ambFilosofia

Joan Juhé. Lectures i Reflexions

Diners per finançar les politiques d’ocupació.

2
Els pagarés Öffa

(extret de la Viquipèdia)

pagarés Öffa (“ö” és una vocal germànica que pot ser transcrita “oe” en francès) o Pagarés de creació d’ocupació eren pagarés creats el 1932 pel govern alemany (República de Weimar). Pretenien obtenir fons addicionals per a iniciatives d’obres públiques i més tard per a projectes de creació d’ocupació.

Els pagarés Öffa van ser l’antecedent dels pagarés Mefo que van ser dissenyats seguint el mateix procediment.

Història

El 1932, els pagarés Öffa van ser creats pel segon gabinet sota el canceller Heinrich Brüning després de consultar-ho amb el llavors President del Reichsbank, Hans Luther. Els pagarés van ser emesos pel Deutsche Gesellschaft für öffentliche Arbeiten AG ( Societat Alemanya per a Obres Públiques AG), fundada l’1 d’agost de 1930, i redescomptats pel Reichsbank. Amb el capital així aconseguit, el Deutschen Gesellschaft für öffentliche Arbeiten AG va finançar iniciatives d’obres públiques. Era una empresa fictícia sense suficient capital social. No obstant això, els pagarés van ser descomptats pel Reichsbank. D’aquesta manera el Reichsbank va finançar projectes d’obres públiques.

En mig de la Gran depressió, aquesta creació de diners amagada va estimular l’economia alemanya. L’alemany Deutsche Gesellschaft für öffentliche Arbeiten AG va posar en circulació pagarés Öffa valorats en 1.26 mils de milions de Reichsmark. En general, la duració d’un pagaré era de 3 mesos però podia ser perllongat fins a 5 anys.

Econòmicament, això va significar una expansió del subministrament de diners. Donat que això portaria cap a una inflació creixent, Hans Luther en va acceptar només un volum limitat.

El segon gabinet de Kurt von Schleicher va decidir expandir l’esquema dels pagarés Öffa. Els pagarés Öffa ara podrien ser emesos per altres institucions financeres (majoritàriament públiques) com el Deutsche Verkehrskreditbank AG que havia emès pagarés Öffa valorats en mil milions de Reichsmark. Quan després del Machtergreifung de gener de 1933, Adolf Hitler va voler estendre el procediment al rearmament alemany, Hans Luther va discrepar, i va ser reemplaçat el 16 de març de 1933 per Hjalmar Schacht. Així, el camí restava obert per una expansió d’aquesta forma de finançament. Amb els pagarés Mefo, el model del pagarés Öffa va ser utilitzat de forma generalitzada.

¿No podria una empresa pública catalana, orientada a tirar endavant projectes d’ocupació i d’infrastructures i recolzada en un banc públic català que en garantís la convertibilitat limitada, fer el mateix?.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sra Merkel, ha de fer una trucada al Sr Rajoy.

0

Sra,

sé que vostè ja va fer una trucada al Sr. Rajoy per indicar-li quins eren els seus deures econòmics; i considero que ho va fer, entre altres coses, moguda per les seves concepcions ètiques. Penso que aquestes seves concepcions ètiques s’inspiren en gran part en el gran pensador Immanuel Kant, que tant vostè com jo admirem.

Deixi’m fer doncs una sèrie de consideracions a partir d’aquest pensament respecte de la situació que viu el meu petit país, Catalunya, que vol exercir el dret a l’autodeterminació.

“Dues coses omplen el meu ànim de creixent admiració i respecte a mesura que penso i aprofundeixo en elles: el cel estrellat sobre meu i la llei moral dins meu.” Crítica de la raó pràctica, Conclusió

Suposarem l’existència de la moralitat, és a dir, d’un regne regit per la llei moral dins la UE. És a dir, un regne on els éssers humans són lliures i iguals, no en el sentit material, però sí en el sentit espiritual. És a dir, un regne on no són obligats a actuar per la força, sinó per la raó; on han renunciat a l’instrument de la força i només accepten com a ciment de la societat la raó.

“La naturalesa racional existeix com a fi en si mateixa. Així es representa necessàriament l’home la seva pròpia existència, i en aquest sentit aquesta existència és un principi subjectiu de les accions humanes.Però també es representa així la seva existència tot ésser racional, justament a conseqüència del mateix fonament racional que té valor per a mi, per la qual cosa és, doncs, al mateix temps, un principi objectiu del qual, com a fonament pràctic suprem que és, han de poder derivar-se totes les lleis de la voluntat. L’imperatiu pràctic serà llavors com segueix: obra de tal manera que et relacionis amb la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com un fi, i mai només com un mitjà.” Fonamentació de la metafísica dels costums, cap. 2

Vostè sap que en aquest regne dels fins per aconseguir la felicitat, el benestar, primer ens n’hem de fer dignes

Per consegüent, la moral no és pròpiament la doctrina de com fer-nos feliços, sinó de com fer-nos dignes de la felicitat.” Crítica de la raó pràctica, II, 2, 5

I ens en fem dignes si actuem moralment, és a dir, segons l’imperatiu: “actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal.” Fonamentació de la metafísica dels costums, cap. 2

En la societat no hi ha lleis naturals universals, com la llei de la gravetat, que determina la existència de les coses, tanmateix les lleis que establim per regular la societat han de ser lleis universals atenent a la raó, que obeïm perquè estem dotats de raó i que qualsevol dotat de raó -i guiat per ella- obeirà.

