marginàlies

En el Dia internacional de la no-violència, que se celebra avui dia 2 d’octubre, sembla adequat parlar de la brutalitat amb què les forces i cossos de seguretat estatals tractaren ahir la ciutadania principatina disposada a votar en referèndum el seu futur. 893 ciutadans ferits de distint grau, dos d’ells greus, segons les darreres dades, que el negacionisme que impera a La Moncloa –i el dicta als mitjans afins i corifeus amb altaveu- diu que són invents del govern Puigdemont. És palès que les càrregues de la policia i la guàrdia civil tenien preferència per la gent gran i per les dones, algunes de les quals han denunciat vexacions i abusos sexuals.

S’usaren pilotes de goma –prohibides al Principat- cartutxos i porrades a tort i a dret. Destrossaren mobiliari públic i privat sense importar-hi, just pel gust testosterònic de fer matx, talment malfactors. I encara més: en molts indrets la policia dificultava l’accés dels serveis d’emergències mèdiques per atendre els ferits. Molts dels estomacats que pogueren veure els ulls dels armats, diuen que la seva dilatació parlava a les clares de presa de substàncies excitants. Les imatges de les escomeses ho confirmen; confirmen que passaven gust d’empaitar, de pegar, de destrossar, de sentir-se a la glòria dels protegits, dels que se saben immunes a tot.

I segueix sentint-se un silenci eixordador de cert partits i altres persones principals que com a molt i simplement deploren aquests fets però no condemnen amb la claror que cal aquesta violència intolerable, una agressivitat boja pròpia de l’autoritarisme que, com més va, més creix i s’engreixa.

Armes i cops contra vots. Com es veu, tot molt proporcional. Pensem que la policia i la guàrdia civil s’acaraven a milions de delinqüents urnats fins a les dents. I tanmateix, lluny d’apallissar la dignitat del poble, l’engrandiren. Guanyà la resistència passiva –tot i que a un preu abusiu- i no-violència, i a través d’ella s’arribarà a l’emancipació plena. Com els pobles adrets, forts i dreturers.