ambFilosofia

Joan Juhé. Lectures i Reflexions

És possible la democràcia?.

0
Donat que votar persones no ens dóna democràcia, El sistema de votar persones és pervers., examinarem sistemes alternatius indeterministes, Déu juga als daus., basats en referèndums i en el sorteig dels càrrecs polítics que han d’executar les decisions dels ciutadans.

Disposem, per una banda, d’experiències històriques passades. Notòriament l’Atenes clàssica, la República romana, la Florència del Renaixement o el sistema d’insaculació als Països catalans. Totes aquestes experiències ens mostren un sistema força complex que evoluciona en el temps corregint disfuncions.

Per altra banda, disposem avui de la teoria de les probabilitats i estadística matemàtica a fi que l’atzar doni amb marges d’error molt petits una assemblea composta científicament a fi d’assegurar la seva representativitat.

Tanmateix, hem de considerar també El teorema d’impossibilitat d’Arrow., que ens demostra que la qüestió clau no és l’elecció, sinó el debat polític que porta a l’educació i a la saviesa del poble.

En properes entregues examinarem: a) Que un sistema indeterminista supera els problemes que presenta el sistema de votar persones. b) Que tanmateix, en el sistema indeterminista, apareixen nous i greus inconvenients. c) Aleshores, podem trobar mecanismes per superar aquests inconvenients?. d) I suposat que sí, encara queda per examinar si és assolible la justícia des de la democràcia.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’argumentació de Margallo

0
Cap novetat. Tota l’argumentació de Margallo es basa en l’afirmació d’un TOTS unitarista que en última instància representa la negació de Catalunya com a nació, d’Espanya com a estat plurinacional; i en l’afirmació d’Espanya com a estat-nació, cosa que permet a la oligarquia espanyolista de la nació majoritària, els Països castellans, imposar la seva voluntat a les nacions minoritàries i al seu propi poble.

La feblesa d’aquests arguments es fa ridículament palesa si fem una analogia i els apliquem a un matrimoni on la dona (Catalunya) demana el divorci i l’home (Espanya) no vol donar-l’hi. O si consideréssim una unió mundial estat-nació on els que serien més, posem els xinesos, imposarien pel seu nombre la seva voluntat a la resta de nacions. Anem, però, a analitzar-los i perdoneu si resulta feixuc.

Margallo: «No hi ha cap emancipació en el fet que, a hores d’ara del segle XXI, com fan els separatistes, convertir en estranger al conciutadà sigui la solució per al seu benestar […] »

Desacord des de l’afirmació de Catalunya com a nació: «Hi ha emancipació en el fet que com han fet molts pobles al segle XX i XXI., guanyem la llibertat i convertim en igual al superior castellà, i això és una solució a la nostra dignitat que s’inclou en el nostre benestar.»

Examinem el desacord. Si per “conciutadà” entén simplement formar part del mateix estat, desacord en el significat de la paraula “conciutadà”. Però segurament vol dir, a més, formar-ne part en igualtat davant la llei de TOTS. Aquest TOTS s’entén com a negació dels pobles. La negació de Catalunya com a nació i d’Espanya com a estat plurinacional, i l’afirmació d’Espanya com a estat-nació.

Margallo: «Els que posen en risc la voluntat de concòrdia són aquells que fomenten un projecte polític que no vol comptar amb l’altre sinó prescindir-ne, un projecte que no pretén mantenir el bé de la convivència, sinó que persegueix la separació, entroncant amb els moments més greus de la nostra història recent […] el govern està convençut que junts guanyem tots i separats tots perdem.»

Desacord des de l’afirmació de Catalunya com a nació: «fomentem, efectivament, un projecte polític que no vol comptar amb l’amo-superior i en vol prescindir com a amo, un projecte que no pretén mantenir el mal de la subordinació, sinó que persegueix la lliure relació, entroncant amb els moments més gloriosos de la lluita per la llibertat de tots el pobles ibèrics. Estem convençuts que en llibertat tots hi guanyem i en supremacisme tots hi perdem.»

A més aquí hi ha fal·làcies: la causa dels greus moments històrics recents (la guerra civil) serien, diuen, les pretensions de llibertat dels pobles que sempre han anat seguides de conflictes: fal·làcia de causa falsa. Hi ha també una lleugera amenaça que tornarien a utilitzar la violència: fal·làcia ad baculum. Si només n’estan convençuts que junts hi guanyem, no hi ha fal·làcia, però si el convenciment pretén alguna demostració seria Ignoratio elenchi, ja que el convenciment subjectiu no em diu res dels fets objectius («estic completament convençut que la Terra és quadrada»)

Analitzem el desacord. Si per “concòrdia” s’entén acceptar les condicions que ells defineixen, hi ha desacord en el significat de la paraula “concòrdia”. Segurament, però, volen dir les condicions que entre TOTS definim; volen dir comptar amb l’altre com a TOTS. Altra vegada aquest TOTS s’entén com a negació dels pobles. La negació d’Espanya com a estat plurinacional i de Catalunya com a nació, i l’afirmació d’Espanya com a estat-nació.