“Ja que la universalitat de la llei per la qual succeeixen determinats efectes constitueix el que s’anomena naturalesa en el seu sentit més ampli (atenent a la forma), és a dir, l’existència de les coses en tant que estan determinades per lleis universals, resulta que l’imperatiu universal del deure accepta aquesta altra formulació: obra com si la màxima de la teva acció hagués de convertir-se, per la teva voluntat, en llei universal de la naturalesa.” Fonamentació de la metafísica dels costums, cap. 2

Crec que el dret a l’autodeterminació dels pobles és una llei moral (una llei que ha de regular les relacions entre individus lliures i iguals en tant que estrictament racionals i no moguts per interessos ni condicionaments materials). Els ciutadans de Catalunya volen exercir aquest dret. Per impedir-ho caldrà abandonar el regne dels fins, de la moralitat i la raó, i entrar en el regne de les prohibicions per amenaces, per la por, per, d’una manera o altra, la violència. El Senyor Rajoy ja ho anunciat: no permetrà votar al poble de Catalunya el seu futur.

Ja fa temps, en unes altres circumstàncies, a principis del segle XVIII, uns avantpassats propers a vostè, també de llengua alemanya, ens van abandonar i les tropes castellanes i franceses van entrar a sang i foc a Barcelona, en van anorrear barris sencers, i van posar fi a les lleis i institucions del meu país.

No ens abandoni ara també vostè. Salvi (moralment) la UE que quedaria destruïda com a regne dels fins. Som un poble petit i desarmat, però en el regne dels fins aquestes consideracions no s’hi valen, primer hem de complir amb la moralitat per fer-nos dignes del benestar.

Sra. Merkel, Truqui al senyor Rajoy.

Atentament, un igual en el regne dels fins.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La felicitat general és desitjable?

5

Comet Mill una fal·làcia de composició?

Una fal·làcia de composició consisteix a confondre les propietats de les PARTS d’un tot, amb les del TOT en ell mateix. “Cada ciutadà català és prest per la batalla, per tant, la societat catalana està presta per la batalla”. O bé, confondre i barrejar les propietats dels elements d’una col·lecció amb les propietats posseïdes pel conjunt dels elements, per la col·lecció. “La contaminació provocada per una indústria és molt més alta que la provocada per un simple cotxe particular. Per tant, no ens hem de preocupar gaire de la contaminació provocada per l’automòbil.”

Anem als textos de Mill:

«L’única prova que es pot donar que un objecte és visible, és que la gent de fet el veu. L’única prova que un so és audible, és que la gent el sent: i així de les altres fonts de la nostra experiència. De manera semblant, entenc que l’única evidència que és possible donar que una cosa és desitjable, és que la gent de fet la desitja. Si el fi que la doctrina utilitarista es proposa a si mateixa no fos reconegut, en la teoria i en la pràctica, que és un fi, mai res no podria convèncer cap persona que és així. Cap raó no es pot donar de per què la felicitat general és desitjable, excepte que cada persona, fins on considera que és realitzable, desitja la seva pròpia felicitat. Tanmateix donat que això és un fet, tenim no només tota la prova que el cas admet, sinó tota la que és possible exigir, per afirmar que la felicitat és un bé: que la felicitat de cada persona és un bé per aquesta persona, i la felicitat general, per tant, un bé per a l’agregat de totes les persones. La felicitat ha escrit el seu dret a ser un dels fins de la conducta, i consegüentment un dels criteris de la moralitat.» Utilitarianism, Chap. 4, §3

Seria clarament una fal·làcia de composició, si ho entenguéssim com que per cadascú la seva felicitat és un bé i que, per tant, per cadascú, la felicitat col·lectiva és un bé. Però Mill no diu això, diu que encara que per mi la felicitat col·lectiva no sigui un bé; la felicitat de cadascú, donat que cadascú desitja la seva felicitat, és un bé col·lectiu.

Però tota manera, hi ha una fal·làcia metodològica, de pensar que no existeixen els sistemes socials, que només hi ha una suma d’individus, oblida el que en sociologia s’anomenen els “efectes emergents”. Les lleis causals que poden fer que la recerca de l’enriquiment individual per part de tots i cadascun dels membres d’una societat pugui comportar l’empobriment general fins a la destrucció.

Ara bé, això no significa que Mill hagi d’acceptar que cada individu sigui només un egoista a la recerca de la seva felicitat. Per Mill la naturalesa humana és més complexa que això.

“Tampoc no hi ha cap necessitat inherent que un ésser humà sigui un egòlatra egoista, desproveït de tots els sentiments o preocupacions excepte d’aquells que es centren en la seva pròpia individualitat miserable. Vides ben superiors a això són suficientment comunes, fins i tot avui, com per donar suficient confiança en allò de què pot ser feta l’espècie humana. Genuïns afectes privats i un interès sincer pel bé públic són possibles, encara que en graus desiguals, en cada ésser humà pujat correctament”. Utilitarianism, Chap. 2, §17.

