marginàlies

Els pressuposts generals de l’arxipèlag per enguany sumen 4.290,89 milions d’euros. Diu el govern que amb ells s’acaben les retallades i s’inverteix molt en polítiques socials. Així, augmenta el 19,1% l’import destinat a politiques actives d’ocupació; la dotació destinada a serveis socials augmenta un 12,1%; a sanitat l’increment és del 5,6% i en educació el 5,4%.

En aquest sentit i davant aquestes dades, l’esforç inversor del govern per assegurar els drets bàsics de les persones és innegable, la qual cosa no significa, però, que sigui el desitjable i el que exigeix la nostra realitat social. Tanmateix, en parlar del finançament públic que pateixen les illes nostres ens hem de referir indefectiblement a l’espoli fiscal que patim des de fa dues eternitats, com a poc. Si no fos per això, si poguéssim gestionar aquí mateix la riquesa que generam, com cal i convé, no parlaríem d’aquestes quantitats que, molt probablement, posaran pegats; necessaris, però pegats.

Està prou bé, insistesc, que l’esforç inversor governamental se centri en les necessitats bàsiques de la ciutadania de les balears i pitiüses, però hi ha un dret, el lingüístic, que no apareix en els pressuposts i es tracta d’un dret bàsic com els altres, sembla groller recordar-ho.

La conselleria de Participació, Transparència i Cultura disposarà de 75.196.620 a repartir a les tres àrees. La partida concreta a Política Lingüística és de 2.828.715 euros, una quantitat que no passa de ser testimonial atenent les mancances, necessitats i urgències que presenta el mapa illenc de la llengua catalana. L’estat de la llengua pròpia de l’arxipèlag reclama molta més, moltíssima més inversió econòmica que la prevista en els pressuposts del 2016. El raquitisme dels drets lingüístics dels catalanoparlants illencs exigeix un pla de xoc que el tregui de la intempèrie i de la inanició que l’empaita amb força i no els deixa medrar.

No s’ha de fer cap escala dels drets personals i col·lectius, i encara menys establir-ne prioritats perquè tots en fan un de sol. El dret a la feina, a la llar, a la sanitat i a l’educació universal, per dir-ne cinc, no coneixen prelació. Així, el dret a l’accés a les eines, vies i expressions culturals s’inclouen en aquest bloc de drets. Si de veres ens interessa la ciutadania i la seva llibertat, sense la qual la democràcia és producte cosmètic, necessàriament li hem de mostrar tots els accessos a la creativitat, a l’expansió de la mirada, a l’amplitud dels panorames. I amb els diners de misèria destinats a aquesta fita essencial, ens pot sobrevenir un atac irrefrenable de plorera.