Margallo: «cal recordar la mà estesa de Mariano Rajoy , ‘sense data de caducitat’, amb l’únic límit de la lleialtat. ‘És incongruent acusar el Govern de nul·la voluntat de diàleg amb els qui promouen un projecte que vol posar fi al diàleg»

Desacord des de l’afirmació de Catalunya com a nació: «No hi ha diàleg quan es vol limitar el diàleg al camp marcat per una interpretació restrictiva i interessada d’un Constitució elaborada sota amenaça militar que nega el dret democràtic d’autodeterminació dels pobles. El projecte sobiranista, en realitat, vol posar fi al monòleg imposat des de la superioritat.»

Analitzem el desacord. Si per “lleialtat” entén acceptar el que ells defineixen, hi ha desacord respecte del significat de la paraula “lleialtat”. Però segurament volen dir per “lleialtat” acceptar el marc que TOTS ens hem donat. D’entrada, aquí no hem superat el primer desacord: d’interpretar el marc tal com ells volen. I altra vegada aquest TOTS s’entén com a negació dels pobles. La negació d’Espanya com a estat plurinacional i de Catalunya com a nació. L’afirmació d’Espanya com a estat-nació.

El desacord, per tant, es troba en el concepte “Espanya”, en com el definim (intensió), com el concebem idealment en les nostres ments (referent) i a quins territoris l’apliquem (extensió).

Aquesta afirmació d’Espanya com a estat-nació permet a la oligarquia espanyolista de la nació majoritària, els Països castellans, imposar la seva voluntat a les nacions minoritàries i al seu propi poble.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La Constitució espanyola de 1978 no pretén la democràcia (el govern del poble)

0
La Constitució de 1978 no pot recollir el dret d’autodeterminació perquè aquest és un dret democràtic i concedir aquest dret obriria les portes a concedir també altres drets democràtics. Si podem votar la lliure associació, per què no votar també si volem la monarquia? Per què no votar si volem traspassar milions d’euros de diner públic a la banca? Per què no votar si volem que s’accepti la regulació de la dació en pagament? Per què no votar si volem l’existència d’una Renda bàsica garantida?.

Dues són les hipòtesis bàsiques de Plató en el mite del carro alat, Qui és primer l’individu o la societat? . 1a. La transmigració de les ànimes. 2a. Conèixer és recordar.

Avui tractarem una interpretació personal de la hipòtesi de la transmigració de les ànimes..

Evidentment són els individus que fan la societat, són primer els individus. Tanmateix els individus es mouen en el context de sistemes socials que els apareixen com a construccions alienes i que els marquen unes constriccions. Si voleu una comparació amb un programa lineal matemàtic, l’individu té una funció objectiu que vol maximitzar (diguem-ne felicitat), però sotmès a un conjunt de restriccions (limitació de recursos, necessitats d’elaboració, lleis, institucions).

Ara bé, la capacitat de l’individu per incidir sobre el sistema i canviar-lo, i la capacitat del sistema per incidir sobre l’individu varien segons el moment històric, passa per fases molt diferents. Recordem, de passada, que per Plató al règim democràtic correspon l’home democràtic, al règim oligàrquic correspon l’home oligàrquic, i així …

Podríem dir que la situació és com viure diverses vides. Hi ha la mort, després ve el moment de triar una nova vida, finalment la nova vida sobre la base de la tria anterior. Hi ha la fi del franquisme, hi ha la transició, hi ha el règim de la Segona restauració borbònica. Hi ha la mort de la Segona restauració borbònica, hi ha la transició, hi ha …

Aquesta dinàmica es dóna també en la vida estrictament individual. És només en determinats moments que triem la vida que ens marcarà per molts anys a venir.

És en la fase de la transició on l’individu ha de triar, i ho pot fer, una nova vida i on aquesta tria marcarà la propera generació (vida) en generar un sistema social que incentivarà un tipus d’individu.

Afirmo que la Constitució espanyola de 1978 representa la tria per un sistema oligàrquic basat en el mercat polític amb la concessió de llibertats individuals. Els partits polítics es transformen ràpidament en en empreses oligàrquiques i la funció dels ciutadà consisteix en votar i callar..

la Constitució de 1978 no pot recollir el dret d’autodeterminació perquè aquest és un dret democràtic, i concedir aquest dret obriria les portes a concedir també altres drets democràtics. Si podem votar la lliure associació, per què no votar també si volem la monarquia? Per què no votar si volem traspassar milions d’euros de diner públic a la banca? Per què no votar si volem que s’accepti la regulació de la dació en pagament? Per què no votar si volem l’existència d’una Renda bàsica garantida?.

Una vegada establert el sistema oligàrquic de mercat polític, aquest ha tendit a produir homes oligàrquics (la mostra més clara d’aquests tipus d’homes podrien ser la gent del PP valencià).

En un dels llocs on primer apareixen més individus no assimilats i que rebutgen les restriccions del sistema és al Principat de Catalunya. Quin individu incipient apareix? L’individu democràtic? Com és aquest individu? Com actuarà en la transició (la transmigració de l’ànima) que s’acosta? Com reaccionaran els individus de les altres nacions actualment a l’Estat espanyol, sobretot els de la nació majoritària, els Països castellans?

