marginàlies

Des que morí sa mare, cada dia, en algun moment, en algun indret, apareix el to canyella de mare morta i torna a ser a la cambra matrimonial dels pares, a la segona casa que habitaren, a les cinc del matí del dia de sant Guillem de feia trenta-quatre anys. Ell a la cofurna on dormia –només hi cabia el llit de plaça i un comodí- que havien disposat dins la cambra de matrimoni. No tenia porta, la cofurna on dormia, només una cortina que en feia les funcions. I torna a ser allí, amagat rere la cortina d’aquella cambrona poc agradosa i el dormitori dels pares ple de gent: son pare, les padrines, la tia Carme, na Lluca -la veïna fadrina amb el cap permanentment tapat per un mocador negre que es fermava com si es cordàs una tercera sabata, desdentada, magra i amb el nas d’aguiló-, i el metge.

Torna a ser a la cambrona de dormir, rere la cortina que bé son pare, bé sa mare posaven cada nit quan es colgaven, com si tancassin la porta. Ell i tot anava molt alerta, els dies que es desvetllava  primer que els pares, a l’hora de decantar-la, tot convençut que era una porta amb les frontisses  rovellades. Estava rere la cortina altre cop demanant-se què hi feia tota aquella gentada allà, en  aquelles hores, voltant el llit dels pares, amb sa mare ajaguda d’esquena i dormida, ben adormida, com
si no s’adonàs de res tan profundament dormia.

Es mira les cares i sent sospirs estranys. El metge atansant-se a sa mare regularment; la padrina –la mare de sa mare- plorant asseguda a l’espona del llit; l’altra padrina vora ella com si la consolàs; son pare devora la tia Carme conversant fluixet; na Lluca dues passes més lluny, com si no volgués destorbar però sense perdre’s detall, movent espasmòdicament els morros de conill, com si resàs.

I mentre s’entretén a seguir la corba aguilona del nas de na Lluca, un nas impossible que tingués parell, una esquerda clavada en una cara buida, sent el crit. Si el dia que morí sa mare naixé per sempre el dia color canyella, també va néixer el crit. L’únic crit que de llavors ençà ell reconeix com l’autèntic udol. Probablement mai no en torni a sentir cap altre. El crit, aquell crit de mare morta, és com déu. El pegà la mare de sa mare. Una “a” molt llarga, amb el to agut mantingut durant un temps incalibrable. Una “a” amb llarga cua que no es resignava a finir.

El metge no diu res però se li entén tot. S’atansa a son pare que brama sense saber-ne –li costava tant besar com plorar- i son pare que d’imprevist se li tira al coll, i el metge que li fa copets a l’esquena. La  seva tia Carme que pren son pare, na Lluca que dóna el maletí al metge i parteix amb ell escales avall. La padrina, que s’havia tirat amb el crit sobre el cos de sa mare, la seva filla, ara ja sense crit però amb la boca miserablement oberta. La mare de son pare, l’altra padrina, que plora també i vol consolar la consogra i no en troba les eines. Soroll de mocs que es beuen o s’esputen a la mala per les mànigues de les camises i en un únic mocador enravenat de moc i saliva secs que va passant de mà en mà.

Tenia deu anys i vint-i-vuit dies i en aquella cofurna cega ja hi havia conegut la còpula sense entendre’n res i ara fregava la mort entenent-la molt menys encara.

Si primer fou el crit, després vingué l’absència de mirada. Ningú hi parà esment a la cambra esquifida on dormia. Hi havia la cortina posada i, per tant, com si hi hagués una porta que romania tancada. Les padrines anaven massa de gambirot; na Lluca devia pensar que allà hi guardaven les flassades, les mudes de l’hivern i altres andròmines.

Na Lluca és fadrina per imperatius de nas, però es fa càrrec de les servituds del matrimoni. La tia Carme va massa atabalada, que les morts l’escarrufen. I son pare està molt ocupat a avesar-se a plorar de valent ara que sembla que n’ha après.

Son pare és així de sortosament infantil: quan ha descobert quelcom per iniciativa pròpia s’hi entretén fins a exhaurir-ne tots els encants. Al corral hi tenien una figuera martinenca que feia unes figues precioses –l’adjectiu era de son pare- i ell anava boig per les figues. En tocar el temps, per l’estiu, no tenia paciència a deixar-les madurar i sempre es queixava que eren verdes, “aquesta martinenca fa les figues verdes”, deia amb un to recargoladament ingenu.

Cap dels que no es perdien detall del que s’esdevenia en el dormitori dels pares no reparà que a la  cambrona cega dos ullons desconcertats no sabien com mirar una mare morta.

Plorava desconsoladament perquè amb deu anys fets feia vint-i-vuit dies i sense saber encara  que temps a venir servaria somnis i records, inaugurava la parcel·la de les mirades perdudes en les golfes de la memòria a punt de néixer: els records esquerdats i penitents que mai no aconsegueixen assolir la pau necessària per prendre la tirada dels somnis.

Fou segurament un sanglot el que descobrí què s’amagava en aquella cofurna que tothom havia ignorat  fins aleshores. Va ser la tia Carme, paradoxalment, qui va prestar atenció a aquell so que encara no sabia d’on li venia tants n’hi havia a l’habitació. En reparar, però, en els seus peus de deu  anys que guaitaven espaordits per davall la cortina, s’hi llançà d’una volada quan encara no havien  acabat d’extremunciar sa cunyada.

I rera la cortina hi és ell sense mirada, responent en veu clara i llatí de capellà vell les oracions que el vicari declamava esburbadament, frisós d’acabar aquell acte que l’omplia de paüra.