marginàlies

Fa nou anys que va morir i encara hi és. Silenciós, com sempre, enfilant estels com l’infant que sempre va ser, mirant els detalls de tot plegat amb ulls clars. Parlant amb aplom i amb la veu que ve sòlida de molt endins i s’enfila molt amunt. Segueix denejant les emocions i esmolant els sentiments que marcaren la seva vida. És per tot apaivagant angoixes, contemplant la taulada de la família que ben aviat esdevé un guirigall en el que posar ordre és una quimera. I ell no diu res, deixa que les converses esbojarrades s’escampin com l’orgull de nissaga. I de sobte es fa lloc en el desori oral i comença a contar una facècia, i tothom l’escolta perquè de l’acudit en basteix una història que enganxa i enamora.

Fa nou anys que va morir i encara hi és calculant primmiradament l’efecte i el pes dels afectes, el valor suprem del coneixement  i la contundència d’una llàgrima que vol ser abraçada. Fa nou anys que va morir i es resisteix a partir.