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Fronteres de la UE.

0
Cada vegada la UE està més lluny dels valors ètics que diu defensar.

Quinze joves catalans d’entre 20 i 30 anys han resultat morts quan intentaven passar a Suïssa per les muntanyes. La policia de fronteres els ha descobert i, aleshores, els ha tirotejats amb bales de goma i els ha llençat gasos lacrimògens, han caigut per un barranc i s’han matat. Es sospita que al fons del barranc hi poden haver encara més cadàvers. Els joves volien entrar a Suïssa a la recerca d’un lloc de treball que no troben al nostre país.
Publicat dins de Ètica | Deixa un comentari

Justícia i Constitució.

0
Els arguments del PP i Ciudadanos es basen en l’obediència a la legalitat definida per la Constiució espanyola de 1978, en tant que, diuen, és una constitció democràtica, és dir, votada majoritàriament per la majoria dels ciutadans espanyols de l’any 1978. Es neguen, per tant, a discutir el concepte de justícia més enllà de la Constitució “democràtica” de 1978. No hi ha un criteri exterior: es considera just allò que estableixen la majoria de ciutadans espanyols d’acord amb la Constitució de 1978.

Però llavors haurien d’acceptar els arguments de Trasímac a la República:

«I així, cada govern estableix les lleis segons la seva conveniència: la democràcia, lleis democràtiques; la tirania, tiràniques, i de la mateixa manera els altres. En establir-les, mostren els que manen que és just per als governats precisament allò que convé als que manen, i a qualsevol que se’n surt d’això el castiguen com a violador de les lleis i de la justícia. Tal és, amic meu, allò que dic que en totes les ciutats és idènticament just: allò que convé al govern constituït. I aquest és, segons crec, el qui té el poder; de manera que, per a tot home que discorre bé, la justícia és el mateix a tot arreu: la conveniència del més fort.» República 339a

Hauran d’acceptar que la justícia és la conveniència del més fort: en el nostre cas dels ciutadans espanyols. Tanmateix, aquest més fort podria ser un Tirà; i sense un crieri objectiu de justícia, hauríem d’acceptar les seves lleis.

«s’anomenen sacrílegs, segrestadors, assaltadors de murs, estafadors o lladres aquells que violen la justícia en alguna de les seves parts amb cadascun d’aquests crims. Però quan algú, a més de les riqueses dels ciutadans, els segresta a ells mateixos i els esclavitza, en lloc de ser designat amb aquests noms d’oprobi és anomenat joiós i feliç no només pels ciutadans, sinó per tots els que coneixen la completa realització de la seva injustícia; perquè els que censuren la injustícia no la censuren per por de cometre-la, sinó a sofrir-la. Així, Sòcrates, la injustícia, en la seva plena mesura, és una cosa més forta, més lliure i més dominadora que la justícia; i com he dit des del principi, la justíca resulta ser allò convenient pel més fort, i la injustícia allò que més ens aprofita i convé.» República 344a

I haurien d’acceptar també, per tant, que a la majoria dels ciutadans allò que més els aprofita i els convé és la injustícia. Així la política abandona l’ètica i és només l’expressió dels interessos del més fort.

Publicat dins de Ètica | Deixa un comentari

Moisès. Un mite judeocristià.

0
A la filosofia clàssica és bàsica la saviesa. Sense bons ciutadans no hi ha bona societat.

«esbrinar on sigui qui li donarà el poder i la ciència de distingir la vida profitosa de la miserable, i d’escollir sempre i en totes bandes la millor possible. I per això ha de calcular, en la vida, la relació que tenen totes les coses esmentades amb la virtut, ja combinades entre elles, ja cadascuna per ella mateixa; ha de saber el bé o el mal que pot produir la bellesa unida a la pobresa i unida a la riquesa, i a tal o tal disposició de l’ànima, i així mateix saber què comportaran combinant-se entre ells el bo o el mal naixement, la condició privada o els comandaments, la robustesa o la debilitat, la facilitat o malaptesa per aprendre i totes les coses semblants existents per natura en l’ànima o adquirides per aquesta. De manera que, confrontant totes elles dins la seva ment, es trobarà capaç de fer l’elecció, si delimita la bondat o la maldat de la vida de conformitat amb la natura de l’ànima i si, anomenant millor la vida que porta l’ànima a ser més justa i pitjor la que la porta a ser més injusta, deixa de banda tota la resta: » República. Llibre X. 617d-619b

La filosofia moderna busca un succedani a la virtut individual. A Marx són les forces productives, Mentalitats caducades., en el liberalisme és el mercat, Ser de dretes i liberal, avui, no és gaire racional.

Aquestes concepcions crec que tenen una arrel judeocristiana. L’equivalent al mite de la caverna de Plató seria, en la tradició judeocristiana, el mite de Moisès, l’alliberament de l’esclavatge i l’anada a la terra promesa.

