelles aliances que només requereixen un pas horitzontal o vertical des de la casella pròpia. Resulten dos grups amb capacitat d’aglutinació per la seva posició en l’espai definit pels eixos identitat/social: son el grup (E,NC) i el grup (C,TEC).

El grup (E,NC) amb un sol pas pot sumar els grups (CE,NC) + (E,MC) + (EE,NC) que fan en total el 33,3% de la població.

EL grup (C,TEC) amb un sol pas pot sumar els grups  (CD,TEC) + (C,ME) + (C,MC) + (CE,TEC) +  que fan en total el 28,4% de la població.

Hi ha una hegemonia en la societat del grup (E,NC) no només perquè pot aglutinar més gent, sinó també perquè dona lloc a menys oposicions internes dels grups components. Hi ha més grups separats per dos passos en els grups que giren al voltant de (C,TEC) que en els grups que giren al voltant de (E,NC).

A més si el grup (E,NC) aconseguís apropar el grup (E,TEC) que es troba a dos passos en el sentit identitari sumarien el 47,8% de la població i un índex de poder sumat del 50,4%. Probablement aquí hi ha la clau de tot el procés d’independència, per això és tan imprescindible que el procés d’autodeterminació comenci a visualitzar polítiques de més igualtat i justícia (esquerres).

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’ídol «diner».

1
El diner per si sol màgicament es reprodueix?

Ens diuen que l’any vinent el PIB només pujarà un 0.7%, que haurem de pagar el 3.5% del PIB en interessos del deute, i, no obstant, ens diuen també que la borsa va bé, que les empreses de l’Ibex guanyen més diners, i que això últim no ho hem d’interpretar com un apropiar-se per part d’uns pocs d’una part més gran d’un pastís més petit, com una lluita de classes en què els rics van guanyant i la resta s’empobreix cada vegada més, sinó com signes de recuperació econòmica. Fer-nos creure aquestes coses només és possible si adorem l’ídol diner.
Igual que a l’època dels esclaus feien creure que els esclaus eren humans inferiors, que a l’època feudal feien creure que els senyors eren superiors per naixement, a l’època del capital fan creure que el diner és la font de la producció econòmica, de la riquesa. En tots aquest casos allò que sosté aquestes falses ideologies són els poders dins aquestes formacions socials. Ens volen fer creure que el diner deixat avui en determinats llocs, bancs, caixes i borses, quan hi tornarem d’aquí uns mesos, haurà criat tot sol mes diner: no cal el treball, els recursos naturals; el diner per si sol màgicament es reprodueix. I, ens diuen, fixa’t ho està fent, ho trona a fer, ha començat per la borsa i a continuació aquest poder màgic s’estendrà, creixerà i arribarà també a tota la resta, també fins a tu.
Mentrestant, col·lectivament, som cada dia més pobres.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

I el dia després, què?

1
Cal tenir un projecte de vida en comú.

 

Quan poses en marxa un procés de separació perquè consideres que no vius bé, has d’estar decidit a assumir els costos reals que el procés comportarà. Aquests costos seran més petits com més respectuoses siguin les persones les unes amb les altres, i més alts quan una de les parts reaccioni desconsideradament. En aquest últim cas, allò que et farà tirar endavant en els moments difícils i d’un cert dubte, serà tenir un projecte nou per refer la teva vida, un projecte que valgui la pena, que t’il·lusioni. Aquest projecte no el pots deixar per a més endavant, per un “ja ho veurem”, perquè si el procés de separació ha d’enfrontar situacions difícils per la incomprensió i oposició de l’altre i no va paral·lel a un nou projecte de vida que puguis començar a percebre i a construir, probablement no reixirà.

Acceptada la normalitat democràtica del procés d’autodeterminació i l’opció majoritària per la independència, reconeixent que un veritable federalisme passa primer per la independència i entenent que avui dia els estats independents es mouen en contextos diversos de federació i confederació mundial i regional. Assumit tot això, presa la decisió, la separació no és el tema central; allò que pot convertir-la en el tema central és la reacció d’incomunicació agressiva de l’altre; però en si mateix, no és més que una dificultat en el nou camí, un simple moment, i allò que de veritat et portarà a reeixir és començar a treballar per les condicions de vida que poden fer possible el nou projecte. Projecte que hem de començar ja ara a definir i a apropar, començar a percebre i a construir.

