ambFilosofia

«la meva intuïció em diu que l’agressió que he rebut és fruit d’un estat de fanatisme i de crispació social», «vaig intuir que no et trobaves bé», «la meva intuïció em diu que hem de girar a l’esquerra», «ho sé per intuïció», i així successivament podríem posar més exemples de formes de parlar informals.

Habitualment la paraula «intuïció» és el nom de cert tipus d’experiència no gens fàcil de descriure. Tenim una convicció de certesa, una espècie d’il·luminació interior, i immediatament estem certs que el que ens arriba en aquesta il·luminació és veritat.

¿És acceptable la intuïció quan pretén afirmar un saber?. ¿És acceptable concedir la veritat d’una proposició per intuïció?. No és l’existència d’una experiència personal allò que qüestionem, sinó allò que es pretén saber per mitjà d’aquesta experiència.

Podem posar dues importants objeccions:

¿Què passa si les intuïcions de diferents persones entren en conflicte?. Si jo afirmo una proposició, pretenent que la conec per intuïció, vostè pot afirmar igualment la contrària pretenent conèixer-la també per intuïció. ¿Com ho resolem?. Si no ens movem de la intuïció no hi ha manera de decidir quina de les dues intuïcions en conflicte és correcta. No hi ha cap criteri en la mateixa intuïció que ens permeti distingir entre afirmacions vertaderes i falses; i pot portar, per tant, no a un diàleg sinó a una baralla.

Quan vostè diu «ho sé per intuïció», això no explica realment com ho sap. La paraula «intuïció», quan s’utilitza per justificar un pretès coneixement, en realitat ens deixa tant a les fosques com abans. Seguim sense saber com aquesta persona ha arribat a saber el que diu que sap. Tota referència a la intuïció ens dóna dret a concloure que «No sap com ho sap (si és que ho sap)». Com a explicació és totalment buida. Quedar-se en la paraula «intuïció» és simplement utilitzar-la per no explicar, fent creure l’existència d’un coneixement que no existeix.