Aquí fixem-nos que el poble per si mateix no realitza el seu alliberament, necessita d’un superheroi amb superpoders (Moisès) que té una relació especial amb una força superior (Déu) exterior al poble mateix. De fet qui allibera el poble és aquesta força, no la saviesa del poble. El mite mateix reconeix aquest fet quan ens explica que Moisès marxa i, quan retorna, troba el poble adorant els falsos ídols.

En la seva versió laica aquesta força (Déu) s’anomena «forces productives» a Marx i «mercat» en el liberalisme.

Publicat dins de Ètica | Deixa un comentari

Mentalitats caducades.

0

Hi ha qui afirma que és primer la societat que l’individu. Ja hem vist que no és el cas de Plató. Tanmateix sí que és el cas de la filosofia de la Història de Marx:

«No és la consciència dels homes la que determina la realitat; al contrari, la realitat social és la que determina la seva consciència. Durant el curs del seu desenvolupament, les forces productives de la societat entren en contradicció amb les relacions de producció existents o, cosa que no és res més que la seva expressió jurídica, amb les relacions de propietat a l’interior de les quals s’havien mogut fins llavors. De formes de desenvolupament de les forces productives que eren, aquestes relacions es converteixen en traves d’aquestes forces. Llavors s’obre una era de revolució social.»“Prefaci” a Contribució a la crítica de l’economia política. Karl Marx

Sembla indicar la impossibilitat individual de sortir de la caverna, Amb homes de la caverna el procés cap a la independència fracassarà.. La realitat determina la consciència. Estem encadenats a una visió del món i de nosaltres mateixos. I amb aquesta impossibilitat desapareix el problema de la llibertat interior que és el punt central de la filosofia clàssica. Desapareix la lluita interior, l’esforç personal per superar l’alienació, la lluita per la virtut, la lluita per ser més bones persones.

Segons aquest Marx, la revolució no ve d’un xoc entre el creixement individual i una societat que nega aquest desenvolupament individual; com ara pot passar avui amb el xoc entre Catalunya i Espanya; sinó que el xoc seria entre forces productives i relacions de propietat, és a dir, en el cas català vindria determinat fonamentalment per les balances fiscals i la pèrdua de pes del mercat espanyol.

L’oligarquia econòmica catalana, La Vanguardia, el PSOE, comparteixen aquest Marx.

Hi ha però, també, un altre Marx.

Qui és primer l’individu o la societat?

1

És l’individu producte de la societat o la societat producte de l’individu?. Cal viure ocult?

Un altre gran mite de Plató és el mite del carro alat. Avui n’extraurem fragments, més endavant us en donaré una interpretació personal.


«Pel que fa a la noció de l’ànima, cal parlar així. Dir allò que és representaria una exposició totalment divina, i molt llarga, dir a què s’assembla és cosa humana i més breu. Parlarem, doncs, així. Posem que l’ànima s’assembla a un carro que té congènitament un parell de cavalls alats i l’auriga. Tots els cavalls i els aurigues dels déus són bons i de bona nissaga, però els dels altres presenten una mescla. Pel que fa a nosaltres, en primer lloc el conductor mena una biga; dels cavalls, un és bell i bo i és fill d’altres iguals; l’altre els és contrari i fill de pares també oposats. O sigui que conduir-nos a nosaltres és cosa necessàriament dura i difícil.

[…]
»La força de l’ala és per naturalesa aixecar allò que pesa cap amunt entre el cel i la terra, cap al lloc on viu el llinatge dels déus. Aixecar de tot allò que, com sigui, es relaciona amb el cos, de manera que l’ànima participi al màxim possible del que és diví. Aquest és bell, savi, bo, i ho són totes les coses per l’estil, i això nodreix i fa créixer principalment el plomatge de l’ànima, que, contràriament, quan frega allò que és dolent i vergonyós i oposat a aquelles qualitats, aleshores s’esvaeix i es dissol. […]. Dins el cel hi ha panorames i rutes felicíssimes recorregudes pel llinatge dels déus feliços, i cadascun dels quals fa la tasca que li pertoca. El seguici dels déus, el segueix el qui vol i pot, perquè l’enveja queda fora d’aquest esbart diví. I aleshores, sempre que van a un banquet o a una festa s’enfilen per la rosta volta del cel fins dalt de tot, camí que els carros dels déus, fàcils de menar i amb gran estabilitat, fan sense cap complicació, però els altres amb prou feines, perquè el cavall afectat per la roïnesa si no ha estat molt ben educat pels seus aurigues és feixuc i molesta tot estirant cap a terra. I d’aquí n’esdevé a l’ànima una pena i una lluita suprema. Les que anomenem immortals quan han atès el cim surten i es deturen a l’esquena del cel; dretes, la rotació se les emporta, i elles contemplen la realitat que hi ha més enllà d’aquest cel.