La qüestió es desplaça cap a la pregunta: Podem ser feliços?. És possible la felicitat, si anem a la recerca de la felicitat pròpia i de l’agregat?. Si jo em capfico a adormir-me, (efecte emergent) no aconsegueixo adormir-me.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els nazis culpaven de tots els mals als jueus, tu culpes de tots els mals a Espanya; per tant, tu ets un nazi.

2
En aquest mal raonament hi ha implicades cinc tipus de fal·làcies:

Fal·làcia d’afirmació del conseqüent que afecta tot el raonament:

Si P → Q.

Q

? P

És com si afirméssim que “Tots els joves estudien. Estudies. Per tant, ets jove.”. Pots estar estudiant i no per això ets jove. És un confusió amb la regla d’inferència vàlida modus ponens que invalida totalment el raonament i que comportaria el suspens a 1er. de bat.

Fal·làcies de generalització precipitada i de composició que afecten la segona premissa, “tu culpes de tots els mals a Espanya” :

En el Simposi, diversos mals que han afectat i afecten Catalunya s’adjudiquen a diverses actuacions de diversos personatges lligats a l’Estat espanyol, però enlloc es diu que TOTS els mals (generalització precipitada) vinguin d’un TOT (composició), sinó d’unes actuacions ben concretes.

Puc dir que un equip té diversos mals jugadors (cosa que no vol dir que ho siguin tots), i això no vol dir que l’equip sigui dolent. Puc fins i tot ser un fervent partidari d’aquest equip, que el que jo vulgui sigui millorar-lo.

Fal·làcies ad hominem i ad populum:

Es tracta, no de discutir les afirmacions, sinó d’atacar la persona; en aquest cas adjectivant-la de “nazi” a fi de desvirutar les afirmacions [ad hominem] i a més promoure sentiments hostils cap a aquella persona en un determinat públic [ad populum].

El més pervers dels homes pot a vegades dir la veritat. Provocar determinades emocions “en la galeria” no és cap argument.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Nietzsche: un pensament irracionalista.

1

Les crítiques al liberalisme vénen també de Nietzsche:

“1. Quan per primera vegada vaig fer cap on habiten els homes, vaig cometre l’estupidesa dels eremites, la gran estupidesa: em vaig instal·lar al mercat.
I quan parlava a tothom, no parlava a ningú. I al vespre em feien companyia funàmbuls i cadàvers, i jo mateix quasi era un cadàver.
Però l’endemà al matí vingué a mi una nova veritat, i aleshores vaig aprendre a dir: «Què m’importen el mercat i la plebs i el xivarri de la plebs i les llargues orelles de la plebs!»
Vosaltres, homes superiors, apreneu això de mi: al mercat ningú no creu en homes superiors. I si hi voleu parlar, au! Però la plebs dirà fent l’ullet: «Tots som iguals.»
«Vosaltres, homes superiors», així parla la plebs tot fent l’ullet «no hi ha cap home superior, tots som iguals, l’home és home; davant Déu, tots som iguals!»
Davant Déu! Però ara aquest Déu ha mort. I davant la plebs no volem ser iguals. Vosaltres, homes superiors, aneu-vos-en del mercat!”. Així parlà Zarathustra. Part IV. Vom höheren Menschen, §1

Ara bé, la crítica de Niertzsche ve de la negació de l’equació socràtica de la filosofia clàssica:

l’escàndol ha assolit el seu súmmum en Plató. De llavors ençà calia inventar també l’home abstracte i complet: l’home bo, just, savi, el dialèctic; en una paraula, l’espantall de la filosofia antiga; una planta separada del sòl; una humanitat sense cap instint determinat i regulador; una virtut «demostrada» per raons. Aquest és per excel·lència «l’individu» perfectament absurd, el més alt grau de la contranaturalesa…
En resum: La demostració dels valors morals va tenir per conseqüència crear el tipus desnaturalitzat d’home: l’home «bo», l’home «feliç», el «savi». Sòcrates és un monument d’una profunda perversió en la història dels valors.”
La voluntat de poder, § 427- 438

L’equació socràtica, tal com bé diu Nietzsche, és «virtut=saber=felicitat». I el classicisme proposa uns valors d’aquestes variables que farien que l’equació es complís. El liberalisme es perd totalment en la recerca de la solució i ho abandona al mercat. Però Nietzsche nega l’equació mateixa i obre totalment les portes a l’irracionalisme que com diu Popper porta necessàriament a la violència.

Es la meva ferma convicció que aquesta insistència irracional en l’emoció i la passió condueix, en última instància, a allò que només pot ser anomenat crim. Una de les raons d’aquesta afirmació resideix en el fet que aquesta actitud, que és en el millor dels casos de resignació davant la naturalesa irracional dels éssers humans i en el pitjor de menyspreu cap a la raó humana, ha de conduir a la utilització de la violència i la força bruta com a àrbitre últim de qualsevol disputa. En efecte, si es planteja un conflicte, això significa que les emocions i passions més constructives que podien haver ajudat en principi a salvar-lo, com el respecte, l’amor, la devoció per una causa comuna, etc., han resultat insuficients per resoldre el problema. Però, si és així, ¿què li queda aleshores a l’irracionalista com no sigui acudir a unes altres emocions i passions menys constructives, com la por, l’odi, l’enveja i, en última instància, la violència?” La societat oberta i els seus enemics. Cap. XXIV, sec. 3, §5

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un model sobre el transvasament de vots

0

Una predicció arriscada: Quins seran els resultats de les eleccions de maig de 2014?

