marginàlies

Avui han començat a l’auditori del Parc Bit, de Palma, les jornades “La Xarxa d’Inserció Social de Mallorca. Sensellarisme i metodologies en escala, Housing i planificació centrada en la persona” que demà tindran continuïtat. S’adrecen preferentment als professionals de la pròpia Xarxa, als dels serveis d’allotjament i als professionals dels serveis socials i sanitaris. Un  bon moment per tractar l’exclusió social mallorquina quan es veu acuitada per una crisi profunda d’habitatge que limita seriosament la reincorporació social de bona part de la població exclosa i contribueix a la seva cronificació.

Està molt bé, i és ben necessari, que les 140 persones que hi participam –n’hi ha moltíssimes més!- posem en comú les dificultats que ens trobam en la nostra feina diària amb persones en destret; que ens formem permanentment per respondre de la millor manera possible als reptes constants a què ens sotmet el sistema, aquest capitalisme ferotge que no es cansa de marginar. Emperò jo hi he trobat a faltar una bona representació dels nostres assistits i assistides. És importantíssim que ens diguin què en pensen de la nostra feina amb ells, de les empreses o institucions que gestionen els recursos i projectes; en què ens equivocam, què podríem millorar els professionals que els acompanyam. Si deim que tota la feina s’ha de centrar en la persona, que aquesta persona, aquests destinataris, també participin en el desplegament dels programes que s’enginyen per a ells. Entitats, empreses i professionals ens hem de sotmetre necessàriament a l’avaluació de les persones que atenem perquè és l´única manera d’espantar el paternalisme, el salvadorisme i altres fatalitats que poden fer-se lloc en la feina amb i per a les persones gairebé sense adonar-nos-en.

Com també cal atendre l’aporofòbia que, com més va, més s’escampa. L’odi a la persona exclosa o a la pobresa es manifesta a tort i a dret, i també és responsabilitat de tots, això és, de les institucions públiques, arbitrar les iniciatives i les accions que aplaquin aquesta xacra. Hem d’acabar amb l’estigma que pateixen les persones marginades i aquelles i aquells que maldam per atendre’ls i retornar-los la dignitat. Hem de rompre l’avés generalitzat de classificar com a conflictiva la població exclosa. S’han de fer campanyes poderoses que trenquin definitivament aquesta assimilació exclusió social-hostilitat perquè, en el fons, és la gran barrera que impedeix l’excel·lència en la feina que es du a terme esforçadament per pal·liar, almenys, l’exclusió social. Cal que el prestigi del treball amb aquesta població –i de la pròpia població, evidentment!- sigui el mateix que es fa en altres àmbits socials com el de la discapacitat en tots els seus vessants, per exemple.