marginàlies

El temps hospitalari s’encapsula, agafa forma de píndola de remei incert i el diligents samaritans la donen a prendre regularment als sofrents. Com les passes, que són totes auxiliadores i no van enlloc que no sigui de socors o de dol. O com les veus, comunes o pròpies, que temen desvetllar sons o malures de distint grau que presumeixen de senyorejar els temples de les regeneracions o convalescències. S’apaivaguen els planys del dolors fins que no donen més de si les fórmules per aplacar-los, però el dany banyarriquereja, pren la vena i sega arran com els servadors de la dignitat i de la decència. En els llits clínics es desvetllen totes les intimitats i la privacitat de la defecació o de la micció, fent-se’n públics a viva veu el color, la quantitat o la consistència, dades que passen de tècnic a tècnic fins a ocupar el lloc que els correspon a la base de dades gens asèptica. El mal és irreciclable i mai no fa migdiada, com el temps en llocs de malalts que es conjura amb l’infortuni, ja que sap que per cada un que ha burlat el setge de la dolença, n’hi ha més de dos que volen ocupar el lloc vacant.