Aquí al costat teniu la taula «Intenció de vot/Record de vot» de l’enquesta del CEO corresponent a novembre de 2013. Quins serien els resultats de les eleccions del maig si es mantenen els fluxos de vot que assenyala al taula?.

Per contrastar un model cal fer prediccions, i com més arriscades millor.

Heus aquí el model (versió 1.2-2013.12) que fa les prediccions de vot:

Model dinàmic de vots

QUÈ ÉS?

La plasmació de la taula «Intenció de vot/Record de vot» de l’enquesta del CEO corresponent a novembre de 2013. Un model basat en la dinàmica de sistemes que intenta mostrar com evolucionarà el vot a Catalunya en les eleccions al Parlament, si es mantenen els fluxos actuals de vots entre els partits.

COM FUNCIONA

He agafat com a punt d’arrencada [setup] els resultats de les eleccions del 2012. He agafat la taula «Intenció de vot creuada amb record de vot al Parlament de Catalunya» que donen les enquestes del CEO novembre 2013. He considerat els transvasaments de vots segons aquesta taula. He considerat que el nivell d’abstenció es mantindria. El pas d’indecisos/abstenció a vot l’he fet segons les noves proporcions que donaven els stocks dels partits després dels transvasaments de vot, ponderat per la fidelitat de vot segons la taula (línia diagonal). He agrupat sota NS tot el que no són els partits parlamentaris. He introduït la possibilitat del vot ocult (0-1) a través del boto lliscant «VotOcult/1_Discrep». Ho he projectat tot en el temps agafant com unitat 10: 10 tic-tac farien un any de transvasaments. Per poder comprovar els percentatges de vot en els botons lliscants he considerat els valors per 1 de cada passa o salt com de 1/10 del valor de la taula «Record». Exemple, el valor del botó lliscant «CiUversERC» és 0.0215, cosa que vol dir que en un any (10 tic-tac) CiU hauria transvasat 215 vots sobre mil a ERC, que és el valor que consta a la taula del «Record de vot».

COM UTILITZAR-LO

  1. Primer de tot, trieu una velocitat més baixa (cursor anomenat «normal speed» i situat sobre el quadre negre);

  2. A continuació cliqueu sobre [setup] per inicialitzar amb els valors de les últimes eleccions (sobre mil);

  3. Després cliqueu sobre [go], controleu el nombre de PASSOS FETS que dóna l’etiqueta «ticks» i atureu, clicant altra vegada sobre [go] quan us sembli convenient. 10 passos equivalen a un any des de les últimes eleccions.

  4. Després podeu continuar [go] o reiniciar [setup].

  5. També podeu avançar un mes, clicant sobre [avança un mes]

COSES A EXPERIMENTAR

Podeu fer variar: la intensitat del transvasament de vots entre els diversos partits (botons lliscants), l’abast de l’abstenció (botó lliscant «NsversVOT»). Podeu introduir el vot ocult (botó lliscant «VotOcult/1_Discrep»). Examinar quin efecte tenen aquests canvis sobre els resultats.

AMPLIANT EL MODEL

El model no té present l’anàlisi de quins motius porten l’individu a prendre la decisió de vot, és una projecció a partir del que s’ha esdevingut. Queda pendent, doncs, aquest apropament a l’individu i l’estudi de si es mantindran les tendències. Serà versió 2.0 del programa.

Caldrà examinar com el combat ideològic influeix en les diverses cohorts de població i, en paral·lel, el posicionament dels partits polítics davant dels esdeveniments, i com tot plegat incideix sobre la decisió de vot.

Ara bé,

Cal fer notar que l’aplicació que hem fet de la taula «Record del vot» no dóna els resultats de l’enquesta d’intenció de vot que recull el mateix treball del CEO. Per tant, sembla que o bé la taula de «Record de vot» no és «sincera» o bé la taula d’intenció de vot no és «sincera». En definitiva cal encara afinar el model. Doncs, per què presentar-lo. Per cinc raons:

  1. El model permet saber quin serà el vot si es mantenen les tendències actuals declarades.

  2. El model permet investigar el resultat de les possibles variacions de transvasaments. Només cal moure els botons lliscants que regulen el transvasament de vots entre partits, NS, i el botó de l’abstenció, NsversVOT, així com el botó del vot ocult

  3. En realitat, el saber avança examinat conjectures que declarem falses. Examinant què no funciona.

  4. Potser sí que funciona bé i dona les previsions correctes.

  5. Quan vinguin les properes eleccions podrem veure les errades del model, cosa que ens permetrà millorar-lo.

He investigat el resultat que es donaria tant si mantenim el vot ocult a 0, com si traslladem el boto lliscant a 1

Les previsions del model (sobre 1000) per les eleccions del maig 2014 (15 tic-tac) són:

Vots amb vot ocult 0

% vots amb vot ocult 0

Vots amb vot ocult 1

% vots amb vot ocult 1

CUP

42

6,75

40

6,42

ICV

60

9,65

58

9,31

ERC

189

30,39

173

27,77

CiU

144

23,15

129

20,71

Sobiranistes

435

69,94

400

64,21

PSC

65

10,45

69

11,08

Cs

86

13,83

101

16,21

PPC

36

5,79

53

8,51

Unionistes

187

30,06

223

35,79

La predicció de resultats dels diferents partits és, doncs, entre «% vots amb vot ocult 0» i «% vots amb vot ocult 1».