[…]
»[l’ànima] veu per un temps l’ésser i se n’alegra, contempla la veritat, se’n nodreix i resta satisfeta fins que en el cercle la rotació la retorna al punt d’origen. I en aquesta rotació contempla la justícia en si, contempla la prudència en si, contempla el coneixement en si, no aquell que comporta una gènesi ni el que d’alguna manera és divers perquè és en alguna cosa distint, aquells que nosaltres anomenem ens, no, sinó aquell que és coneixement de l’ésser en essència. I després d’haver contemplat igualment els altres éssers en si, i d’haver-se’n nodrit, davalla de nou a la part baixa del cel. I en arribar-hi, l’auriga lliga els cavalls a la menjadora i els aboca ambrosia per menjar i nèctar per beure.
»I aquesta és la vida dels déus. De les altres ànimes, la que ha seguit més bé al déu i se li assembla més ha aixecat el cap de l’auriga mirant el lloc exterior, on ha estat dut uns moments per la rotació, però contorbada pels cavalls, amb prou feines si ha pogut contemplar els éssers, perquè aquí cau i allà s’aixeca, i violentada pels cavalls ha vist unes coses i altres no. I totes les altres tenen un fort afany per seguir cap amunt, però hi fracassen, i rodolen avall, es trepitgen i s’empentegen, perquè cadascuna pugna per avançar la que té al davant. Es produeix, doncs, un tumult, una baralla i unes suades enormes, i per la malaptesa dels aurigues moltes flaquegen, i moltes ales de moltes ànimes hi queden esguerrades; totes hi sofreixen grans penalitats, i se’n van sense haver atès la visió de l’ésser; quan ja han marxat utilitzen per aliment l’opinió. El gran afany per veure on és la planura de la veritat es deu al fet que el nodriment indicat per a la part millor de l’ànima resulta que ve d’aquell prat, i la naturalesa de l’ala -l’ala alleugereix l’ànima- també s’alimenta d’allà. La llei d’Adrastea és la següent: tota ànima que es torni companya del déu i reïxi a veure quelcom de veritat roman indemne fins a la volta següent, i si aconsegueix d’anar-ho repetint ja serà sense dany per sempre. Però quan una ànima no se’n surt, no segueix i no veu res, l’atrapa la desgràcia en forma d’oblit, s’omple de mal i s’afeixuga, atuïda, perd les ales i cau a terra. […]

»I en tot això, el qui meni una vida justa s’endurà una part més bona, i el qui la meni injusta, una part inferior. Perquè al lloc del qual ve cada ànima, no hi torna abans de deu mil anys, ja que no recupera les ales abans d’aquest temps. […] quan han acabat la seva primera vida, se sotmeten a un judici, decidit el qual unes s’adrecen a les presons que hi ha sota la terra i hi paguen la pena; les altres, enlairades per la justícia a algun lloc del cel, hi menen una vida d’acord amb la que van viure en la forma d’homes. Unes i altres arriben al terme dels mil anys i en la tria i elecció de la segona vida escullen cadascuna la que vol: en tal punt una ànima que fou d’home pot incorporar-se a una vida de bèstia, i la que d’una vida de bèstia ja havia passat a una d’home pot repetir la humana. Però l’ànima que mai no ha vist la veritat no pot adoptar una forma humana. Perquè l’home cal que entengui allò que li diuen les idees; parteix de moltes sensacions i calculant ho concentra en un concepte, que és un record de les coses que antany la nostra ànima va veure quan acompanyava la ruta del déu i veia des de dalt tot allò que avui diem que existeix, quan estirava el cap vers l’ésser essencial. I per això l’única que rep les ales en justícia és la ment del filòsof, ja que en la seva memòria i tant com és possible, hi ha tot allò que sempre és i que fa que, pel fet de tenir-ho davant, el déu sigui diví. L’home que empra escaientment tots aquests records, després d’acomplir uns ritus perfectes, és l’únic que esdevé essencialment perfecte. Se’n surt dels costums dels homes i s’està sempre amb allò que és diví. La gent el reprèn com si fos guillat i no s’adona que és un cas de possessió divina.»

Plató. Fedre 246d-249d.

Estat, cultura, nació

0
La forma política que tindran les futures unions fins arribar a una unió mundial no pot ser la d’un estat-nació.

Estat, cultura, nació són tres formes diferents de manifestar-se el caràcter social de l’ésser humà. L’ésser humà es relaciona amb altres éssers humans. Seguint la sociologia, podem distingir diverses formes de relació social.

L’ésser humà forma grups. Associacions d’individus on hi ha una unitat d’acció. El grup és capaç d’actuar amb unitat. Exemples: una família, una empresa, un equip esportiu, un exercit, els partits polítics, un estat. La seva actuació s’orienta a la consecució d’un o diversos objectius.

El fins de l’estat són en el seu interior la justícia, amb procediments per resoldre pacíficament els conflictes, i a l’exterior la pau amb els altres estats.

L’ésser humà construeix xarxes socials. Aquí no hi ha unitat d’acció. Aquí hi ha però sociabilitat en el sentit de circulació i intercanvi d’informació, expressió d’interessos, idees, sentiments, gustos, … Exemples: barris, mercats, classes socials, internet, el públic de VilaWeb, una cultura.

