En un primer moment, el desig de supremacia de la consciència espanyolista és més fort i s’imposa físicament amb la conquesta (1714). La consciència catalana finalment es sotmet, però no mor, es retira al treball, a l’esforç per viure i sobreviure. L’una juga el paper d’amo (espanyolisme) l’altra el d’esclau (súbdits de la monarquia borbònica espanyola).
Tanmateix l’amo es troba frustrat en el seu reconeixement, en la seva espanyolitat. No li reconeix la superioritat de la seva consciència un igual, sinó un esclau, un sotmès. No es reconegut per la raó, sinó per la força. No pot estar cert de la seva consciència perquè l’ha imposada per la força, i això no és racionalment (humanament) satisfactori.
Igualment l’amo es troba frustrat en el seu desenvolupament econòmic. L’amo pot imposar un espoli fiscal i apropiar-se de bona part dels fruits del treball de l’esclau, però això fa que desenvolupi una economia parasitària, amb decisions irracionals i no eficients (infraestructures, energia, burocràcia, allunyament de la realitat).
Per contra, l’esclau es desenvolupa. Es veu obligat a treballar durament, a ser econòmicament i política eficient i racional. I així desenvolupa les seves capacitats i s’enforteix. No pot ni vol recórrer a la força per aconseguir el seu reconeixement. Ha de ser creatiu. Desenvolupa cultura. Ha d’apel·lar a la raó (de la comunitat internacional), a l’esforç, a la disciplina, i això li retorna la dignitat i la llibertat personal.
Així l’amo (espanyolisme) s’estanca i es debilita internament, esdevé animal. Per contra, l’esclau a través del treball i la raó va conquerint la llibertat, es va fent més fort i més humà.