Quin model econòmic, quina democràcia, quin Estat del benestar volem?, quines mesures calen per superar el model econòmic neoliberal antiecològic?, per avançar cap a una democràcia participativa i cap a una redistribució dels ingressos més igualitària?.
Aquest és el tema central cap on hauríem de dirigir la mirada, i a partir d’aquí, començar a fer ja els primers petits passos per refer la vida; això ens permetrà fer front d’una manera més segura i tranquil·la a la incomprensió i l’oposició de l’altre, a la separació no amistosa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Resistirem la suspensió de la Generalitat? (2)

1

Algunes reflexions a partir de la filosofia de Plató

“En aquest cas, direm confiadament que, quants desigs hi ha concernents fins i tot l’afany de lucre i de victòria, quan van acompanyats pel coneixement i la raó i assoleixen conjuntament amb aquests els plaers que la saviesa els dicta, atès que segueixen la veritat, arribaran als plaers més veritables, en la mesura que això els és possible, a més dels plaers que els són apropiats, si és que el millor per a cada cosa és també el més apropiat.” [Plató. República, llibre IX, 586 d]

Plató considera que entre les classes populars predomina el desig. Dèiem, en la primera entrega sobre el tema, que calia una aliança entre el sentiment (sentit de justícia) i la raó (coneixement) per conduir el desig (afany de lucre) i portar endavant amb èxit els afers humans. I potser la primera condició és concedir al desig allò que li correspon, sinó aquest, que és molt rebel, pot fer descarrilar tot el projecte. No és assumible més del 25% d’atur, i especialment entre la generació jove amb més formació i més empenta. Si no es soluciona ràpidament aquesta situació i es considera problema prioritari, tot el procés pot descarrilar. I, contràriament, si ho aconseguíssim l’èxit quedaria molt a prop.

Si hem de posar a treballar tota aquesta gent ens cal una altra política econòmica distinta del dogma neoliberal.

És possible que una Generalitat d’una Catalunya independent augmentés els pressupostos d’educació, sanitat, serveis socials,…, i reduís dràsticament l’atur en un període curt de temps (posem mesos)?. La resposta és sí. Per albirar-ho, però, cal obrir la ment i abandonar el fetitxisme del diner. Adorem l’ídol diner perquè considerem que té poders màgics més enllà de les persones. Cal deixar d’adorar aquest ídol, i de creure-hi; ans cal mirar-lo en la seva realitat dins les relacions humanes, com un producte d’aquestes, i dominable.

Heus aquí una proposta a considerar: La Generalitat necessitaria jugar amb dues monedes, una l’euro, que ningú pot impedir que utilitzem, per als intercanvis al mercat europeu i mundial, i una altra, de pròpia, local, que podria ser simplement electrònica, per posar a treballar la població actualment a l’atur. A canvi de l’augment de la producció resultat del treball d’aquestes persones, La Generalitat els podria concedir, a final de mes, drets sobre aquest augment de la producció ja realitzada, a través de la moneda pròpia i amb un apunt en el seu compte en el banc nacional públic. Cosa que no produiria inflació perquè el diner seria sobre béns ja produïts. Hi ha qui diu que utilitzant, per part de l’Estat, adequadament l’eina de la concessió de drets sobre els béns produiïts, presents i futurs, (la moneda) es podrien, fins i tot, suprimir els impostos i reduir a res el poder del capital financer.

Continuarà.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Transvasaments de vots

1
Si continuen les tendències actuals, quins seràn els vots dels partits polítics catalans d’aquí a n mesos?

He partit dels resultats de les últimes eleccions, he agafat els transvasaments de vots entre partits que donen les enquestes del CEO i del Periodico. He considerat que el nivell d’abstenció es mantindria. El pas d’indecisos/abstenció a vot, l’he fet segons les noves proporcions que donaven els progressius transvasaments de vot. Ho he projectat tot en el temps agafant com a unitat els mesos transcorreguts.
El model no té present l’anàlisi de què porta l’individu a pendre la decisió de vot, és només una projecció (millorable!!) a partir del que s’ha esdevingut a nivell de sistema social. Queda pendent, doncs, aquest apropament a l’individu i l’estudi de si es mantindran les tendències.