L’ésser humà constitueix formacions socials. Col·lectivitats amb una coherència i cohesió social que fa que els seus membres se sentin vinculats. Exemples: la tribu, la ciutat, el comtat, la nació.

La nació és una formació social que apareix en la història europea a partir dels segles XIV i XV, i que es consolida al segle XIX. Els seus membres se senten vinculats per una història comuna, un present també comú i una voluntat de construir un futur comú. El desenvolupament de les nacions va lligat al desenvolupament de l’individu, qualsevol grup esdevé secundari o subordinat en el marc de la nació. La nació allibera l’individu de tots els lligams socials intermedis, i el defineix com a individu formant part d’una col·lectivitat més enllà de la simple col·lecció d’individus. Podem caracteritzar una nació pel tipus d’individu que proposa.

Deixeu-me parlar de Nacionalisme amb majúscules com la perversió de la nació, quan situem la col·lectivitat com independent de la voluntat dels individus que la constitueixen, i porta, per tant, no al desenvolupament de l’individu, sinó a la seva anul·lació. En aquest sentit el nacionalisme espanyol tendeix al Nacionalisme quan situa Espanya per damunt de la voluntat dels catalans.

Resulta d’aquí que hom pot ser de cultura espanyola, argentina, alemanya, etc i sentir-se formar part de la nació catalana. Resulta també que la nació tendirà a formar un estat, però que això no li impedirà formar part d’altres grups amb unitat d’acció, federacions d’estats o organismes internacionals diversos.

Avui dia els estats-nació estan en procés de transformació i crisi com a resultat de la planetarització de la història i la provincialització d’aquests estats-nació. La forma política que tindran les futures unions fins arribar a una unió mundial no pot ser la d’un estat-nació que nega les llibertats nacionals per a tots menys per a la nació propietària de l’estat. Calen estats plurinacionals. Si volem un exemple, Suïssa, que no és una nació ni ho ha estat mai, prefigura molt millor aquestes necessitats que no pas França.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Avancem cap a una unió política mundial.

0
I la condició necessària és el dret d’autodeterminació dels pobles. Una unió política ha de ser lliurement volguda per totes les parts.

 Hi ha una certa evidència empírica que els humans tendim a unitats polítiques cada vegada més grans, en últim terme a una unió mundial. Però aquestes unions no es presenten com un fi en si mateix, no tenen existència pròpia (biològica), no pensen, no senten, no desitgen, són els individus que les fan existir (no puc anar a sopar amb Catalunya, o amb Europa, amb la Humanitat, no “existeixen” biològicament). Quan aquestes entitats prenen decisions, exigeixen, és algú que ha pres la decisió i l’ha imposat. La justificació d’aquestes entitats, el seu fi, són els individus mateixos que les composen, el desenvolupament de les potencialitats humanes individuals. Segurament la voluntat dels individus d’eliminar les guerres, procurar la justícia i el creixement personal. Tanmateix, la mateixa evidència empírica ens diu que les unions imposades no compleixen aquestes condicions i són viscudes com a opressió, ofeguen l’individu que llavors lluita activament o passiva per alliberar-se’n. La primera condició necessària per avançar cap a una unió política és que sigui lliurement volguda per totes les parts. El dret d’autodeterminació de tots i cadascun dels pobles que formen la unió.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Els territoris no paguen impostos. Catalunya és un territori. Per tant, Catalunya no paga impostos.

0
Un exemple de la mateixa fal·làcia que cometen podria ser: Els territoris no emeten CO2 (més aviat en capturen). Europa és un territori. Per tant, Europa no emet CO2.

És un tipus de fal·làcia d’ambigüitat que fa trampes amb el verb ‘ser’ i el terme ‘Catalunya’. El verb ‘ser’ s’utilitza tant per indicar una relació d’igualtat de classes (‘els homes són animals racionals’) com una d’inclusió (‘els catalans són europeus’), com una de pertinença (‘Barcelona és una ciutat’). I segons agafem un sentit o l’altre diem coses molt diferents encara que utilitzem la mateixa paraula.

Primera premissa. És evident que els rius i les pedres no paguen impostos, i que tampoc existeix una empresa anomenada Territori S.A.. En aquesta primera premissa es parla només de territori.

Segona premissa. Es pretén que el verb ‘ser’ expressa una relació d’igualtat, de manera que Catalunya seria només un territori (significat parcial). Però Catalunya (significat global) no és només un territori, és també una comunitat de persones en un territori on es construeix un determinat sistema social.

Així a la conclusió, és clar que, negant el significat global, si deixem Catalunya reduïda a les seves pedres, a territori, no paga impostos.

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

El cinisme, la ideologia dels col·laboracionistes.

0
Entendrem per cinisme l’actitud en què hom reconeix que fa el mal, però ho justifica, sense vergonya, com l’única possibilitat d’actuació real. En aquest sentit els mercats volen que esdevinguem uns cínics.