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La mare dels ous a l’ensenyament mitjà

2
L’ESO ha fracassat.

Els problemes que afronta l’ensenyament mitjà són diversos i complexos. Ja fa temps vaig intentar fer-ne una petita llista que podeu trobar aquí. Arribava a la conclusió que no disposàvem d’unes teories psicopedagògiques prou sòlides per poder inspirar una reforma educativa. D’aquí proposava una estratègia de diversitat d’iniciatives, de prova i error, de millora gradual, i d’escoltar l’experiència dels professionals que estan treballant a primera fila: el professorat.

Deixeu-me parlar des de la meva experiència. Els resultats decebedors de la reforma indiquen que aquesta té alguna cosa o moltes coses errònies. La reforma ha quedat falsada pels seus resultats i no voler reconèixer això des de les altes instàncies polítiques és un dels problemes afegits per trobar un camí de solució.

Deixeu-me recular, ni que sigui mentalment, a abans de la reforma. Teníem un BUP que anava força bé, teníem una formació professional que també funcionava força bé excepte en el seu primer curs, teníem un gruix de nens sense escolaritzar. La cosa racional hagués estat conservar allò que anava bé i tocar només allà on hi havia el problema. I el problema bàsic, en fer l’ensenyament obligatori fins als setze anys, eren aquests nens sense escolaritzar. Es va optar per un experiment que ha fracassat, l’ESO (potser es va triar aquest perquè era el més barat?).

Aquest tercer grup abans no escolaritzat, deixeu-me’n dir simplement grup 3, s’ha rebotat dins el sistema. Obligats a assistir a unes classes on els expliquen coses que no els interessen, que no entenen, una hora rere l’altra, per ells això es converteix en una espècie de tortura. Aleshores, si poden, destrossen la classe i posen el professorat en una situació de forta tensió en un grup classe on no hi ha un centre de gravetat al qual dirigir el discurs, cosa que redueix per a tots els grups d’alumnat, no només el tres, la possibilitat d’un ensenyament de qualitat.

Aquest grup 3 requeriria un tractament diferenciat, molts més recursos pràctics i una ràtio professor/alumne més baixa. La gent del departament de psicopedagogia, que són qui més els tracten, podria proporcionar moltes idees. Deixeu-me posar un exemple d’un tractament així que ha tingut resultats acceptables: les aules d’acollida.

Si hem de parlar de veritable igualtat d’oportunitats, aquest grup 3 té dret a una discriminació positiva, a dedicar-hi més diners que als altres grups. Aquest nens provenen de situacions socials i familiars difícils. No tenen un àmbit familiar favorable: tots sabem que el nivell educatiu dels pares es fonamental en el rendiment dels fills, per l’interès dels pares, per les converses que es tenen a casa, pels llocs que es visitaran. Ni tampoc social, socialment l’ensenyament s’ha tornat cada vegada més classista, a la meva època molts de nosaltres provinents de les classes treballadores, gràcies a l’ensenyament, hem ascendit socialment; això avui és excepcional.

Sense resoldre aquest problema del grup 3 no millorarem substancialment els resultats. Sospito que la gent del PP s’han adonat que aquest és el problema, però la seva solució no és la discriminació positiva, sinó la negativa, marginar-los i separar-los com més aviat millor del sistema per permetre millorar els grups 1 i 2.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un joc lògic

2

Estem a l’illa dels cavallers i els escuders. En aquesta illa tots els habitants són o bé cavallers (C) o bé escuders (E). Els cavallers sempre diuen la veritat. Els escuders sempre menteixen.


Suposem que trobem dos habitants A, B. Preguntem a A, “Què és cada un de vosaltres, cavaller o escuder?”.

A diu: (1) Com a mínim un dels dos és escuder.

La pregunta és, què són A i B?

Suposem: P = “A és cavaller”. Q=”B és cavaller”. I representem (1) per: P Q

A serà cavaller si i només si és cert el que diu, si no és cert serà escuder. És a dir, P si i només si (P Q), que ho representem per: P↔(P Q)

A

B

P

Q

P v Q

P↔(P Q)

C

C

V

V

F

F

C

E

V

F

V

V

E

C

F

V

V

F

E

E

F

F

V

F

És a dir, a través de la taula sabem necessàriament que la respòsta és: A és cavaller i B és escuder, és l’única possibilitat que resulta V (vertadera) a l’última columna.

La fe del neoliberalisme en els seus models matemàtics en economia deriva entre altres coses d’una mala comprensió de la naturalesa de la lògica i les matemàtiques, i del tipus de certesa que proporcionen.

Les estructures lògiques i matemàtiques no són reals, són inventades i s’apliquen a determinats models (com l’illa). La certesa de les seves afirmacions deriva de reduir les possibilitats a un conjunt finit i manejable, de manera que es puguin examinar totes les possibilitats (com en el quadre).

