marginàlies

El Rei d’Espanya, en viatge institucional a Moscou, digué als periodistes que l’acompanyen que després de les dues operacions al maluc dret per la caiguda -inexplicable o inexplicada- a Botswana -on anà a caçar elefants- “qualsevol altra persona encara estaria de baixa”. I afegí tot solemne, és un suposar, “però jo he de pencar”. Que a Joan Carles li toca un bon callar, després d’aquest safari botswà accidentat, ningú no ho dubta.

Ell, però, lluny del que mana el decòrum, per tal d’emfasitzar una “campechanería” que ha fet forat i fortuna entre els seus acòlits i cortesans, insisteix en voler fer gràcies que són ganyotes o jutipiris, i que tothom les hi rigui. Se les vol donar de feiner i d’abnegat servidor públic? No cal: per càrrec i sou, se li ha d’exigir això i molt més. Considera que la seva ocupació és comparable a qualsevol altre treballador? Si ell es considera un treballador més, algú del seu entorn li hauria de dir a quin món viu; o a fer-lo davallar de la parra. Perquè si persisteix a voler ser-ho, treballador com tothom, ja li ha passat l’edat de jubilació.

En temps de cataclismes econòmics i socials, aquestes brometes reials no es poden permetre. I sobretot a ell, al rei, se li han d’aplicar, proporcionalment,  les retallades que es practiquen a la ciutadania comuna, a la plebs, al populatxo o a la púrria, com li vulguin dir ell i el seu entorn. Per això, em sembla poc, molt poc, el tant per cent en què s’ha reduït el seu sou, un 7,1.

Per practicar amb l’exemple i solidaritzar-se de fet amb la magror per la que transiten la majoria dels seus súbdits, em semblaria proporcionalment just que enguany no fes les vacances a Marivent o en reduís els dies. Als ciutadans de les Balears ens contarà 1.700.000 euros, la seva estada -i la dels seus- a Palma. Aquesta és la quantitat prevista en els pressuposts de les Illes Balears. Paral·lelament, el mateix govern illenc, retalla 2.000.000 d’euros de les rendes mínimes d’inserció. Per no parlar d’una retallada encara pitjor: la practicada als programes socioeducatius per a alumnes amb necessitats especials (PISEs i CAPIs) que els han abocat a la seva desaparició. I per no parlar de les taxes vergonyants d’atur, prop d’un 27%.