D’entrada fer notar que aquesta actitud és contrària a la filosofia clàssica cínica. La filosofia cínica és precisament una denuncia, en el mode de vida i en les idees, contra el sotmetiment de l’individu al mal i al poder. Diuen de Diògenes de Sínope (un filòsof cínic) que «un dia dia va cridar: “Ep! Homes”. S’hi van acostar formant colla, però ell foragità tothom a cops de bastó, dient: “He demanat per homes, no pas per deixalles (material de rebuig)!”». Els antics explicaven tota mena d’anècdotes sobre Diògenes, la més coneguda de les quals diu que vivia dins un tonell. Si voleu una figura, un filòsof cínic s’acostaria molt a l’Albert Pla (cantant).

La pintura representa Diògenes cercant un home.

La ideologia de la classe dominant amb què aquesta justifica la seva actuació pràctica és la doctrina neoliberal, i amb ella l’individu possessiu. Aquesta no és la ideologia de les classes dominades: un desnonat a l’atur o un jove amb un mini-job-miserable no acceptarà que és el lliure mercat el que realitza la seva llibertat.

La ideologia que els mercats volen per a les classes dominades es basa en l’afirmació que «el mal és invencible», fins i tot mentalment, l’individu no pot sortir de la caverna. La resignació davant del poder dels mercats.

Però, com en la França ocupada pels nazis, als mercats els calen els col·laboracionistes. La ideologia dels col·laboracionistes és el cinisme modern: Donat que els mercats són invencibles, qualsevol oposició és encara pitjor per les represàlies que comportarà. Col·laborem amb ells per recollir les engrunes; potser, fins i tot ens regalaran alguna cosa.

Barcelona World i els alienígenes.

0
Suposo que tothom acceptarà que els arguments a favor de BCN World són crematístics, és dir basats en el diner, i no econòmics, és a dir, basats en les coses i les necessitats humanes. Avui necessitem menjar, hospitals, escoles, però no pas jugar en un casino. Per tant, responen a una imposició de «els mercats», Els alienígenes dominen la Terra. Per què els alienígenes, les forces ocupants, volen construir un BCN World?.

Cal entendre que per a ells ja hem sortit de la crisi. La situació econòmica actual no és pas provisional, transitòria, és definitiva. És el nou model de societat que ens han dissenyat els mercats. S’acaba consolidant una societat on tendeixen a desaparèixer les classes mitjanes i el 90% de la gent o bé treballa per ser pobre o bé viu de la beneficència, mentre un 10% de rics (els col·laboracionistes amb els ocupants) són cada dia més rics.

El capitalisme necessita créixer. Si tinc un capital de 100 i produeixo 110 guanyo 10; ara tinc 110; si vull continuar guanyant el mateix percentatge ara necessito produir 121, per guanyar 11.

A l’època daurada del capitalisme, d’ideologia keynesiana, producte d’una derrota transitòria dels mercats, el creixement s’aconsegueix augmentant salaris, tant individuals com socials (Estat del benestar). Resulta que gràcies a economies d’escala i la producció en massa s’aconsegueix produir més unitats i guanyar més per unitat.

Però els mercats es van refent, tornen a guanyar poder, i arriba un moment que reconquereixen el poder polític, imposen la seva ideologia neoliberal i inicien una transformació social que explicàvem a Entendre la crisi (2), bàsicament créixer a base de crèdit sense augmentar salaris.

La crisi comença quan els nous crèdits que es concedeixen són ja inferiors als pagaments de retorn del crèdit, sense haver augmentat salaris i sense que el consum (la demanda) dels nous rics pugui compensar al davallada de consum dels endeutats. Es dóna una etapa de transició fins que el consum dels nous rics compensi l’enfonsament del consum de les classes treballadores.

Avui a nivell global ja podem dir que això últim ja s’ha produït, els USA produeixen ja més que abans de l’inici de al crisi, augmenta la llista de nous milionaris amb noms provinents dels països emergents; però tot queda en mans dels servidors dels mercats.

BCN World respon a aquesta nova societat dual de per una banda rics posseïdors (pocs en percentatge però molts globalment) i per l’altra explotats sotmesos als mercats, és un consum orientat als servidors dels mercats a nivell planetari. Els agrada Barcelona, el seu clima, el seus restaurants, els seus bordells, els seus carrers. Vénen a ocupar allò de Barcelona que els pot fer gaudir. Són els guanyadors de la lluita de classes: «oi tant que hi ha lluita de classes, i l’estem guanyant els rics!» Warren Buffet, un dels homes més rics del món.

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

El tractament estoic de les emocions.

0
¿Quina impassibilitat hem de tenir cap aquells que ens insulten i colpegen per defensar pacíficament i democràtica que el divorci és la millor solució per Catalunya i per Espanya?

“Recorda que aquell qui t’ultratja no és pas la persona que t’insulta o que et colpeja, sinó el teu judici sobre aquestes persones que t’ultratgen. Per consegüent, quan algú t’irriti, has de saber que és el teu judici sobreimposat allò que t’irrita. Malda, doncs, per no deixar-te endur de bell antuvi per la impressió, car un cop hagi transcorregut un temps i una dilació et serà més fàcil de dominar-te tu mateix.” Epictet. Enquiridó, §20

No hi ha encara una definició científica precisa del terme «emoció». En el llenguatge col·loquial utilitzem el terme per referir-nos tant als nostres sentiments i estats d’ànim com a la manera com aquests es manifesten en la nostra conducta i en les reaccions del nostre cos.

