marginàlies

Tres gavines s’avancen a la torrentada de cotxes que pugen per l’avinguda. Sorprèn, la seva impassibilitat, com si la trinxera d’autos desemboqués a la mar farcida de peix. Algú les mira, amb la xicra de cafè a la mà, des de la finestra d’un àtic. L’afina de lluny una d’elles i s’hi dirigeix. Se n’adona qui badoca i obre el finestral perquè la rebi l’ària del contralt que fa: 

Apiada’t, Déu Meu, de les meves llàgrimes. Mira el meu cor i els meus ulls que ploren amargament davant teu. Tingues pietat! Per ventura, pensa qui badoca, la gavina tindrà més compassió que les cordes i la contralt -que s’han fet seu el canal vertebral i li regiren els calaixos de les emocions- i s’emportarà bona part del desfici. En ficar-se l’ària dins les ungles com una pua de roser, recorrent-li entre carn i cuir tot el seu cos, li han tornat a comparèixer les absències, les faiçons dels qui l’acompanyaren fins fa no-res i que reclamen quelcom més que un espai en sa memòria. D’això, vol que se’n faci càrrec la gavina, i que, com a poc, vulgui
compartir amb ell –ni que sigui de rampellada- aquell estat reverberant. Ja té la gavina davant, ull per bec, tota blanca, d’una banclor estrident, llevat del cap, gris perla. El mira favorerament i inicia una volta just davant la vidriera. En tornar-s’hi acostar de cara, qui la mira sent que li canta que no pensa tocar-li ni cap plany ni cap llàgrima. I que tampoc no fa comptes arrencar-li el cor perquè serveixi de vas a les seves tribulacions. I en acabat la segona volta, davalla en picat a cercar les altres dues gavines. Ja s’ha acabat el  cafè, qui badoca, i l’estança des de la qual fa anar de terrat en terrat la seva tribulació s’omple de les veus del cor que, impetuoses, canten: Restem abatuts i plorosos clamem envers ton sepulcre: Descansa, descansa dolçament! Descanseu, membres abatuts! Descanseu dolçament, descanseu!