És justa l’autodeterminació dels pobles?
Com bé diu l’amic AMG, Aristòtil afirmava: “entre amics no es plantegen les qüestions en termes de justícia, i entre els justos és imprescindible l’amistat”. I això és perquè entre amics cadascun dóna més del que seria estrictament de justícia; i aplicar la justícia al cas concret, fugint de la rigidesa, demana equitat, que exigeix amistat.
Però anem al primer pas, a la norma general, basant-nos en la justícia, és justa l’autodeterminació dels pobles?. La Constitució espanyola és injusta en aquest aspecte perquè no reconeix el dret a l’autodeterminació i podem, per tant, en justícia, desobeir-la?
Examinaré tres criteris de justícia (avui només un) i mantindré que tots ells, avui dia, ens portarien a afirmar el dret a l’autodeterminació dels pobles.
J. S. Mill (filòsof liberal) basa la justícia en el concepte d’utilitat: la màxima felicitat pel màxim nombre. Per ell els drets són coses la possessió de les quals la societat humana està obligada a garantir i a protegir. La utilitat de la justícia està en què marca el terreny de joc dins el qual és possible la recerca de la felicitat (el bé). Els drets (justícia) tenen prioritat sobre la recerca directa de la utilitat (felicitat) general. Aquest drets fan referència a la base mateixa de la nostra existència, garanteixen la nostra seguretat vital.
Afirmo la utilitat prioritària, avui dia, de la pau i la llibertat individual, i afirmo que el dret a l’autodeterminació dels pobles deriva d’aquest dos valors.
La llibertat individual és un dret polític fonamental, ja que només l’autodesenvolupament ens fa plenament persones, capaces de llibertat moral (que no es deixen emportar per l’egoisme i els desigs animals) i capaces d’accedir a nivells superiors d’humanització. Si neguem a un poble el dret de votar sobre el seu futur col·lectiu resulta clar que estem negant l’autodesenvolupament dels individus que s’hi identifiquen i, per tant, la seva llibertat individual. Per Mill no és acceptable limitar la llibertat individual ni tant sols per al bé (felicitat) col·lectiu.
La utilitat de la pau i la concòrdia entre els pobles, avui dia en plena globalització, és deriva del fet que són imprescindibles per assegurar la seguretat vital dels individus. Negar el dret a l’autodeterminació a un poble contra la seva voluntat només es pot fer sobre la base de la violència explícita o implícita, i és posar en perill la pau i la concòrdia.
Des d’un punt de vista utilitarista, tant la pau com la llibertat individual demanen reconèixer el dret a l’autodeterminació dels pobles.
Ara bé, no voldria defugir els problemes que presenta una teoria de la utilitat.
Que entengui la utilitat general del dret a l’autodeterminació no vol dir que el senyor Valls (primer ministre francès) consideri, en un càlcul d’utilitats egoista per França, més útil no dir-ne res o parlar de populisme. Problemes lligats a dilemes com el del presoner.
Tanmateix intentem determinar l’increment de felicitat. Resulta clar que per calcular la utilitat general, a nivell europeu, d’una Catalunya que exerceix el dret d’autodeterminació no ens podem limitar a un optim de Pareto, a dir que tothom hi guanyaria i que ningú resultaria perjudicat, ja que, segons afirmen, l’Estat espanyol en resultaria perjudicat. Ens cal poder sumar les utilitats de cadascú en aquesta situació, ens cal poder quantificar-les, i poder determinar que la utilitat general sumada és més gran. Però ¿com calculem objectivament (i no en abstracte com hem fet en principi) el valor quantitatiu (cardinalment i no ordinalment) d’aquestes utilitats?.
Formalment el dictàmen jurídic, que després fou contestat amb molta solvència jurídica pel portaveu del PNB, Sr. Aitor Esteban Bravo, i també pel Sr. Josep Antoni Duran i Lleida, portaveu del Grup Paralmentari Català, situava el tema en la línia del debat sobre la justícia de la proposta, i per tant semblaria que els fonaments de la filosofia del dret que ens proposeu hi tenen un paper clau.
Feia dies que donava voltes per aportar de forma suficientment raonada i concentrada la meva opinió sobre el fet: als dirigents espanyols no els interessa cap plantejament de justícia i es limiten a aplicar les normes que des de la seva posició de força han bastit com a pareds i murs de la nostra subjecció, i el Tribunal Constitucional és l’expressió última de les seves garanties supremacistes a les quals no estan disposats a renucniar sota cap concepte.
Els dirigents espanyols es diran lliberals, però no segueixen ni seguiran Mill en aquesta qüestió. Els dirients espanyols es diran cristians, però en aquest tema no segueixen ni Sant Agustí, ni Sant Francesc ni Jesucrist ni els postulats de l’humanisme cristià. Els dirigents espanyols es diran socialistes, però consideren que aquest cas no entra en el dret a l’autodeterminació defensat per la Internacional Socialista.
En aquests Posts que tant amablement ens prepareu i oferiu, serà irrebatible aquesta meva última afirmació, que passarà de ser una opinió personal a una evidència per a qualsevol lector de bona fe.
Quina és doncs la filosofia, el fonament de la filosofia del dret, que ens apliquen com a succedani de justícia?
Em penso que una resposta del tot clara la podem trobar en el post del Sr. Josep Pinyol “El dogma de la sobirania espanyola inconsútil” que tenim la sort de trobar aquí mateix, a Vilaweb.