marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
9 de febrer de 2013
0 comentaris
UN TREN QUE MAI NO PASSARÀ
En un bar amable de la ciutat
vella un jove de cara i gest ancians
llegeix el seu poeta preferit
tot deixant que el dolor solidifiqui
son alenar anguniós i infèrtil.
vella un jove de cara i gest ancians
llegeix el seu poeta preferit
tot deixant que el dolor solidifiqui
son alenar anguniós i infèrtil.
Un vers el fa reparar que els vellíssims
palaus de la misèria mantenen
intacta i emmolsada l’estructura
i la fredor intractable dels ilotes,
dels despoderats i abismats que esperen
un tren que mai no passarà per on
dropegen i entretenen tots els buits
que els condemnen al no-res perdurable.
El temps és un llit d’armes per comptar,
escriu el jove al marge del poema
que parla de la terra somniada,
de convertir la boca en l’estuari
de la salivera que fa el plaer.
Cridaria llibertat, el lector,
si no l’hagués de reprendre ningú,
perquè el crit pogués fer caure les sedes
de les santes venerades i anessin
a engallinar la pell per estrenar
de noies núbils inquietament
lliurades al discurs de la lascívia,
al xerrim gai de la carn en desig.
palaus de la misèria mantenen
intacta i emmolsada l’estructura
i la fredor intractable dels ilotes,
dels despoderats i abismats que esperen
un tren que mai no passarà per on
dropegen i entretenen tots els buits
que els condemnen al no-res perdurable.
El temps és un llit d’armes per comptar,
escriu el jove al marge del poema
que parla de la terra somniada,
de convertir la boca en l’estuari
de la salivera que fa el plaer.
Cridaria llibertat, el lector,
si no l’hagués de reprendre ningú,
perquè el crit pogués fer caure les sedes
de les santes venerades i anessin
a engallinar la pell per estrenar
de noies núbils inquietament
lliurades al discurs de la lascívia,
al xerrim gai de la carn en desig.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!