Podeu consultar i experimentar amb el model que en resulta anant a l’enllaç: projecció futura de vot

Si juguem amb el pas del temps (18, 24, 30, 36 mesos transcorreguts des de les últimes eleccions) i les tendències actuals, observem algunes coses:

a) Les proporcions entre unionistes i independentistes no es modifiquen substancialment, amb un lleuger increment de l’independentisme. Els canvis tenen lloc dintre dels blocs respectius.
b) La primera força del bloc independentista (CUP, ICV(?), ERC, CiU) és ERC, la segona CiU i després la CUP que tendeix a avançar a ICV.
c) La primera força del bloc unionista (PP, Cs, PSC) és Cs (que tendeix a convertir-se en el segon partit més votat, per davant de CiU), PSC i PP cauen espectacularment, especialment el PP.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Són compatibles els partits polítics amb la democràcia?

4
O també, és possible la democràcia, el govern del poble?

L’actual sistema de partits polítics es dóna en el marc d’un determinat sistema polític en el qual, segons Schumpeter “d’acord amb el criteri que hem adoptat, la democràcia no significa ni pot significar que el poble efectivament governa, en cap dels sentits clars de les expressions «poble» i «governar». La democràcia [en el nostre sistema polític] significa només que el poble té l’oportunitat d’acceptar o rebutjar els homes que l’han de governar (…) es tracta del govern del polític”.

El sistema en què vivim no és una democràcia, sinó més aviat un sistema de mercat polític (que es fa anomenar democràcia) amb empreses polítiques (que es fan anomenar partits polítics). Una vegada aconseguit el poder en el mercat del vot, per què el polític l’ha de voler compartir amb el poble?.

Imaginem ara una democràcia, un sistema polític que fa realment efectiu el govern del poble; hi caben els partits polítics?. Depèn del model de democràcia. Resulta clar, pel que hem dit, que no hi caben les empreses polítiques que usurpen ‘legalment’ el govern del poble (la democràcia).

Els partits hi cabrien en un model de democràcia indirecta com el proposat per la filosofia de la democràcia del segle XVIII, on el poble decideix per si mateix les qüestions en litigi, a través de l’elecció dels individus que han de realitzar la voluntat del poble.

Tanmateix al segle XXI, amb Internet i la tecnologia disponible; no són possibles models de democràcia directa? no hi ha mecanismes més fiables i eficients per escollir aquells que han de portar a terme les decisions del poble, que mecanismes propis del segle XVIII?.

El que resulta clar és que actualment apareix cada vegada amb més força en el centre del debat la discussió i concreció, sobretot la concreció d’aquests models de democràcia directa que redefiniran radicalment el paper dels partits polítics.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una panoràmica

0
Com es distribueix la població catalana segons els dos eixos: posicionament polític-posicionament identitari?

Agafarem quatre quadres de l’última enquesta del CEO: Dreta-Esquerra, Identitat, Resultats últimes eleccions, Transvasament de vots.

Construirem una taula de doble entrada (7×5): situarem a l’eix vertical el posicionament dreta-esquerra (EE,E,CE,C,CD,D,ED) (ExtremaEsquerra, Esquerra, CentreEsquerra, Centre, CentreDreta, Dreta, ExtremaDreta) i a l’eix horitzontal el posicionament identitari (NE,ME,TEC,MC,NC) (NomésEspanyol, MésEspanyol, TantEspanyolcomCatalà, MésCatalà, NomésCatalà). Això determinarà 35 punts (7×5). Es tractarà de veure el valor que agafarà cadascun d’aquests punts.

