marginàlies

Diumenge passat, dia 21, va fer 23 anys que Joan Fuster començà unes vacances indefinides. No es tracta de cap nombre efemeridenc rodó, però sí un bon moment per repassar part –una miqueta de no-res- de tot el molt que ens deixà per pastar, repastar i tovar; pensar, repensar; dir i redir. I més en aquests temps de voluntats constructores i escomeses destructores. Hom es demana què diria analitzant el que s’esdevé en cada un dels nostres Països, quina la diria referent a aquest o a aquell.

Tanmateix, recordar-lo a través dels seus poemes també és una bona manera de picar-li l’ullet, per molt que ell no n’estigués gaire satisfet, dels seus versos. I tornar a dir la seva “Criatura dolcíssima” torna a ser una pouada profunda en la passió fusteriana, sobretot l’estrofa 7 que diu:

Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
I algú dirà també: heus ací, sota
l’afer minuciós de les paraules,
un deliri que cou, un risc de gleva.
¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa, penetrant-me?
No li llegiran ton nom amb un bell pànic?

Aquest poema està inclòs en el seu recull “Escrit per al silenci “ que la valenciana Institució Alfons el Magnànim edità el 1954.