Què ens podria suggerir la psicoanàlisi sobre la crisi del PSC?
Les teories psicoanalítiques de S. Freud han rebut una crítica demolidora en la seva pretensió de cientificitat per part, entre altres, de K. Popper que afirma que no són falsables, ja que tenen explicació per qualsevol cosa que passi només després que s’hagi produït. Alguns estudiosos, fins i tot, han arribat a afirmar que Freud era un farsant que s’inventava i amagava proves.
Però si no li demanem aquesta cientificitat a la psicoanàlisi i només la valorem com a teories filosòfiques sobre l’ésser humà amb caràcter heurístic, és a dir, suggeridor de possibles hipòtesis comprovables, podem considerar-la prou interessant.
Què ens podria suggerir la psicoanàlisi sobre la crisi del PSC?
Ja dèiem en un post anterior, Quo vadis, PSC?, que en l’explicació d’aquestes posicions del PSC hi intervenia un factor psicològic. Podríem afegir, també, que en algun dels seus dirigents trobem clars elements de narcisisme?.
En el narcisisme, inspirant-nos en la psicoanàlisi, podríem distingir tres característiques importants:
1. L’objecte de satisfacció no es busca fora d’un mateix, actuant sobre la societat catalana, sinó en un mateix, en la pròpia contemplació, en la pròpia actuació interna, en els propis esdeveniments interns. És un plaer auto-eròtic.
2. El narcisisme correspon a etapes pre-edípiques i es lliga a les etapes oral i anal del desenvolupament de l’individu. En la fase oral la satisfacció s’obté devorant (el propi partit), succionant, incorporant. No sempre aquesta vida interna serà plenament satisfactòria, a vegades, hi poden haver endarreriments i decepcions que portaran el nen a la ràbia i la rebequeria. En la fase anal la satisfacció s’obté expulsant els ja digerits i sotmetent-se a les normes del bon comportament que dicta la higiene (PSOE).
3. L’actitud narcisista va acompanyada, finalment, d’una visió superficial de la realitat. En les etapes superiors de desenvolupament el nen aprèn que per maximitzar i assegurar la seva satisfacció ha d’aprofundir en la realitat i anar, més enllà de la succió i l’expulsió directes, fins a una realitat molt més complexa com és la seva relació amb la mare i el pare. Llavors el nen agafa una visió més profunda de la realitat, les conseqüències de la qual ha de contrastar amb l’experiència empírica directa. El narcisista, fixat en ell mateix, és incapaç d’entendre les complexitats de les seves relacions amb la societat.
Aquests elements psicològics podrien ajudar-nos a entendre determinades actuacions de determinats dirigents polítics del PSC ?