Sabem segons l’enquesta, les sumes de files i columnes (sobre 1000):

ED

5

D

77

CD

124

C

177

CE

190

E

406

EE

21

91

46

362

211

290

NE

ME

TEC

MC

NC

Ara cal omplir la taula. Considerant que el procés que estem vivint obliga a posicionar-se clarament, sense ambigüitats, he utilitzat els fluxos de vots d’uns partits cap als altres partits, conjuntament amb les sumes totals, per fer una primera proposta de distribució dels ciutadans/nes, només com a punt d’arrencada..

En una propera entrega comentaré això en més detall, ara només els resultats:

ED

5

5

D

77

50

15

12

CD

124

3

46

74

C

177

3

99

75

CE

190

36

25

61

19

50

E

406

143

43

219

EE

21

21

Sumes Totals

91

46

362

211

290

NE

ME

TEC

MC

NC

Cada punt representarien 7.000 persones, això voldria dir, per exemple, que el grup majoritari (E,NC) d’esquerres, només catalans tindria 1.533.000 persones.

Saber  el contingut numèric de cada casella segons l’enquesta seria molt fàcil. La informació ja es troba en les enquestes, només cal extreure-la. Si el CEO vol, ens ho pot dir, només cal comptar cada enquesta, considerant conjuntament les dues preguntes i situant l’enquestat en una de les 35 caselles. Tindríem molta més informació.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Lluny del cinisme

0
Una anàlisi dels resultats esquerra-dreta segons l’enquesta del CEO

Què entendrem per dretes o esquerres?

Distingirem entre esquerres, dretes i extrema dreta. L’actitud d’esquerra la caracteritzarem com de confiança en l’ésser humà, pensen que “l’ésser humà és bo, és la societat que introdueix la maldat”. L’actitud de dretes la caracteritzarem com de desconfiança en l’ésser humà, pensen que “L’ésser humà és dolent, és la societat que ha de contenir aquesta maldat”. Ara bé, tant dretes com esquerres estan disposades a veure què passa, a resoldre el seu conflicte pacíficament, amb raons. Una altra cosa és l’extrema dreta (a Plató representada per Trasímac) aquests no creuen en les raons, només en la força i en el dret dels forts sobre els dèbils, pensen que el concepte de justícia és un invent dels dèbils per perjudicar els forts.

En analitzar el quadre ens trobem d’entrada amb el problema que el 22,10% no es defineix, i que cal situar-los, no obstant . Com distribuïm aquest 22,10 en l’escala?. Ens trobem en una situació d’incertesa. Podríem distribuir-los proporcionalment al percentatge de cada opció, podríem repartir-los segons la mateixa proporcionalitat, 1/7 a cadascú.

Adoptaré, però, l’index de pessimisme-optimisme de Hurwicz. No consideraré que seran tots de dretes (pessimisme), ni tots d’esquerres (optimisme). A quin punt situaré l’index?. M’agafaré a mi mateix com a subjecte de l’experiment. Em situaré fins el punt x en què en una loteria que m’oferissin triar entre a) premi segur o res (deu mil € o res) i b) segur un x% (3000 € segurs) del premi, jo seria indiferent entre a) i b). Per a mi aquest x és el 30%. Aleshores, el meu index de pessimisme-optimisme és de 0.7 sobre 1. I consideraré que entre els indecisos es dona el mateix index, com una moneda trucada que llenço 100 vegades amb 30% de cara i 70% de creu .

Això vol dir que considero que el 70% d’aquests que no es defineixen no tenen suficient informació per poder superar el pendent natural de la desconfiança cap a l’ésser humà i votaran dreta.

Ara a aquests indecisos, els aplicaré el nostre index, cosa que els situaria 30% d’esquerres, 70% de dretes sobre el 22,10% (els que no es defineixen), és a dir, 6,63 punts per l’esquerra, 15,47 per la dreta. I aleshores, aquests percentatges els repartirem proporcionalment dins els dos grans grups dreta-esquerra.

Situats d’aquesta manera els indecisos, això donaria:

EE =2,12%; E=40,66%; CE=18,93%; C=17,76%; CD=12,39%; D:7,70%; ED=0,50%.