Però confondre aquests models amb la realitat és una bestiesa. Abans de treure cap conclusió hem de considerar fins a quin punt s’assemblen els models i la realitat. I els models econòmics neoliberals no s’assemblen gaire a la realitat, la simplifiquen fins a un punt que ja no parlen de la realitat que vivim la resta d’humans. Construeixen una espècie d’illa de cavallers i escuders on els individus són reduïts a calculadors d’utilitats. Incapaços de predir el “crac”, afirmant en 2003 que una nova depressió era impossible (Robert Lucas), que els mercats sempre tornen a l’establitat, fracasant en les seves propostes de retallades per sortir de l’atzucac on ens han portat. Aquest models matemàtics neoliberals han perdut la credibilitat però les elits al poder els continuen utilitzant per justificar la seva política en la seva particular lluita de classes.

Per cert, un petit entreteniment, suposem que A diu: Cap dels dos no és escuder. La pregunta és, què són A i B?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Produir béns econòmics d’un nivell més alt.

0

Considerar que els béns culturals són una despesa, un luxe, i no entendre que els béns culturals són les infraestructures del futur és semblant a la posició dels fisiòcrates al segle XVIII.

Aquests consideraven que tota la riquesa venia de la terra i que només l’agricultura produïa més del que es necessitava per mantenir als qui s’ocupaven d’ella; totes les altres branques de l’activitat econòmica es limitaven a modificar la forma del seu material. Així van denominar estèrils activitats com la indústria o el comerç on la producció simplement retornaria els imputs utilitzats, els mitjans de subsistència dels productors.

“El treball agrícola és pels fisiòcrates l’únic treball productiu, perquè és l’únic treball que crea una plusvàlua, i la renda de la terra és l’única forma de plusvàlua que coneixen. El treballador a la manufactura no augmenta la matèria; simplement modifica la forma d’aquesta.” (Marx. Teories sobre la plusvàlua).

També la següent cita que dóna Marx a l’obra citada:

“És innegable que el nombre relatiu d’homes que pot ser mantingut, sense que ells treballin a l’agricultura, depèn totalment de les forces productives dels treballadors agrícoles” (R. Jones, On the Dist. of Wealth).

Avui dia la mateixa productivitat de l’agricultura i de la indústria permet alliberar d’aquestes feines a la majoria de la població i planteja el repte de en què posar a treballar tota aquesta gent que ja no fa falta a la agricultura i a la indústria, obre la oportunitat de produir béns econòmics d’un nivell més alt en la jerarquia de les necessitats humanes, com trobaríem, posem per cas, a l’escala o Piràmide de Maslow.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Decreixement econòmic.

0

Avui no es tracta de construir autopistes, es tracta de construir cultura: la cultura són les infrastructures del segle XXI.

En l’article El cel o l’infern dèiem que és també fonamental determinar en què, i per a què, cal posar la gent a treballar. Per fer les paus amb el Planeta o per aprofundir la guerra amb el Planeta?.

En la producció dels béns econòmics només intervenim lateralment a través del coneixement-treball. No generem patates, només posem les condicions perquè la natura les produeixi. Avui, donats els equilibris ecològics, no és possible produir més béns materials, ans cal reduir-ne la producció. Per tant, cal el decreixement econòmic?.

Suposem que l’activitat econòmica consisteix en la producció de béns sota restriccions. – Què és un bé econòmic?. – A banda dels cotxes, les autopistes, els aerogeneradors, etcètera són també béns la sanitat, l’educació, el teatre, l’esport, etcètera?. Si és que sí, i així ho penso, som nosaltres que decidim què és un bé econòmic. – Quins són els béns econòmics possibles i més importants avui dia?

Haurem de parlar clarament de decreixement en el consum de recursos materials. I el problema serà aleshores fixar un determinat nivell de consum de recursos materials (molt inferior a l’actual) i amb aquests recursos maximitzar la producció de béns global; on prèviament haurem debatut i determinat la jerarquia dels béns, i també en quina projecció temporal s’hauran d’assolir.

Una economia capitalista, i estem en una economia capitalista, per crear ocupació necessita créixer; ja que en augmentar la productivitat, si no hi ha creixement econòmic, crea atur. Cal el creixement econòmic i el decreixement del consum de recursos naturals.

Caldrà produir més béns amb menys recursos. I per créixer caldrà produir béns que no consumeixin, o consumeixin mínimament recursos materials. Caldrà que molta gent es dediqui a produir coneixement per produir amb més eficiència i caldrà produir, altres tipus de béns, béns culturals o espirituals que avui, amb una mentalitat retrograda, es consideren despeses i que són precisament els béns possibles de produir i que poden acabar amb l’atur. Avui no es tracta de construir autopistes, es tracta de construir cultura: la cultura són les infrastructures del segle XXI.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sobretot, no se us acudeixi participar en el gran recapte d’aliments.

14

Efectivament, la ironia era l’eina que utilitzava Sòcrates per desmuntar els prejudicis de l’interlocutor i fer possible el diàleg.

En un article anterior «Ser de dretes i liberal, avui, no és gaire racional» dèiem «els liberals més fanàtics diuen que la bondat seria contraproduent per aquest progrés. Quan sou solidaris econòmicament esteu provocant una disfunció econòmica. NO se us acudeixi participar a la Marató de TV3, estaríeu agreujant i allargant la crisi econòmica.»

Aquesta afirmació és més greu i seriosa del que sembla.

Deixeu-me presentar una conjectura. Agafem un exemple: Podríeu pensar que la política de la Sra. Merkel d’arrasar l’estat del benestar a Grècia (i al sud d’Europa) deriva d’una espècie de maldat i/o insensibilitat davant del sofriment. No és cert, deriva del dogma liberal i d’un sentit ètic profund, és el seu deure.