Sabem que en les emocions s’hi troba implicat tant el còrtex cerebral com regions subcorticals (amígdala, hipotàlem, tronc cerebral). Per tant, l’emoció és producte de la interacció entre factors perifèrics i centrals. Però en aquesta interacció és el còrtex qui realment construeix l’emoció (en gran part com ho fa amb la visió).

Per tant, els estoics ens proposen de mirar en la direcció correcta: la raó no és esclava de les passions (o emocions), sinó que intervé activament en la seva construcció.

Però els estoics arriben a proposar que la passió (la por, la ràbia, l’enamorament) no només no és una força (demoníaca o divina) que s’apodera de l’home, sinó que és una cosa que està totalment en poder de l’home perquè és l’home mateix qui l’engendra: la passió és, d’antuvi, un error de l’enteniment i neix d’una falsa opinió. El savi aconsegueix l’apátheia, l’autodomini com a impassibilitat.

«Heus aquí alguns indicis del qui progressa en l’estudi de la saviesa: no censura ningú, no lloa ningú, no es queixa de ningú i no acusa ningú, no parla de si com si ell fóra o sabés alguna cosa. Quan troba un obstacle o algú li impedeix el que ell desitja, s’examina ell mateix. Si algú el lloa, ell es burla en secret del seu devot, i, si el blasmen, no busca mai justificar-se; sinó que, com els convalescents, s’explora i s’examina, per temor de torbar que està impedint qualsevol cosa en començament de curació, abans que la seva salut estigui enterament fortificada.
Ha suprimit d’ell tot desig exterior, i ha bolcat la seva aversió només sobre les coses que, depenent de nosaltres, estan en contra de la naturalesa. Té, cap a totes les coses, moviments amables i continguts. Si se’l tracta de simple i ignorant, no se’n preocupa. En una paraula, està sempre en guàrdia contra si mateix com d’un enemic que li tendeix contínuament paranys.» Epictet. Enquiridó, §48

¿Quina impassibilitat hem de tenir cap aquells que ens insulten i colpegen per defensar pacíficament i democràtica que el divorci és la millor solució per Catalunya i per Espanya?

És possible decidir no decidir?

0
Primer un exemple: “Menteixo”. Menteixo, per tant no és cert que menteixo, és a dir, no menteixo, per tant, menteixo, per tant, no menteixo, per tant, …. (i fins a l’infinit)

És el mateix per: “No decideixo”. No decideixo, per tant, decideixo que no decideixo, és a dir, decideixo, per tant, no decideixo, per tant, decideixo, per tant, …. (i fins a l’infinit).

Ja que si voluntàriament DECIDEIXO no decidir, estic decidint. Per tant, decideixo i no decideixo alhora. D’això en lògica se’n diu una paradoxa, que inclou en ella mateixa una contradicció. I això és ja una complicació lògica. Perquè d’una contradicció se’n deriva vàlidament qualsevol cosa. Anem a veure-ho:

Tenim dues proposicions vertaderes: P = “decideixo”, ¬P = “no decideixo”

Una disjunció tipus P o Q és certa si almenys un dels components és vertader. “Aniré al cine o al teatre”, serà certa si vaig al cine, també serà certa si vaig al teatre. I si afirmant la disjunció nego un dels components, puc deduir que l’altre és cert (tollendo ponens)

Suposem una proposició falsa qualsevol, Q = “2+2=7”, que és evidentment falsa. Representem la disjunció pel símbol “∨” i construïm la proposició ¬P ∨ Q: “no decideixo o (2+2=7)”. Aquesta disjunció és certa perquè la proposició “no decideixo” és certa; però també és certa P, la negació de ¬P. D’aquí es deriva (tollendo ponens) que és cert que “2+2=7”, és a dir resulta vertadera qualsevol cosa que jo vulgui, per més falsa que sigui.

El problema és que a partir d’una contradicció es pot demostrar qualsevol cosa. És a dir, d’acceptar que decideixo no decidir és deriva qualsevol cosa i per tant destrueix la credibilitat de qualsevol conclusió i el pensament racional mateix. Una persona, en tant que ésser racional, no pot decidir no decidir

Puc negar a una persona el dret a decidir?

Ja hem vist que una persona, en tant que ésser racional, és lògicament impossible que decideixi no decidir. Aquesta persona no pot realitzar un impossible. Per tant, negar el dret a decidir a una persona només és possible si nego, a aquesta persona, la seva existència com a persona. He d’afirmar que “ha perdut la raó”, que no està en plena possessió de les seves facultats mentals. També puc enviar a fer punyetes tots els arguments i preguntar: “volen que la guàrdia civil entri desfilant o amb tanquetes?”. Els Ciudadanos i el PP (però no pas aquells que votarien NO) han de negar o bé la meva condició de persona o bé la meva llibertat (per la força).