En una escala de 0 a 7, el punt que separaria la dreta de l’esquerra seria el 3,5

El punt mig de la classe ExtremaEsquerra el situem a 0,5; E=1,5; CE=2,5; C=3,5; CD=4,5; D=5,5; ED=6,5

Això dóna que:

Fins a un 25% dels catalans/nes se situen abans del punt 1.56 sobre 7, podríem parlar d’esquerra alternativa, fins i tot, anticapitalista

Fins a un 50% dels catalans/nes se situen abans del punt 2.38 sobre 7, és a dir, tenint present que el centre es troba a 3.5, clarament d’esquerres

Fins a un 75% dels catalans/nes se situen abans del punt 3.75 sobre 7, és a dir, de centre, ni tan sols encara de dretes.

És a dir, diria que les polítiques neo-liberals són rebutjades per més del 75% de la població. Els catalans/nes creuen per àmplia majoria que el mal ve sobretot de les estructures socials i que cal canviar-les en la direcció de la justícia social. Ens trobaríem lluny del cinisme i del “tot s’hi val” per enriquir-se.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Resistirem la suspensió de la Generalitat? (1)

0
Algunes reflexions a partir de la filosofia de Plató.

Ahir fèiem la predicció que ni Rajoy negociarà, ni Mas es farà enrere, per tant, que es donarà un xoc Estat-Generalitat. Segurament en la forma d’una suspensió total o parcial de les funcions de la Generalitat. Si aquest xoc és simplement entre les dues institucions, l’Estat guanyarà amb la simple aplicació de l’actual legalitat constitucional. La Generalitat només pot aguantar si el poble català resisteix i es mobilitza en defensa de les seva sobirania. Per tant, la pregunta clau és: Resistirà el poble català?.

Hem d’analitzar l’individu per aprofundir en la decisió que prendrà. Dèiem que com a hipòtesi de l’estructura psicològica humana, partiríem de la hipòtesi platònica sobre la ment humana. Entendrem la decisió de l’individu com el resultat de la intervenció de tres forces: el sentiment, el desig i la raó. El sentiment té a veure amb la indignació davant la injustícia i pot derivar contraposadament en cinisme o en valentia, la raó té a veure amb la recerca de la veritat i pot derivar contraposadament en ignorància arrogant o coneixement prudent, el desig té a veure amb la satisfacció dels impulsos fisiològics i pot derivar contraposadament en intemperància o moderació. Cadascun d’aquests personatges té les seves raons, i no es deixa convèncer fàcilment.

Farem el símil d’aquestes forces amb les forces polítiques d’un parlament per poder utilitzar la teoria dels jocs simples. El desig només pot governar l’individu si disposa de majoria absoluta sobre el sentiment i la raó, és a dir, no forma coalició amb els altres, li cal debilitar-los, reduir-los per poder ell governar: convertir l’individu en un cínic i un ignorant mogut per l’afany de diner. L’indicador del poder del desig és l’afany de diner, com a instrument per satisfer-los.

La raó tota sola és incapaç de governar l’individu. Raó i sentiment només poden governar l’individu si formen coalició i, entre els dos, tenen majoria absoluta. Per Plató la democràcia no és possible perquè precisament en la majoria del poble raó i sentiment sumats no arriben a la majoria absoluta.

L’equilibri de forces entre els tres grups no és estàtica, hi ha eleccions cada vegada que prenem una decisió important. Si prenem la decisió correcta, raó i sentiment s’enforteixen, agafen més pes relatiu, i per contra si ens deixem emportar per les raons de l’enriquiment debilitem la raó i el sentiment.

Continuarà.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Rajoy no negociarà i Mas complirà

2
Una aplicació de la Teoria de jocs

Dèiem que “L’individu es projecta sobre el futur i tria un dels camins possibles”. Intentarem deixar aquest llenguatge tan poètic, ambigú i imprecís i procurarem, doncs, dir clarament i precisa l’enunciat. Per aconseguir-ho no ens quedarà més remei que simplificar la realitat (aquesta en si mateixa és massa complexa pel nostre petit cervell) i inventar-nos una nova realitat més manejable, però que ens digui coses, moltes coses, de la realitat que volem investigar. L’eina fonamental per aquesta feina de simplificació són les matemàtiques: utilitzarem la Teoria de jocs.