L’estat del benestar és l’eina col·lectiva de la bondat i la solidaritat, per tant, la causa última que el mercat no pugui arribar a la màxima eficiència que prediuen els models teòrics neoliberals. L’atur i el dèbil creixement econòmic deriva d’una assistència pública excessivament generosa; retallar (entre altres l’ajuda alimentària) els sembla, a aquestes ànimes pures, una necessitat per fer front als mals que afecten la debilitada economia.

Per als protestants del nord (no només els alemanys) això és especialment notori en els catòlics països del sud que no tenen una ètica del treball i sí una tendència a la laxitud. Cal introduir en aquests països del sud, pel seu propi bé, el mateix esperit rigorós que ha portat Alemanya als seus èxits. No cal ser protestant, però una determinada ètica protestant és l’esperit del capitalisme (Max Weber) que fa avançar la Humanitat i ens demostra que som els fills predilectes de Déu (o del seu equivalent laic, el destí, el progrés o la història).

Participar en el gran recapte d’aliments i el seu possible èxit és una demostració més de la laxitud dels catòlics del sud i de la falta de vigor ètic en aquests països.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vot ocult

0

Les discrepàncies amb el vot donat al PP i altres discrepàncies que s’han donat respecte els resultats reals (per exemple, es pronosticava majoria absoluta per CiU a les eleccions passades), fan necessari pensar que les enquestes tal com es fan avui resulten esbiaixades. Examinem una taula amb el vot ocult incorporat, segons diverses possibilitats.

Taula amb el vot ocult (vots sobre mil):

2012 (real)

Record (segur)

Novembre

Ponderat 1

Ponderat 0.5

% Pond. 1

% 2012

CUP

23

24

39

37,38

38,19

7,88

3,69

CiU

206

327

172

108,35

140,18

22,84

33,07

ERC

92

165

211

117,65

164,32

24,80

14,77

ICV

67

92

62

45,15

53,58

9,52

10,75

Sobira-nistes

388

608

484

308,53

396,27

65,05

62,28

Cs

51

36

53

75,08

64,04

15,83

8,19

PSC

97

101

56

53,78

54,89

11,34

15,57

PPC

87

33

14

36,91

25,45

7,78

13,96

Unionistes

235

170

123

165,77

144,39

34,95

37,72

Columna «2012»: resultats eleccions al Parlament el 2012.

Columna «Record»: Record de vot segons l’enquesta del CEO de novembre 2013

Columna «novembre»: intenció de vot segons l’enquesta del CEO de novembre 2013

Columna «Ponderat 1»: (2012/Record)*novembre

Columna «Ponderat 0.5»: ((((2012Record)/2)+Record)/Record)*Novembre

Columna «% Pond. 1»: Percentatge de vot segons les quantitats de la columna Ponderat 1

Columna «% 2012»: Percentatge de vot segons les quantitats de la columna 2012

La columna «ponderat 0.5». Resultaria de considerar la diferència de vots entre «2012» i «Record» com a conseqüència d’un 0.5 d’ocultació i d’un 0.5 de transvasament de vot. No sabem aquestes proporcions, però sí sabem que intervenen els dos factors. Quan més baixa és la ocultació de vot millor són els resultats pel bloc sobiranista.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El cel o l’infern

0
Dèiem que la gent és la principal riquesa d’un país i que cal una política econòmica que tingui com a prioritat posar a treballar les persones que avui no poden, i dèiem també que si no ho fèiem, donada l’ànima humana, no seria possible aconseguir una societat que avancés en equilibri i segura d’ella mateixa. Penso que aquí hi ha la clau del procés de sobirania a casa nostra.

Hem dit també que cal la comprovació empírica de les hipòtesis. Crec que examinar els anys trenta, que van patir una crisi semblant a la nostra, ens pot portar a una certa comprovació empírica. En què van consistir les polítiques econòmiques reeixides de llavors?.

Tenim l’exemple del NeW Deal dels EE.UU. d’Amèrica (les cites són extretes de la Viquipèdia):
– Coneixement, “El brain trust era el grup d’origen intel·lectual i universitari que, en contrast amb els empresaris que havien copat l’administració republicana, va ser al darrere de la política de Roosevelt”
– Control del capital financer i acotament del seu poder. “Roosvelt va promulgar la Banking Act, que col·locava la banca sota control federal i, en establir distincions entre els bancs de negocis i els bancs de dipòsit, garantia les sumes dipositades contra els riscos de fallida. També es va aprovar la investigació federal del sistema bancari i es va sotmetre a control el mercat de valors.”
– Reducció del deute real de les famílies a través d’una devaluació del dolar d’un 41%.
– “la CWA (Civil Works Administration) i la WPA (Works Progress Administration), que oferien salaris dignes per realitzar obres públiques d’infraestructura.”

Deixant d’adorar l’ídol diner, entenent-lo només com una eina, totes elles orientades a posar la gent a treballar.

Ara bé, no és indiferent en què posar la gent a treballar. És fonamental, és el cel o l’infern.