Considerem dos individus: Rajoy, Mas

l’arbre del joc (del conflicte):

Rajoy té dues possibles actuacions: negociar (N) o no negociar (¬N).

Mas té també dues possibles actuacions: Continuar amb el procés (C) o fer-se enrere (¬C).

Qui té la primera paraula és Rajoy. Podríem discutir aquest fet, però crec que tot el conflicte tal com es troba avui deriva de la sentència del Tribunal constitucional contra l’Estatut i propiciada pel PP. La pilota és a Madrid.

Resultat finals possibles:

Rajoy negocia/Mas no cedeix (NC), Rajoy negocia/Mas és fa enrere (N¬C), Rajoy no negocia/Mas continua (¬NC), Rajoy no negocia/Mas cedeix (¬N¬C)

Ordenacions de preferències dels dos jugadors

Rajoy: ¬N¬C (4) > N¬C (3) > ¬NC (2) > NC (1)

Mas: NC (4) > ¬NC (3) > ¬N¬C (2) > N¬C (1)

Donem el valor de 4 al resultat més preferit, i el valor de 1 al menys preferit de tots.

Aquestes ordenacions de preferències responen a una situació i a uns valors ètics dels individus. Són discutibles i podrien canviar en el transcurs del joc. Tanmateix crec que responen a la realitat actual.

Per Mas és dolent no convocar la consulta i sobretot no convocar-la a canvi d’un plat de llenties més que no convocar-la perquè no el deixen dins la legalitat. El millor per ell és una consulta dins la legalitat espanyola i acceptada per Rajoy.

Per Rajoy és dolent que es convoqui la consulta i sobretot amb el seu consentiment. Per tant, no fer la consulta a canvi d’alguna cosa menor és el segon resultat preferit per Rajoy. El millor és que no es faci la consulta i que no hagi d’oferir res.

Estratègies:

Rajoy: R1)Negociar. R2) No negociar

Mas: M1) Si Rajoy negocia, continuar; si Rajoy no negocia, continuar

M2) Si Rajoy negocia, continuar; si Rajoy no negocia, no continuar

M3) Si Rajoy negocia, no continuar; si Rajoy no negocia, continuar

M4) Si Rajoy negocia, no continuar; si Rajoy no negocia, no continuar

Una estratègia és un pla d’acció que té present l’adversari i totes les situacions en què em puc trobar.

Taula del joc:

Mas

M1 (C,C)

M2(C,¬C)

M3(¬C,C)

M4(¬C,¬C)

Rajoy

R1 (N)

(1,4)

(1,4)

(3,1)

(3,1)

R2 (¬N)

(2,3)

(4,2)

(2,3)

(4,2)

Rajoy no té estratègia dominant, una que sempre guanyi a les altres, dubtarà, oferirà negociar, ja que cas que Mas agafés l’estratègia M3 (acceptar una oferta menor), Rajoy agafaria l’estratègia R1 (negociar), i en cas contrari l’estratègia R2 (no negociar).

Ara bé, Mas sí té estratègia dominant, una que sempre guanya a les altres, la M1 (exercir la sobirania).

Per tant, havent de triar sobre M1, Rajoy escollirà R2 (no negociar)

I el resultat del joc és: (R2,M1) Rajoy no negociarà i Mas exercirà la sobirania que dona valors (2,3). El segon millor per Mas, el segon pitjor per Rajoy. Rajoy es troba pitjor situat que Mas.

Epíleg

Bé, podríeu dir, això ja ho sabíem, no calia tant d’aparell formal. Però cal recordar que tot plegat és només una hipòtesi, basada en diversos supòsits. L’avantatge és que es pot clarificar la discussió i alterar algun dels supòsits i veure què passa. També podem preguntar-nos quins són els valors que porten a l’ordre de preferències de cadascú.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fer prediccions

0
És possible en ciències socials?

De ben segur que les ciències socials enfronten importants dificultats pràctiques i no es troben tan desenvolupades com les ciències físiques, tanmateix això no els impedeix, dins d’aquests límits, d’arribar a conclusions segures i objectives. Una característica d’una bona explicació és la seva capacitat de predicció. Des de les ciències socials cal fer prediccions sobre el futur proper que posin a prova les hipòtesis i en determinin la seva utilitat pràctica.
Per poder fer aquestes prediccions cal arribar fins a l’individu que pren decisions. Aquest es mou en el marc de sistemes d’interacció que actuen sobre ell com unes dades que se li imposen, com una coerció; però aquesta coerció no determina de manera exclusiva el seu comportament. L’individu es projecta sobre el futur i tria un dels camins possibles.
Com tria l’individu en el marc d’aquestes coercions?. A falta d’una teoria psicològica prou consolidada, podem partir de la hipòtesis platònica de la ment humana com una barreja de sentiment, desig i raó.
Ens hem de preguntar sobre l’estructura dels sistema d’interacció que anomenem crisi de la segona Restauració borbònica. Ens hem de preguntar també per l’individu en aquest marc. Quina és l’estructura del sistema sentiment-desig-raó d’aquest individu?. Quin paper juguen cadascun d’aquests components en el procés d’autodeterminació del poble de Catalunya?.
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Crisi de la segona Restauració borbònica

0
Podem acceptar la hipòtesi?

Es parla de crisi de la segona Restauració borbònica. Que tot el que està succeint a Catalunya cal emmarcar-ho en el contex d’aquesta crisi del règim, la qual s’emmarca també en la crisi econòmica mundial.
Anem a intentar aprofundir en aquesta hipòtesi. Tres factors povoquen aquesta crisi del règim: 1) El dret d’autodeterminació dels pobles que es consideren tals i volen bastir un propi projecte de futur. 2) La ineptitud i cobdícia de la oligarquia dominant que controla l’economia i les institucions de l’Estat. 3) La deslegitimització de les institucions de l’Estat i dels partits polítics del règim i la seva divisió interna.
La relació de causalitat seria del tipus: F1+F2+F3 → Crisi del règim.

Si això és així la crisi hauria de ser tant més profunda en una comunitat de l’Estat quant més hi incidís cadascun d’aquests factors. Diria que no podem aportar cap exemple de comunitat on aquests factors tinguin força i la crisi no es presenti.

També podem afirmar que cadascun d’aquest factors es troba en un procés d’aprofundiment:
1) El moviment sobiranista a Catalunya es manté o va a més. Moviments d’aquest àmbit també van a més al País Basc, a Galícia, a les Illes i a València.
2) El deute de l’Estat ha arribat a igualar el PIB i comporta un pagament de 35.000 milions d’euros, el 3,5 del PIB, mentre que el PIB creixerà com a molt un 0.7%, tot junt comporta un empobriment general del 2,8%. A més la borsa i els beneficis de les empreses de l’IBEX puja, cosa que vol dir que s’apropien d’un part més gran d’aquest pastís més petit, els rics aconsegueixen fer-se més rics traspassant l’empobriment a la resta. Vol dir que les classes populars patiran encara d’una manera més profunda el deteriorament de les seves condicions de vida. Tota manera el pastís serà més petit i això no només per aquest any, sinó també pels anys a venir, l’empobriment general anirà creixent. L’Estat espanyol es troba en procés de fallida més o menys imminent.
3) Amb la sentència del Tribunal constitucional sobre l’Estatut van trencar el pacte de la transició a nivell territorial. Amb la reforma exprés de la Constitució per subordinar-se als dictats del capital financer van trencar el pacte de la transició a nivell social. Amb la llei Parot i la sentència del Tribunal europeu ha quedat en evidència un aparell judicial que prevarica i es subordina al poder polític. Tant el PP com el PSOE es troben amb divisions internes i amb una caiguda del seu pes electoral.

Per tant, podem afirmar que la hipòtesi de la crisi de la segona Restauració borbònica aguanta.

Publicat dins de General | Deixa un comentari