Agafem un altre exemple d’un altre país que aconsegueix sortir de la crisi els anys 30, l’Alemanya de Hitler. També adopta mesures semblants i aconsegueix “una de les majors expansions de la producció industrial i la millora civil com mai s’havia vist a Alemanya”. Aquí amb una especial actuació creant, a banda del marc, una espècie de segona moneda, els «mefo»: “Gran part del finançament per a la reconstrucció i el rearmament venia de la manipulació de la moneda per Hjalmar Schacht, inclosos els crèdits a través dels comptes mefo”.

Però aquí es va posar la gent a treballar per a l’infern de la guerra.

Per tant, és també fonamental determinar en i per a què cal posar la gent a treballar. Per fer les paus amb el Planeta o per aprofundir la guerra amb el Planeta?.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El Partit Popular, extraparlamentari a Catalunya?

0

On és l’error?

Sí ja sé que els mitjans de comunicació ens diuen que, segons l’enquesta del CEO, el PP trauria entre 11 i 14 escons; però com a periodistes hem de verificar les dades. Anem a l’original i fem la taula segons l’enquesta que veieu al quadre d’aquí al costat que és una captura de pantalla de la pàgina 28 sobre el document PDF del CEO corresponent a l’enquesta de novembre. L’enquesta està feta sobre una mostra de 2000, però la situem sobre 1000 dividint simplement per dos, després treiem els percentatges sobre el vot emès (644), després considerem la possibilitat de vot ocult al PP i treiem un nou percentatge.

I heus aquí la taula:

vots sobre 1000

% sobre vot

vots (PP + ocult)

% sobre vot

CUP

39

6,05

39

5,93

ICV

62

9,62

62

9,43

ERC

211

32,76

211

32,11

CiU

172

26,70

172

26,17

PSC

56

8,69

56

8,52

Cs

53

8,22

53

8,06

PP

14

2,17

27

4,10

Altres vots

76

11,80

76

11,56

NS/NC/NV

356

343

Si no hi ha vot ocult el PP té un recolzament del 1,4% de la població que significaria el 2,17% del vot emès. Difícilment el PP entraria al Parlament.

Suposem el vot ocult, suposem que el nivell d’abstenció seria el mateix que el de les eleccions passades (343/1000 front 356/1000), aleshores donaríem 13 vots més al PP per igualar el nivell d’abstenció: total vots PP, 27. Aleshores trauria el 4,10% dels vots i sí entraria al Parlament com a última força i amb possiblement 5 o 6 diputats.

La veritat és que penso que m’equivoco per alguna banda. He agafat el quadre correcte de l’enquesta del CEO? Diria que sí: «Si demà se celebressin eleccions al Parlament de Catalunya, a quin partit o coalició votarà?». S’hauran equivocat el CEO ens transcriure les dades? No. Doncs, per què apareix a molt mitjans de comunicació que segons aquesta enquesta el PP trauria de 11 a 14 diputats? No ho entenc. On és l’«error»?.

He agafat també la comparació entre el record de vot al PP=33, el vot real a les passades eleccions=87, la intenció de vot actual=14, he aplicat la mateixa proporció com a vot ocult (87/33)*14=36,9. El PP continua sent la força menys votada darrera la CUP que en té 39.

I si no és un error, quin tipus d’informació s’ha donat?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ser de dretes i liberal, avui, no és gaire racional

5

I et porta a ser un «idi?t?

La divisa del liberalisme podria ser l’afirmació de Bernard Mandeville: els vicis privats produeixen beneficis públics. No és la virtut sinó l’egoisme el motor del progrés.

Ser de dretes dèiem que volia dir considerar que l’ésser humà és dolent i que és la societat que ha de contenir aquesta maldat.

Ajuntem les dues propostes: l’ésser humà és irremeiablement egoista, però tenim el mecanisme social que contindrà aquesta maldat i que, fins i tot, farà que produeixi beneficis públics: és el mecanisme econòmic del mercat. El mercat fa que l’egoisme individual derivi en beneficis públics.

No és necessari transformar l’individu en una bona persona. Fins i tot, els liberals més fanàtics diuen que la bondat seria contraproduent per aquest progrés. Quan sou solidaris econòmicament esteu provocant una disfunció econòmica. NO se us acudeixi participar a la Marató de TV3, estaríeu agreujant i allargant la crisi econòmica.

Quan la humanitat no podia destruir el planeta, aquestes propostes podien ser simplement errònies, però no catastròfiques. Avui, tanmateix, els humans sí que podem destruir part de la vida en general (extinció de milions d’espècies) i en particular la vida humana sobre el planeta (segurament les formigues ens sobreviuran).

Arriscar-se a deixar avui el futur de la humanitat en mans d’un mecanisme ceg com el mercat no és racional. Aquestes teories liberals, com qualsevol teoria, poden ser falses. I aleshores, ens trobaríem en un vehicle descontrolat en un moment que estem a pocs metres d’un precipici. Si considerem un criteri de racionalitat que de les diverses propostes hem de considerar els pitjors resultats possibles i preveure els mecanisme per minimitzar-los. La teoria del mercat liberal no compleix aquest criteri.

Podríem entendre, en part, la construcció de la democràcia política i econòmica com el problema de construir un mecanisme social que sí compleix aquest criteri i que resol el conflicte entre el pensament de dretes i d’esquerres, el conflicte entre individu i societat, entre bondat i maldat de l’ésser humà.

Publicat dins de General | Deixa un comentari